SUITE PUIGDEVALL (2): DESASSOSSEC SOTA LA PLUJA
Ponç Puigdevall, D'incògnit. Tusquets, 2016.
Ressenya publicada al "Quadern" d'El País el 14 d'abril del 2016.
No es pot dir que Ponç Puigdevall sigui un escriptor que amaga les seves
cartes. Des de 1991, quan va guanyar el premi Andròmina amb les narracions d’Un silenci sec, on es van assenyalar ressons de Thomas Bernhard, ha publicat quatre llibres més, cadascun diferent
però tots amb un món recurrent i ben identificable: atmosferes opressives,
personatges solitaris i obsessius, frases llargues en paràgrafs que ocupen
pàgines compactes de text, i una prosa precisa, minuciosa, sense diàlegs. Qui
avisa no és traïdor: ho deixava clar al segon llibre, Era un secret (1998), amb una coberta il·lustrada amb un dibuix
senzillament terrorífic i un text de contracoberta –com sap qui hagi circulat
pel món editorial, sovint els redacta el mateix autor– que pintava un panorama
tètric i depriment i que convidava a sortir corrents. Maniobres de distracció
que deixaven pas a una dotzena de relats de gran qualitat.
Entre aquells dos primers
llibres i els tres publicats des de 2010 van transcórrer dotze anys. L’estil i
el món narratiu de Puigdevall s’han consolidat, amb variacions que han enriquit
una proposta literària rara en la nostra tradició, gairebé subterrània, però
que remet a grans autors de l’últim mig segle, com Juan Benet, dotat com Puigdevall
d’una prosa hipnòtica i elegant, com António Lobo Antunes, un altre explorador tenaç
de la neurosi i el dolor en la societat contemporània, o com Peter Handke, amb
qui comparteix l'aclaparadora exactitud en el seguiment dels meandres mentals
dels protagonistes i dels seus vagareigs per escenaris sovint esquerps.
El món de Puigdevall és
eixut, clos i desesperançat. Retrata esperits ferits pel passat que busquen un recer
on llepar-se les ferides i, si s’escau, gaudir del plaer de la venjança. El
lector que accepti aquestes regles de joc s’haurà de preguntar, en tot cas, si
els mitjans dedicats a bastir un univers tan singular demostren ser eficaços i
si el resultat és reeixit. I convindrà, també, que deixi de banda la clau
autobiogràfica, citada sovint tant en els elogis que ha rebut Puigdevall com en
les ferotges invectives d’alguns detractors. És innegable que la crisi personal
que va viure pot ser pretext i material literari, però el valor de la seva obra
va més enllà del testimoni personal o del safareig dels noms amagats.
Així, després de la calidoscòpica i bigarrada Un dia tranquil (2010, Premi Ciutat de
Barcelona), el més proper que ha escrit Puigdevall a una novel·la divertida i de
ritme trepidant, i dels relats de L’atzar
favorable (2012), minucioses cal·ligrafies de la por, la soledat i la incomunicació,
animades, però, per personatges carregats d’il·lusions que tempten l’atzar, a
la novel·la D’incògnit, que reprèn i
desenvolupa un breu text homònim publicat el 2002 a The Barcelona Review, Puigdevall s’ha plantejat un veritable tour de force: seguir fil per randa, en
nou densos capítols, la fugida del protagonista, Benet, un home ferit, indecís,
poruc, aclaparat per un fracàs amorós i obsessionat per recuperar una dona del
passat. En un sinuós estil indirecte lliure, Puigdevall tanca l'objectiu de la
càmera i el concentra en un espai minúscul, la ment de Benet. Gairebé res més
no hi compta: la resta de personatges amb qui es relaciona no tenen nom,
excepte les dues dones que l'obsessionen, Diana i Helena (nou homenatge de
Puigdevall al conte de John Cheever Adéu,
germà), absents, però, en tot moment. L'escenari és una Girona sotmesa a
una pluja constant i inclement. Atrinxerat al pis dels oncles, Benet repeteix
durant uns pocs dies unes rutines malaltisses, ensopega sempre amb la mateixa
gent i espera en va una solució al desfici vital, devorat per la por.
Puigdevall s'aplica amb un
rigor implacable a aquest relat minuciós, gairebé un deliri existencialista: allarga
més que mai les frases i els paràgrafs, i farceix el text d'incisos que
recorren totes les possibilitats dels dubtes i els raonaments que assalten
Benet. Gairebé sense humor, domina un brutal sarcasme. El conjunt resulta, potser,
massa explícit. El recurs constant a verbs que descriuen l'activitat mental de
Benet i el lèxic sempiternament negatiu actuen com subratllats redundants. És
possible que la hiperconsciència de Benet hagués resultat més convincent si Puigdevall
hagués recorregut al monòleg interior pur, una tècnica que ha utilitzat poc,
però amb encert. En tot cas, la intacta autoexigència i la voluntat d’arriscar
eixamplant les formes narratives, malgrat els dubtes que pugui plantejar D'incògnit, fan que l’aventura literària
de Puigdevall es mantingui en un lloc destacat –i insòlit– de les nostres
lletres.
