divendres, 9 de maig del 2014

PRETÈRITS IMPERFETS


Els llibres d'estil solen (o solien) retreure un ús impropi de l'imperfet d'indicatiu per referir-se a accions del passat esdevingudes en un moment concret i finit i que, per tant, en bona lògica, demanen que es faci servir el pretèrit perfet. És una pràctica freqüent en la premsa, com quan llegim: "Pedro remuntava el partit amb un gol en temps afegit" o "El banquer declarava a la sortida dels jutjats que no tenia diners a Suïssa". Tenia la impressió que aquest era un hàbit de les últimes dècades i sobretot periodístic, però algunes lectures recents m'han fet veure que la cosa no és pas d'ahir. Joan Oller, a la novel·la La barca d'Isis, de 1933, escriu per exemple això: "Quan a l'hora de sopar Soter no volgué res per a menjar, i només demanava aigua amb bolado, Pepet observavaI, si se'ns posa malat, com ho farem?", on de Pepet no es pot dir sinó que "va observar". 

També Aurora Bertrana incorre sovint en aquest imperfet anòmal a les seves Memòries (sobretot en el segon volum, que em sembla que no va arribar a corregir i que es va publicar el 1975, l'any següent de la mort de l'escriptora). D'exemples n'hi ha molts: quan explica com descobreix Saint-Éxupery i es posa a llegir-ne tots els llibres, anota: "A partir d'aquell estiu, l'aviador-escriptor-pensador esdevenia un amic fidel". Un cas encara més flagrant el trobem quan es refereix a unes gestions burocràtiques a Ginebra, després d'haver marxat de Barcelona cap a la fi de la guerra civil: "Hi vaig anar [a l'Hôtel de Ville]. Explicava al funcionari encarregat dels permisos de residència el mateix que ja havia dit a l'inspector". La indefinició, la manca de concreció que comporta aquest ús de l'imperfet i que perjudica considerablement la qualitat de la prosa, es percep en una dolorosa confessió personal de Bertrana referida al seu impresentable marit: "La carta de monsieur Choffat m'ofuscava pel to de «perdonador magnànim» que l'home mostrava envers mi". La contundència de em va ofuscar es perd amb aquest imperfet difús .

Curiosament, tot el que em repèl i m'angunieja d'aquest mal ús de l'imperfet em fascina, en canvi, en un modisme verbal infantil que és semblant però no equiparable. Sovint amb aquella ànsia de joc que fins i tot els arriba a fer quequejar, els nens fan (i han fet sempre) servir l'imperfet en repartir els papers del joc i en explicar-ne les accions: "I-i-i-i llavors jo era el capità de la nau, i-i-i-i venies tu amb el supercoet i-i-i-i xocàvem i pumba!" Per què no fan servir el present? Misteri. Jo ja jugava així, i ho segueixen fent els meus fills, i els seus amics, i els escolto, entre sorprès i divertit, preguntant-me d'on ve aquesta manera de parlar, que en el seu cas sí que trobo ben natural. Suposo que el que implica és que, malgrat les accions concretes a què es refereixen, accions que estan realizant en aquell mateix moment, el que domina en la ment infantil és la multiplicitat de possibilitats que s'obren en el joc, i el fet que la durada de les accions en aquell temps elàstic i durador de la infància –un temps en què, per exemple, un mes d'agost té una intensitat i una consistència denses i inoblidables com un llarg prometatgeno té res a veure amb la nostra fugissera noció temporal d'adults.