dilluns, 11 de juny de 2018

UN VALENCIÀ A PARÍS



Artur Perucho, Ícar o la impotència. Institució Alfons el Magnànim, 2017.

Ressenya publicada al "Quadern" d'El País el 28 de setembre del 2017.


Sens dubte, el pitjor d’Ícar o la impotència és el títol. Sobta, llegida ara, la combinació del personatge mitològic que es va cremar les ales en acostar-se massa al sol, amb l’explícit i alhora ambigu substantiu explicatiu, introduït per una adversativa reminiscent de la literatura de caire exemplaritzant. És possible que el 1929, quan es va publicar aquesta novel·la del valencià Artur Perucho (1902-1956), el títol sonés d’una altra manera, o que tingués vocació provocadora en aquella Catalunya prerepublicana, agitada per pulsions modernitzadores que encara topaven, sovint, amb un arrelat puritanisme burgès i provincià (com el que va bandejar, per exemple, el talent expressionista d’Ismael Smith, de qui el MNAC presenta actualment una àmplia i magnífica retrospectiva).


La lectura de les primeres pàgines esvaeix, no obstant, qualsevol prevenció, perquè el domini narratiu de Perucho ens guanya amb el viu i emboirat despertar de Tristany, un jove estudiant valencià, després d’una nit de festa i alcohol a París i amb l’àgil descripció de la seva quotidianitat a la capital francesa. Podem imaginar l’impacte que devia causar, el 1929, el dibuix precís i trepidant de Perucho, construint el text gairebé com un collage, mesclant-hi fragments de l’aleshores innovador monòleg interior (“Eixe clàxon... Per què? És d’un auto que passa pel carrer? No haurien de permetre cridar els títols dels diaris en un dancing”) i amanint-ho amb esments a la llibertat sexual de les dones franceses, el jazz, els cabarets, la política soviètica i altres ingredients d’actualitat. Perucho assumeix plenament la decidida voluntat de compassar la narrativa catalana amb les tendències innovadores que s’obrien pas a Europa, superant el desinterès noucentista pel gènere i contribuint a popularitzar-lo amb trames psicològiques i sentimentals, com va ser corrent en el pas dels anys 20 als 30, de Soldevila a Rodoreda, de Jordana a Trabal.

            Que Ícar o la impotència no acabi de quallar i que els elements posats en joc (un jove entre tres dones, la tensió entre València i París, entre amor, adulteri i sexe, entre ideal i realitat) acabin trontollant i aboquin a un final precipitat, un estirabot en què Tristany sembla un ninot en mans d’un titellaire, es deu al fet que, després de la bona arrencada, Perucho s’embolica, com dissortadament insinuava el títol, en la lliçó que hi ha darrere els fets i la figura de Tristany. La moderna voluntat de distanciar-se d’allò que narra es resol amb un intervencionisme exagerat: els capítols “Introito”, “”Intermedi” i el final “Paràbola” –sàviament eliminats en la inèdita autotraducció castellana que Perucho va fer el 1939, aterrat a l’exili mexicà– i un cert excés melodramàtic en la resolució de l’embolic passional de Tristany desbaraten les potencialitats de la novel·la.

           Tot i això, aquesta reedició –que, juntament amb la dels Diàlegs de Joan Lluís Vives, enceta una nova etapa de la mítica col·lecció “Biblioteca d’autors valencians” fundada per Joan Fuster, ara en llibres de factura acurada i exquisida– reclama l’atenció sobre un interessant i gairebé desconegut escriptor, periodista i intel·lectual en l’òrbita de Joan Estelrich i el republicanisme. L’aclaparador pròleg de Josep Palomero, més llarg que la pròpia novel·la i deutor de la tesi doctoral que va presentar l’any passat, convida a pensar que hi pot haver altres escrits de Perucho dignes de ser rescatats, els periodístics sobretot, tant els catalans dels anys 20 i 30 com els castellans de l’exili.

dilluns, 4 de juny de 2018

QUAN LA PREMSA ANAVA BÉ (O QUIM TORRA, EDITOR)

















Domènec de Bellmunt, La Barcelona pecadora. Els reportatges de l'Àngel bohemi. A Contra Vent Editors, 2009.

