SUITE PUIGDEVALL (i 3): REFLEXIÓ DEONTOLÒGICA
La crítica literària que es fa als mitjans periodístics no és ben bé un ofici, sinó més aviat una afició. Hi deu haver molt poca gent que en visqui, que ho tingui com a ocupació principal: encara que escriguis una ressenya setmanal, i penso que és minoria la gent que ho fa, val més que tinguis una altra feina per guanyar-te alguna cosa semblant a un sou decent. Jo diria que escrius ressenyes per gust, perquè t'agrada llegir. Abans de la crisi de la premsa a causa de la irrupció dels mitjans globals i digitalitzats, podia ser una manera de fer-se un sobresou, però em fa l'efecte que això ja és història. No dic que no hi hagi meritoris i grimpadors que s'hi dediquin per obrir-se pas, però em fa l'efecte que és una espècie en extinció perquè l'hàbitat literari s'està escarransint fins a l'extrem.
Malgrat aquest canvi, associat a la crisi dels mitjans en paper, encara sovintegen els exabruptes dedicats a la corrupció dels crítics, un veritable clàssic del gènere. L'any passat, la insigne poeta a qui no queda més remei que defensar en nom de la llibertat d'expressió, però pels versos de la qual no posaria la mà al foc ni sota la més perversa de les coaccions, va tornar a insistir sobre el malvat poder de la crítica en una carta oberta involuntàriament còmica, no sense compadir-se dels últims mohicans de la decència: "Sé que hi ha crítics que voldrien llegir i no adular, però acabarien perdent la feina, ja que segons quines editorials o autors no es poden tocar". No és que, de tant en tant, no hi hagi hagut algun cas d'aquests (el de l'expulsió d'Ignacio Echevarría d'El País, tot i que ja una mica antic, és emblemàtic), però, vaja, es poden llegir crítiques diguem-ne negatives d'autors consagrats o "poderosos" amb una certa normalitat. Una altra cosa és que algú tingui ganes que parlin bé d'ell i vegi que la cosa no arriba i s'imagini perverses conspiracions.
Però les cleques segueixen caient al clatell dels crítics. Fa un parell de mesos, va ser Empar Moliner qui, de manera discreta i sense escarafalls excessius, es va queixar d'una crítica que li havia fet Marina Espasa. Moliner, múrria, agraïa el comentari d'Espasa però en qüestionava l'ètica: una escriptora amb novetat als prestatges com Espasa no hauria de fer crítiques. Deixant de banda el fet que molta de la millor crítica que s'ha fet al llarg de la història l'han fet escriptors, l'argument de Moliner grinyola per tot arreu. Espasa és una bona lectora i si pel fet d'haver publicat un parell de novel·les, que és improbable que l'hagin fet rica, ha de deixar de publicar ressenyes, tots hi sortirem perdent, inclosa la butxaca d'ella.
L'enrabiadeta de Moliner em va recordar un article ja una mica antic de Javier Marías en què proposava una sèrie de regles per fer crítica de llibres com Déu mana i que començaven, precisament, per l'argument emprat contra Espasa: "Un novelista no debería hacer nunca crítica de novela, ni un poeta de poesía, sobre todo de las de sus compatriotas" La intenció de l'article és bona. Marías hi fa servir arguments de tota mena: n'hi ha de raonables, d'obvis i d'exagerats, que de fet impedirien que gairebé ningú pogués escriure sobre llibres, sobretot en societats literàries petites com la nostra. D'altra banda, el mateix Marías reconeix sobre les regles que estableix: "Lo más probable es que yo mismo haya incumplido algunas, pero eso no sería óbice para propugnarlas. Como siempre en estos casos, esas reglas se formulan más como prohibiciones que como obligaciones, esto es: por la vía negativa" No cal que ho digui: fa poc s'ha sabut que ell, Pérez-Reverte, Almudena Grandes i altres escriptors han posat en marxa un web literari dirigit i "alimentat" per ells on apareixeran crítiques. També dels seus llibres, em pregunto?
