dilluns, 19 de desembre del 2016

INTRIGA HISTÒRICA




Carlo M. Cipolla, Qui va arrancar les reixes a Monte Lupo? Traducció de M. Josep Cuenca. Publicacions de la Universitat de València, 2008.
Ressenya publicada al "Quadern" d'El País el 25 de juny del 2009.


Una intriga anunciada al títol, amb uns quants personatges vívids i memorables, que xoquen per la manera com afrontar l’epidèmia de pesta a un poblet misèrrim a prop de Florència, l’any 1630: el pare Dragoni, el capellà que ha de gestionar la crisi, “honest, indefens, eficient, però certament no el campió de la humilitat”, “una persona que es feia respectar però no es feia estimar”; davant d’ell, un altre religiós, Bontadi, rector de la parròquia de Monte Lupo, un agitador pur, “de caràcter més aviat sanguini i agressiu”, un demagog que sap instrumentalitzar la massa; Della Stuffa, un alcalde tou, vençut per les circumstàncies; el cirurgià Coveri, enviat per les autoritats sanitàries florentines per ajudar Dragoni, un funcionari “valent, conscienciós i precís, i clarament procliu a l’anàlisi quantitativa dels fets”, home “dur, caparrut, polèmic, fàcilment ofensiu”; i uns quants sospitosos com Pandolfo di Tommasi Giorgi, el tafaner que treu el nas quan no toca, el fuster Mazzuoli, bregós de mena, que s’acusa quan es vol defensar, i el forner Giunti, un “energumen”, “sempre a primera línia quan s’havien d’organitzar festes i reunions del poble”.

       Com es titula aquesta novel·la històrica? Quants exemplars va vendre per Sant Jordi? Qui va arrancar les reixes a Monte Lupo? no és cap novel·la, sinó un assaig d’un dels historiadors europeus més eminents del segle XX, l’italià Carlo M. Cipolla (1922-2000), que va manejar la nombrosa i detallada documentació de l’epidèmia per fer reviure l’episodi amb minuciositat. Els personatges s’expressen sovint en documents escrits per ells mateixos o en declaracions recollides en tribunals i seus administratives. Cipolla, doncs, ha d’imaginar poc, però el seu relat, viu, àgil i engrescador des del títol, revela un escriptor murri i intel·ligent que no es pren llicències perquè no pot contradir els documents, i que distreu i captiva com el millor novel·lista mentre planteja una qüestió històrica de gran transcendència política i filosòfica: la lluita del saber científic i empíric, encara en beceroles però obrint-se pas ja al segle XVII, contra l’obscurantisme i la manipulació religiosa. Una lluita no tan pretèrita ni obsoleta quan sentim les bajanades del creacionisme nord-americà o determinats judicis de la jerarquia eclesiàstica espanyola i vaticana.

       El relat de Cipolla mostra com l’experimentalisme comença a impregnar les formes de la vida i com, paradoxalment, l’acció dels “cientifistes”, els que lluitaven contra l’epidèmia amb raons higièniques i de salut pública, no estava ben fonamentada en aquest cas concret: la processó organitzada per Bontadi a Monte Lupo per reclamar un miracle que acabés amb la pesta no va fer-ne créixer el nombre d’infectats. La conclusió de Cipolla il·lustra sobre el difícil paper de la veritat en els afers públics: “els funcionaris sanitaris s’equivocaven fins i tot estant sobre el camí correcte, mentre que el capellà Antonio Bontadi tenia raó fins i tot trobant-se en el camí equivocat”. Perquè, efectivament, la fi de l’epidèmia no va ser cap miracle.

       En definitiva, un assaig breu i entretingut, literatura de qualitat, ple de matisos (l’oposició a les quarantenes no era només obscurantisme religiós: aquells pobres de solemnitat necessitaven sortir al carrer a guanyar quatre rals), que és un encert publicar, en una traducció correcta i eficaç, encara que no sigui una novetat (l’edició italiana és de 1977).

dijous, 15 de desembre del 2016

UN DEBUT CONTUNDENT




Natalia Ginzburg, El camí que porta a ciutat. Traducció d’Alba Dedeu. Edicions de la Ela Geminada, 2016.
Ressenya publicada al "Quadern" d'El País l'1 de desembre del 2016.


A Pizzoli, un remot poblet dels Abruços, molt a prop de L’Aquila, tristament cèlebre pel terratrèmol del 2009, hi va viure Natalia Ginzburg (1916-1991) entre 1940 i 1943. La militància antifeixista d’ella i el seu marit, Leone, els hi va portar desterrats. El matrimoni, amb dos fills petits, hi va tenir allà una tercera filla. La tardor de 1944, Ginzburg va publicar un article, que més endavant va encapçalar el recull Les petites virtuts (1962), en què afirmava que “aquella va ser la millor època de la meva vida, i només ara que ha passat per sempre, només ara, ho sé”. Probablement es trobava encara sota l’impacte de la mort de Leone, pocs mesos abans, a causa de les tortures a què el van sotmetre els nazis a Roma.

            Però a El camí que porta a ciutat, la novel·la que va començar a escriure a Pizzoli el 1941 i que es va publicar l’any següent, no hi trobem cap felicitat familiar ni sentimental, tot i estar ambientada a Pizzoli. Aquest debut editorial de Ginzbug, fins aleshores autora només d’alguns relats breus, és una obra aspra i eixuta, gairebé existencialista per la duresa amb què es tracten els personatges i les relacions que estableixen entre ells. El final de l’adolescència de Delia, la jove narradora, està marcat pel contrast entre poble i ciutat, entre llibertat i opressió, entre amors callats i relacions interessades. Les il·lusions, en el context de la Itàlia feixista i rural, són de poca volada, i el pes del convencionalisme i la comoditat quotidiana s’imposa sobre gairebé tot i tothom.

            El relat de Ginzburg, concís, gens sinuós, és d’una contundència aclaparadora. Delia no està per gaire romanços, tot i que no sap ben bé cap on va. Vol i dol, com gairebé tots els personatges, i la seva veu narrativa està molt ben trobada. La família, els amics i els amants que giren entorn d’ella són retratats amb pinzellades escasses i precises, i la traducció d’Alba Dedeu ens ho reporta sense entrebancs. La novel·la es llegeix en un sospir i, en acabat, fa l’enganyós efecte que se’ns ha explicat de pressa una bona història que potser hauria donat per un tom més gruixut. Però, de fet, la deixa amarga que queda a la memòria del lector convida a tornar enrere, a rellegir o recordar pàgines i detalls que potser han passat desapercebuts.