Ressenya publicada al "Quadern" d'El País el 16 d'abril del 2009.



Ara que la premsa escrita pateix la crisi amb un cruiximent de dents esfereïdor, aclaparada pels ERO, la liquidació de suplements i el tancament d’edicions en paper, llegir els reportatges de La Barcelona pecadora, escrits per Domènec de Bellmunt (1903-1993) als anys trenta, ve a ser com acostar-se al paradís perdut del periodisme català. Sobretot si es comparteix l’entusiasme de Francesc Canosa, responsable de la recopilació i autor de l’excel·lent “Apunt biogràfic” que tanca el volum. Que aquells eren uns altres temps ho prova tant una frase circumstancial de Bellmunt (“Eren dos quarts de deu del vespre, l’hora de fer el cafè”: aquella Espanya tan endarrerida era, quant a horaris, més europea que la d’ara) com la cita que reporta Canosa d’un periodista nord-americà que visita Barcelona el 1931: “En una ciutat d’un milió d’habitants com és la vostra, hi ha, com a mínim, el doble de periòdics que a Nova York, que en té set milions”. I una nòmina de periodistes de luxe: Xammar, Pla, Sagarra, Rovira i Virgili, Josep Carner, Riba, Nicolau d’Olwer... “Els millors cervells de la ploma i les idees”, subratlla Canosa, la majoria entorn del partit Acció Catalana i del diari “La Publicitat”; si allò no va quallar com a pal de paller del catalanisme republicà és perquè Acció Catalana era un “partit més de lectors que d’electors”. Divergien, doncs, una classe intel·lectual avançadíssima i un país que anava per una altra banda.


Bellmunt és un d’aquells brillants periodistes que situen la premsa catalana a la primera línia de la modernitat. Exiliat a París entre 1924 i 1929, hi descobreix, enlluernat, les primeres emissions de televisió i, sobretot, el “reportatge novel·lat”, que importarà aquí. Això que ara trobem ben normal –el reportatge àgil i directe, en primera persona, amb diàlegs vius, canvis de ritme i influència dels llenguatges audiovisuals– representava aleshores una novetat que trencava motlles periodístics caducs i ensopits. La fórmula, engrescadora i llaminera, es posarà de moda tot seguit. A la quinzena d’articles reunits a La Barcelona pecadora, Bellmunt l’empra per presentar la part més fosca de la ciutat: la prostitució, la delinqüència, les presons, els usurers, els suburbis. L’eficàcia de la manera de buscar la notícia és evident, com en el cas de “Memòries d’un carterista barceloní”, on gairebé tot l’article es construeix en forma de diàleg amb un pispa que explica el seu historial i els seus mètodes.

Ara, si Bellmunt destaca com a innovador, dubto que el fons dels seus reportatges tingui el mateix mèrit. La seva mirada té, més d’un cop, un punt de sensacionalisme redemptor que fa nosa (“Volia plànyer aquelles xicotes joves i boniques que destruïen les seves joventuts pletòriques amb el verí de la cràpula diària i el foc criminal de l’alcohol”) i una contradictòria complaença a descriure un submon on es diria que no es troba a gust (els articles vénen acompanyats de la breu novel·la L’Àngel bohemi, de 1935, on el millor són els diàlegs). D’altra banda, quan visita les barriades on s’amuntega l’allau d’immigració del sud d’Espanya, entén que es tracta d’un problema que afecta el desenvolupament de l’autonomia catalana, però exhibeix un xovinisme que nega tenir i engega perles com: “La gent de casa nostra no sol anar a crear conflictes a ningú”.

       Amb tot i això, la proposta del volum és interessant i pertinent, i ve servida en un disseny tipogràfic elegant enterbolit per un gavadal d’errates.