Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Dietari. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Dietari. Mostrar tots els missatges

dimecres, 4 de març del 2020

NOTES DE DIETARI: ALGUNES POÈTIQUES



La sento per primera vegada quan s'adreça en un anglès correcte, però amb una entonació absolutament catalana, a uns estrangers que van a l'aeroport i s'han equivocat de tren. Els indica amablement que s'han de baixar a l'estació següent, tornar a Sants i d'allà agafar el tren correcte. Després que ells han baixat a Gavà, sento que s'adreça a la seva filla, una nena de cinc o sis anys a tot estirar, cabellera arrissada i ulleres de sol com de joguina, i li explica el que ha parlat amb "aquests senyors". L'hi explica una vegada, dues, tres, i al final comença a neguitejar-me. La dona no calla gairebé mai, parla amb una veu tirant a aguda, amb la cantarella apegalosa i repel·lent que algunes persones posen quan s'adrecen a algú que no els entén, o al seu fill petit, que ha de processar una informació que consideren que potser és una mica massa complexa perquè la paeixi. Al cap de deu minuts, no hi ha cap mena de dubte que la dona s'ha constituït amb ple dret en el personatge que coneixem com mare-lloro-taladro. Quan, arribant ja a l'estació en què baixaran, la nena s'aixeca quan la mare considera que encara és massa aviat, li engega, amb el mateix mortal to de veu: "Hem de treballar una mica la paciència..." Per coses com aquestes, haurien de retirar la custòdia dels fills, la veritat.


"Qui viu en la por necessita un món petit, un món que pugui controlar" (Mia Couto, Terra somnàmbula).


Llegeixo per fi el Juan de Mairena de Machado i és un festival d'intel·ligència sensata, gens arrogant. Té un cert gust de paradoxa que, en alguns moments, m'evoca molt Borges. I el joc de personatges interposats, els apòcrifs (Machado fingeix Mairena, qui al seu torn es refereix al seu mestre Abel Martín) fa pensar en Pessoa, només que Machado sembla tocar més de peus a terra que el portuguès.
     En subratllo moltes frases, assenyalo molts paràgrafs, és un festival. Aquí només copiaré un fragment que trobo sensacional: "No os empeñéis en corregirlo todo. Tened un poco el valor de vuestros defectos. Porque hay defectos que son olvidos, negligencias, pequeños errores fáciles de enmendar y deben enmendarse; otros son limitaciones, imposibilidades de ir más allá y que la vanidad os llevará a ocultarlos. Y eso es peor que jactarse de ellos"


Aquesta incapacitat oceànica per utilitzar el condicional: "Si l’hagués vist en una fotografia hagués pensat que es tractava de la biblioteca d’una persona normal". Quin país tan esgarrifós que trepitja així la seva llengua!


Raymond Chandler, citat en un bon article que en commemora el talent durador: "No sóc un ésser sociable perquè m'avorreixo amb molta facilitat".


M'esgarrifa una mica pensar que encara no tenia vint anys quan, el 1980, vaig veure Maravillas, una de les primeres pel·lícules de Manuel Gutiérrez Aragón. De fet, m'hauria d'esgarrifar més que, des d'aleshores, ell hagi tingut temps de fer-ne un grapat més i, fins i tot, de retirar-se del cinema, fa més de deu anys. Aleshores, en plena etapa de formació com a cinèfil militant, em va seduir per extravagant. El personatge de Maravillas, que interpretava Cristina Marcos en el seu debut, amb disset anys, era molt fill de l'època: rebel, contradictori, les escorrialles del hippisme, el començament del desencant de la Transició. No sé què em semblaria si tornés a veure la pel·lícula, cosa que m'agradaria. Però el que sí que m'ha quedat al llarg dels anys és el ressò de la frase que, al final, el pare, Fernando, interpretat pel gran Fernando Fernán Gómez, li diu: "Maravillas, se vive como se sueña: solos". Quina gran frase per escoltar en la veu greu de Fernán Gómez. I una frase que, de fet, és una cita d'El cor de les tenebres de Conrad. La diu Marlowe cap a la meitat del relat, quan atura un moment la narració que està fent (ha parlat de la proximitat misteriosa de Kurtz) i fa una mena de clàusula de reticència en un fragment espectacular, grandiós com tantes pàgines de Conrad:

