TOT BERTRANA (1): UN JO I UN PAISATGE

Prudenci Bertrana, L'hereu / Tots els contes / El vagabund. Edicions de la Ela Geminada, 2016/2016/2017.

Ressenya publicada al "Quadern" d'El País el 23 de març de 2017.

Amb l’Any Bertrana, inaugurat solemnement l’1 de març, s’ha accelerat el ritme d’edició de la “Biblioteca Prudenci Bertrana”, que reuneix tota la seva prosa: s’han publicat successivament L'hereu (1931) i El vagabund (1933), les dues primeres novel·les de la trilogia autobiogràfica Entre la terra i els núvols, i el monumental Tots els contes, tres llibres que ens situen al cor de la plenitud literària de Bertrana (1867-1941) i que són clau per calibrar el valor del conjunt de la seva obra més enllà de la sempiterna referència a Josafat (1906), el seu gran i durador èxit. Editats amb molt respecte a la llengua de l’autor –a diferència de les edicions pòstumes “normativitzadores”–, són testimoni d’un magnífic prosista que, si no ateny l’excel·lència estilística de Ruyra, usa a les seves millors pàgines un català literari poderós i vibrant, molt genuí i eficaç.

            

         El retorn del Bertrana descatalogat i, de vegades, inèdit (com alguns dels contes) ajuda a entendre la seva figura superant l’estèril dicotomia modernisme/noucentisme. No s’està d’etzibar alguna coça als noucentistes, cert, i, a més, es presenta com una mena de rústic “bàrbar” (un adjectiu que el complau, com subratlla Xavier Pla en l’excel·lent pròleg que encapçala Tots els contes, on fa una ben fonamentada lectura de tota l’obra de Bertrana). Però la tirada per la vida a pagès no és tant ideològica com viscuda, i en això difereix d’un rescatat recent com Eduard Girbal Jaume, que observa el món rural des de fora, com a hoste vingut de ciutat. Des de ben petit, Bertrana ha trepitjat la terra i s’atipa de caminar-hi. Té una comunió quasi panteista amb el paisatge i la natura (un tret, en realitat, poc modernista), i tant quan la idealitza com quan furga en la part fosca i miserable (com a “Les masies tràgiques”, de Proses bàrbares) hi ha realitat, emoció i pietat.

Despatxar Bertrana com un ruralista no té sentit, tot i que és imbatible quan escriu sobre la natura i el paradís mític dels anys feliços: la finca familiar de l’Esparra, a la Selva. El vigor, la netedat i la precisió de la prosa enlairen les narracions de Proses bàrbares, contes de caça com La bassa roja o els capítols de L’hereu en què descriu la pela i la venda dels suros de la propietat, el treball de carbonar la fusta per treure rendibilitat al bosc o la devastació de l’incendi forestal que tanca la novel·la. Si Ruyra és el gran prosista de les marines, Bertrana s’imposa de totes totes en els boscatges.

En contrapartida, hi ha una forta crítica, molt rousseaniana, a la vida urbana i al desenvolupament capitalista que fa malbé els valors de la societat agrària. Però Bertrana no ho expressa com un catalanista conservador. Laic i republicà, és també un caràcter individualista, rampellut i indomable, i traspassa la seva manca d’adaptació a la ciutat als textos on la fa ser escenari de la narració: la perspectiva s’enfosqueix, perd tot romanticisme i es torna força sarcàstica, com en el retrat de Girona que fa a El vagabund, o a la novel·la curta El desig de pecar, que té un ambient proper a la recuperada Un film de Víctor Català. També s’eleva el to retòric de la llengua i, fins i tot, de tant en tant, sembla més imprecisa i poc polida, com si la incomoditat de Bertrana amb l’experiència urbana es reflectís en la seva escriptura.

Llegits seguits, els tres llibres mostren la importància del subjectivisme com a impuls bàsic d’aquest món narratiu. L’autobiografia mig dissimulada de les novel·les (canvia noms i circumstàncies, però manté els grans trets) està marcada per l’escassa indulgència amb Innocenci Aspriu, l’àlter ego de Bertrana, un home gris i mediocre. El brillant inici de L’hereu, un despertar semioníric semblant al de Vida privada de Sagarra, un any posterior, es resol al final en el fracàs d’Aspriu per salvar les terres. L’anticlímax s’aprofundeix a El vagabund, on Innocenci, erràtic, no aconsegueix prosperar a la levítica Girona, però Bertrana ens regala uns recorreguts per la catedral que il·luminen retrospectivament l’escenari de Josafat i l’espaterrant relat d’uns jocs florals a Perpinyà. En canvi, el tremp narratiu llueix amb consistència sostinguda de cap a cap dels contes, de quatre dècades, variats i sovint connectats amb les novel·les per personatges i situacions comunes.

