diumenge, 24 de juliol del 2016

TRES NOVEL·LES DE MIA COUTO (i 3): ENIGMES DE MOÇAMBIC



Mia Couto, La confessió de la lleona. Traducció de Pere ComellasEdicions del Periscopi, 2016.
Una versió abreujada d'aquesta ressenya es va publicar al "Quadern" d'El País el 27 de maig del 2016

L’abril passat, mentre Mia Couto (1955) presentava a Catalunya La confessió de la lleona, una cooperant espanyola va ser expulsada de Moçambic després de ser detinguda en una concentració que denunciava el masclisme i l’assetjament sexual a les escoles. Era més que una casualitat. Després de la fi de la guerra civil (1977-1992), Moçambic no ha aconseguit espolsar-se els vicis del patriarcat: “nosaltres, les dones, cada matí continuem despertant-nos en una antiga i inacabable guerra”, diu la Hanifa, un dels personatges d’aquesta novel·la de 2012. De fet, la qüestió dels abusos sexuals en la nova societat moçambiquesa, que va passar aviat del socialisme a un capitalisme desarrelat, no és un tema nou en l’obra de Couto, però ocupa un lloc central a La confessió de la lleona, com es nota en la descripció domèstica que fa la Hanifa: “En un instant, estava refet l’ordre de l’univers: nosaltres, les dones, a terra; el nostre pare passejant-se dins i fora de la cuina, exhibint la possessió de tota la casa”. I conclou: “una dona, aquí, no és ningú”.


Couto aborda aquest tema cru i violent amb gran saviesa narrativa. Com en una novel·la anterior, L’últim vol del flamenc (2000), recorre a un escenari rural on s’esdevé un fet misteriós (en aquest cas, uns lleons que ataquen les dones del poblat) que forasters de Maputo, la capital, han d’investigar i resoldre. Retrobem també el relat coral, un palimpsest de veus entrecreuades i sovint contradictòries: d’una banda, els narradors en capítols alterns –la Mariamar, germana de víctimes dels atacs, i Arcàngel Baler, el caçador que ha d’acabar amb els lleons–; de l’altra, les veus evocades en els epígrafs que encapçalen cada capítol –un tret habitual en Couto–, que tant són citacions literàries com proverbis o textos ficcionals, com els apunts de l’escriptor que acompanya Arcàngel per documentar l’expedició i amb qui Couto introdueix una irònica reflexió metaliterària sobre la visió europea de les cultures africanes.

     Gustavo Regal, l'escriptor, podria ser un retrat de Mia Couto: "L’escriptor és un home blanc, baix, amb barba i ulleres. És un intel·lectual famós, diverses persones paren per demanar-li autògrafs”. Com Couto als temps de la lluita anticolonial, Regal va abraçar la causa revolucionària: “Temps enrere somiava fer servir una arma, volia ser guerriller. Dèiem, en aquell temps, que la llibertat naixeria del canó d’un fusell”. Però cal no anar més enllà de la broma autoreferencial, del joc amb una imatge estereotipada de l’escriptor d'èxit. Arcàngel critica Regal perquè “no entendre res ha passat a ser la seva activitat més exitosa des que ha arribat a Kulumani” i el menysprea perquè considera que té un interès egoista pels vilatans: "Doncs l'escriptor és un necròfag. S'ha embarcat en aquest viatge per picotejar desgràcies, entre supervivents el dol dels quals és el silenci". Aquest servir-se de la gent marginada se situa als antípodes de l'actitud literària i cívica de Mia Couto. En tot cas, la figura de Regal és una peça més de la reflexió, dels dubtes que la novel·la planteja sobre la validesa i la utilitat o la inutilitat de l’escriptura: escriu l’escriptor, escriu també el caçador (que, al final, s'allibera en part escrivint i rebent el reconeixement que li dispensa per això Regal) i escriu, també, la Mariamar: “En un món d’homes i de caçadors, la paraula va ser la meva primera arma”.

