dissabte, 29 de març del 2014

ELOGI DE CESARE SEGRE













M’assabento per una necrològica escrita per Francisco Rico que la setmana passada va morir Cesare Segre, un dels millors filòlegs de l’últim mig segle. L’any 1984, quan Martí de Riquer va fer setanta anys i es va jubilar com a catedràtic de Literatures Romàniques, Segre va participar en el simposi que la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona li va oferir com a homenatge i que va reunir col·legues i deixebles de Riquer de tot l’àmbit de la romanística. Fa trenta anys d’això, i sembla mentida que encara no en faci ni un que el doctor Riquer va morir, amb 99 anys.

Entre aquella colla de savis vinguts de tot Europa per festejar Riquer, Segre se situava en la franja d’edat central: amb 56 anys, no pertanyia ni al grup dels més joves ni es trobava entre els companys de generació de Riquer, com la llegendària Rita Lejeune, que va morir el 2009 amb 102 anys, o l’esforçat i encantador Ruggero Maria Ruggieri, pràcticament invàlid però que no es perdia cap ponència ni excursió, de manera que l’equip d’estudiants que col·laboràvem en l’organització del simposi fèiem mans i mànigues per ajudar-lo cada vegada que havia de pujar a l’autocar. Segre era ja aleshores un filòleg de referència, un professor amb un prestigi excepcional. Per mi, que havia abandonat la pretensió d’especialitzar-me en Filologia Catalana i m’orientava cap a la llicenciatura en Filologia Romànica (que permetia saltar lliurement dels trobadors occitans als stilnovisti italians, de l’èpica francesa a les grans cròniques catalanes, de les cantigas galaicoportugueses al Marqués de Santillana i las coplas de Jorge Manrique, de Dante i Petrarca a Villon i Ausiàs March), Segre, i amb ell una colla de magnífics filòlegs italians, representava una manera d’aproximar-se al fet literari, rigorosa i alhora oberta, que no trobava en el camp de la catalanística estricta.

Segre exercia com a medievalista. A Barcelona, en aquell simposi, va parlar de la tradició del viatge alegoricodidàctic, un gènere menor, i també en aquella època va publicar un parell d’articles sobre el Canzoniere de Petrarca que, anys a venir, em van fer molt servei quan preparava la meva tesi doctoral sobre Ausiàs March. Però, a més, des dels anys seixanta s’havia convertit també en un innovador i divulgador de la metodologia estructuralista i de la semiòtica (l’any següent va publicar un Avviamento all’analisi del testo letterario que Rico va córrer a fer traduir a la col·lecció “Filología” que dirigia a l’editorial Crítica). Davant la indigesta recepció de l’estructuralisme d’arrel francesa que en aquells anys 80 dominava les nostres facultats (Jordi Llovet va guanyar el premi Anagrama de 1978 amb un il·legible assaig subtitulat Esquizosemia), el que admirava en Segre i altres professors italians, que arribaven en uns llibres exquisidament editats per Einaudi, il Mulino i Bollati Boringhieri (que diria que van ser els models per la renovació del gust per editar bé que va introduir Jaume Vallcorba quan va engegar Quaderns Crema l’any 1979), era una modèlica manera d’entendre la literatura i de fer filologia: exigent des del punt de vista metodològic, entenedora en l’escriptura (en oposició al freqüent empatx argòtic dels francesos) i amb una envejable capacitat per circular per diverses llengües i tradicions literàries.

De fet, tant com dels dos articles de Segre sobre Petrarca, vaig treure molt profit d’un altre seu sobre les Soledades de Machado, que em va ajudar a entendre alguns procediments de la poesia de March. Sé que això, per a un cert sector de la filologia catalana, sona a frivolitat, a excentricitat. Penso, al contrari, que l’excessiva especialització, el tancament en un o uns pocs temes concrets i en una època determinada (que té els seus avantatges i pot ser convenient fins a un cert punt, no diré que no), introdueix limitacions de perspectiva per a l’estudiós i l’investigador, que, fet i fet, és o hauria de ser, abans que res i per damunt de tot, un lector, un bon lector, un lector omnívor. En aquest sentit, Segre transitava sense problemes de García Márquez a la Chanson de Roland, de Gombrowicz a Dante, de la teoria narratològica a la minúcia erudita. A les pàgines dels seus escrits un s’hi troba sempre ben a gust i hi aprecia les millors qualitats de la filologia.

dijous, 20 de març del 2014

BELLE ÉPOQUE ESOTÈRICA


Joan Oller, La barca d’Isis. Editorial Males Herbes, Barcelona, 2014.
Ressenya publicada al “Quadern” d’El País el 6 de març.

