DIGUEU-ME EQUIDISTANT
Per no defensar abrandadament la independència de Catalunya, dies enrere (i encara ara) et podien etzibar el penjoll d'"unionista". No m'ho han dit mai, pero tant me faria, perquè no em donaria pas per al·ludit: poques coses me la bufen tant com "la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles" que proclama l'article 2 del Títol preliminar de la Constitució, expressant, amb reiterada pompositat verbal, l'arrelat neguit que la Nació sigui ben soluble i divisible. No tinc tampoc la mania de rebutjar que em diguin o dir jo mateix que sóc espanyol: sóc espanyol, que vol dir que sóc ciutadà d'Espanya (l'eufemisme "Estat espanyol" el trobo ridícul perquè, per ara, Catalunya forma part administrativament d'Espanya i això és un fet i res més, no pas una veritat metafísica o teològica). Tinc molt clar que sóc català i que no deixaré de ser-ho, i em defineixo dins la categoria de catalanista, ara força en desús i bescantada per l'excitació de l'independentisme. Podria deixar de ser espanyol si es donés el cas, improbable però no impossible, que Catalunya deixés de formar part d'Espanya. De fet, el meu somni impossible ha estat sempre ser britànic: que en comptes de tornar Gibraltar a Espanya, la pèrfida Albió ens invadís i ens fes a tots súbdits de Sa Graciosa Majestat Isabel II. Lamentablement, el maleït Brexit ha refredat la meva anglofília i, d'altra banda, aquest somni no deixava de ser una poca-soltada (però avui l'ha recuperat, en una altra variant, John Carlin, mirant de posar una mica d'humor).
Suposo que ara dec formar part d'allò que anomenen "equidistants", que sona menys a insult però que també té la seva part d'imprecisió. Deixem-ho córrer: només he votat nacionalista una vegada, no feia ni quinze dies que havia fet divuit anys i vaig votar convençut per un partit el nom del qual m'agradava, sobretot, perquè era d'esquerra i republicana, i ja m'estava bé que fos catalana però tampoc era un requisit indispensable. No m'he penedit mai tant del meu vot com aquella vegada: després de treure uns resultats espectaculars, que van situar el cap de llista com a president del Parlament, el partit en qüestió va acabar obrint una autopista a Jordi Pujol i a Convergència i Unió perquè convertissin Catalunya en un xiringuito privat que Déu n'hi dó. Després he anat votant una mica com he pogut: el vot no és mai per sempre, de vegades he votat mig convençut, d'altres per tacticisme, alguna vegada en blanc i em sembla que no m'he abstingut mai, o potser ho vaig fer la primera vegada que Aznar va guanyar les eleccions. La formació del primer Tripartit em va emocionar tot el que em podia emocionar no sent ja un jovencell, però intuïa que no seria l'entrada en el paradís terrenal, perquè arriba una edat que segons quines passions no te les empasses ni provant d'autoenganyar-te amb totes les forces (però això deu ser un defecte meu, ja que em desmenteix l'enfervoriment independentista recent de nombrosos amics i coneguts que no acaben de sortir precisament de la pubertat).
Amb aquests antecedents, estic vivint els fets d'aquests dies (d'aquests anys!) entre la perplexitat, la indignació i un pessimisme que sempre s'ha de cultivar, perquè si no, en acabat, l'ensopegada amb la realitat és monumental. Això sí, tinc la impressió que, per molt que ens omplim la boca de globalització, de tecnologia i ciutats “intel·ligents”, de xarxes socials, immediatesa i realitat virtual, la mentalitat política avança a pas de cargol i amb prou feines deu haver sortit del segle XIX. En quinze dies, diuen, hem viscut, almenys, dos "cops d'Estat": l'un, de Junts pel Sí i la CUP, que en un parell de lamentables sessions, abusant de la majoria parlamentària, es van treure de la màniga una legalitat nova i paral·lela forçant i vulnerant flagrantment la legalitat constitucional i la de l’Estatut; l'altre cop d'Estat, amb "assalt" de les institucions catalanes i tot (Partal dixit, mal m'està el dir-ho), va ser el perpetrat per la Guàrdia Civil (sense Tejero aquest cop, però no per falta de ganes del precursor de Torrente) i per l'aparell del Govern central (la mà de Montoro tancant l'aixeta dels diners no solament al Departament d'Economia, sinó també a perillosíssimes cèl·lules subversives com la Institució de les Lletres Catalanes i les biblioteques públiques) contra diverses seus de la Generalitat per requisar material o documentació pro referèndum. Es parla també de separatisme, de sedició, de declaració unilateral d'independència, d'aquelles temibles turbas dels documentals franquistes, i sembla com si ens capbusséssim enrere en el túnel del temps. I es parla molt, grapejant-la, de democràcia. Com un valor absolut: d'una banda, la democràcia és la Constitució i la legalitat (vigent, com se sol dir, demostració inequívoca que la legalitat no és eterna, sinó canviant); de l'altra, la democràcia és votar aquesta vegada, com si no ens haguéssim atipat de votar en l'última dècada i com si ens haguessin privat d'aquest dret.