            A pesar que els escriptors no solen ser els més indicats per parlar de la seva pròpia obra, val la pena tenir en compte el que declara Ginzburg al prefaci del volum en què, el 1964, va reunir aquesta i les quatre novel·les breus següents: “Volia que cada frase fos com un cop de fuet o una bufetada”. I justament és això el que va aconseguir, així com reflectir els “vincles d’amor i d’odi que em lligaven a aquell poble”, un sentiment contradictori que només va descobrir en haver enllestit la novel·la. Camí de la ciutat, o, tornant-ne, camí del poble, Ginzburg ens hi parla, sense edulcoracions i també sense tremendismes, de com una noia entra en l’edat adulta en una societat tradicional sotmesa a un règim polític autoritari. La distància que estableix amb tots els personatges dificulta l’empatia total amb cap d’ells, i alhora ajuda a entendre’ls en la seva complexitat i amb les seves contradiccions. No és un mèrit escàs, i menys per una primera novel·la.

       Hem de celebrar que aquest llibre tan pulcrament editat enceti la publicació per Edicions de la Ela Geminada del cicle complet dels Cinque romanzi brevi, oportuna reivindicació d’una escriptora que ha anat guanyant prestigi amb el pas del temps.
            

diumenge, 6 de novembre del 2016

DUBLINESCA (2): UNA ANGLOFÍLIA IRLANDÒFILA




















A la dècada dels vuitanta, l'editorial Destino va publicar una col·lecció titulada "Las ciudades", que consistia en la presentació literària d'algunes grans ciutats del món, una mica per l'estil del que Planeta faria poc després amb la col·lecció "Ciudades en la historia", on el 1989 va aparèixer l'excel·lent Londres victoriano de Juan Benet. S'hi van publicar, per exemple, visions de Nova York per Eduardo Mendoza i de Viena pel poeta Jaime Siles. Dos anys abans que el llibre de Benet, el 1987, a la col·lecció de Destino, Valentí Puig va firmar aquest Dublín que he tornat a llegir gairebé trenta anys després, abans de visitar la capital irlandesa.

           En aquella època, tot just sortit de la Facultat de Filologia, seguia força l'obra de Valentí Puig. El seu debut a Quaderns Crema, amb el dietari Bosc endins (1982) i amb les narracions de Dones que fumen (1983), m'havien fet fixar en un escriptor poc freqüent a les catalanes lletres: civilitzat, irònic i anglòfil. Les seves ressenyes de narrativa britànica a l'enyorat suplement literari del difunt Diario 16 estaven molt bé. També haig de reconèixer que, poc després, quan vaig llegir les seves dues primeres novel·les, Complot (1986), on jugava una mica a fer d'Evelyn Waugh sense encertar-la, i, sobretot, la decebedora Somni Delta, aquell mateix 1987, se'm va refredar una mica l'interès i no n'he llegit cap més novel·la. Però no li he perdut la vista del tot, i he llegit més d'un article seu, de bons i de no tan bons, i també l'assaig L'os de Cuvier, una interessant reflexió que va publicar el 2004 sobre la tradició literària catalana, que, tot i estar escrit d'una manera una mica desmanegada, conté moltes idees i valoracions apreciables. Amb Puig tinc de vegades la sensació que no dóna tot el que promet, que li falta un punt més d'ambició i que sembla massa acomodat amb l'actitud liberal i civilitzada que exhibeix i que això fa que es passi de frenada i no vagi més enllà. Però, vaja, ja m'agradaria que molts escriptors catalans tinguessin el seu gust i el seu talent.

        Al Dublín de Puig es nota clarament que conflueixen l'encàrrec editorial per a una sèrie concreta de llibres amb una passió evident. El gran què del llibre és que, sota un aparent desordre, es pot dir que constitueix una veritable guia de Dublín, perquè dóna molta informació de llocs per visitar, des de monuments i museus a pubs i botigues, i fins i tot dedica algunes pàgines a donar informacions pràctiques sobre aspectes de la vida quotidiana que poden fer servei al visitant de Dublín, inclòs un petit vocabulari de gaèlic. Puig es va plantejar l'encàrrec seriosament i proporciona, doncs, tot el que el viatger encuriosit sol buscar en una guia. Ho fa, però, al seu aire, al seu ritme, i centrant-se sovint en la presència i la mirada dels grans escriptors irlandesos: Swift, Wilde, Shaw i Joyce, però també els aleshores no tan populars Edna O'Brien i John Banville.

        Puig deixa molt clar el grau de violència i repressió a què els anglesos van sotmetre Irlanda durant segles, i que encara percep el visitant actual de Dublín, amb nombrosos recordatoris de la Gran Fam del segle XIX i d'altres episodis històrics . I també remarca les contradiccions i les limitacions d'un poble cordial i orgullós, però que sembla complaure's de vegades en la mitologia del fracàs. El millor de tot és que la mirada de Puig sobre Dublín és la d'un anglòfil que queda fascinat amb la ciutat, el país i la seva gent. Com explica cap al final del llibre, ell era un estudiant de Filologia anglesa que havia aconseguit una beca per fer un lectorat a Wimbledon, però que, per un imprevist canvi d'última hora, és enviat a dos colleges de Derry, al principi dels anys setanta, quan la tensió política a Irlanda del Nord cremava de valent. El canvi de la plàcida Anglaterra que esperava Puig pel polvorí irlandès és una decepció que aviat esdevé una gran descoberta: Puig es recorre tot Irlanda del Nord i també la lliure, la del Sud, i acaba compaginant l'anglofília militant amb la nova passió irlandesa: "la vida es tan compleja y curiosa que nos hace ser a la vez anglófilos e irlandófilos".

        L'entenc. Em passa el mateix després d'haver visitat Dublín, de reverenciar Joyce, les pel·lícules "irlandeses" de John Ford, i els Chieftains, els Pogues, els Dubliners i els discos "irlandesos" dels Waterboys. Ara, quan juga Irlanda contra Anglaterra al Sis Nacions de rugbi, ja no sé ben bé amb qui vaig (sobretot després del maleït Brexit). I recordo un dia de Sant Patrici de fa bastants anys, viscut a Londres, que semblava una ciutat en plena festa, ocupada per gent amb bufandes, barrets i jaquetes verdes. I intento imaginar a Madrid una celebració semblant de Sant Jordi o l'Onze de Setembre i m'adono que és impensable. Es pot ser anglòfil i irlandòfil alhora? Naturalment!