El 23 de gener, aquest “Quadern” recordava com l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona i la fi de la guerra van donar pas a la destrucció del sistema literari català i a un procés de substitució lingüística. L’abast d’aquesta brutal imposició es percep comparant la vitalitat de la novel·la (i de la traducció de novel·la) en els tres lustres anteriors a 1939 amb el desert i els alts i baixos següents, fins ben bé els anys 60. L’obra de Joan Oller (1882-1971) és un testimoni d’aquella normalitat cultural segada violentament. Fill del primer gran novel·lista modern, Narcís Oller, va ser finalista del premi Crexells el 1934 precisament amb la novel·la que ara es reedita. En aquells anys republicans en què tot just debutaven Mercè Rodoreda, Salvador Espriu (narrador, no va publicar versos fins 1946) i Sebastià Juan Arbó, Joan Oller era ja un veterà, amb una primera novel·la de 1904, però, després de tretze anys sense publicar-ne, es va contagiar de l’esclat del gènere i en va encadenar tres en sis anys.

La barca d’Isis (1933) comparteix amb la precedent i més coneguda, Quan mataven pels carrers (1930), l’ambició de bastir un retrat d’època. Aquí, amb una narració força coral, segueix els passos d’una colla de burgesos de la Barcelona dels anys 20 que flirtegen amb l’ocultisme, l’espiritisme i el naturisme mentre viuen episodis de maltempsades econòmiques i enganys amorosos. Els editors destaquen la semblança, com a “novel·la psicològica”, amb Vida privada de Sagarra, obra de l’any anterior. Semblança plausible, tot i que Oller no té, és clar, la força de Sagarra –mag de les paraules, dotat d’una mirada irònica i penetrant única– i que sovint encarcara la llengua. Esgarrifa llegir, per exemple, “la porta del despatx fou tustada”, lamentable artifici noucentista, però també s’ha d’admetre que els diàlegs recullen amb realisme expressions de la parla popular com “graciosa” (gasosa) i “puginar” (pagar en argot).

Escrita amb ofici, La barca d’Isis pot resultar ensopida si l’acostem a Sagarra, però està acceptablement travada –de fet, més que Vida privada, que té una forma més deixatada i lliure. La trama esotèrica és valuosa pel retrat sociològic i pel simbolisme d’uns personatges perplexos i sense nord en busca de sortides vitals, i s’entrelliga amb la trama sentimental i econòmica, amb herències canviants i bordells que acullen noietes del servei domèstic desflorades que aspiren a ser vedets. Hi ha denúncies, hipnosis, xantatges, madames, mèdiums, cunyats aïrats, tietes riques i, per damunt de tot, el contrast entre uns personatges masculins tirant a ridículs i unes dones que, en aparença secundàries, acaben dominant la situació.

La novel·la convida, en fi, al joc de les continuïtats històriques. L’espiritisme (recordem Verdaguer) i el naturisme no eren una novetat de feia quatre dies a Catalunya i, encara que a La barca d’Isis apareixen com una moda de burgesos, ja tenien des del segle XIX concomitàncies amb l’anarquisme i el progressisme, com ha estudiat Gerard Horta. D’altra banda, si Joan Safont ha establert un llaminer paral·lelisme actual a partir dels protagonistes de Quan mataven pels carrers (un separatista i una anarquista, que ara podrien ser un independentista i una indignada radical), no costa veure com han perdurat o revifat actituds que Oller mostra a La barca d’Isis en algunes tendències ecologistes, orientalistes, antimèdiques i esotèriques.

dimarts, 18 de març del 2014

DESCOBRIMENT DE LA PROSA (1)

Desconfio dels que malparlen de la Universitat. Entra dins la detestable categoria de les frases fetes més suades i grapejades allò que “s’aprèn molt més a la universitat de la vida” o “del carrer”. Trobo que atempta contra el sentit comú. La Universitat –o, ja posats, la cultura (amb majúscula o sense)– no és garantia de res, és clar, però en cada lloc s’hi aprèn el que s’hi pot aprendre, i en una Universitat s’hi aprèn o s’hi hauria d’aprendre molt que és difícil aprendre en altres llocs.