     Si L'últim vol del flamenc s'encetava, més que amb ironia, amb un humor brutal, que fregava l'astracanada (uns cascos blaus explotaven misterosament i de les restes només en quedaven els penis), a La confessió de la lleonamés enllà de la ironia ja esmentada, se'ns revela un Couto més agre, més seriós. No és que no hi hagi humor, però es nota menys, i predomina un escepticisme dolorós, una certa sensació d'enclaustrament i de fracàs del país després de l'esforç d'alliberament que va representar la guerra civil: "Kulumani és un lloc tancat, envoltat per la geografia i atrofiat per la por [...] No ens calen enemics. Sempre en tenim prou amb nosaltres mateixos per derrotar-nos". L’anècdota dels lleons, basada en un fet real viscut per Couto, es descabdella, en definitiva, amb una mirada poètica, amb una forta càrrega metafòrica. Així, els lleons que ataquen les dones de Kulumani "no sortien del boscatge. Havien nascut del darrer conflicte armat". Sembla com si només amb aquesta aproximació, que escapa sovint a l’explicació racional, fos possible no ja relatar el drama dels abusos, sinó també la complexa realitat d’un Moçambic encara en construcció, una polifonia de llengües i de tradicions no sempre fàcils de conciliar amb la modernització d’un Estat que, a més, ha de fer front a la riquesa que auguren les prospeccions de gas a Cabo Delgado.

Des de l’any 2000, Couto ha publicat set novel·les i un sol llibre de contes, en un gir respecte a la primera meitat de la seva obra, encetada el 1986 i famosa per la prodigiosa creativitat d’uns jocs de paraules dignes de Joyce, que il·luminaven els contes amb foguerades poètiques i notables descàrregues d’humor. Ara, més quintaessenciat, menys juganer, Couto no ha perdut gens de força lírica, i la història de La confessió de la lleona resulta, per dir-ho com un dels personatges, “senzilla però enigmàtica, com tot el que passa a Kulumani”. Pere Comellas ha traduït aquesta novel·la torbadora i creixentment desassossegant cenyint-se molt a l’original, en una bona versió que permet gaudir d’un Couto madur, desencantat per un Moçambic que no acaba de vèncer els seus dimonis, però que es resisteix a tancar el relat sense obrir portes als personatges, perquè, com va dir en una entrevista, “sóc un pessimista amb molta esperança”.

diumenge, 17 de juliol del 2016

TRES NOVEL·LES DE MIA COUTO (2): L'AFINADOR DE SILENCIS



Mia Couto, Jesusalém. Editorial Caminho, 2009.

No sé si hi ha una forma Mia Couto, un tret identificador de les seves novel·les (dels seus contes n'he llegit pocs, i fonts ben informades em diuen que potser són millors i tot que les novel·les). Els lectors tendim de vegades a simplificar, a quedar-nos en la crosta de les obres literàries. Un autor es trencarà les banyes per reinventar-se en cada llibre, o assajarà noves vies i sortides a la seva creativitat, però és possible que les expectatives generades pels escrits anteriors determinin que el lector hi busqui la seguretat del que ja coneix i li ha agradat, i que esperi repetir el goig que va experimentar en el passat, fixant-se més en el tret idiosincràtic de l'autor que no pas en la novetat o la variació. La raó, probablement, es troba a mig camí d'aquests dos plantejaments, perquè ni tota innovació és reeixida ni la tradició és rebutjable pel fet de ser-ho.

     El cas és que les novel·les que havia llegit de Mia Couto en els darrers anys m'havien agradat sense entusiasmar-me i trobava que estaven força pastades d'un mateix motllo, d'una forma familiar: el relat coral, l'entrecreuament d'històries, el palimpsest de veus propi de l'entorn de tradicions orals en què sorgeix la seva narrativa, d'altra banda sòlidament literària i vinculada al fet de l'escriptura. Només el record de la seva primera novel·la, Terra somnàmbula, s'allunyava d'aquesta matriu, amb els dos protagonistes aïllats o abandonats als marges de la guerra civil moçambiquesa. Però fa massa anys que vaig llegir aquesta novel·la i no me'n queda una memòria gaire precisa, entre altres raons perquè la infame traducció d'Eduardo Naval s'imposava sobre la impressió d'haver llegit una gran novel·la.

     Per això, el començament de Jesusalém (que es va traduir al castellà i va passar sense pena ni glòria) em va impactar molt. El primer capítol, titulat "Eu, Mwanito, afinador de silêncios", s'obre amb aquestes paraules: 

A primeira vez que vi uma mulher tinha onze anos e me surpreendi subitamente tão desarmado que desabei em lágrimas. Eu vivia num ermo habitado apenas por cinco homens. Meu pai dera um nome ao lugarejo. Simplesmente chamado assim: "Jesusalém". Aquela era a terra onde Jesus haveria de se descrucificar. E pronto, final.

     Meu velho, Silvestre Vitalício, nos explicara que o mundo terminara e nós éramos os últimos sobreviventes. Depois do horizonte, figuravam apenas territórios sem vida que ele vagamente designava por "Lado-de-lá". Em poucas palavras, o inteiro planeta se resumia assim: despido de gente, sem estradas e sem pegada de bicho. Nessas longínquas paragens, até as almas penadas já se haviam extinto.