Dublinesca (1): Una biografia de mudances

dissabte, 1 d’octubre del 2016

ORGULL I PREJUDICI




Lluís Nicolau d’Olwer, Pere Abelard. Un humanista del segle XII. Obrador Edèndum, 2015.
Ressenya publicada al "Quadern" d'El País el 29 de setembre del 2016.

Quan, el 1957, l’historiador Jacques Le Goff va publicar Els intel·lectuals a l’Edat Mitjana, hi va qualificar Pere Abelard (1079-1142) de “primera gran figura d’intel·lectual modern”. No era un anacronisme amb l’adjectiu de moda a la Rive Gauche de la bohèmia existencialista, el mateix espai on Abelard havia guanyat fama com a professor 800 anys enrere. Contra la visió de l’Edat Mitjana com un parèntesi d’ombres, Le Goff remarcava així la importància de l’esforç racionalista d’Abelard, que anuncia la dialèctica escolàstica i prefigura la llibertat de pensament renaixentista. Intel·lectual urbà, amant del debat i la discussió franca, Abelard s’emmiralla en l’Antiguitat grecollatina sense renunciar a la fe cristiana i deixa en evidència les limitacions del model de coneixement monacal de l’Alta Edat Mitjana, basat en la força de les autoritats citades.

            A l’època en què Le Goff enllestia aquell decisiu assaig, Lluís Nicolau d’Olwer (1888-1961), ja en la seixantena, feia anys que estudiava la figura d’Abelard. Amb una rellevant biografia política darrere (ministre d’Economia, governador del Banc d’Espanya, tinent d’alcalde de Cultura a Barcelona, diputat a Corts, etc.), Nicolau era un expert hel·lenista i llatinista. Segons Josep Pla, Unamuno deia que “es el hombre que sabe más griego de España, pero no quiere que se sepa”. Nicolau no va deixar mai de publicar estudis i edicions –alguns de referència– sobre història i literatura catalanes, i sobre altres matèries.

   Potser aquesta doble condició d’erudit i d’home d’acció explica l’atractiu de l’ambiciosa biografia de Pere Abelard que el va ocupar a l’exili, inèdita fins ara. Es tracta d’un treball històric i filològic de gran rigor, sòlidament documentat, però de cap manera es pot dir que s’adreci només als especialistes. Nicolau pertany a l’admirable espècie de savis que no gira l’esquena al lector culte i curiós, que malda per escriure bé i per fer llegidora fins i tot la minúcia erudita, i això es nota en aquestes més de quatre-centes pàgines de lletra petita on difícilment decau l’interès. Tan encertat en el retrat físic –l’evocació de l’aspre paisatge bretó, la desolació del monestir del Paràclit, el bullici parisenc– com en el psicològic, en què brilla l’anàlisi aprofundida de la cèlebre relació amb la jove Heloïsa, Nicolau segueix també fil per randa la incansable activitat d’Abelard com a mestre i com a escriptor, situant-la en el context dels debats filosòfics i teològics del seu temps. Orgullós i arrogant, va topar amb un poder eclesiàstic que no li va perdonar ni el pensament lliure ni l’aventura amorosa amb Heloïsa, apassionada i sàvia en el retrat que en fa Nicolau.

          Llibre d’un humanista sobre un precursor de l’humanisme, Nicolau no va poder enllestir ni fer la revisió final del treball, que ha editat Josep Batalla, traductor de les cartes d’Abelard i Heloïsa. Batalla ha revisat el text de Nicolau, completat la bibliografia i redactat les quatre pàgines finals sobre la mort d’Abelard. El resultat és un volum que deixa en molt bon lloc el talent i la capacitat de Nicolau, tot i arribar tard per causa de la desgraciada postguerra. En aquest sentit, és difícil resistir-se a veure un lleu matís personal en el final del mecanoscrit inacabat del llibre de Nicolau, quan comenta així les últimes paraules escrites per Abelard: “El diàleg restà inacabat, interromput; talment una columna funerària, de fust trencat i sense capitell”.

divendres, 23 de setembre del 2016

HOW MY HEART SINGS



Gràcies a un atent retuit de Jordi Puntí, descobreixo aquesta fotografia amb què el twitter del Bill Evans Estate va commemorar la setmana passada el trenta-sisè aniversari de la mort del gran pianista de jazz. Un recordatori ben oportú, perquè per mi aquest ha estat l'estiu de Bill Evans.

        Fa molts anys que un amic, tornant del seu primer viatge a Nova York, em va regalar en cedé Sunday at the Village Vanguard, sens dubte el disc més celebrat del trio de Bill Evans. La seducció va ser immediata, i l'he escoltat després un munt de vegades sense cansar-me'n. Per alguna raó, però, no vaig furgar més en la discografia d'Evans. Potser perquè era tan diferent del jazz a què jo estava habituat, més clàssic, més mainstream. I això que Evans era, a més, un dels participants, i dels més decisius, del meu disc favorit de jazz, l'obra mestra de Miles Davis Kind of Blue.

       Aquest agost, en plenes vacances, sense cap raó concreta, em va venir al cap el piano de Bill Evans, vaig buscar a Spotify i, una mica per casualitat, vaig escoltar l'àlbum You Must Believe in Spring, bellíssim, i em vaig adonar que no sabia gairebé res d'Evans. Havia mort feia molts anys, relativament jove, suposava. Segur que algú n'havia d'haver escrit la biografia. En efecte: Bill Evans: How my Heart Sings, de Peter Pettinger, havia estat publicat el 1998 i n'hi havia una traducció castellana de Ferran Esteve, Vida y música de Bill Evans, editada per Global Rhythm el 2007, que vaig trobar ràpidament en una biblioteca municipal. Va ser l'inici d'una setmana de lectura absorbent, els efectes musicals de la qual encara duren. I duraran.

       D'entrada, una picada d'ullet, com un senyal de benvinguda o de bona sort: en llegir la primera pàgina, m'adono que enceto la lectura el mateix dia que va néixer Bill Evans, el 16 d'agost. D'ara endavant, un devessall de pàgines que, com una novel·la (totes les biografies ho són, fins i tot les menys aconseguides, i me n'he empassat algunes), reporta una carrera apassionada que es concentra en el teclat del piano. La vida d'Evans sembla importar poc fora dels estudis de gravació i les sales de concerts: li passaven tots els mals i no en va tenir pocs seient a la banqueta amb els seus col·legues i posant-se a tocar. Potser perquè també és pianista (ha fet d'acompanyant en concerts de música clàssica), Pettinger escriu una biografia rigorosament detallada en l'aspecte musical, amb tecnicismes que als aficionats llecs se'ns poden escapar, i s'entreté més aviat poc en la vida sentimental i familiar, tractant de pressa i amb discreció els canvis de parella d'Evans i els problemes amb les drogues, explicats succintament, gairebé com a fets donats que s'esmenten de pas abans de tornar al que importa de debò: una carrera musical extraordinària.