La meva Universitat dels primers anys 80 era manifestament millorable, però no la canvio pel carrer o per la vida del cas –entre d’altres raons perquè totes tres es barrejaven prou. Amb la curiositat pròpia d’aquells anys de transició (amb i sense majúscula), amb un bagatge preuniversitari d’escola tardofranquista i de catalanisme difús, descobert gradualment al carrer i a la premsa, a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona se m’obrien –esperava que se m’hi obrissin, vaja, perquè fins pocs mesos abans encara havia estat dubtant si triava la Facultat d’Història– les delícies de la literatura, que m’atreien cada cop més, i les incògnites de la literatura catalana, de la qual poca cosa sabia a part dels pocs llibres que en tenia el meu pare: algunes novel·les del Club Editor, de les quals em fascinaven aquells pròlegs quilomètrics que hi engaltava Joan Sales, i mitja dotzena dels volums de l’Obra completa de Josep Pla, amb les pàgines setinades de color de marfil i l’olor penetrant de la pell estriada de les tapes vermelles. Aquelles eren lectures del meu pare, jo a tot estirar les havia fullejat. Als anys 70 havia llegit altres coses: literatura juvenil, les lectures literàries escolars, best sellers d’acció, tot o gairebé tot en castellà.

El primer enlluernament literari, un poema en prosa de Baudelaire, el vaig llegir traduït al castellà (primer, al llibre de literatura d’EGB; després, a l’edició de la col·lecció Austral). I em van agradar molt el Poema de Mio Cid i un volum de Leyendas y narraciones de Bécquer que va arribar a casa com a promoció d’una col·lecció de la qual mai més no n’he sabut res. Vaig trigar encara alguns anys a llegir aquells llibres del meu pare, i això ja va ser a l’època de la Facultat. Ara, quan llegeixo El quadern gris, és una foguerada espectacular, de les que marquen per tota la vida, només comparable al moment iniciàtic dels poemes en prosa de Baudelaire. Un llibre sensacional, revelador. De la meva llengua materna (parlada però no apresa formalment, no estudiada) i d’una manera de mirar, de descriure, d’entendre el món. Perquè la meva dèria per la literatura i per la filologia té a veure amb el fet que em diverteix i que –em sembla que aleshores això només ho intueixo– me’n serveixo per mirar d’entendre com són la vida i el món.

Però, en aquells anys, rebo o tinc la impressió que Pla, generalment lloat com a gran escriptor, citat per tothom amb sentències que –suposadament– ha dit o escrit, que Pla, personatge públic amb la sempiterna boina, entrevistat per Joaquín Soler Serrano a la tele en blanc i negre, o que és visitat pels aleshores prínceps d’Espanya, que Pla, vaja, és com una cosa a part de la literatura. És, o havia estat, periodista. Escriu columnes i articles. Escriu sobre costums, sobre gastronomia, sobre el paisatge. No escriu ficcions, novel·les. Descriu. No sé si deformo els records, però no deixa de ser simptomàtic que, escarrassant-s’hi, la lectura de Pla que ens proposen en el primer curs de la Facultat sigui el volum de “narracions” Contraban, allò que –dedueixo– els sancionadors del cànon literari van trobar de més ficcional en la tota seva obra. Llegeixo també, pel meu compte, El carrer estret, animat pel fet que, “es veu”, és allò que se’n podria dir la seva única novel·la (i, mentrestant, afegeixo ara, ni sento a dir un mot sobre l’existència d’Incerta glòria, de Joan Sales, una novel·la que, llegida al cap de molts anys, trobo que justifica una literatura).

Tot plegat, el primer curs de literatura catalana a la Facultat queda avortat quan, el 24 de març de 1981, mor prematurament, amb només 50 anys, Antoni Comas, primer catedràtic de Llengua i literatura catalanes tolerat pel franquisme i cap del Departament. Ignoro per quines raons, el curs es dóna per acabat per a tots els que hem aprovat l’examen del primer trimestre, que em fa l’efecte que som la majoria. Aquí falla la Universitat, sens dubte. El cas és que arriba la primavera i no he passat del Modernisme i Joan Salvat Papasseit.

diumenge, 9 de març del 2014

DUES POÈTIQUES


Ordenar bibliotecas es ejercer
de un modo silencioso y modesto,
el arte de la crítica

Jorge Luis Borges, Junio 1968


***


“He wrote once that a novel was «only a place for storage—of all the meaningful things that a novelist isn’t able to use in his life»

John Irving, The World According to Garp

dissabte, 8 de març del 2014

"Credete, tutti, che la vita sia come una strada, «il cammino della vita», che a un certo momento, cioè dopo un certo tempo, finisce. Non è vero. Credendo ciò, naturalmente pensate che in generale un uomo sia più vicino alla morte quando ha cinquant' anni che quando ne aveva venti. No. Dirò anche meglio. Lei, come tutti, crede si tratti soltanto di sapere o non sapere quando si morirà. Niente affatto. Non c'è una via della vita, e in fondo a questa, passato il tempo necessario a percorrerla, la morte. Il rapporto tra vita e morte non è un rapporto di tempo"


Massimo Bontempelli, "Sopra una locomotiva", dins La donna dei miei sogni (subratllat de l'autor).

dijous, 6 de març del 2014

QUEDA INAUGURAT AIXÒ...


