diumenge, 6 de novembre del 2016

DUBLINESCA (2): UNA ANGLOFÍLIA IRLANDÒFILA




















A la dècada dels vuitanta, l'editorial Destino va publicar una col·lecció titulada "Las ciudades", que consistia en la presentació literària d'algunes grans ciutats del món, una mica per l'estil del que Planeta faria poc després amb la col·lecció "Ciudades en la historia", on el 1989 va aparèixer l'excel·lent Londres victoriano de Juan Benet. S'hi van publicar, per exemple, visions de Nova York per Eduardo Mendoza i de Viena pel poeta Jaime Siles. Dos anys abans que el llibre de Benet, el 1987, a la col·lecció de Destino, Valentí Puig va firmar aquest Dublín que he tornat a llegir gairebé trenta anys després, abans de visitar la capital irlandesa.

           En aquella època, tot just sortit de la Facultat de Filologia, seguia força l'obra de Valentí Puig. El seu debut a Quaderns Crema, amb el dietari Bosc endins (1982) i amb les narracions de Dones que fumen (1983), m'havien fet fixar en un escriptor poc freqüent a les catalanes lletres: civilitzat, irònic i anglòfil. Les seves ressenyes de narrativa britànica a l'enyorat suplement literari del difunt Diario 16 estaven molt bé. També haig de reconèixer que, poc després, quan vaig llegir les seves dues primeres novel·les, Complot (1986), on jugava una mica a fer d'Evelyn Waugh sense encertar-la, i, sobretot, la decebedora Somni Delta, aquell mateix 1987, se'm va refredar una mica l'interès i no n'he llegit cap més novel·la. Però no li he perdut la vista del tot, i he llegit més d'un article seu, de bons i de no tan bons, i també l'assaig L'os de Cuvier, una interessant reflexió que va publicar el 2004 sobre la tradició literària catalana, que, tot i estar escrit d'una manera una mica desmanegada, conté moltes idees i valoracions apreciables. Amb Puig tinc de vegades la sensació que no dóna tot el que promet, que li falta un punt més d'ambició i que sembla massa acomodat amb l'actitud liberal i civilitzada que exhibeix i que això fa que es passi de frenada i no vagi més enllà. Però, vaja, ja m'agradaria que molts escriptors catalans tinguessin el seu gust i el seu talent.

        Al Dublín de Puig es nota clarament que conflueixen l'encàrrec editorial per a una sèrie concreta de llibres amb una passió evident. El gran què del llibre és que, sota un aparent desordre, es pot dir que constitueix una veritable guia de Dublín, perquè dóna molta informació de llocs per visitar, des de monuments i museus a pubs i botigues, i fins i tot dedica algunes pàgines a donar informacions pràctiques sobre aspectes de la vida quotidiana que poden fer servei al visitant de Dublín, inclòs un petit vocabulari de gaèlic. Puig es va plantejar l'encàrrec seriosament i proporciona, doncs, tot el que el viatger encuriosit sol buscar en una guia. Ho fa, però, al seu aire, al seu ritme, i centrant-se sovint en la presència i la mirada dels grans escriptors irlandesos: Swift, Wilde, Shaw i Joyce, però també els aleshores no tan populars Edna O'Brien i John Banville.

        Puig deixa molt clar el grau de violència i repressió a què els anglesos van sotmetre Irlanda durant segles, i que encara percep el visitant actual de Dublín, amb nombrosos recordatoris de la Gran Fam del segle XIX i d'altres episodis històrics . I també remarca les contradiccions i les limitacions d'un poble cordial i orgullós, però que sembla complaure's de vegades en la mitologia del fracàs. El millor de tot és que la mirada de Puig sobre Dublín és la d'un anglòfil que queda fascinat amb la ciutat, el país i la seva gent. Com explica cap al final del llibre, ell era un estudiant de Filologia anglesa que havia aconseguit una beca per fer un lectorat a Wimbledon, però que, per un imprevist canvi d'última hora, és enviat a dos colleges de Derry, al principi dels anys setanta, quan la tensió política a Irlanda del Nord cremava de valent. El canvi de la plàcida Anglaterra que esperava Puig pel polvorí irlandès és una decepció que aviat esdevé una gran descoberta: Puig es recorre tot Irlanda del Nord i també la lliure, la del Sud, i acaba compaginant l'anglofília militant amb la nova passió irlandesa: "la vida es tan compleja y curiosa que nos hace ser a la vez anglófilos e irlandófilos".

        L'entenc. Em passa el mateix després d'haver visitat Dublín, de reverenciar Joyce, les pel·lícules "irlandeses" de John Ford, i els Chieftains, els Pogues, els Dubliners i els discos "irlandesos" dels Waterboys. Ara, quan juga Irlanda contra Anglaterra al Sis Nacions de rugbi, ja no sé ben bé amb qui vaig (sobretot després del maleït Brexit). I recordo un dia de Sant Patrici de fa bastants anys, viscut a Londres, que semblava una ciutat en plena festa, ocupada per gent amb bufandes, barrets i jaquetes verdes. I intento imaginar a Madrid una celebració semblant de Sant Jordi o l'Onze de Setembre i m'adono que és impensable. Es pot ser anglòfil i irlandòfil alhora? Naturalment!


Dublinesca (1): Una biografia de mudances