SUITE PUIGDEVALL (2): DESASSOSSEC SOTA LA PLUJA

Ponç Puigdevall, D'incògnit. Tusquets, 2016.

Ressenya publicada al "Quadern" d'El País el 14 d'abril del 2016.

No es pot dir que Ponç Puigdevall sigui un escriptor que amaga les seves cartes. Des de 1991, quan va guanyar el premi Andròmina amb les narracions d’Un silenci sec, on es van assenyalar ressons de Thomas Bernhard, ha publicat quatre llibres més, cadascun diferent però tots amb un món recurrent i ben identificable: atmosferes opressives, personatges solitaris i obsessius, frases llargues en paràgrafs que ocupen pàgines compactes de text, i una prosa precisa, minuciosa, sense diàlegs. Qui avisa no és traïdor: ho deixava clar al segon llibre, Era un secret (1998), amb una coberta il·lustrada amb un dibuix senzillament terrorífic i un text de contracoberta –com sap qui hagi circulat pel món editorial, sovint els redacta el mateix autor– que pintava un panorama tètric i depriment i que convidava a sortir corrents. Maniobres de distracció que deixaven pas a una dotzena de relats de gran qualitat.

            Entre aquells dos primers llibres i els tres publicats des de 2010 van transcórrer dotze anys. L’estil i el món narratiu de Puigdevall s’han consolidat, amb variacions que han enriquit una proposta literària rara en la nostra tradició, gairebé subterrània, però que remet a grans autors de l’últim mig segle, com Juan Benet, dotat com Puigdevall d’una prosa hipnòtica i elegant, com António Lobo Antunes, un altre explorador tenaç de la neurosi i el dolor en la societat contemporània, o com Peter Handke, amb qui comparteix l'aclaparadora exactitud en el seguiment dels meandres mentals dels protagonistes i dels seus vagareigs per escenaris sovint esquerps.

El món de Puigdevall és eixut, clos i desesperançat. Retrata esperits ferits pel passat que busquen un recer on llepar-se les ferides i, si s’escau, gaudir del plaer de la venjança. El lector que accepti aquestes regles de joc s’haurà de preguntar, en tot cas, si els mitjans dedicats a bastir un univers tan singular demostren ser eficaços i si el resultat és reeixit. I convindrà, també, que deixi de banda la clau autobiogràfica, citada sovint tant en els elogis que ha rebut Puigdevall com en les ferotges invectives d’alguns detractors. És innegable que la crisi personal que va viure pot ser pretext i material literari, però el valor de la seva obra va més enllà del testimoni personal o del safareig dels noms amagats.

 Així, després de la calidoscòpica i bigarrada Un dia tranquil (2010, Premi Ciutat de Barcelona), el més proper que ha escrit Puigdevall a una novel·la divertida i de ritme trepidant, i dels relats de L’atzar favorable (2012), minucioses cal·ligrafies de la por, la soledat i la incomunicació, animades, però, per personatges carregats d’il·lusions que tempten l’atzar, a la novel·la D’incògnit, que reprèn i desenvolupa un breu text homònim publicat el 2002 a The Barcelona Review, Puigdevall s’ha plantejat un veritable tour de force: seguir fil per randa, en nou densos capítols, la fugida del protagonista, Benet, un home ferit, indecís, poruc, aclaparat per un fracàs amorós i obsessionat per recuperar una dona del passat. En un sinuós estil indirecte lliure, Puigdevall tanca l'objectiu de la càmera i el concentra en un espai minúscul, la ment de Benet. Gairebé res més no hi compta: la resta de personatges amb qui es relaciona no tenen nom, excepte les dues dones que l'obsessionen, Diana i Helena (nou homenatge de Puigdevall al conte de John Cheever Adéu, germà), absents, però, en tot moment. L'escenari és una Girona sotmesa a una pluja constant i inclement. Atrinxerat al pis dels oncles, Benet repeteix durant uns pocs dies unes rutines malaltisses, ensopega sempre amb la mateixa gent i espera en va una solució al desfici vital, devorat per la por.

Puigdevall s'aplica amb un rigor implacable a aquest relat minuciós, gairebé un deliri existencialista: allarga més que mai les frases i els paràgrafs, i farceix el text d'incisos que recorren totes les possibilitats dels dubtes i els raonaments que assalten Benet. Gairebé sense humor, domina un brutal sarcasme. El conjunt resulta, potser, massa explícit. El recurs constant a verbs que descriuen l'activitat mental de Benet i el lèxic sempiternament negatiu actuen com subratllats redundants. És possible que la hiperconsciència de Benet hagués resultat més convincent si Puigdevall hagués recorregut al monòleg interior pur, una tècnica que ha utilitzat poc, però amb encert. En tot cas, la intacta autoexigència i la voluntat d’arriscar eixamplant les formes narratives, malgrat els dubtes que pugui plantejar D'incògnit, fan que l’aventura literària de Puigdevall es mantingui en un lloc destacat –i insòlit– de les nostres lletres.