     És una arrencada memorable. Concreta, precisa. I generadora de suggeriments i d'expectatives. Sembla insinuar un relat distòpic, la vida després d'alguna mena d'apocalipsi, fins i tot amb les implicacions religioses que hi ha darrere el nom del lloc, aquest Jesusalém que només funciona en portuguès, perquè traduït literalment com "Jesusenllà" (o "Jesusallende", com seria en castellà) perd la gràcia de l'original, en què Jesusalém i Jerusalém són quasi homòfons. Imagino que l'opció "Jesusalén" de la versió castellana és una solució a mitges, i en aquest sentit potser hauria estat una bona alternativa emprar el títol amb què la novel·la es va publicar al Brasil: Antes de nascer o mundo, que encaixa molt amb el sentit de la novel·la (de fet, a la penúltima frase del llibre Mwanito afirma: "Afinal, o mundo nunca chegou a nascer"). O amb aquestes paraules que vénen poc després dels paràgrafs inicials i que confirmen la primera impressió de món tancat i aïllat:

A humanidade era eu, meu pai, meu irmão Ntunzi e Zacaria Kalash, nosso serviçal que, conforme verão, nem presença tinha. E mais nenhum ninguém. Para dizer a verdade, esqueci-me de dois semi-habitantes: a jumenta Jezibela, tão humana que afogava os devaneios sexuais do meu velho pai. E também não referi o meu Tio Aproximado.

     Cinc homes i una burra en una mena de no-lloc, en un paratge remot. A partir d'aquest plantejament tan definit, Couto desenvolupa la seva història, gairebé sempre amb la veu de Mwanito, el nen que afina (o esmola) silencis. El relat és més lineal que en altres novel·les, a primera vista pot semblar fins i tot més clàssic, més "occidental": cinc personatges tancats en un àmbit clos. Probablement aquesta és una falsa expectativa, o una d'aquelles simplificacions que deia. No crec que Couto hi hagi renunciat a la mirada profundament africana que el caracteritza ni que li hagi agafat un rampell d'ara-em-possaré-estupendo-perquè-vull-que-em-donin-el-Nobel-i-faré-una-novel·la-clàssica. No, senzillament ha agafat una colla de personatges propis del seu món narratiu i els ha tancat en un espai reduït, tot i que obert, perquè es troben en plena naturalesa, i ha desenvolupat amb ells tot un món familiar, amb una forta càrrega de dolor i de brutalitat, de fracassos i de sentiments de culpabilitat, però també d'esperances i d'il·lusions, encarnades sobretot en Mwanito i Ntunzi. Primer desplega l'explicació d'aquest món tancat, d'aquest atípic microcosmos familiar masculí, i després el posa en qüestió amb la introducció d'un personatge femení: una dona, una blanca, una portuguesa.

     El resultat és que Couto capgira les expectatives inicials, jugant fins i tot amb la intriga, un tret que potser no és gaire habitual en ell, però que aquí serveix per reforçar la densitat del relat familiar, de les ombres del passat --ombres personals, ombres del colonialisme, ombres de la guerra civil-- , fins a tancar la novel·la amb una resolució emocionant, que entomes amb aquell sentiment contradictori que provoquen les grans novel·les: les ganes d'arribar a l'última pàgina per saber com acaba tot i, alhora, el desig que el relat no s'acabi mai, perquè els personatges se t'han ficat al cap i, doncs, també, en la teva vida, i no vols abandonar-los. Quan acabes l'última pàgina vols seguir acompanyant Mwanito en la seva recerca, en el camí de la seva vida. Després del dolor, de l'aïllament, dels silencis d'una infantesa en part negada, el final de Jesusalém obre moltes portes, té un sentit positiu i esperançador.

     Ara que acabo de llegir Canadà, de Richard Ford, una altra gran novel·la narrada des del punt de vista d'un nen al qual es priva d'una infantesa convencional, m'adono que la perspectiva de Couto és tremendament eficaç. Jesusalém sorprèn, colpeix i commou profundament, i m'ha fet mirar la seva narrativa amb ulls nous, amb un interès renovat i amb un respecte absolut. I, com altres llibres seus, m'ha fet estimar Moçambic, un país amb tanta vida, on, com va explicar Henning Mankell, per no tallar un arbre, el propietari d'un hotel, en fer les obres d'ampliació, permet que el tronc i les branques travessin el bany d'una de les habitacions noves. Sens dubte, Jesusalém és un llibre memorable, que valdria la pena traduir al català.