DUES NOVEL·LES DE RUSIÑOL (i 4): UNA INTERVENCIÓ INNECESSÀRIA

Vaig començar a llegir El català de la Manxa sense tenir present la desgràcia editorial dels Records de la darrera carlinada. He llegit altres publicacions de L'Avenç i no hi tinc cap fixació. Assumia que allò simplement era una badada ocasional. Però, a mesura que llegia, vaig anar ensopegant, aquí i allà, algunes paraules que em van fer arrufar el nas, i no exactament en la mateixa direcció que assenyalava la nota editorial dels Records. No sóc un expert en la llengua i la literatura de cap a 1900, però n'he llegit prou textos per sospitar que no feia gaire per Rusiñol que escrigués coses com "els ulls, brillants i pregons com els del pare", "arranjar una caseta que hi havia al peu del molí" (aquí vaig pensar que posaria la mà en el foc que Rusiñol havia escrit arreglar), "des que tinc ús de raó" (aquí era clar que hi havia escrit un desde que), "aplaudiren l'orador amb totes llurs forces", "la mort que s'atansa" i "en aquella plaça de bótes, ventalls, gorres, capells".

     Vaig treure d'una biblioteca municipal una edició d'El català de "la Mancha" (amb ch) de l'Editorial Selecta, publicada en una col·lecció de butxaca el 1986 però que es veu clarament que és una reimpressió d'una edició més antiga. Com preveia, on l'edició de L'Avenç posa pregons a la de la Selecta hi surt fondos; on l'una llegeix arranjar, l'altra hi manté arreglar; des que lògicament surt com desde que; i ventalls no és sinó vanos (que és com sempre n'he sentit dir a casa des de ben petit). Amb tot, l'edició de la Selecta mantenia algunes de les lliçons que jo trobava sospitoses, com llurs i s'atansa. Calia localitzar un exemplar de l'edició original de la novel·la, l'editada per Antoni López el 1914. Vaig preguntar a Narcís Garolera si en tenia cap, sense sort, però em va advertir que no em refiés de l'edició de la Selecta, perquè Josep Miracle i Bartomeu Bardagí, els correctors de l'editorial, tocaven molt els textos de Rusiñol, fins al punt que en una edició de Coses viscudes havien suprimit, potser per censura, llargs fragments en què relatava la seva estada a la Itàlia de Mussolini.

     Per sort, a la biblioteca Bonnemaison de Barcelona conserven un exemplar de la reimpressió de 1925, encara d'Antoni López Editor, de la primera edició d'El català de la Manxa. La comparació de les tres edicions permet esvair dubtes. En efecte, a la Selecta havien corregit en més d'un lloc la llengua de Rusiñol, i aquests canvis també els assumia l'edició de L'Avenç: el subjuntiu de la frase "el poble més somort, més callat i més callat que hi puga haver a tota la Manxa" es converteix en pugui; la perífrasi d'obligació tenir de s'esmena amb el normatiu haver de; es regularitza per a en frases com "li va esguerrar la cama per tots els jorns de la seva vida", "no se'n sabien donar compte" es corregeix com "no se'n sabien avenir"; mentres s'esmena com mentre; apropar-se es converteix en atansar-se; apendre (una forma dialectal que usava Verdaguer --Garolera la respecta en les seves edicions-- i que encara fem servir molts parlants del català central) esdevé aprendre; "s'hi esmersa tota la tarda" es converteix en "s'hi passa tota la tarda"; l'article neutre es regularitza (a "lo que podien escoltar" passa a ser "el que"; a "lo intel·ligent que el veia" es fa la contracció "l'intel·ligent", que trobo un esguerro ben poc genuí); mel·lancònica s'esmena en malenconiosa; i hi apareixen alguns llurs on Rusiñol escriu els seus o les seves.

