PRETÈRITS IMPERFETS
Els llibres d'estil solen (o solien) retreure un ús impropi de l'imperfet d'indicatiu per referir-se a accions del passat esdevingudes en un moment concret i finit i que, per tant, en bona lògica, demanen que es faci servir el pretèrit perfet. És una pràctica freqüent en la premsa, com quan llegim: "Pedro remuntava el partit amb un gol en temps afegit" o "El banquer declarava a la sortida dels jutjats que no tenia diners a Suïssa". Tenia la impressió que aquest era un hàbit de les últimes dècades i sobretot periodístic, però algunes lectures recents m'han fet veure que la cosa no és pas d'ahir. Joan Oller, a la novel·la La barca d'Isis, de 1933, escriu per exemple això: "Quan a l'hora de sopar Soter no volgué res per a menjar, i només demanava aigua amb bolado, Pepet observava: –I, si se'ns posa malat, com ho farem?", on de Pepet no es pot dir sinó que "va observar".
També Aurora Bertrana incorre sovint en aquest imperfet anòmal a les seves Memòries (sobretot en el segon volum, que em sembla que no va arribar a corregir i que es va publicar el 1975, l'any següent de la mort de l'escriptora). D'exemples n'hi ha molts: quan explica com descobreix Saint-Éxupery i es posa a llegir-ne tots els llibres, anota: "A partir d'aquell estiu, l'aviador-escriptor-pensador esdevenia un amic fidel". Un cas encara més flagrant el trobem quan es refereix a unes gestions burocràtiques a Ginebra, després d'haver marxat de Barcelona cap a la fi de la guerra civil: "Hi vaig anar [a l'Hôtel de Ville]. Explicava al funcionari encarregat dels permisos de residència el mateix que ja havia dit a l'inspector". La indefinició, la manca de concreció que comporta aquest ús de l'imperfet i que perjudica considerablement la qualitat de la prosa, es percep en una dolorosa confessió personal de Bertrana referida al seu impresentable marit: "La carta de monsieur Choffat m'ofuscava pel to de «perdonador magnànim» que l'home mostrava envers mi". La contundència de em va ofuscar es perd amb aquest imperfet difús .
Curiosament, tot el que em repèl i m'angunieja d'aquest mal ús de l'imperfet em fascina, en canvi, en un modisme verbal infantil que és semblant però no equiparable. Sovint amb aquella ànsia de joc que fins i tot els arriba a fer quequejar, els nens fan (i han fet sempre) servir l'imperfet en repartir els papers del joc i en explicar-ne les accions: "I-i-i-i llavors jo era el capità de la nau, i-i-i-i venies tu amb el supercoet i-i-i-i xocàvem i pumba!" Per què no fan servir el present? Misteri. Jo ja jugava així, i ho segueixen fent els meus fills, i els seus amics, i els escolto, entre sorprès i divertit, preguntant-me d'on ve aquesta manera de parlar, que en el seu cas sí que trobo ben natural. Suposo que el que implica és que, malgrat les accions concretes a què es refereixen, accions que estan realizant en aquell mateix moment, el que domina en la ment infantil és la multiplicitat de possibilitats que s'obren en el joc, i el fet que la durada de les accions en aquell temps elàstic i durador de la infància –un temps en què, per exemple, un mes d'agost té una intensitat i una consistència denses i inoblidables com un llarg prometatge–no té res a veure amb la nostra fugissera noció temporal d'adults.
Curiosament, tot el que em repèl i m'angunieja d'aquest mal ús de l'imperfet em fascina, en canvi, en un modisme verbal infantil que és semblant però no equiparable. Sovint amb aquella ànsia de joc que fins i tot els arriba a fer quequejar, els nens fan (i han fet sempre) servir l'imperfet en repartir els papers del joc i en explicar-ne les accions: "I-i-i-i llavors jo era el capità de la nau, i-i-i-i venies tu amb el supercoet i-i-i-i xocàvem i pumba!" Per què no fan servir el present? Misteri. Jo ja jugava així, i ho segueixen fent els meus fills, i els seus amics, i els escolto, entre sorprès i divertit, preguntant-me d'on ve aquesta manera de parlar, que en el seu cas sí que trobo ben natural. Suposo que el que implica és que, malgrat les accions concretes a què es refereixen, accions que estan realizant en aquell mateix moment, el que domina en la ment infantil és la multiplicitat de possibilitats que s'obren en el joc, i el fet que la durada de les accions en aquell temps elàstic i durador de la infància –un temps en què, per exemple, un mes d'agost té una intensitat i una consistència denses i inoblidables com un llarg prometatge–no té res a veure amb la nostra fugissera noció temporal d'adults.