           Tenir tot Bertrana a mà era una urgència que feliçment estem satisfent.


Ressenya de Violeta, de Prudenci Bertrana

UN RETORN INÈDIT

Prudenci Bertrana, Violeta. Edició a cura de Guillem Molla. Introducció de Glòria Granell. Presentació de Xavier Pla. Edicions de la Ela Geminada, 2013.

Ressenya publicada al “Quadern” d’El País el 14 de gener.

La vigència de Prudenci Bertrana (1867-1941) sembla reduïda avui al premi literari gironí que porta el seu nom i a una sola de les novel·les que va escriure, Josafat, ja que la resta de la seva obra no és assequible en edicions recents. Per això cal celebrar que Edicions de la ela geminada hagi iniciat la publicació de la seva novel·lística completa, nou volums que es preveu tenir editats en quatre anys. Amb l’elegant i primmirada factura pròpia d’aquesta editorial, la “Biblioteca Prudenci Bertrana” arrenca, a més, amb una novel·la inèdita.

     Escrita als 32 anys, Violeta no és una obra de joventut però sí la primera novel·la d’un escriptor debutant. El 1899 feia tot just un any que Bertrana havia decidit abandonar la carrera de pintor i s’havia posat a escriure. Entre Violeta i Josafat (1906), primer èxit (i escàndol), passaran set anys de conreu i publicació de contes i narracions, i es consolidaran l’ofici i el talent d’un escriptor vocacional, intens i apassionat, que no lligarà gaire amb els aires noucentistes amb què va coincidir durant la major part de la seva trajectòria.

     Tot i les evidents mancances, Violeta no queda tan lluny de Josafat, o de Nàufrags (1907). Ambientada en una Girona proletària, presenta una semblant combinació de trets naturalistes en la presentació d’uns protagonistes desarrelats –més marginats que marginals– amb el relat de la passió que els devora i acaba expulsant d’una societat urbana despersonalitzadora. En tot cas, si Violeta perd en la comparació és pels subratllats simbolistes, la deixa romàntica més forta i el llenguatge sentimental que frega de vegades la carrincloneria. El mateix Bertrana admet al text de presentació, escrit molts anys després i que tanca aquesta edició, que va pastar “la figura de Violeta amb el llevat de les meves lectures de noi, quimèriques i romàntiques”. L’acció és mínima, unes poques escenes, i només Mercè, l’amiga de Violeta, té nom propi, ja que la resta de personatges són anònims o se’ls coneix per un sobrenom, començant per l’òrfena Violeta, dita així per la dèria que té per aquesta flor (la mare adoptiva, la Menuda, “als vuit dies de tenir la noia havia oblidat ja com se deia”).

     Amb tot, alguns elements bàsics de Violeta es mantenen a les novel·les següents: el narrador omniscient i una certa sobreadjectivació que sovint engavanyen i deixen poc espai a la imaginació del lector. Aquests llasts els compensa, però, la potència amb què es dibuixen les obsessions dels protagonistes en un context d’opressió religiosa: l’autosuggestió amorosa de Violeta, la luxúria primària de Josafat o la passió de mossèn Joaquim per la seva cosina a Nàufrags. Bertrana sap trobar en l’entorn físic dels personatges vigorosos correlats d’aquestes desfermades vivències. Així, a Violeta prenen força, ja al tram final, el motiu reiterat d’un tros de fusta vella i una mata d’herbots secs entaforats en una paret, que Violeta veu des de la finestra de casa; la ciutat boirosa, bruta i humida, amb una pluja que fa regalimar a les parets “un suc que semblava negre”; i el vent fred rúfol que domina l’últim capítol i agita uns xiprers “amb gravetat d’encaputxats ridículs”.

     Obra menor i no ben reeixida, Violeta té, però, l’interès d’obrir la porta a una relectura sencera de Bertrana, en edicions acurades i solvents, que ens convidi a anar més enllà de l’etiqueta de modernista prototípic per posar en valor la seva singularitat com a narrador i ubicar-lo millor en la nostra tradició novel·lística.