dimecres, 5 de novembre del 2014


EL "PROCÉS" I EL DESAFÍO, EMMIRALLATS




Un dels moments més significatius de la gran setmana en què Oriol Junqueras va somicar per la independència va ser quan Jordi Évole li va preguntar, a Sevilla, si trobava que TV3 estava informant de manera objectiva sobre el "procés sobiranista". Junqueras, amb una expressió entre estupefacta i beneita, va contestar que sí, és clar, com si allò que Évole li plantejava fos inimaginable. No dubto gens que Junqueras s'ho creia, i això per mi és una raó suficient per amoïnar-me davant la possibilitat, no precisament remota, que aquest bon home assumeixi qualsevol dia la presidència de la Generalitat.

        Ignacio Vidal-Folch va publicar diumenge passat a El País un article amb un titular (“TV3 fuerza la máquina”) que descriu amb exactitud l'estat actual de la televisió catalana. No cal ser gaire espavilat, ni militar en cap bàndol, per adonar-se del grau de manipulació que s’hi està donant. La informació convertida en ciència-ficció i les simplificacions sectàries hi són habituals, tant és que vegis el “Telenotícies”, l’“Info K” juvenil, una sèrie de rutes turístiques o fins i tot un programa d’esports: qualsevol moment és bo per parlar del Tema. Ara, quan llegeixes el text de Vidal-Folch detectes també que la imparcialitat no és ben bé una de les seves virtuts. Fa l'efecte, segons com, que només mira TV3 quan vol comprovar la idea preconcebuda i simplificadora que en té: "lo fundamental es que TV3 transmita de mil maneras el mensaje básico: «Los catalanes somos prácticamente daneses, y España es un suburbio de Puerto Hurraco lleno de gente sucia y bajita». El mensaje viene emitiéndose liminal y subliminalmente desde hace 30 años".

        
        De tòpics n'hi ha hagut sempre a TV3, és clar, entre d'altres raons perquè el mateix mitjà televisiu ho afavoreix. Però, durant molts anys, la televisió pública catalana no ha abusat d'aquest plantejament que Vidal-Folch li retreu, en tot cas no més --i crec que sovint menys-- que la resta de televisions hispàniques que hem pogut veure a Catalunya, tant públiques com privades. Que, quan aquí triomfaven successives sèries humorístiques britàniques (ja no, per desgràcia), en altres televisions Els Morancos i les varietés casposes de José Luis Moreno fossin els reis del mambo és un fet inqüestionable. I la capacitat de TV3 de crear programes i formats televisius innovadors està prou demostrada. La prova és que han estat imitats i copiats sovint.

        La cosa ha canviat, això és innegable. Té tota la raó Vidal-Folch quan blasma el caràcter monotemàtic del programa "2324" que, cada nit, de dilluns a dijous, és capaç d'esprémer el "Si Catalunya fos independent..." fins a límits insospitats. I, en efecte, amb sectarisme: "cada noche se celebra una tertulia --adivine usted sobre qué temas, y en qué tonos-- y esta noche cuatro cinco periodistas, entre ellos Francesc Álvaro i Vicent Sanchis, conspicuos portavoces de Artur Mas, se comerán con patatas a Andrea Levy, una tierna diputada del PP que cubre la cuota  «españolista» para fingir que esos ejercicios de matonismo político [aquí Vidal-Folch comença ja a derrapar, camí de la perla final] son debates plurales". La raó de Vidal-Folch l'engega a fer punyetes amb la frase que tanca l'article: "A nivel intelectual, moral y estético no hay gran diferencia, pero en cuanto diversión prefiero con mucho a Torrente y Paquirrín", afirmació de cara a la galeria que ni ell mateix no es creu i que delata una altiva i displicent actitud d'intel·lectual acomodat.


        En canvi, no qualificaré de matonisme polític o periodístic, però sí de debat coix i, directament, sense "quota independentista", l'elenc d'articulistes que acompanya Vidal-Folch: les sis planes obertes pel titular "El muro del 9-N. Seis visiones del desafío soberanista" van signades amb peces de Santos Juliá, Joan Subirats, Joaquín Leguina, Jordi Gràcia i Valentí Puig, juntament amb Vidal-Folch. Només Subirats, professor universitari vinculat a la candidatura Guanyem Barcelona, escapa una mica del biaix federalista o directament centralista (qui és la contrapart d'un nacionalista espanyol com Leguina?). La "quota catalana" està coberta, sí, però només nominalment, perquè deixa fora col·laboradors de la casa com Francesc Serés, obertament independentista, o Joan B. Culla, els quals només troben lloc a l'edició catalana del diari o a les pàgines del "Quadern" dels dijous (excepcionalment, fa un parell de setmanes a Culla se li va concedir una plana sencera de l'edició d'Espanya). Si un lector gallec, andalús o castellà d'El País s'ha d'informar i ha de valorar les opinions sobre el debat independentista a partir d'aquest reportatge, és evident que li ha estat negada la visió d'una de les parts, i el diari se situa, doncs, a un nivell no gaire diferent del lamentable programa desinformatiu "2324" que ni a Vidal-Folch ni a mi no ens agrada.

        No sé si la recent edició digital d'El País en català l’hem d’imputar també a aquesta aparent intenció d’adaptar la línia del diari als diferents públics, mantenint-los separats, però a mi em recorda un fet molt il·lustrador de la meva adolescència. Quan vaig fer el Curs d’Orientació Universitària, l’any 1979-1980, l’editorial Anaya va publicar dos manuals de Filosofia destinats al mateix curs. L’un era, com si diguéssim, la versió de dreta, pensada per les escoles privades i cristianes (com la que anava jo). En aquest manual, per exemple, en parlar de Marx els autors es referien, en un to poc edificant, al fet --d’una transcendència filosòfica profunda i inqüestionable-- que havia tingut uns quants fills bords. L’altre manual, que vaig córrer a comprar, l’anomenàvem el “llibre roig” i presentava un enfocament més progre i esquerranós, que encaixaria amb altres escoles. Així, tothom content i l’editorial feia caixa per partida doble. I així, també, va el país: tirant entre el Procés i el desafío, tristament i empobridorament emmirallats.

        Avui, a la seva columna de La Vanguardia, Antoni Puigverd assenyala: "hi ha vegades que sembla que el principal estratega català sigui Mr Bean". Sí, i tant, però em fa l'efecte que es tracta d'un agent doble.