diumenge, 19 de juliol del 2015

IT'S BEYOND MY CONTROL


S'acaba per fi la ja tristament cèlebre comissió d'investigació parlamentària sobre el frau de Jordi Pujol i la corrupció en general, oficialment batejada amb el nom pompós de "Comissió d'investigació sobre el frau i l'evasió fiscals i les pràctiques de corrupció política" per no ofendre massa la Família. Com sembla que passa sovint, més aviat hauria de dir-se'n "omissió d'investigacíó", perquè davant del nivell de les preguntes de bastants diputats, tronades, elementals, redundants i inútils, n'hi ha per preguntar-se si veritablement s'està investigant res. Un individu que sap d'on ve i a qui es deu i a qui no m'agradaria gens tenir com a veí, ha declarat, com a colofó d'aquest sainet televisat, que "Catalunya no ha estat un país corrupte ni ho serà" (imagino que bastarà que sigui cristiana, com proclamava el bisbe Torras i Bages). No he vist les imatges, però imagino que devia quedar-se tan ample en engegar aquesta frase tan altisonant. Segons informa l'agència EFE, el diputat del cas, portaveu de CiU (o de CDC? Vés a saber), va atribuir a "errors" del sistema fiscal espanyol el "fracàs" en la prevenció del frau. Vaja, que Espanya no solament ens roba sinó que, a més, no vetlla prou perquè nosaltres no ho fem (quan també tenim aquesta mala pensada de robar). Aquest país fa tanta vergonya, de vegades...

diumenge, 5 de juliol del 2015

DESCOBRIMENT DE LA PROSA (3)


Miraré d'acabar una sèrie (per començar-ne una altra) que vaig encetar gairebé al principi d'aquest blog. Recapitulo: curs 1980-1981, Facultat de Filologia, Universitat de Barcelona. Mor Antoni Comas, catedràtic de Literatura Catalana, i els alumnes de primer que cursem l'assignatura de Literatura Contemporània i que vam aprovar-ne l'examen del primer trimestre, abans de Nadal, ens trobem que ens aproven automàticament el curs sencer perquè el Departament ha decidit suspendre les classes a causa de la mort del catedràtic. Sense curs, tinc temps per rumiar. Penso que per entendre el segle XX haig d'anar al XIX. En efecte, l'any següent, a segon, tindré Antònia Tayadella com a professora del XIX i començaré a llegir Verdaguer, entre altres autors. L'Atlàntida, amb els seus alexandrins tectònics, m'impressiona. Recordo que llegim també Julita, i la mateixa Tayadella molt sensata i bona gent m'ha de refrenar perquè no vegi en aquesta novel·leta allò que no té.
          Començo a intuir que hauré d'anar encara més enrere, i aleshores, en aquell mateix segon curs, descobreixo la literatura medieval amb Victoria Cirlot: èpica francesa, lírica trovadoresca, roman artúric. Així, quan passo a especialitat, en el quart curs, i trio romàniques en comptes de català, em fa l'efecte (ara) que faig més que un pas endavant (o enrere, o cap a una banda): me'n vaig a un territori obert, salto d'una llengua a una altra i m'allunyo de qualsevol visió acadèmica, estricta, de la literatura contemporània (que, en el cas de la catalana, en aquells anys en bona mesura encara s'està fent; ara, quatre dècades després, la bibliografia ha augmentat espectacularment).

          Passar a medieval, amb assignatures de francès, provençal (encara no en dèiem occità), català i llatí vulgar, representa una descoberta extraordinària. Ja m'he referit als tres volums de la Història de la literatura catalana de Martí de Riquer. Ara es converteixen en una lectura habitual. Aquesta obra, monumental, altres literatures –literatures amb Estat, caldria precisar– ja la tenen de fa mig segle o un segle enrere: grans compilacions positivistes, amb aplec de dades de tots els autors coneguts. Per descomptat, el fet que hi hagi un sol autor darrere un període molt extens de temps no exclou la nota personal, la deixa de l’estil. Riquer, per exemple, sol ser divertit, sovint s'explica amb murrieria i sap fer agradós l’escriptor més eixarreït. Fins i tot, quan li ve de gust, es llança a formular hipòtesis de lectura (amb prudència, sempre tocant de peus a terra). I és cert, també, com em va comentar un amic riquerià, que es nota quan un autor no li fa el pes o no li interessa gaire. Com a plantejament general, m’agrada més el que va fer Jordi Rubió, més breu, més sintètic, a la part de literatura catalana que va redactar per a la Historia general de las literaturas hispánicas dirigida per Guillermo Díaz-Plaja al principi dels anys cinquanta, però, malgrat això, els volums de Riquer són per mi una obra de referència essencial, a la qual torno sovint i, sens dubte, m'ofereixen una informació més completa i sistemàtica que l'aproximació de Rubió.
           Abocat a la literatura antiga, la meva relació amb la catalana contemporània perd el biaix acadèmic, analític, historicista. M'hi acosto sense prejudicis, igual com faig amb la resta de la literatura universal, com a simple lector amb ganes de passar-s'ho bé. Igual que llegeixo Joyce, Kafka i Borges, o Handke i Bontempelli, en aquells anys de l'esclat de Monzó i la subsegüent escuderia de Quaderns Crema, llegeixo la prosa –poètica o no– dels clàssics vivents, que trigaran poc a morir: Espriu, des d'El doctor RIP revisat al flmant de Les roques i el mar, el blau; el Foix sorgit Del Diari 1918, amb L'estrella d'en Perris i les Cròniques de l'ultrasonBearn de Villalonga; La plaça del Diamant de Rodoreda; i, ja ho vaig dir, El quadern gris de Pla. I, per descomptat, no llegeixo Incerta glòria perquè ni m'assabento que existeix. Tapo forats clamorosos, perquè per mi tot allò és nou, i investigo poc, vaig al que és bàsic per començar. La curiositat més desfermada, de fet, la dedicaré, durant ben bé dues dècades, més al cinema que a la literatura. No deixo mai de llegir, és clar, però quan no llegeixo per raons acadèmiques, dedico proporcionalment més temps al cinema. Hi ha èpoques que el mínim és una pel·lícula diària, i això vol dir que puc ser molt sistemàtic, veure molt i veure de tot. Em trobo infinitament a gust en les pel·lícules de Ford, de Welles, de Renoir, de Mizoguchi, d'Ozu (i, sí, també m'empasso emocionat coses que, amb els anys, seran de més difícil digestió...).

          Amb el nou segle, això canviarà. Sobretot pel que fa a la literatura catalana. Hi ajuda l'assentament d'experiències i de lectures, l'afermament de gustos i d'estètiques. I m'adono que encara tinc molt per descobrir, que hi ha corrents subterranis que, als anys 80, a la Facultat, ni podia ensumar-los, o que, en tot cas, no em vaig molestar a buscar, abocat a altres objectius més bàsics. A poc a poc, i de manera creixent, m'agafa una dèria que és tant o més sistemàtica que la que podia haver rebut a la Facultat, però en què em guio tot sol. Quan estudiava Filologia, la Història de la literatura catalana de Riquer-Comas acabava a la fi del segle XVIII. Ara ha estat completada per Joaquim Molas i els seus deixebles. Em servirà?