QUAN LA PREMSA ANAVA BÉ (O QUIM TORRA, EDITOR)
Domènec de Bellmunt, La Barcelona pecadora. Els reportatges de l'Àngel bohemi. A Contra Vent Editors, 2009.
Ressenya publicada al "Quadern" d'El País el 16 d'abril del 2009.
Ara que la premsa escrita pateix la crisi amb un
cruiximent de dents esfereïdor, aclaparada pels ERO, la liquidació de
suplements i el tancament d’edicions en paper, llegir els reportatges de La Barcelona pecadora, escrits per
Domènec de Bellmunt (1903-1993) als anys trenta, ve a ser com acostar-se al paradís
perdut del periodisme català. Sobretot si es comparteix l’entusiasme de Francesc
Canosa, responsable de la recopilació i autor de l’excel·lent “Apunt biogràfic”
que tanca el volum. Que aquells eren uns altres temps ho prova tant una frase
circumstancial de Bellmunt (“Eren dos quarts de deu del vespre, l’hora de fer
el cafè”: aquella Espanya tan endarrerida era, quant a horaris, més europea que
la d’ara) com la cita que reporta Canosa d’un periodista nord-americà que
visita Barcelona el 1931: “En una ciutat d’un milió d’habitants com és la
vostra, hi ha, com a mínim, el doble de periòdics que a Nova York, que en té
set milions”. I una nòmina de periodistes de luxe: Xammar, Pla, Sagarra, Rovira
i Virgili, Josep Carner, Riba, Nicolau d’Olwer... “Els millors cervells de la
ploma i les idees”, subratlla Canosa, la majoria entorn del partit Acció
Catalana i del diari “La Publicitat”; si allò no va quallar com a pal de paller
del catalanisme republicà és perquè Acció Catalana era un “partit més de
lectors que d’electors”. Divergien, doncs, una classe intel·lectual
avançadíssima i un país que anava per una altra banda.
Amb tot i això, la proposta
del volum és interessant i pertinent, i ve servida en un disseny tipogràfic
elegant enterbolit per un gavadal d’errates.
Bellmunt és un
d’aquells brillants periodistes que situen la premsa catalana a la primera
línia de la modernitat. Exiliat a París entre 1924 i 1929, hi descobreix,
enlluernat, les primeres emissions de televisió i, sobretot, el “reportatge
novel·lat”, que importarà aquí. Això que ara trobem ben normal –el reportatge àgil
i directe, en primera persona, amb diàlegs vius, canvis de ritme i influència
dels llenguatges audiovisuals– representava aleshores una novetat que trencava
motlles periodístics caducs i ensopits. La fórmula, engrescadora i llaminera, es
posarà de moda tot seguit. A la quinzena d’articles reunits a La Barcelona pecadora, Bellmunt l’empra per
presentar la part més fosca de la ciutat: la prostitució, la delinqüència, les
presons, els usurers, els suburbis. L’eficàcia de la manera de buscar la
notícia és evident, com en el cas de “Memòries d’un carterista barceloní”, on
gairebé tot l’article es construeix en forma de diàleg amb un pispa que explica
el seu historial i els seus mètodes.
Ara, si Bellmunt
destaca com a innovador, dubto que el fons dels seus reportatges tingui el
mateix mèrit. La seva mirada té, més d’un cop, un punt de sensacionalisme
redemptor que fa nosa (“Volia plànyer aquelles xicotes joves i boniques que
destruïen les seves joventuts pletòriques amb el verí de la cràpula diària i el
foc criminal de l’alcohol”) i una contradictòria complaença a descriure un
submon on es diria que no es troba a gust (els articles vénen acompanyats de la
breu novel·la L’Àngel bohemi, de
1935, on el millor són els diàlegs). D’altra banda, quan visita les barriades
on s’amuntega l’allau d’immigració del sud d’Espanya, entén que es tracta d’un
problema que afecta el desenvolupament de l’autonomia catalana, però exhibeix un
xovinisme que nega tenir i engega perles com: “La gent de casa nostra no sol
anar a crear conflictes a ningú”.