      Si aquesta intervenció sembla excessiva, val a dir que, feta la comparació, l'edició de la Selecta acaba sent força més respectuosa amb el text de Rusiñol que la de L'Avenç. No exagero: he detectat una trentena llarga de lliçons coincidents entre el text original i el de la Selecta que l'edició de L'Avenç retoca. A les dues primeres pàgines ja n'hi trobem algunes de ben significatives: la regularització de l'article lo va un pas més enllà i se'l substitueix amb l'ortopèdic allò ("lo altre" passa a ser "allò altre"); s'introdueix la doble negació ("tampoc ho trobaries" és ara "tampoc no ho trobaries"); "A n'aquest poble", que s'hauria pogut regularitzar ortogràficament com "En aquest poble" es converteix en l'impronunciable "A aquest poble"; "A l'entrar, per la carretera", vade retro, castellanisme!, s'esmena en "En entrar"; "sols ne va quedant" no serveix i s'ha de corregir per "sols en va quedant".

     La resta del llibre és plena de casos semblants d'aquest intervencionisme que gairebé qualificaria de patològic (Aurora Bertrana va fer servir aquest mateix adjectiu per queixar-se de com Joan Sales li va refer una novel·la). Algunes de les correccions ni tan sols resulten comprensibles partint de l'evolució de la normativa postfabriana: calia canviar "per fi, quedava la Manxa" per "restava la Manxa"? O "cine" per "cinema"? "la fosquedat del vespre" per "de la nit"? "Taleia", que surt al Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, per "dèria"? També hi ha solucions rebuscades: "van rebutjar-li", que la Selecta regularitza raonablement en "rebutjar-l'hi", a L'Avenç es converteix en "rebutjar-li-ho". Resulta antològica la conversió de "Al sentir lo de "el meu tot", i lo dels crits, i lo del matar" en "En oir ço d'"el meu Tot", i ço dels crits, i ço del matar", un disbarat arcaïtzant que traeix flagrantment l'estil de Rusiñol. D'altra banda, l'intervencionisme normativista mal aplicat pot restar vivacitat a la prosa de Rusiñol, com en el cas d'un bell passatge com "en aquells camps sense voreres cada home és un punt suspensiu que, per poguer-lo acoblar, s'ha de caçar mateix que una llebre", on l'aversió al relatiu feble, tan col·loquial fins i tot avui dia, genera una construcció encarcarada com "al qual, per poder-lo acoblar, s'h de caçar igual que una llebre". I la fal·lera correctora, que no vol deixar castellanisme ni antigalla sense esmena, fa que de vegades es produeixi un text erroni i incomprensible. Així, "Al tenir les mitges posades se li varen enfortir les cames" es converteix, després d'una excessiva manipulació, en "En haver-se posat les mitges, se li enfortiren les sures" i que vingui Mahoma i ens ho expliqui!

     Tot i que de vegades el zel del corrector o correctora es distreu i subsisteixen al text formes no admeses per la normativa com "reflexant" i "què et tinc de donar", l'edició de L'Avenç es proposa reduir l'expressió de Rusiñol, de vegades castellanitzada, de vegades simplement col·loquial, al català estàndard més neutre d'ara: canvia "ninxos" per "nínxols", "dugues" per "dues", "pervindre" per "pervenir" (i aquí no encerta, perquè com a verb és normatiu, però no, com és el cas, quan és substantiu), "forrades" per "folrades", "ensajar" per "assajar", "ademés" per "altrament", "tocant al noi" per "quant al noi", "en lloc de" per "en comptes de".

     És greu, gravíssim, editar un llibre de 1914 d'aquesta manera. I encara és més greu que es presenti aquesta operació editorial sense que ningú se'n faci responsable. Aquesta edició d'El català de la Manxa porta un epíleg de Margarida Casacuberta, experta en Rusiñol. Hem de deduir que ella és també la responsable de l'edició? No necessàriament, és clar, fins i tot costa d'imaginar-ho. I si ella no ha esmenat la llengua de Rusiñol, és greu també que no hi hagi donat ni tan sols una ullada per comprovar que l'autor sobre el qual va redactar la seva tesi doctoral és editat amb un mínim de decència professional. Però encara hi haurà qui, animat per una concepció de la literatura deformada pel nacionalisme més ignorant, trobarà que s'ha d'editar Rusiñol d'aquesta manera. Només cal veure com s'han llançat sobre Xavier Pla, un dels nostres màxims filòlegs, peça clau en la recuperació de la prosa de Josep Pla, malentesa i manipulada per correctors desfermats, pel fet d'haver-se proposat editar les novel·les de Prudenci Bertrana retornant-les a la llengua en què van ser escrites. Assumeixo plenament l'afirmació de Maria Bohigas en aquesta polèmica: "com qualsevol escriptor, Bertrana [i Rusiñol, afegeixo jo] fa servir la llengua escrita pròpia de la seva època, i esmenar-li la plana invocant les conseqüències de tres segles de diglòssia és preferir la ciència ficció a la humil realitat".