He was just a word for me. I did not see the man in the name any more than you do. Do you see him? Do you see the story? Do you see anything? It seems to me I am trying to tell you a dream--making a vain attempt, because no relation of a dream can convey the dream-sensation, that commingling of absurdity, surprise, and bewilderment in a tremor of struggling revolt, that notion of being captured by the incredible which is of the very essence of dreams. . . ." He was silent for a while. ". . . No, it is impossible; it is impossible to convey the life-sensation of any given epoch of one's existence, --that which makes its truth, its meaning--its subtle and penetrating essence. It is impossible. We live, as we dream--alone. . . ."



Gonzalo Pontón, gran editor: "En el XVIII, los grandes editores intelectuales tiraban entre 1.500 y 2.000 ejemplares; 300 años después, desde Pasado & Presente hacemos los mismos. Es inquietante que esta élite lectora no crezca; no es democrático lo que pasa con el conocimiento en España"


"La poesia no és pas ben bé del tot un joc, per bé que a molts els ho sembli; però com el joc, té les seves regles, que són les de no enganyar-se i no enganyar, les de servir la poesia com a entitat pròpia i, si s'escau, les de no ésser inútils a la comunitat i no trair la llengua ni la retòrica, sia quina sia la que hom hagi triat" (J.V. Foix, 1961, recollit a Noms propis. Escriptors i artistes)


"So, briefly: Flaubert teaches you to gaze upon the truth and not blink from its consequences; he teaches you, with Montaigne, to sleep on the pillow of doubt; he teaches you to dissect out the constituent parts of reality, and to observe that Nature is always a mixture of genres; he teaches you the most exact use of language; he teaches you not to approach a book in search of moral or social pills –literature is not a pharmacopoeia; he teaches the pre-eminence of Thruth, Beauty, Feeling and Style. And if you study his private life, he teaches courage, stoicism, friendship; the importance of intelligence, scepticism and wit; the folly of cheap patriotism; the virtue of being able to remain by yourself in your own room; the hatred of hypocrisy; distrust of the doctrinaire; the need for plain speaking" (Julian Barnes, Flaubert's Parrot).


"La ficció presenta una visió diferent de com és en realitat. És més artificiosa però, quan la llegeixes, et fa tornar al que és real amb una intel·ligència i sensibilitat que no tenies abans. Això és l'art: una cosa que et fa aprendre, et fa prendre consciència de la importància de ser viu, et torna més empàtic o més tolerant" (Richard Ford, a la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona)


dijous, 25 de febrer del 2016

NOTES DE DIETARI



Ho va dir Tina Vallès en una entrevista mesos enrere, i no es pot dir més justament: "Escrivint buido una mica el cap i se'm posen els mobles a lloc. Escriure pot servir per fer net. Rellegint allò que hem escrit comprenem moltes coses". Jo he escrit dietaris, en quaderns –quan hi he dedicat més temps– o en notes i papers solts, en èpoques disperses i menys constants. Dietaris que no són pròpiament contenidors d'efusions personals, sinó més aviat el resultat de filtrar mitjançant el llenguatge aquest contrast amb la realitat que és l'experiència quotidiana. Per això, el dietari és com un calaix dels mals endreços, que acull tant el clic del pensament revelador (l'epifania que deia Joyce, encara que pugui sonar pedant) com el retrat o la descripció més planera. Al dietari tenen cabuda els fragments de lectura subratllats, en què et reconeixes o que, pel motiu que sigui, vols salvar de l'oblit, i també reflexions sobre el llenguatge i la societat, sobre un mateix o sobre els altres, i fins i tot petites ficcions que sobrevenen. Escriure una nota de dietari és com parar la pilota amb el pit i deixar que baixi a plom a terra mentre fas el moviment d'engaltar el xut. Consisteix en una acció ràpida, fugaç, però que tot i això respon a una tècnica intuïtiva que no pots ignorar. És clar que no sempre aconsegueixes un gol per l'esquadra, però l'esforç esmerçat equival, com diu la Tina, a un bon exercici d'higiene mental. Periòdicament recolliré i rescataré aquí notes de dietari. Aquí en van algunes dels últims mesos.