        Per això, a pesar d'aquestes discutibles mancances, el llibre absorbeix per la intensitat amb què revius la prodigiosa i inaturable trajectòria musical d'Evans, una successió imparable d'interpretacions, de gravacions, de concerts arreu del món, de lliçons i coneixences, d'experiències a la recerca d'un so i d'una personalitat musical propis, que apura gairebé fins al final, pocs dies abans d'entrar mig agònic en braços de Joe LaBarbera, el bateria del seu últim trio, a l'hospital de Nova York on va morir als cinquanta-un anys. Jo no entenc algunes explicacions que dóna Pettinger sobre notes, acords i tons, però no em resulten imprescindibles per entendre la importància d'Evans i per copsar les diferents fases de la seva evolució musical, des del mateix moment que surt de la universitat, on es forma i compon ja el seu primer tema, "Very Early", que no va deixar d'interpretar sovint, igual que el captivador "Waltz for Debby", una altra composició primerenca, dedicada a una neboda de tres anys. 

        Fa més de vint anys, vaig llegir l'autobiografia de Miles Davis escoltant simultàniament alguns dels vinils que ja en tenia i d'altres que vaig anar comprant mentre els saldaven, poc abans que els cedés es mengessin el mercat discogràfic. Ara, Spotify m'ho ha posat encara més fàcil: he pogut seguir la biografia de Bill Evans tenint a mà una discografia ingent aquest any mateix encara n'ha sortit una novetat absoluta– escoltant al moment els temes i els discos que Pettinger va descrivint. D'ençà de la mort prematura d'Evans, van començar a publicar-se moltes gravacions que havien quedat aparcades, desestimades o, en algun cas, com les cèlebres Secret Sessions del Village Vanguard, gravades clandestinament. N'hi ha per donar i per vendre, però, com passa quan descobreixes Mozart, fins i tot les peces menors o menys conegudes són de notable. Per exemple, mentre començava a escriure aquestes notes, sonava Undercurrent, un disc de 1962 en què fa duet amb el guitarrista Jim Hall, una combinació que a mi, d'entrada, em crida poc... però el resultat és excel·lent. I el ja esmentat You Must Believe in Spring que té el valor històric de ser l'última gravació d'estudi amb Eddie Gómez, el gran baixista porto-riqueny que va estar amb Evans onze anys, fins a 1977 no és un dels seus discos de cinc estrelles, però comença amb un bellíssim "B Minor Waltz", i inclou també un "Gary's Themesenzillament memorable i una versió esplèndida de "The Peacocks", un tema que em persegueix des que el vaig escoltar a la pel·lícula Round Midnight de Bertrand Tavernier, interpretat al saxo soprano per Wayne Shorter.

        No és infreqüent incloure el so d'Evans dins del jazz cool, però per mi és una limitació del seu geni tan flagrant com quan es diu que Carner és un poeta noucentista. La cronologia juga males passades, i les etiquetes fan nosa quan es tracta de genis, de forces superiors del talent artístic. A mi, el cool pròpiament dit sovint m'avorreix: per exemple, no aguanto massa estona seguida de Stan Getz, i fins i tot un disc tan celebrat com Birth of the Cool, de Gil Evans i Miles Davis, el trobo impecable però em deixa una mica indiferent. Bill Evans, no. Trobo que va prou més enllà. Pettinger explica que, tot i el rigor i l'autoexigència amb què es dedicava al piano, i que traspassa també un repte a qui l'escolta, Evans no deixava mai de remarcar la qualitat original del jazz com a música de ball i d'entreteniment. Potser per això li agradava tocar composicions populars, que portava al seu terreny, com el tema de la sèrie MASH o el tema d'amor de la pel·lícula Espartac de Kubrick. Evans té un so inconfusible, que no és trist sinó melancòlic, però també veritables catarates de ritme, un swing molt particular que fa dels seus sucessius trios, gairebé sempre formats per joves de molt talent i creativitat, màquines perfectes de fer jazz.

        Per sort, encara tinc molts discos de Bill Evans per descobrir.     

dilluns, 12 de setembre del 2016

DUBLINESCA (1): UNA BIOGRAFIA DE MUDANCES




















Preparant un esperat viatge a Dublín, vaig remenar la bibliografia joyceana i, subsidiàrament, dublinesca que he anat acumulant amb els anys. Entre els llibres que, en algun moment imprecís de recordar, havia comprat i havien anat a parar a la lleixa-santoral de James Joyce, hi havia un volumet d'aparença modesta i que no arriba al centenar i mig de pàgines: James Joyce's Dublin Houses and Nora Barnacle's Galway. Ni la coberta, amb un muntatge fotogràfic senzill i previsible, ni el títol llarg, descriptiu i poc cridaner, conviden a esperar gaire més que una guia de les cases de Dublín on va viure Joyce, un llibret adreçat a devots extrems, d'aquells que estan disposats, si cal, a recórrer tots i cadascun dels sants llocs joyceans com es fa, cada Bloomsday, amb la ruta de l'Ulisses. No era aquesta la meva intenció. Probablement per això, al llarg dels anys m'havia limitat a fullejar alguna vegada el llibre de Vivien Igoe, sense llegir-lo sencer.

     Amb unes expectatives més aviat escasses i escèptiques, doncs, interessat més que res a tafanejar i picossar potser alguna informació menor abans d'emprendre el viatge, vaig obrir el llibre després de qui sap quants anys de no haver-lo tocat. Vaig trigar poques pàgines a quedar capturat per la màgia del relat i a decidir llegir-lo de cap a peus. No és poc el mèrit de Vivien Igoe. Responsable entre 1965 i 1972 del James Joyce Museum de Sandycove, instal·lat a la torre Martello on Joyce va viure uns dies i que és l'escenari on arrenca l'Ulisses, sap combinar el vast coneixement que té de l'obra i de la persona de Joyce amb un notòria eficàcia narrativa i un sentit de la realitat envejable. Així, al prefaci, ella, que és una dublinòlega capdavantera, no es priva d'ironitzar sobre l'exagerada autoestima dels seus compatricis a l'època de Joyce:

Some Dubliners still had some pretensions to grandeur; for instance, it was claimed that the best English was spoken in Dublin and that the city was "the seventh in Christendom". Unfortunately, neither of these assertions could stand up to close scrutiny.