He engegat aquest preàmbul per introduir les reflexions que em vaig fer quan em van proposar ressenyar Els convidats de pedra de Ponç Puigdevall. Es tractava de ressenyar el crític de referència del "Quadern" d'El País, on sortiria la ressenya. A més, l'any 2000, Puigdevall havia escrit una ressenya elogiosa del meu assaig sobre Ausiàs March al mateix "Quadern" (quan jo encara no hi escrivia). Sóc el primer que arrufo el nas i desconfio quan un suplement inclou la crítica d'una novetat d'un dels autors que hi escriu o que publica en el mateix diari. Som malpensats de mena i tendim a pensar que l'ensabonada està garantida. Segons el catecisme crític de Marías, aquesta ressenya devia estar fora de lloc. Vaig dubtar i vaig rumiar-ho: no s'hauria de parlar d'un crític de la casa? Seria tan injust com parlar-ne bé simplement per compromís i no perquè el llibre no s'ho valgués. Poc després em van encarregar també la ressenya de l'última novel·la de Puigdevall, el "temible" crític de novel·les (l'última víctima, Víctor Amela, autor d'una suposada novel·la en català digna d'un premi molt ben dotat). Vaig llegir els dos llibres seguits i les ressenyes van sortir amb poques setmanes de distància.
Conclusions. Procuro no ressenyar llibres que no valen la pena (o que m'ensumo que no la valen), d'acord amb l'assenyat criteri expressat per Auden a The Dyer's Hand: "Lo único sensato que puede hacer un crítico es omitir toda mención de las obras que considera malas, mientras realiza una vigorosa campaña a favor de aquellas que considera buenas, especialmente si han sido ignoradas o subestimadas por el público" (cito segons la traducció La mano del teñidor, de Mirko Lauer i Abelardo Oquendo, publicada el 1973 a Barral Editores). He desestimat ressenyes després d'haver llegit mig llibre, i probablement no tornaria a fer el que ha fet Puigdevall amb Amela, un tipus de ressenya que, desobeint Auden, alguna vegada vaig escriure (amb víctimes com Maria de la Pau Janer i Paulo Coelho). Torno a donar-li la raó a Auden: "Atacar los libros malos no sólo es una pérdida de tiempo, sino también un peligro para el carácter. Si un libro me parece realmente malo, entonces el único interés que puedo tener para escribir acerca de él es la exhibición de mi inteligencia, mi ingenio y malicia. Es imposible que alguien reseñe un mal libro sin pavonearse".
En tots dos llibres de Puigdevall he trobat una gran intel·ligència, i és indubtable que es tracta d'obres que tenen tots els números per passar desapercebudes, sobretot Els convidats de pedra, com el mateix Puigdevall remarca al pròleg: una col·lecció de ressenyes d'una colla d'escriptors rars, oblidats o mal llegits té un públic escàs. I Puigdevall té el seu públic i també alguns fidels glossadors (com ara Vicenç Pagès, que ressenya tots els seus llibres, fins i tot quan, ehem, una de les narracions li és dedicada: Marías, ataca!), però també és cert que els penjaments que li dediquen alguns són considerables: Héctor López Bofill el va titllar d'"escòria" i algú que no firma (i que, erròniament, segons em confirma ell mateix, el digital tribuna.cat va atribuir a Vicent Usó amb la seva foto; ja ho han esmenat) s'hi va referir com a "sinistre personatge". I he llegit coses molt més bèsties suposadament escrites per amics o coneguts seus que, sorpresa, han estat esborrades d'Internet. A mi em resulta ben indiferent que Puigdevall donés suport a la constitució de Ciutadans. Puc estar d'acord o no (més aviat no) amb el que defensa aquest partit, però la discrepància política no m'afecta en absolut per valorar l'obra literària de Puigdevall, com sí que els passa al tal López i a altres nacionalistes. No crec que a Ciutadans hi hagi més fatxes que a Junts pel Sí, però en tot cas no he vist mai que els criteris literaris de Puigdevall estiguin determinats pel seu pensament polític, que expressa convenientment en articles d'opinió.