DUES NOVEL·LES DE RUSIÑOL (3): UN MAL CRITERI EDITORIAL

Vaig acabar la meva ressenya al "Quadern" d'El País de la recent edició d'El català de la Manxa publicada per L'Avenç deplorant el criteri amb què s'havia manipulat la llengua de Rusiñol. La limitació d'espai va fer que només donés uns pocs exemples del que vaig qualificar de "despropòsit inútil". Aquí tinc ocasió de demostrar detalladament que no són manies de perepunyetes, sinó que el que hi ha darrere aquesta edició és una nociva –i temo que massa estesa– manera d'entendre l'ús de la llengua.

     D'entrada, com ja indicava a la ressenya, cal dir que hi ha antecedents. El 2003, la mateixa editorial va publicar els Records de la darrera carlinada de Marià Vayreda. A la penúltima pàgina del volum, darrere fins i tot de l'índex, apareixia una "Nota sobre l'edició" molt significativa, que començava així: "L'edició d'aquest text, que vol fer més llegidor per al lector contemporani un original escrit en un català prenormatiu, s'ha fet a partir de la primera edició dels Recorts de la darrera carlinada, publicada per la impremta de Narcís Pladevall a Olot el 1898, i ha tingut en compte també la que en va fer l'Editorial Selecta (n'hi ha diverses edicions des de 1950 ençà). Amb tot, els canvis introduïts no es corresponen sempre amb els de la Selecta, i s'han esmenat alguns oblits i errors que aquesta havia introduït en el text".

      Convé que retinguem el detall d'aquesta edició intermèdia de la Selecta, perquè en el cas de Rusiñol també n'hi haurà una. Fins aquí, tenim una declaració de principis que bé podria anunciar la simple regularització ortogràfica amb què, per tal de facilitar-ne la lectura, s'editen sovint els textos anteriors a la promulgació de les Normes ortogràfiques de Pompeu Fabra per l'Institut d'Estudis Catalans, l'any 1913. Però el segon paràgraf de la nota (firmada només per "L'editor", sense especificar-ne el nom) revela que la voluntat de "fer llegidor" el llibre de Vayreda va força més enllà. Atenció, que no s'estan de res: "D'aquesta manera, i partint del màxim respecte possible pel lèxic, la morfologia i la sintaxi originals [el subratllat, naturalment, és meu], s'han fet importants actualitzacions per fer-ne més planera la lectura. Així, s'han eliminat la majoria d'arcaismes (p. ex., ab per amb, enc per encara, mes per però, car per ja que, etcètera) i molts dels castellanismes (quefe per cap, hazaña per proesa, etc.), tot i que se n'han conservat alguns quan el text semblava exigir-ho [subratllat meu, un altre cop, amb molta perplexitat]. En tots els casos ens hem guiat pel diccionari Alcover-Moll, però donant sempre preferència a les formes recollides pel diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans. Els possessius mon i ma, així com llur (i els seus plurals), han estat gairebé sistemàticament substituïts per el seu i s'han normalitzat els pronoms relatius. També s'ha efectuat algun canvi de preposicions i, eventualment, de formes verbals".

     No trobo que el català de la fi del segle XIX resulti tan estrany per al lector actual que exigeixi aquesta mena d'operacions. Potser això seria admissible –i tanmateix ho dubto– si es tractés d'una col·lecció infantil o juvenil, però no és el cas d'aquesta edició dels Records de Vayreda. D'altra banda, si et llances a fer una "regularització" d'un text amb aquests principis, no es pot pretendre sostenir un "màxim respecte" per l'original. És una incongruència: quan adaptes, adaptes, i no hi ha mitges tintes.