SUITE PUIGDEVALL (1): ELS ALTRES CATALANS

Ponç Puigdevall, Els convidats de pedra. El Llop Ferotge, 2015.

Ressenya publicada al "Quadern" d'El País el 9 de març del 2016.

Tot i l’aparença factícia i efímera, la crítica literària que es fa en els mitjans periodístics, quan s’exerceix amb regularitat, constància i rigor, acaba generant un discurs coherent, més lligat i profund que no sembla, i que, en el cas de lectors voraços i exigents com Ponç Puigdevall (1963), eleva la ressenya al grau de gènere literari amb tot el dret. Puigdevall, que escriu des de fa bastants anys en aquest “Quadern”, ho demostra en el conjunt d’articles i ressenyes aplegats a Els convidats de pedra, publicats majoritàriament a El Punt entre 2000 i 2002 i que, com assenyala a la “Nota explicativa”, se’ls va plantejar, des del moment que li van oferir una secció setmanal, com “un llibre d’articles concebut des del primer fins a l’últim com a llibre”.

        La coherència no ve només del fet que decidís abordar la lectura d’un bon nombre d’escriptors catalans poc tinguts en compte o senzillament ignorats per la historiografia. Si d’ara endavant caldrà tenir en compte aquest volum és perquè Puigdevall hi dibuixa, més enllà de la visió de cada autor o de cada obra en concret, un panorama alternatiu, una mirada més rica i generosa sobre el conjunt de la nostra literatura. En primer lloc, perquè com afirma en presentar Gabriel Fuster i Mayans, “la pràctica literària no és res més que l’enriquiment de la tradició”. Els convidats de pedra proposa una llaminera i apassionada ampliació del repertori català, sotmès a massa restriccions per motius tant estètics (el diktat postnoucentista o el del realisme històric) com polítics (ser escriptor i franquista o reaccionari no està ben vist). Potser per això, perquè aspira a rescatar bona literatura poc o gens llegida, a eixamplar l’abast de la tradició, Puigdevall parla sovint d’escriptors de dietaris i de memòries, de reculls d’articles i de reportatges periodístics i de viatges, és a dir, formes de prosa no estrictament ficcionals, i quan evoca la “diabòlica mania d’escriure” del Baró de Maldà, recorda un altre grafòman com Josep Pla i remarca aquesta literatura del detall, de l’experiència, de la memòria, com una de les línies de força de les lletres catalanes.

Seria desencertat entendre aquest llibre separant-lo de la resta de l’activitat crítica de Puigdevall –tan temuda i blasmada per alguns com admirada per altres–, que es concentra, habitualment, en la literatura contemporània. Els convidats de pedra és molt més que una galeria de marginals i marginats, tot i que hi trobem algun escriptor fracassat, vençut per la consciència de les pròpies mancances, com Francesc Rierola, i algun rar amb vocació de maleït, com Anton Isern. A més de rescats i vindicacions d’autors irreductibles a les etiquetes de manual, el volum aporta també mirades alternatives a noms consagrats, com Espriu –de qui assenyala la contradicció entre la seva autoexigència i la simplificació mitificadora a què ha estat sotmès–, Pla, Rusiñol, Sagarra o Carner, defugint tòpics i proposant lectures enriquidores.

L’exigència de Puigdevall és aquí la mateixa que l’ha establert com a crític de referència (i, també, com a autor d’una obra narrativa curta però valuosa). Reconeixem l’aspre denunciador de la vacuïtat de tants escriptors actuals sense nervi ni cura per l’estil quan, tot parlant del crític d’art Jordi Benet, admira “una generació on el fet d’escriure correctament no era una anomalia sinó un insignificant símptoma de normalitat moral”. Pàgina rere pàgina, entre descobertes d’autors que fa venir ganes de llegir i retrobaments d’altres sovint considerats “menors”, Puigdevall reivindica la felicitat que s’amaga en els llibres, en tota mena de llibres: troba “el batec d’una possible novel·la” en un receptari d’adrogueria de cap a 1800, i destaca en les memòries del vuitcentista Francesc Aragó que “el relat d’aventures verídiques ens transporta cap al territori de la imaginació”, és a dir, cap a la literatura.

         El poder de la literatura l’expressa, en fi, un altre convidat de pedra, Edmon Vallès, quan, en el seu Dietari de guerra de combatent de la lleva del biberó, devastat pel conflicte i refugiat una estona en la lectura, constata: “Per un moment m’adono que és més important la correspondència de Goethe amb la senyora Stein que la trinxadissa d’una obscura brigada durant una guerra civil en un país de segona categoria, especialista en guerres civils”.