En fi, acabo aquesta disquisició metodològica. Puigdevall, a qui no conec personalment, em va escriure per agrair-me les dues ressenyes (i això que la segona no era precisament entusiasta, perquè D'incògnit em va deixar un regust a novel·la no plenament aconseguida; de fet, potser és precisament el "Quadern" d'El País un dels mitjans on menys s'ensabona Puigdevall, perquè la ressenya que va fer Jordi Gràcia de L'atzar favorable no era tampoc ditiràmbica: no devem ser tan venuts, doncs). Per cert, Puigdevall em va explicar en un dels missatges que el text de la contracoberta d'Era un secret no l'havia escrit ell, com jo insinuava en una de les ressenyes, cosa que demostra que Vallcorba va ser més puigdevallià que ell mateix.
Malgrat aquest canvi, associat a la crisi dels mitjans en paper, encara sovintegen els exabruptes dedicats a la corrupció dels crítics, un veritable clàssic del gènere. L'any passat, la insigne poeta a qui no queda més remei que defensar en nom de la llibertat d'expressió, però pels versos de la qual no posaria la mà al foc ni sota la més perversa de les coaccions, va tornar a insistir sobre el malvat poder de la crítica en una carta oberta involuntàriament còmica, no sense compadir-se dels últims mohicans de la decència: "Sé que hi ha crítics que voldrien llegir i no adular, però acabarien perdent la feina, ja que segons quines editorials o autors no es poden tocar". No és que, de tant en tant, no hi hagi hagut algun cas d'aquests (el de l'expulsió d'Ignacio Echevarría d'El País, tot i que ja una mica antic, és emblemàtic), però, vaja, es poden llegir crítiques diguem-ne negatives d'autors consagrats o "poderosos" amb una certa normalitat. Una altra cosa és que algú tingui ganes que parlin bé d'ell i vegi que la cosa no arriba i s'imagini perverses conspiracions.
Però les cleques segueixen caient al clatell dels crítics. Fa un parell de mesos, va ser Empar Moliner qui, de manera discreta i sense escarafalls excessius, es va queixar d'una crítica que li havia fet Marina Espasa. Moliner, múrria, agraïa el comentari d'Espasa però en qüestionava l'ètica: una escriptora amb novetat als prestatges com Espasa no hauria de fer crítiques. Deixant de banda el fet que molta de la millor crítica que s'ha fet al llarg de la història l'han fet escriptors, l'argument de Moliner grinyola per tot arreu. Espasa és una bona lectora i si pel fet d'haver publicat un parell de novel·les, que és improbable que l'hagin fet rica, ha de deixar de publicar ressenyes, tots hi sortirem perdent, inclosa la butxaca d'ella.
L'enrabiadeta de Moliner em va recordar un article ja una mica antic de Javier Marías en què proposava una sèrie de regles per fer crítica de llibres com Déu mana i que començaven, precisament, per l'argument emprat contra Espasa: "Un novelista no debería hacer nunca crítica de novela, ni un poeta de poesía, sobre todo de las de sus compatriotas" La intenció de l'article és bona. Marías hi fa servir arguments de tota mena: n'hi ha de raonables, d'obvis i d'exagerats, que de fet impedirien que gairebé ningú pogués escriure sobre llibres, sobretot en societats literàries petites com la nostra. D'altra banda, el mateix Marías reconeix sobre les regles que estableix: "Lo más probable es que yo mismo haya incumplido algunas, pero eso no sería óbice para propugnarlas. Como siempre en estos casos, esas reglas se formulan más como prohibiciones que como obligaciones, esto es: por la vía negativa" No cal que ho digui: fa poc s'ha sabut que ell, Pérez-Reverte, Almudena Grandes i altres escriptors han posat en marxa un web literari dirigit i "alimentat" per ells on apareixeran crítiques. També dels seus llibres, em pregunto?
He engegat aquest preàmbul per introduir les reflexions que em vaig fer quan em van proposar ressenyar Els convidats de pedra de Ponç Puigdevall. Es tractava de ressenyar el crític de referència del "Quadern" d'El País, on sortiria la ressenya. A més, l'any 2000, Puigdevall havia escrit una ressenya elogiosa del meu assaig sobre Ausiàs March al mateix "Quadern" (quan jo encara no hi escrivia). Sóc el primer que arrufo el nas i desconfio quan un suplement inclou la crítica d'una novetat d'un dels autors que hi escriu o que publica en el mateix diari. Som malpensats de mena i tendim a pensar que l'ensabonada està garantida. Segons el catecisme crític de Marías, aquesta ressenya devia estar fora de lloc. Vaig dubtar i vaig rumiar-ho: no s'hauria de parlar d'un crític de la casa? Seria tan injust com parlar-ne bé simplement per compromís i no perquè el llibre no s'ho valgués. Poc després em van encarregar també la ressenya de l'última novel·la de Puigdevall, el "temible" crític de novel·les (l'última víctima, Víctor Amela, autor d'una suposada novel·la en català digna d'un premi molt ben dotat). Vaig llegir els dos llibres seguits i les ressenyes van sortir amb poques setmanes de distància.