     Amb tot, el que trobo més greu és l'entrada a sac en la llengua de Rusiñol: més que "fer-ne més planera la lectura", el que s'ha fet aquí és aplanar una obra literària amb un criteri lingüístic estricte, restrictiu i anacrònic. El model de llengua que proposa l'innominat "editor" s'adiu prou amb el meu: jo no escriuria pas amb les formes que ell es dedica a eliminar i substituir. D'acord. Però Vayreda escrivia així i l'entenc perfectament. De fet, alguns dels modismes que aquí es consideren arcaics i poc comprensibles són moneda corrent en autors d'ara (car, llur), per més que alguns els trobem fora de lloc, o formen part dels dialectes vius (jo mateix dic mon pare i ma mare). Què guanyem amb aquesta polida? Tots els textos literaris catalans han de poder ser reduïts a una llengua estàndard actual? No n'hem de fer res, de la història de llengua? No ens diu molt sobre la realitat i el context de Vayreda (o de Rusiñol, en el cas d'El català de la Manxa) el català que fa servir, i que no és ben bé allò que se'n diu remot ni incomprensible?

     Sí, editar així un clàssic és un disbarat. I em sembla que reporta aquesta llargament arrossegada tensió de la llengua literària catalana d'ençà del segle XIX i que la "normalització" dels últims quaranta anys no ha aconseguit resoldre. Quan dic tensió no em refereixo a vibració i intensitat, a l'acuïtat d'una llengua ben trempada, sinó a aquest patiment per la norma, per allò que es pot dir i allò que no es pot dir, a la por del castellanisme. No ens fa cap falta potinejar textos com els de Vayreda i el de Rusiñol com si aquests dos grans escriptors fossin uns alumnes díscols que no haguessin aprovat el nivell B dels certificats de català de la Generalitat. Atrevir-se a tocar la seva prosa, més enllà d'una superficial regularització ortogràfica, revela la inèpcia dels mestretites.

     En la propera nota explicaré de quina manera s'ha desgraciat El català de la Manxa seguint aquest absurd criteri editorial.    

DUES NOVEL·LES DE RUSIÑOL (2): EL POBLE GRIS

Santiago Rusiñol, El poble gris (1902). Edicions de 1984, 2007.

Llegit un segle després, aquest volum de narracions entorn d’un poble, més que gris, negre, sòrdid, sec, desanimat, resulta aclaparador i paradoxal. Ara que són moneda corrent l’agroturisme, la vida neorural i els aliments ecològics com a antídot contra un progrés insostenible, accelerat febrosament fins al descontrol, sobta aquesta visió aterridora i devastadora –dos dels adjectius amb què remarca Mita Casacuberta que va ser rebut el llibre al seu temps– d’un poble de terra endins, petit i somort. Ara bé, que no han marxat de pagès milions de persones en els últims cent anys? Bé sembla que ho explica aquest Rusiñol lúcid, irònic i penetrant en retratar un poble genèric i sense nom, que n’és molts i alhora no n’és cap. Les narracions introductòries provoquen una certa prevenció: sembla que Rusiñol parla carregant massa les tintes, abusant del sarcasme, de la superioritat de l’urbanita. Però aquesta impressió es va esvaint progressivament i deixem de veure ninots satiritzats en els tipus del poble que ens va presentant, i anem descobrint la implacable duresa de la seva existència, i així l’humor es combina amb una profunda descripció de la quotidianitat de pagès, que en alguns moment sembla prefigurar la murrieria de Pla. A poc a poc, i amb una prosa precisa, viva, plenament vigent, textos com “Les velles”, “Les mosques”, “El quefe d’estació”, “El cant del batre”, “El mal del poble” o “Les nits de cada dia” se’ns van quedant a la memòria i se’ns imposen amb rotunditat. Un llibre esplèndid, gens envellit, molt intel·ligent i sensible. L’edició del text per Miquel Oller sembla respectuosa amb la llengua de Rusiñol, en general, tot i que els criteris de regularització són explicats molt sumàriament. El nombre d’errades és excessiu, mostra d’una descurança editorial fora de lloc. [7 d’agost, 2007]

DUES NOVEL·LES DE RUSIÑOL (1):

RUSIÑOL EN TECNICOLOR 

Santiago Rusiñol, El català de la Manxa. L’Avenç, 2014.