Després d'alguns dies de provatures, en què poquíssima gent ha tingut notícia de la posada en marxa d'aquest blog, surto de la clandestinitat i, acabat d'arribar de Portugal, no se m'acut cap manera millor de fer-ho que donar la benvinguda a qui vingui a parar aquí amb una de les meves cançons preferides de la música portuguesa. No, no és un fado, però qui hi posa la veu és el gran Camané, un dels millors fadistes actuals. Amb tots vostès, Maria Albertina!


LLARGA MÀ













Els comensals que, el dijous 26 d'agost del 2004, a quarts d'onze del vespre, omplim la terrassa del restaurant La Bodega, a la banda de mar de la plaça Molina de Barcelona, girem de cop la mirada cap a una batussa que s'ha muntat al mig de la plaça. Un parell de gossos solts es barallen i es mosseguen en lluita desigual, perquè un gossarro negre s'està cruspint un altre de més petit. No som en un parc, sinó en una plaça dura, però mitja dotzena de gossos campen lliurement sense corretja mentre els seus amos ronden a la vora. Crits inútils per aturar-los, por que en voler separar-los algú en rebi una queixalada, etcètera. Com que no hi ha novetat, apartem la mirada i ens tombem cap als nostres plats, exquisits, i reprenem el sopar.

Ara el que sentim és l’escridassada entre dos homes. El que fa més soroll és un jove castellanoparlant, amb to i aspecte de quillo. Pensem, d’entrada, que és l’amo del gos que ha sortit més malparat, però després, a mesura que avança la discussió, comprenem que en realitat estava assegut a la terrassa d’una cafeteria que hi ha més enllà d’on som, al cap de la plaça, a la cantonada amb Balmes, i que ha saltat per recriminar a l’amo del gossarro que el porti deslligat, amb el perill que això comporta no solament pels altres gossos sinó també per les persones. El quillo es va escalfant, i l’amo del gossarro, un tipus més aviat alt, cepat i corpulent, se’l mira en silenci, sense respondre, sostenint el gos, que ara ja té lligat. Sap que no té raó i per això calla, pensem. Però aquesta actitud enerva el quillo, que li dóna empentetes. Les empentetes, les mirades reptadores del tipus del gossarro, tot plegat acaba encenent una altra vegada la batussa, a pesar que la noia que acompanya el quillo li diu que ho deixi estar. Cos a cos, tots dos acaben a terra repetint la baralla de gossos de fa uns minuts. Ens en fem creus: són dues bestioles més, fins al punt que l’home cepat mossega l’altre, l’esgarrapa. Els acaben separant mentre s'alcen els crits de “Te mato! Te mato!” del quillo, a qui s’acaben emportant perquè no s’hi torni. L’altre segueix immutable, tot i la batussa, i fa com que se’n va lentament de la plaça amb el gos, com qui no vol la cosa, com si no hagués passat res. El quillo hi torna, treu un mòbil i fa una trucada. Truca a la policia. Li diu a l’altre que s’esperi, que li ha fet mal al pit, que la cosa no quedarà així. L’altre segueix retirant-se a poc a poc: ara torna enrere uns passos, ara segueix marxant. Tot plegat ens ha violentat força, però, a poc a poc, ens tombem un altre cop cap a la taula per acabar de sopar.


Al cap d’uns minuts, arriba en efecte una parella de policies. El tipus del gossarro ja no hi és, però el quillo els assenyala la porta de la mateixa plaça on l’home ha entrat i al peu de la qual l’ha escridassat perquè baixés a donar la cara. Som a vint metres d’aquesta porta. Els policies parlen amb alguns dels testimonis, parlen amb el cambrer andalús que ens ha atès a nosaltres i que ens ha fet riure abans amb les seves històries de quan va arribar a la Barcelona de la Transició. Ell ens explica com acaba tot. El tipus del gossarro té un cognom regi: és el nebot del president. Hòstia, és clar! Ara me n’adono: la casa on ha entrat és la casa-museu de l’avi poeta, la casa familiar on el president encara hi viu, a la part posterior. La policia se’n va.