I remata els paràgrafs introductoris remarcant el fet que, en el Dublín de 1900, l'impuls literari que va portar Joyce a convertir-se en una figura cabdal de la literatura no era especialment apreciat.

        L'encant del llibre de la senyora Igoe és, que seguint minuciosament els nombrosos i continuats canvis de residència que Joyce va experimentar en els seus anys dublinesos, des de 1882 a 1904, construeix una veritable biografia en miniatura d'aquesta etapa de formació. Ens forneix, així, un vívid retrat familiar, que dibuixa una trajectòria descendent, perquè la mala estrella del pare de Joyce determina els constants canvis de domicili per impagament del lloguer, que els porten gairebé sempre a habitatges pitjors o més modestos. Però, alhora, anem veient el context en què comença a forjar-se la carrera d'un escriptor excepcional. No són pocs els personatges dels llibres de Joyce, en especial de Dublinesos, dels quals Igoe ens esmenta la persona que els va inspirar, com és el cas del Michael Furey del final del conte Els morts, construït a partir de la figura d'un antic enamorat de Nora Barnacle, la dona de Joyce, a Galway (Igoe ha reprès aquesta aproximació en el seu darrer llibre, el recent The Real People of Joyce's Ulysses. A Biographical Guide). I passa el mateix amb cases, escenaris i situacions d'aquells primers anys de Joyce, que troben correlats a les ficcions que va escriure, gairebé sempre, ja lluny d'Irlanda.

     D'aquesta manera, el complet catàleg d'habitatges, escrupolosament descrits en la seva aparença exterior i interior (de fet, és remarcable que moltes de les cases i dels edificis i establiments esmentats per Igoe existexen encara avui dia, més o menys transformats), juntament amb les fotografies i els plànols que l'il·lustren, sumats al devessall d'anècdotes reportades, fan que la lectura del llibret sigui un goig permanent, ple de detalls i descobertes que tan aviat diverteixen com emocionen: el sentit de l'humor de John Joyce, el pare de l'escriptor ("when he was asked if he knew anything about the quality of the water of the Liffey, he replied, «Not a damn bit, because I never drank it without whiskey in it»"), però també la seva deplorable decadència alcohòlica, que és motiu de situacions vergonyoses per tota la família; detalls domèstics com la barana que hi havia als vestíbuls de les cases per sostenir-se mentre t'espolsaves el fang de les botes; l'Esplanada de Bray, un passeig costaner que és la imatge idíl·lica del moment potser millor i més folgat de la família:

Bray, Ireland /   Up until the mid-1700s, Bray was a sleepy fishing village, but as the people of Dublin started to seek sanctuary outside the crowded city, the town’s population grew quickly. By the mid-1800s the town had become the largest seaside resort in the country. These days, Bray is one of the largest cities in Ireland and home to the country’s only dedicated film studios, Ardmore Studios. The company has produced such classics as Excalibur and Braveheart.:

        Hi ha més, molt més, com l'encertat capítol que introdueix el personatge de Nora, amb el mateix criteri de construir una biografia a partir dels domicilis, fins que fa encaixar els dos personatges en la mítica trobada a Nassau Street, quan Joyce aborda Nora al carrer i li demana per quedar. D'aquí endavant, es podria dir que comença el Joyce més universal: Nora i ell trigaran poc a marxar de Dublín, i el llibre recorre encara els llocs on es van hostatjar les tres vegades que hi van tornar, totes pocs anys després d'anar-se'n. Després, vindran gairebé tres dècades de separació definitiva. Una separació física, perquè, com recorda Igoe, Joyce mateix va reconèixer, el 1937, que Dublín anava sempre amb ell: "I never really left it. I carry it around with me".

diumenge, 24 de juliol del 2016

TRES NOVEL·LES DE MIA COUTO (i 3): ENIGMES DE MOÇAMBIC



Mia Couto, La confessió de la lleona. Traducció de Pere ComellasEdicions del Periscopi, 2016.
Una versió abreujada d'aquesta ressenya es va publicar al "Quadern" d'El País el 27 de maig del 2016

L’abril passat, mentre Mia Couto (1955) presentava a Catalunya La confessió de la lleona, una cooperant espanyola va ser expulsada de Moçambic després de ser detinguda en una concentració que denunciava el masclisme i l’assetjament sexual a les escoles. Era més que una casualitat. Després de la fi de la guerra civil (1977-1992), Moçambic no ha aconseguit espolsar-se els vicis del patriarcat: “nosaltres, les dones, cada matí continuem despertant-nos en una antiga i inacabable guerra”, diu la Hanifa, un dels personatges d’aquesta novel·la de 2012. De fet, la qüestió dels abusos sexuals en la nova societat moçambiquesa, que va passar aviat del socialisme a un capitalisme desarrelat, no és un tema nou en l’obra de Couto, però ocupa un lloc central a La confessió de la lleona, com es nota en la descripció domèstica que fa la Hanifa: “En un instant, estava refet l’ordre de l’univers: nosaltres, les dones, a terra; el nostre pare passejant-se dins i fora de la cuina, exhibint la possessió de tota la casa”. I conclou: “una dona, aquí, no és ningú”.


Couto aborda aquest tema cru i violent amb gran saviesa narrativa. Com en una novel·la anterior, L’últim vol del flamenc (2000), recorre a un escenari rural on s’esdevé un fet misteriós (en aquest cas, uns lleons que ataquen les dones del poblat) que forasters de Maputo, la capital, han d’investigar i resoldre. Retrobem també el relat coral, un palimpsest de veus entrecreuades i sovint contradictòries: d’una banda, els narradors en capítols alterns –la Mariamar, germana de víctimes dels atacs, i Arcàngel Baler, el caçador que ha d’acabar amb els lleons–; de l’altra, les veus evocades en els epígrafs que encapçalen cada capítol –un tret habitual en Couto–, que tant són citacions literàries com proverbis o textos ficcionals, com els apunts de l’escriptor que acompanya Arcàngel per documentar l’expedició i amb qui Couto introdueix una irònica reflexió metaliterària sobre la visió europea de les cultures africanes.