Ressenya publicada al “Quadern” d’El País el 3 de juny.

No sé si la recuperació, cent anys després que la publiqués Antoni López, Editor, de l’última novel·la de Santiago Rusiñol (1861-1931), El català de la Manxa, respon a l’oportunitat de l’enèsim rebrot del debat Catalunya-Espanya, ara conegut com “el procés” o “sobiranisme”. No ho descarto. És indubtable que el conflicte entre l’empenta modernitzadora catalana i l’endarreriment secular espanyol batega en la novel·la, publicada el mateix any que Catalunya aconseguia engegar –no sense entrebancs i desconfiances del govern espanyol– l’eficaç i innovador projecte d’autogovern que va ser la Mancomunitat, del qual ara es commemora el centenari. De fet, el mateix Rusiñol havia intervingut en el debat en declarar-se partidari de la candidatura unitària Solidaritat Catalana (1905-1909), com recorda Margarida Casacuberta a l’epíleg d’aquesta edició.

Però aquesta no és l’única lectura ni la més important que admet la novel·la. Hi ha també el contrast poble/ciutat (complex, gens simple, que Rusiñol ja havia abordat dotze anys abans a El poble gris), i sobretot s’hi reporta, de manera evident, el xoc de les tendències progressistes, revolucionàries i anarquistes amb la societat tradicional. Pesa molt encara la recent Setmana Tràgica en la caracterització que fa Rusiñol del català del títol, un internacionalista i pacifista fugitiu d’aquelles jornades de violència que, després de ser acollit per un compatriota establert com a cantiner en un poble al lloc més erm de La Mancha, intenta conscienciar els vilatans sobre la seva condició social i els seus drets, empès per un quixotisme fruit dels “llibres de cavalleries” que ha llegit, és a dir, la literatura social i política de l’obrerisme. Els resultats, a més d’un fill que se li fa torero, ens els podem imaginar.

Es tracta, doncs, d’una novel·la de reflexió social, vinculada al present (s’hi parla de Marx, de Rousseau, de Kropotkin, s’hi canta “La Internacional”), i que va encertar el tret: entre la indiferència dels noucentistes, El català de la Manxa va tenir un notable èxit de vendes i va guanyar el premi Fastenrath l’any següent. Llegida ara, els tòpics i l’esquematisme de l’acció, que es desplega, com és freqüent en Rusiñol, mitjançant una successió poc dinàmica de quadres, constitueixen un llast, com ho és l’estranya combinació de castellà i català, poc realista, amb què estan construïts els diàlegs: quan els personatges parlen en castellà, estan traduïts al català amb alguna pinzellada castellana. Però tot això no resta valor als encerts de Rusiñol, esmolat en el retrat de contrastos i vigorós en les descripcions (el palau de l’hidalgo del poble, els camperols batent el blat sota un sol infernal, els jardins d’Aranjuez, que coneixia bé). Sobta, també, un poderós somni que descriu, premonitòriament, una desfilada comunista massiva, digna de la Plaça Roja de Moscou.

Molt criticable és, en canvi, la innecessària modernització que s’ha fet de la llengua de Rusiñol. No és la primera vegada que a L’Avenç retoquen una novel·la prefabriana, però aquest cop ni se’ns avisa que s’ha fet ni quin ha estat el criteri. En actitud de policia lingüística neonoucentista, es canvia arreglar per arranjar, desde que per des que, fondos per pregons, cine per cinema, s’apropa per s’atansa, etc., com si el català de Rusiñol fos incomprensible. Llegir-lo així és com veure acolorida una pel·lícula en blanc i negre: un despropòsit inútil.