* * * * *

Autotransport. Una dona avança pel carrer asseguda en una cadira de rodes motoritzada. Fa una última xuclada a la cigarreta i deixa caure la burilla a terra. Bé, no ben bé a terra: cau sobre el reposapeus de la cadira. Una paperera ambulant.

Dignitat. Encara hi ha gent que fa periodisme, és a dir, que fa preguntes: "D'acord, és guerra bruta però... per què no entren mai a la seu d'ERC o de la CUP?", titula Roger Pala a Crític.

Llenguota. La pèrdua de l’oremus lingüístic està arribant a extrems d’imbecil·litat sensacionals. És la impressió que trec quan llegeixo aquest titular: “Show cooking de descoberta de l’espàrrec a Mercat de Pagès de X”.

Relectures de la història. Celebrar la nostra festa nacional el dia que commemora una carnisseria inútil que no va portar sinó més destrucció al país ja deu ser una mostra del nostre tarannà. Però trobo que és una ximpleria superior proposar com a divisió territorial d’una Catalunya democràtica una institució monàrquica com la vegueria, quan el veguer, o vicari, era un delegat dels nobles i dels monarques per controlar la societat, sovint enfrontat als interessos de la Generalitat i dels consells municipals. Com és un disbarat que la policia catalana rebi el nom de Mossos d’Esquadra, continuació de les Escuadras de Paisanos establertes el 1719 pels corregidors borbònics en substitució dels sometents tradicionals. Aquestes Escuadras es van dedicar, entre altres coses, a perseguir les restes de partides de miquelets austriacistes. Ara que 1714 sembla que sigui una gesta heroica d’abans-d’ahir que dóna sentit al demà passat, això sona a paradoxa sarcàstica. A més de manipular o inventar-se la història, com se'ns retreu sovint i com, d'altra banda, fa tothom, el que em rebenta més és el menyspreu i el desinterès per conèixer la història amb sentit crític, com si tant fos una cosa com la contrària.

England, England. El gran Ramón Lobo escriu sobre la lata immensa del Brexit (i, ara, el Bremain: admirable creativitat de l'anglès) i aporta una citació de l'irlandes George Bernard Shaw (que no localitzo, però, en una recerca ràpida; en qualsevol cas, està molt ben trobada) que els anglòfils militants hauríem de tenir sempre en compte per refredar passions exagerades: "A los ingleses les gusta presumir de lo que no es suyo. Presumen del té, que es de Ceilán; del whisky, que es escocés, y de Bernard Shaw, que es irlandés".

Maledicció. No sé si és per pura coincidència o perquè el rebombori del congrés mundial del mòbil a Barcelona fa refrescar el tema i els caps de redacció donen indicacions als redactors per escriure sobre temes d’“actualitat”, tornen a sortir articles als diaris sobre un afer que no és gens nou però que normalment queda apartat de les notícies (potser perquè, de fet, és una notícia continuada): l’explotació (en tots els sentits de la paraula) del coltan, aquest mineral tan valuós que resulta imprescindible per al desenvolupament de les tecnologies digitals. I penses: quina abominable maledicció no deu pesar sobre Àfrica perquè un país com el Congo no pugui prosperar tenint el 80 per cent de les reserves mundials d’aquest mineral, mentre que, per exemple, els règims de la península aràbiga segueixen podrits de diners amb el negoci del petroli.

Llenguota. A la feina, ens expliquen el canvi de programari que faran properament als nostres ordinadors i una informàtica ens engega la frase següent: “Microsoft ha discontinuat el WindowsXP”. Que fàcil que és parlar complicat. Vénen ganes de sortir corrents.