     Gustavo Regal, l'escriptor, podria ser un retrat de Mia Couto: "L’escriptor és un home blanc, baix, amb barba i ulleres. És un intel·lectual famós, diverses persones paren per demanar-li autògrafs”. Com Couto als temps de la lluita anticolonial, Regal va abraçar la causa revolucionària: “Temps enrere somiava fer servir una arma, volia ser guerriller. Dèiem, en aquell temps, que la llibertat naixeria del canó d’un fusell”. Però cal no anar més enllà de la broma autoreferencial, del joc amb una imatge estereotipada de l’escriptor d'èxit. Arcàngel critica Regal perquè “no entendre res ha passat a ser la seva activitat més exitosa des que ha arribat a Kulumani” i el menysprea perquè considera que té un interès egoista pels vilatans: "Doncs l'escriptor és un necròfag. S'ha embarcat en aquest viatge per picotejar desgràcies, entre supervivents el dol dels quals és el silenci". Aquest servir-se de la gent marginada se situa als antípodes de l'actitud literària i cívica de Mia Couto. En tot cas, la figura de Regal és una peça més de la reflexió, dels dubtes que la novel·la planteja sobre la validesa i la utilitat o la inutilitat de l’escriptura: escriu l’escriptor, escriu també el caçador (que, al final, s'allibera en part escrivint i rebent el reconeixement que li dispensa per això Regal) i escriu, també, la Mariamar: “En un món d’homes i de caçadors, la paraula va ser la meva primera arma”.

     Si L'últim vol del flamenc s'encetava, més que amb ironia, amb un humor brutal, que fregava l'astracanada (uns cascos blaus explotaven misterosament i de les restes només en quedaven els penis), a La confessió de la lleonamés enllà de la ironia ja esmentada, se'ns revela un Couto més agre, més seriós. No és que no hi hagi humor, però es nota menys, i predomina un escepticisme dolorós, una certa sensació d'enclaustrament i de fracàs del país després de l'esforç d'alliberament que va representar la guerra civil: "Kulumani és un lloc tancat, envoltat per la geografia i atrofiat per la por [...] No ens calen enemics. Sempre en tenim prou amb nosaltres mateixos per derrotar-nos". L’anècdota dels lleons, basada en un fet real viscut per Couto, es descabdella, en definitiva, amb una mirada poètica, amb una forta càrrega metafòrica. Així, els lleons que ataquen les dones de Kulumani "no sortien del boscatge. Havien nascut del darrer conflicte armat". Sembla com si només amb aquesta aproximació, que escapa sovint a l’explicació racional, fos possible no ja relatar el drama dels abusos, sinó també la complexa realitat d’un Moçambic encara en construcció, una polifonia de llengües i de tradicions no sempre fàcils de conciliar amb la modernització d’un Estat que, a més, ha de fer front a la riquesa que auguren les prospeccions de gas a Cabo Delgado.

Des de l’any 2000, Couto ha publicat set novel·les i un sol llibre de contes, en un gir respecte a la primera meitat de la seva obra, encetada el 1986 i famosa per la prodigiosa creativitat d’uns jocs de paraules dignes de Joyce, que il·luminaven els contes amb foguerades poètiques i notables descàrregues d’humor. Ara, més quintaessenciat, menys juganer, Couto no ha perdut gens de força lírica, i la història de La confessió de la lleona resulta, per dir-ho com un dels personatges, “senzilla però enigmàtica, com tot el que passa a Kulumani”. Pere Comellas ha traduït aquesta novel·la torbadora i creixentment desassossegant cenyint-se molt a l’original, en una bona versió que permet gaudir d’un Couto madur, desencantat per un Moçambic que no acaba de vèncer els seus dimonis, però que es resisteix a tancar el relat sense obrir portes als personatges, perquè, com va dir en una entrevista, “sóc un pessimista amb molta esperança”.

diumenge, 17 de juliol del 2016

TRES NOVEL·LES DE MIA COUTO (2): L'AFINADOR DE SILENCIS



Mia Couto, Jesusalém. Editorial Caminho, 2009.

No sé si hi ha una forma Mia Couto, un tret identificador de les seves novel·les (dels seus contes n'he llegit pocs, i fonts ben informades em diuen que potser són millors i tot que les novel·les). Els lectors tendim de vegades a simplificar, a quedar-nos en la crosta de les obres literàries. Un autor es trencarà les banyes per reinventar-se en cada llibre, o assajarà noves vies i sortides a la seva creativitat, però és possible que les expectatives generades pels escrits anteriors determinin que el lector hi busqui la seguretat del que ja coneix i li ha agradat, i que esperi repetir el goig que va experimentar en el passat, fixant-se més en el tret idiosincràtic de l'autor que no pas en la novetat o la variació. La raó, probablement, es troba a mig camí d'aquests dos plantejaments, perquè ni tota innovació és reeixida ni la tradició és rebutjable pel fet de ser-ho.

     El cas és que les novel·les que havia llegit de Mia Couto en els darrers anys m'havien agradat sense entusiasmar-me i trobava que estaven força pastades d'un mateix motllo, d'una forma familiar: el relat coral, l'entrecreuament d'històries, el palimpsest de veus propi de l'entorn de tradicions orals en què sorgeix la seva narrativa, d'altra banda sòlidament literària i vinculada al fet de l'escriptura. Només el record de la seva primera novel·la, Terra somnàmbula, s'allunyava d'aquesta matriu, amb els dos protagonistes aïllats o abandonats als marges de la guerra civil moçambiquesa. Però fa massa anys que vaig llegir aquesta novel·la i no me'n queda una memòria gaire precisa, entre altres raons perquè la infame traducció d'Eduardo Naval s'imposava sobre la impressió d'haver llegit una gran novel·la.

     Per això, el començament de Jesusalém (que es va traduir al castellà i va passar sense pena ni glòria) em va impactar molt. El primer capítol, titulat "Eu, Mwanito, afinador de silêncios", s'obre amb aquestes paraules: 

A primeira vez que vi uma mulher tinha onze anos e me surpreendi subitamente tão desarmado que desabei em lágrimas. Eu vivia num ermo habitado apenas por cinco homens. Meu pai dera um nome ao lugarejo. Simplesmente chamado assim: "Jesusalém". Aquela era a terra onde Jesus haveria de se descrucificar. E pronto, final.

     Meu velho, Silvestre Vitalício, nos explicara que o mundo terminara e nós éramos os últimos sobreviventes. Depois do horizonte, figuravam apenas territórios sem vida que ele vagamente designava por "Lado-de-lá". Em poucas palavras, o inteiro planeta se resumia assim: despido de gente, sem estradas e sem pegada de bicho. Nessas longínquas paragens, até as almas penadas já se haviam extinto.

