TÍSNER I JORDANA, RAONS D’UNA TRIA (i 4): VIDA D’UN GAT INDEPENDENT
C. A. Jordana, El món de Joan Ferrer. Edicions de 1984, 2009.
Les complicades maniobres per
dutxar-se en una banyera que no té cortina ni estora sense obrir-se el cap i
evitant un mullader exagerat; la peculiar mecànica de la doble cua de viatgers sentados i parados (de peu dret) per accedir al troleibús de Buenos Aires, amb la
picaresca consegüent; la tècnica de pescar les fulles de te que sempre queden
surant a la tassa; la batalla contra un fastigós escarabat enfilat a la paret
de l’habitació. A El món de Joan Ferrer C.A. Jordana (Barcelona,
1893-Santiago de Xile, 1958) demostra una extraordinària capacitat per explotar
situacions com aquestes, descrites amb una minuciositat carregada d’humor, tot construint
un veritable microcosmos entorn de la figura d’un exiliat català, un escriptor
separat amb un fill a Santiago de Xile i una filla a Barcelona. Nou jornades de
la vida de Joan Ferrer al Buenos Aires de mitjan segle XX constitueixen la
trama d’una novel·la sense argument tradicional, però carregada de fets, de
detalls, de gestos, de records.
Sembla
mentida que pugui haver passat desapercebuda. D’entrada, perquè és una novel·la
divertida a més no poder. Arrenca amb un parell de pàgines trepidants, plenes
d’enginy verbal, de domini narratiu, Jordana en estat pur, amb aquell estil tan
característic que es va poder apreciar en l’oportuna reedició dels articles de Meridià.
Perquè, per més que resulti paradoxal, una novel·la com El món de Joan
Ferrer, que descriu una experiència de profunda i dolorosa soledat a
l’exili, es llegeix en molts moments amb un somriure a la cara. Ara, Jordana
juga fort, i fa una novel·la de l’exili a Buenos Aires amb intenció
totalitzadora (en aquest sentit, va prou més enllà que Pere Calders a L’ombra
de l’atzavara, novel·la del D.F. de Mèxic, més convencional, amb una
narració sense tants meandres). La força amb què reflecteix el batec de la vida
moderna s’entén des del Buenos Aires dels anys cinquanta, o des de la Catalunya
republicana, però hauria xocat amb la grisa i provinciana Catalunya de les
primeres dècades del franquisme. I, curiosament, s’oblida quan hauria pogut
trobar més el seu públic, als anys 80 i 90 –tan urbans, tan de la “modernor” –,
no deixa cap rastre, sinó que, de fet, sembla que aleshores interessa més el
Jordana contista, de qui es reediten alguns reculls, i no pas aquesta novel·la
amb metros i multituds, construïda amb un evident emmirallament en l’Ulisses de
James Joyce, de qui Jordana havia estat un dels primers divulgadors a Catalunya.
Potser no era moment per novel·les, amb l’esclat de les narracions de Monzó i
Pàmies.
Jordana, expert conreador del monòleg
interior, l’estrafà aquí en tercera persona –una tercera persona que dissimula
el biaix autobiogràfic, que no té per què sobreposar-se a l’ambiciosa
construcció novel·lística: això no són les memòries de l’exili de Jordana. El
to verbal és més contingut que en alguns dels memorables monòlegs interiors de Meridià,
però això no treu que Jordana no vol deixar fora res d’allò que viu, pensa,
sent i veu Joan Ferrer, i aspira a donar una visió total de la seva solitària
vida a Buenos Aires, però servint-se del distanciament de la tercera persona.
Maria
Campillo, veterana vindicadora de Jordana i responsable d’aquesta edició,
assenyala a la “Presentació” un joc irònic i simbòlic en la tria del nom del
protagonista, ja que el primer català del qual es té constància que, el 1549,
va arribar a Santiago de Xile (primera etapa de l’exili de Jordana, abans de
passar a l’Argentina), es deia precisament Joan Ferrer. No hauríem d’oblidar,
però, que ja el 1929 Jordana va batejar així el protagonista del conte “El
covard” (inclòs al recull Tot de contes), que comença amb l’evocació
d’un terror infantil que traspua un to personal, precisament el que domina arreu
de l’examen de consciència que és aquesta novel·la-testament reeditada ara,
després de quedar inèdita en morir l’escriptor i de ser publicada, sense gaire
ressò, el 1971.