Conclusions. Procuro no ressenyar llibres que no valen la pena (o que m'ensumo que no la valen), d'acord amb l'assenyat criteri expressat per Auden a The Dyer's Hand: "Lo único sensato que puede hacer un crítico es omitir toda mención de las obras que considera malas, mientras realiza una vigorosa campaña a favor de aquellas que considera buenas, especialmente si han sido ignoradas o subestimadas por el público" (cito segons la traducció La mano del teñidor, de Mirko Lauer i Abelardo Oquendo, publicada el 1973 a Barral Editores). He desestimat ressenyes després d'haver llegit mig llibre, i probablement no tornaria a fer el que ha fet Puigdevall amb Amela, un tipus de ressenya que, desobeint Auden, alguna vegada vaig escriure (amb víctimes com Maria de la Pau Janer i Paulo Coelho). Torno a donar-li la raó a Auden: "Atacar los libros malos no sólo es una pérdida de tiempo, sino también un peligro para el carácter. Si un libro me parece realmente malo, entonces el único interés que puedo tener para escribir acerca de él es la exhibición de mi inteligencia, mi ingenio y malicia. Es imposible que alguien reseñe un mal libro sin pavonearse".
En tots dos llibres de Puigdevall he trobat una gran intel·ligència, i és indubtable que es tracta d'obres que tenen tots els números per passar desapercebudes, sobretot Els convidats de pedra, com el mateix Puigdevall remarca al pròleg: una col·lecció de ressenyes d'una colla d'escriptors rars, oblidats o mal llegits té un públic escàs. I Puigdevall té el seu públic i també alguns fidels glossadors (com ara Vicenç Pagès, que ressenya tots els seus llibres, fins i tot quan, ehem, una de les narracions li és dedicada: Marías, ataca!), però també és cert que els penjaments que li dediquen alguns són considerables: Héctor López Bofill el va titllar d'"escòria" i algú que no firma (i que, erròniament, segons em confirma ell mateix, el digital tribuna.cat va atribuir a Vicent Usó amb la seva foto; ja ho han esmenat) s'hi va referir com a "sinistre personatge". I he llegit coses molt més bèsties suposadament escrites per amics o coneguts seus que, sorpresa, han estat esborrades d'Internet. A mi em resulta ben indiferent que Puigdevall donés suport a la constitució de Ciutadans. Puc estar d'acord o no (més aviat no) amb el que defensa aquest partit, però la discrepància política no m'afecta en absolut per valorar l'obra literària de Puigdevall, com sí que els passa al tal López i a altres nacionalistes. No crec que a Ciutadans hi hagi més fatxes que a Junts pel Sí, però en tot cas no he vist mai que els criteris literaris de Puigdevall estiguin determinats pel seu pensament polític, que expressa convenientment en articles d'opinió.
En fi, acabo aquesta disquisició metodològica. Puigdevall, a qui no conec personalment, em va escriure per agrair-me les dues ressenyes (i això que la segona no era precisament entusiasta, perquè D'incògnit em va deixar un regust a novel·la no plenament aconseguida; de fet, potser és precisament el "Quadern" d'El País un dels mitjans on menys s'ensabona Puigdevall, perquè la ressenya que va fer Jordi Gràcia de L'atzar favorable no era tampoc ditiràmbica: no devem ser tan venuts, doncs). Per cert, Puigdevall em va explicar en un dels missatges que el text de la contracoberta d'Era un secret no l'havia escrit ell, com jo insinuava en una de les ressenyes, cosa que demostra que Vallcorba va ser més puigdevallià que ell mateix.