     És una arrencada memorable. Concreta, precisa. I generadora de suggeriments i d'expectatives. Sembla insinuar un relat distòpic, la vida després d'alguna mena d'apocalipsi, fins i tot amb les implicacions religioses que hi ha darrere el nom del lloc, aquest Jesusalém que només funciona en portuguès, perquè traduït literalment com "Jesusenllà" (o "Jesusallende", com seria en castellà) perd la gràcia de l'original, en què Jesusalém i Jerusalém són quasi homòfons. Imagino que l'opció "Jesusalén" de la versió castellana és una solució a mitges, i en aquest sentit potser hauria estat una bona alternativa emprar el títol amb què la novel·la es va publicar al Brasil: Antes de nascer o mundo, que encaixa molt amb el sentit de la novel·la (de fet, a la penúltima frase del llibre Mwanito afirma: "Afinal, o mundo nunca chegou a nascer"). O amb aquestes paraules que vénen poc després dels paràgrafs inicials i que confirmen la primera impressió de món tancat i aïllat:

A humanidade era eu, meu pai, meu irmão Ntunzi e Zacaria Kalash, nosso serviçal que, conforme verão, nem presença tinha. E mais nenhum ninguém. Para dizer a verdade, esqueci-me de dois semi-habitantes: a jumenta Jezibela, tão humana que afogava os devaneios sexuais do meu velho pai. E também não referi o meu Tio Aproximado.

     Cinc homes i una burra en una mena de no-lloc, en un paratge remot. A partir d'aquest plantejament tan definit, Couto desenvolupa la seva història, gairebé sempre amb la veu de Mwanito, el nen que afina (o esmola) silencis. El relat és més lineal que en altres novel·les, a primera vista pot semblar fins i tot més clàssic, més "occidental": cinc personatges tancats en un àmbit clos. Probablement aquesta és una falsa expectativa, o una d'aquelles simplificacions que deia. No crec que Couto hi hagi renunciat a la mirada profundament africana que el caracteritza ni que li hagi agafat un rampell d'ara-em-possaré-estupendo-perquè-vull-que-em-donin-el-Nobel-i-faré-una-novel·la-clàssica. No, senzillament ha agafat una colla de personatges propis del seu món narratiu i els ha tancat en un espai reduït, tot i que obert, perquè es troben en plena naturalesa, i ha desenvolupat amb ells tot un món familiar, amb una forta càrrega de dolor i de brutalitat, de fracassos i de sentiments de culpabilitat, però també d'esperances i d'il·lusions, encarnades sobretot en Mwanito i Ntunzi. Primer desplega l'explicació d'aquest món tancat, d'aquest atípic microcosmos familiar masculí, i després el posa en qüestió amb la introducció d'un personatge femení: una dona, una blanca, una portuguesa.

     El resultat és que Couto capgira les expectatives inicials, jugant fins i tot amb la intriga, un tret que potser no és gaire habitual en ell, però que aquí serveix per reforçar la densitat del relat familiar, de les ombres del passat --ombres personals, ombres del colonialisme, ombres de la guerra civil-- , fins a tancar la novel·la amb una resolució emocionant, que entomes amb aquell sentiment contradictori que provoquen les grans novel·les: les ganes d'arribar a l'última pàgina per saber com acaba tot i, alhora, el desig que el relat no s'acabi mai, perquè els personatges se t'han ficat al cap i, doncs, també, en la teva vida, i no vols abandonar-los. Quan acabes l'última pàgina vols seguir acompanyant Mwanito en la seva recerca, en el camí de la seva vida. Després del dolor, de l'aïllament, dels silencis d'una infantesa en part negada, el final de Jesusalém obre moltes portes, té un sentit positiu i esperançador.

     Ara que acabo de llegir Canadà, de Richard Ford, una altra gran novel·la narrada des del punt de vista d'un nen al qual es priva d'una infantesa convencional, m'adono que la perspectiva de Couto és tremendament eficaç. Jesusalém sorprèn, colpeix i commou profundament, i m'ha fet mirar la seva narrativa amb ulls nous, amb un interès renovat i amb un respecte absolut. I, com altres llibres seus, m'ha fet estimar Moçambic, un país amb tanta vida, on, com va explicar Henning Mankell, per no tallar un arbre, el propietari d'un hotel, en fer les obres d'ampliació, permet que el tronc i les branques travessin el bany d'una de les habitacions noves. Sens dubte, Jesusalém és un llibre memorable, que valdria la pena traduir al català.

dijous, 2 de juny del 2016

TRES NOVEL·LES DE MIA COUTO (1): VEUS D'UNA ÀFRICA MESTISSA


Mia Couto, Un riu que es diu temps, una casa que es diu terra. Traducció de Núria Prats Espar. Edicions 62, 2009.
Ressenya publicada al "Quadern" d'El País el 15 d'octubre del 2009.


Quan fa un parell d'anys es discutia si a la Fira de Frankfurt s'havia de portar escriptors catalans en castellà, el director de l'Institut Ramon Llull, Josep Bargalló, va argumentar que "Mia Couto és de Moçambic però pertany a la literatura portuguesa". Tenia raó, en part, si entenem l'adjectiu com "en portuguès". I dic en part basant-me en el matís posterior de Bargalló: "Això passa a totes les literatures, excepte les orals". L'obra del moçambiquès Mia Couto (1955) cobra plena significació en el fet que, escrita en la llengua oficial del seu país, que parla el 90 per cent d'una població la meitat de la qual és analfabeta, incorpora també, en el fons i en la forma, elements del mosaic de les altres 42 llengües de Moçambic, amb poca o nul·la tradició escrita (cap d'elles té una paraula per dir cultura).

      Autor prolífic, contista, novel·lista i periodista, poeta quan escriu versos i en molts girs de la seva prosa, Couto és la figura més popular, reconeguda a escala internacional, d’una literatura genuïnament moçambiquesa no només perquè és mestissa (escriu en un portuguès amb peculiaritats morfològiques locals i inclou paraules de les llengües orals), sinó perquè planteja les contradiccions d’un país que, un cop assolida la independència el 1975, es va abocar a una llarga guerra civil (1977-1992), reflectida sobretot en la seva primera i més famosa novel·la, Terra somnàmbula (1992).

