PECATS A REVISIÓ
Oriol Quintana, La mandra; Marina Porras, L’enveja; Oriol Ponsatí-Murlà, L’avarícia;
Adrià Pujol Cruells, La gola. Fragmenta Editorial, 2019-2020.
Ressenya publicada al "Quadern" del diari "El País" el 12 de març de 2020
La religió ha perdut
influència ideològica, tot i que l’Església manté encara una
institucionalització prou poderosa. Però la laïcitat dominant no treu que el
marc de referència cristià no es faci present sovint, com una crossa més o
menys evident. Això justifica l’oportunitat de la sèrie de llibrets “Pecats
capitals” que està publicant Fragmenta. Que hàgim perdut la consciència del
pecat no vol dir que, qui més qui menys, no tingui interioritzat un codi de
valors en què els set pecats capitals de la doctrina catòlica encara fan un
cert rau-rau. D’aquí l’interès com els aborden, amb llibertat i espontaneïtat, set
autors nascuts entre 1974 i 1985 (amb l’excepció de Marina Porras, de 1991, un
talent precoç en la crítica literària).
Dels quatre volums ja publicats, tres es
cenyeixen més a l’assagisme estricte. Oriol Quintana obre la sèrie desmuntant
la tradicional visió negativa de la mandra i n’acaba fent una veritable
reivindicació, entesa com “un dels elements de la nostra naturalesa”, part “de
les nostres receptes sobre l’art de viure”. Encerta quan detecta en l’humanisme
laic la pervivència de la vocació redemptora cristiana i defensa una mena
d’individualisme hedonista basant-se en una comprensió de la naturalesa humana ja
present en Ausiàs March (estem “a mig camí entre les bèsties i els àngels”) o
en Cervantes (som alhora Quixot i Sancho). Davant d’autoexigències que ens
superen, “la mandra ens vacuna contra una imatge idealitzada de nosaltres
mateixos”.
Filòsof d’ofici i editor exquisit, Oriol Ponsatí-Murlà s’enfronta
a l’avarícia amb un rigor intel·lectual impecable. Furga enllà de la superfície
òbvia d’aquest pecat sempre mal vist, sotmet a discussió les idees rebudes i
posa en qüestió els límits entre avarícia i generositat, demostrant que la
realitat és complexa fins i tot quan no ho sembla (és molt il·lustratiu el
contrast entre la definició d’avarícia dels diccionaris de la Real Academia
Española i l’Institut d’Estudis Catalans). Amè i exigent alhora, Ponsatí-Murlà comença
esmentant Hannibal Lecter, “simbiosi rocambolesca de Josef Mengele i Harold
Bloom”, i troba la clau de l’assaig en un Aristòtil que segueix ben vigent amb el
seu terme mitjà. Se’ns revela així l’ambivalència de l’avarícia, consubstancial
al capitalisme i a un moment de revolució social, oscil·lant entre pecat i virtut,
segons de quin costat la mirem. Com Quintana, Ponsatí-Murlà sosté una visió no
reduccionista de l’existència i remarca que la cultura de vegades es transmet no
de manera lògica i exemplar, sinó mitjançant simplificacions, errors i fins i
tot mentides.
Adrià Pujol Cruells té una feina en aparença més amable,
perquè “sembla que la gola té un peu i mig a fora de la llista dels set pecats
capitals”, i desplega una gran varietat de referències en un assaig força sociològic,
molt atent als caires de la societat actual. Com Quintana, observa les
pervivències de la mentalitat cristiana en nous transcendentalismes, i com
Ponsatí-Murlà assenyala que els pecats venien de més lluny, del paganisme. Amb
un sentit de l’humor radiant, marca de la casa, Pujol, bon antropòleg, afina quan
desvela estereotips, inclosos els sexistes.
No sé si la joventut de Marina Porras explica la
singularitat de la seva proposta, tan densa i interessant que és l’única on
trobem a faltar més pàgines. Filla d’una educació on la religió catòlica ja no
és present, l’aproximació que fa a l’enveja té dos pols: el biaix autobiogràfic
i la literatura de Mercè Rodoreda, sobretot la novel·la Mirall trencat. Porras, lectora sagaç, s’endinsa molt bé en els
personatges rodoredians. A diferència dels companys de sèrie, la seva anàlisi no
és historicista i, quan se surt de Rodoreda i del present, tira de cites i
màximes correctes però potser prescindibles. Al final, s’embranca amb la visió
de l’enveja com a pecat nacional català, una afirmació arriscada perquè l’hem
sentit d’altres societats (però és cert que el talent, no escàs a Catalunya, sovint
és combatut per una mediocritat aplanadora), i acaba amb una vital apologia de
la literatura com a obertura de mires contra la limitadora enveja.
Ressenya dels tres darrers volums de la sèrie