La clau
autobiogràfica, ja ho he dit, és una de les línies de força, perquè Joan Ferrer
és un indissimulat àlter ego de Jordana i fa les mateixes coses que ell feia a
Buenos Aires: viure en una dispesa, traduir i redactar informes de lectura per
a una editorial dirigida per un català, passejar i veure molt poca gent
coneguda, fent la “vida del gat que va per les seves”, com explicava a Agustí
Bartra en una carta. I recordar, sobretot recordar. Es tracta, doncs, del relat
d’una experiència de soledat: per més avesat que està a la vida de Buenos
Aires, Joan Ferrer se sent “en un lloc estrany, ple d’una desolada sorpresa”.
És un exiliat de seixanta anys que es mira al mirall preguntant-se “Qui
voldries ésser?” i que no gosa respondre’s “Jo mateix”.
Però
gràcies a la complexa arquitectura de la novel·la, que avança jornada rere
jornada amb una estructura concèntrica i reiterativa, Jordana transcendeix el
repàs a una biografia intel·lectual (passa comptes, per exemple, amb Carles
Riba, encarnat en el personatge de Carmel Margenat, al qual critica tant des
del punt de vista moral com literari) i l’evocació de la vida a Catalunya que
ha perdut. De fet, és la introducció d’alguns records a partir de pretextos de
la vida a Buenos Aires allò que, de vegades, apareix més forçat, més mecànic, més
previsible, en l’esplèndid encavalcament de somnis, escenes de carrer i de la
dispesa, reunions de feina i reflexions suscitades pels llibres que tradueix o
recensiona Joan Ferrer. Com diu Benet i Jornet, l’arquitectura rígida, la
carcassa estructural de la novel·la, a la manera de l’Ulisses de Joyce
(a cada capítol li correspon un pecat capital i una ciència, en cada un hi ha
un somni i un record que suscita reflexions), pot passar desapercebuda durant
alguns capítols, i fins i tot al capdavall podem no haver detectat alguns dels
motius repetits. Però tampoc cal tenir present el referent homèric –resumible en un
esquema– per gaudir de l’Ulisses.
Aquesta és,
per mi, l’única falla de la novel·la: que, en els capítols finals, en algun moment
es vegi una mica la carcassa, que hi hagi recordances catalanes entrades una
mica amb calçador, que el pretext s’imposi de vegades sobre la ficcionalització.
En aquests passatges, trobo que predomina la sensació que Joan Ferrer és una màquina de
pensar fora del temps que està vivint a l’exili, però no és pas que això no sigui igualment vàlid
per a la resta del llibre (i, a més, resulta ben congruent amb la imatge del rellotge espatllat de Joan Ferrer, que té una busca fluixa, detall autobiogràfic de Jordana: Julià Guillamon el va localitzar per mostrar-lo a l'exposició Literatures de l'exili, com va explicar a L'Espill). És a això a què es referia Joan Fuster quan
retreia intel·lectualisme i enravenament a Jordana? No m’atreviria a dir-ho, i
em fa l’efecte, d’altra banda, que quan va escriure les pàgines sobre Jordana
de la seva Literatura catalana contemporània
no havia llegit El món de Joan Ferrer,
per una simple qüestió cronològica.
No he
acabat amb aquesta novel·la. Sé que, com en el cas d’Incerta glòria, la tornaré a llegir i que potser aleshores repensaré
aquests dubtes, en un sentit o un altre, i que hi trobaré altres motius de
reflexió. En qualsevol cas, se m’imposa com una de les nostres novel·les
fonamentals, com una obra de gran modernitat. La forma semidiarística, el safareig sobre
Triadú i Riba, l'autoreferencialitat de l'últim capítol, quan revisa l’obra pròpia, pot
despistar els amants dels índexs onomàstics i dels romans à clé. Però El món de
Joan Ferrer, encara que fos rigorosament autobiogràfica (que em sembla que
no és ben bé el cas, o, si més no, no s'exhaureix la novel·la en aquest nivell de lectura), sedueix per la vigorosa construcció narrativa d’un examen
de consciència en la vellesa. Lluís Busquets i Grabulosa, que ha estudiat la
correspondència de Jordana, sosté que va escriure la novel·la per a «El Club dels Novel·listes», però, per les dates que esmenta, dedueixo que devia ser quan encara no
havia assumit la col·lecció Joan Sales, i només se n’encarregava Xavier
Benguerel. Finalment, la
va publicar Proa a la històrica col·lecció “A Tot Vent” gairebé quinze anys
després de la mort de Jordana, però hauria lluït igual de bé al Club Editor al
costat de Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga, Amat-Piniella i Joan Sales. [abril 2010-octubre 2014]