BANDERA D'UNA LITERATURA
Joan Sales, Incerta glòria (1956) seguit de El vent de la nit (1981), Club Editor, 1999.
Com és possible que aquesta novel·la no sigui una de les de referència
de la literatura catalana de l’últim mig segle (o segle sencer, de fet)? Perquè,
sense cap mena de dubte, és prou més que la
novel·la de la guerra, en la mesura que ofereix una visió àmplia del gruix del
primer mig segle XX català, una visió plena de matisos, de contradiccions i,
sobretot, d’aspiracions de modernitat, allò que es va trencar amb el triomf del
franquisme. Tinc la sensació que, tot i el nombre creixent de devots d’Incerta glòria –i de la resta de l’obra
de Joan Sales, in extenso, pel que
començo a saber-ne–, som encara davant el gran “tapat” de les nostres lletres.
Aquesta és una novel·la impecable, sòlida, vendible, universal. Una novel·la
que pot ser bandera d’una literatura. Una novel·la que es pot llegir
perfectament a les escoles, més que moltes de les bretolades contemporànies de
segona i tercera que sovint fan empassar al jovent. Té una força molt poderosa
per enganxar el lector, tant pel que descriu –les il·lusions republicanes, el
front militar, la dura quotidianitat de la rereguarda– com per com ho descriu:
de manera vívida, amb un punt de ràbia juvenil, amb murrieria i humor, amb
transcendència existencialista de tant en tant (aquest és, en tot cas, l’únic
aspecte que potser ha envellit una mica, no prou, amb tot, per desencisar), amb, sobretot, militància no cega, gens sectària. El partit que pren Sales em
recorda el de Xammar a les seves memòries: és la República i és, sobretot, la Catalunya
republicana. Així, aquesta és una novel·la escrita des del bàndol perdedor,
però que travessa la tragèdia de la guerra, la guerra d’Espanya, amb una òptica
que defuig el reduccionisme, el blanc o negre, i s’expressa amb una profunda i
sincera mirada humanista, ferma en els principis, ferma alhora en el respecte a
les persones, als ciutadans, del bàndol que siguin, i ferma, conseqüentment, en
la crítica –quan escau– a les persones, als ciutadans, del bàndol que siguin.
Hi ha quatre personatges clau, molt ben dibuixats: tres que són els successius
narradors de les tres parts de què consta la novel·la, i un quart, Juli
Soleràs, que és la figura bigger than
life que les recorre les tres, esquiva i provocadora com a mirall i contrapunt
de les altres. Cap dels quatre personatges no és d’una peça, d’aquells amb qui et
pots identificar plenament, sinó que tenen llums i ombres, fins i tot poden resultar
desagradables, s’estimen i s’enganyen, s’admiren i se suporten entre ells. Novel·la
catòlica però no beata, burgesa, antianarquista, antifranquista, té moments
inesborrables, culminants. El que més, per mi: el capítol que descriu el sopar
d’oficials amb les seves famílies en un poble fantasma del “front mort”
aragonès (el front aturat pels rigors de l’hivern, al qual fan venir des de
Barcelona les dones i els fills, contravenint les ordenances militars, perquè
allà estaran més segurs i menjaran millor que a la Barcelona del racionament i
els bombardeigs). El talent narratiu que exhibeix Sales en aquest capítol és
prodigiós, desbordant, electritzant. Resulta tan divertit com la high table d’Oxford que Javier Marías
relata a Todas las almas. Són moments
com aquests els que fan que no es pugui despatxar Incerta glòria com a simple novel·la d’una guerra i d’un país
concrets: Sales escriu carregat d’idees, de voluntat política i nacional, però
escriu, per damunt de tot això, amb ambició literària, que vol dir universal. Incerta glòria és, inqüestionablement,
una novel·la, no pas un paper patriòtic –el gran mal de tanta literatura de
segona de la postguerra. No obstant, penso que convé remarcar que el seu valor –immens,
admirable, total– es concentra en les tres parts de què consta estrictament, és
a dir, excloent-ne la represa tardana que, durant alguns anys, en va ser la
quarta part i que ara, enaquesta desena edició d'Incerta glòria, es publica com a novel·la diferenciada, amb el títol d’El vent de la nit, però dins el mateix
volum (opció que trobo desencertada). El
vent de la nit, com a quarta part, o llegida a continuació d’Incerta glòria –que té un final
memorable, trepidant i obert, amb la voladura d’un pont per l’exèrcit republicà
que fuig–, desfà l’equilibri de les tres parts amb tres veus diferents,
profundament lligades, ja que repeteix narrador (el de la tercera part, el soldat
seminarista Cruells), i a més comença a abusar dels retrobaments casuals, de
les coincidències, de les explicacions encaixades de manera una mica massa
evident en el relat en primera persona (en algun moment –pocs– d’Incerta glòria també es pot tenir
aquesta sensació, però Sales l’esquiva relativament bé i, en tot cas, s’entén
com una concessió menor dins la construcció de la novel·la). Tal com llegim la
novel·la avui, amb un text considerat “definitiu”, sense rastres de censura, la
Incerta glòria estricta és una novel·la
que justifica i dignifica una literatura. [29 de novembre, 2007]