Ara arriba la quarta de les sis que ha publicat, situada en el que podríem anomenar el “desencant” del Moçambic actual. L’itinerari del jove Mariano, de retorn a l’illa natal de Luar-do-Chão pel funeral del seu avi, patriarca del clan, és l’eix d’una novel·la molt coral, plena de personatges que es relacionen i parlen amb el protagonista explicant versions contraposades dels fets. Menys esquemàtica que El balcó del frangipani, l’altra novel·la de Couto traduïda al català, Un riu que es diu temps... segueix el gradual redescobriment per Mariano de la seva terra i dels seus orígens: “Abans m’entristia que aquí no hi hagués ciutat, una cantonada al costat de l’altra, els angles rectes dels camins. Ara, on poso els ulls, m’agradaria veure-hi únicament boscos [...] una terra que ningú pogués embrutar ni robar”. No és ecologisme barat, sinó constatar que la revolució moçambiquesa ―en què Couto, blanc fill de colons, va participar activament― ha decebut expectatives, substituint una elit política per una altra, generant noves discriminacions i racismes i donant l’esquena a l’africanitat. Així, la novel·la, crònica familiar, esdevé també crònica, lúcida però no pessimista, de les dificultats d’una jove democràcia, i reivindica una comunitat en què els morts no s’enterren, sinó que es “planten”, perquè “el mort és una cosa viva”, i en què les dones, abans de banyar-se al riu, li demanen permís per entrar-hi.

           La traducció sona bé en general, tot i algunes descurances i literalismes. En un text que es vol proper a l’oralitat, queda poc natural eliminar l’article, sobretot en diàlegs, quan s’esmenta algú pel seu nom (“Vols trobar Miserinha”, i no “Vols trobar la Miserinha”), i en canvi és incorrecte, per calc del portuguès, referir-se a “el mossèn Nunes” i no a “mossèn Nunes”. Hi ha vacil·lacions (alguns personatges ara es tracten de tu, ara de vostè) i errors com traduir flutuar per “fluctuar” (és “flotar”), però es transmet bé la creativitat verbal típica de Mia Couto (“desbaratabalat”, “malbucejar”, dones “provocalentes”).

dilluns, 30 de maig del 2016

JAUME VALLCORBA: ESBÓS BIOGRÀFIC



Els responsables de la revista acadèmica Estudis Romànics de l'Institut d'Estudis Catalans em van demanar l'any passat un resum biogràfic de Jaume Vallcorba destinat a la secció de necrologies d'aquesta publicació. Vaig pensar que el que se'm demanava no era una evocació personal, que ja vaig escriure al blog, sinó una aproximació a la seva vida. Vaig anar als fets, doncs, remenant papers a casa i a Internet, tirant de records propis i de persones que van conèixer Vallcorba, a les quals vaig fer preguntes, i vaig descobrir molt més del que jo sabia o vaig viure. El nou número d'Estudis Romànics acaba de ser publicat en paper i també es pot llegir en xarxa. Transcric aquí l'inici del meu escrit:

Resulta difícil imaginar la cultura catalana des de la fi dels anys setanta sense la figura singular de Jaume Vallcorba, mort prematurament als seixanta-quatre anys després de patir un tumor cerebral fulminant detectat a penes tres mesos abans. Editor llegendari de Quaderns Crema, professor universitari brillant i escriptor d’obra curta però consistent, Vallcorba encarna a la perfecció el paper de l’agitador cultural, de l’home que sacseja consciències i hàbits i aconsegueix fer més rica la tradició i la societat en què s’insereix. La seva presència sempre va resultar llampant, a contra corrent, i no passava desapercebuda, però, a diferència de tants personatges culturals de nyigui-nyogui, plens de faramalla i buits de contingut, el gruix intel·lectual que hi havia darrere la presència peculiar de Vallcorba no fa sinó engrandir la seva personalitat.

           Fill de l’enginyer i gramàtic barceloní Jaume Vallcorba i Rocosa i de Teresa Plana, filla de Constantí, que el 1964 va fundar l’Empresa Plana de transport en autocar, Vallcorba va néixer a Tarragona el 1949, on el seu pare va estar destinat pel Ministeri d’Obres Públiques entre 1943 i 1946 i on s’havien conegut la mare i el pare, tot i que la família, en què Vallcorba era el més gran de quatre germans, aviat es va traslladar a Barcelona. Va estudiar a La Salle Bonanova, on va fer el batxillerat de ciències i ja va començar a fer-se notar com a lletraferit: en una ocasió, va escriure un examen de biologia en vers. L’examen va ser qualificat amb un excel·lent, però l’hermano, després de felicitar-lo, li va dir que no calia que ho tornés a fer.

        Tot i haver fet el PREU –el curs pont preuniversitari– de la branca de ciències, va  triar estudiar Filosofia i Lletres a la flamant Universitat Autònoma de Barcelona, segons ell per seguir la qui seria la seva primera dona, Pucci Vilurbina. Però el cert és que Vallcorba venia ja d’una tradició familiar profundament lletrada i culta. L’avi patern, bibliòfil, havia tingut una biblioteca de prop de quinze mil volums, que es va perdre durant la guerra civil, i el pare, tot i l’ocupació professional com a enginyer, era un notori lletraferit i va anar aplegant, al seu torn, una àmplia biblioteca, a la qual va oferir lliure accés al seu fill. Molts títols eren en francès, llengua que el petit Jaume parlava també amb una professora de piano que va tenir, en un primera etapa de la seva condició poliglota, que el va portar més endavant a parlar també italià, anglès i alemany.

        L’adolescent Vallcorba, com tants joves de l’època, serà seduït per la cultura pop, que ell acabarà assumint d’una manera molt personal. A cavall entre la literatura, les arts plàstiques i la música, desenvolupa una inquieta carrera artística amb una clara orientació contracultural. Amic de Pau Riba, a qui més tard publicarà la novel·la Ena (1987), participa en concerts del contestatari Grup de Folk, sorgit als últims anys seixanta com a alternativa als Setze Jutges, i fa lectures poètiques “integrals”, com “Poeeeetna”, al Club de Joves de Tarragona, l’estiu de 1968, que ell mateix descriu com un acte que barreja “colors, sons psicodèlics, olors i gustos”. Dins d’aquesta tendència, el 1972 compra el taller de serigrafia Aiguadevidre, que el pintor i gravador sevillà Manolo Gómez ha abandonat, i juntament amb Pucci Vilurbina, Oriol Tresserra i Alexandre Ferrer s’introdueix en el món del disseny gràfic, que tindrà un paper rellevant en la seva futura trajectòria editorial. Fins 1975, a Aiguadevidre s’estampen draps i davantals de cuina que es venen a Detrás, la flamant botiga d’artesania popular i experimental vinculada a Vinçon, i també es fan estampats pop per a samarretes de Groc, la primera botiga del dissenyador de roba Toni Miró. També s’hi imprimeix paper de regal i cartells, com el del primer concert a Espanya de Frank Zappa, encarregat pel promotor Gay Mercader.

L'article complet es pot llegir aquí.