Digueu-me equidistant, però trobo que l'independentisme i el govern de la Generalitat fa temps que actuen amb un avantatgisme i una deslleialtat extraordinaris que dubto que ens guanyin cap mèrit als ulls de l'Europa que tan sovint invoquen. Mas va convocar unes eleccions per guiar-nos fins al Paradís, hi va perdre deu escons i ni es va plantejar dimitir; al contrari, va tirar endavant com si no l'haguessin desacreditat a les urnes. Va voler fer un referèndum, el va fer canviant-ne el nom i deixant votar fins la canalla de setze anys, i fins i tot amb el vot de gent com Ada Colau, que han dit que no són independentistes però que hi veien una manera d'expressar descontentament amb l'estat polític d'Espanya, es van aconseguir només 1.897.000 vots per la independència. Sí, només. Són molts, és clar, però el cens electoral de Catalunya és de cinc milions i mig. Després, a les eleccions "plebiscitàries", els vots de Junts pel Sí i la CUP van fregar els dos milions. El mateix Antonio Baños va reconèixer aquella nit electoral que no era suficient per tirar endavant. En privat (ai, les converses privades dels polítics d'aquest país!) s'ha reconegut més d'una vegada que faltaven, almenys, mig milió de vots per tirar endavant. Resultat? S'ha tirat endavant, en nom del "poble", un poble en què no hi és comptada la meitat de la població. I, en nom de la democràcia i de 1714 i de no sé quants disbarats més, es munta un altre referèndum no pactat, aviam si ara surten per fi els comptes, i el munten tan bé que aproven, abans i tot que es voti, una "Llei de transitorietat" que ja preveu l'inqüestionable sí. I és avantatgisme, per no dir una barra monumental, declarar, com li he sentit almenys a Oriol Junqueras i al catedràtic de Dret constitucional Joan Queralt, que quan siguem independents seguirem sent europeus perquè no ens poden desposseir d'aquesta condició (que tenim com a ciutadans espanyols). Independència a la carta, oi? Marxem però ens quedem amb els avantatges?
Tot plegat no deixa d'encobrir una lluita política legítima i que s'està jugant, des de Catalunya, amb armes dignes de la política italiana: tot molt florentí, molt calculat, amb una organització i una planificació remarcables. La sort és que, a l'altra banda, hi ha el govern espanyol més ranci en moltes dècades, constituït pel partit més corrupte des de la mort de Franco (en competència amb el de Jordi Pujol) i que, no solament viu en el convenciment dels valors de l'Espanya eterna, sinó que ens els vol tatuar a la cara, amb un ús barroer i discrecional de la justícia (l'estament que menys ha evolucionat des de la recuperació de la democràcia, com ha explicat prou bé en un llibre fonamental algú tan declaradament antiindependentista com Carlos Jiménez Villarejo), amb la contaminació política fins a extrems intolerables del Tribunal Constitucional i ara, amb una resposta al repte fatxenda de l'independentisme que trepitja també la llei (es pot intervenir econòmicament un govern autonòmic sense aplicar l'article 155 de la Constitució?) i que ho basa tot en l'acció de la Policia i la Guàrdia Civil. Ah, i ara ho volen amanir jurant la sacrosanta bandera.
Fa quinze dies, l'independentisme va perdre la raó al Parlament i es va retratar políticament: si aquest és el país nou, democràtic i europeu que defensen, se'l poden ficar on els càpiga. Ara, la falta d'arguments polítics i les formes neoautoritàries del govern espanyol no és que revifin l'independentisme, sinó que, a més, certifiquen la fi del règim de la Transició i donen ales al moviment que es va engegar amb el 15M i amb la irrupció de Podemos al Parlament europeu. L'invent de la Transició no dóna per més. Veig Rajoy i em recorda aquell tita fluixa d'Arias Navarro. Un polític desbordat pels nous temps, per una societat que ha canviat més que ell i el seu partit. En pocs dies, Rajoy ha aconseguit que, per fi, la qüestió catalana ocupi un lloc important a l'agenda política i periodística internacional (però tampoc som el centre del món, com pensen els més abrandats "rebels"). No dubto que aquest és un escenari que complau als capitostos independentistes, que s'han escarrassat per buscar un gest de força del nacionalisme espanyol que, de retop, beneficiés el català. L'historiador Julián Casanova i el periodista Enric Juliana, gens sospitosos d'afecció independentista, han observat que, d'aquesta manera, s'ha obert de bat a bat la porta a una possible Catalunya independent (no ara, no el dia 2, ni el 4, però molt més a prop que no semblava).
A mi tant me fa viure en una Catalunya independent o no. M'importa la qualitat de l'Estat i no estic gens segur que una Catalunya independent fos un país gaire millor que l'Espanya actual. Ens treuríem de sobre la caspa franquista, però ens quedaríem amb la nostra, que no és poca (des del retorn de Tarradellas, hem tingut més governs de dretes aquí que a Madrid). El "nou país" de la propaganda de l'ANC i Òmnium és una volada de coloms fenomenal, i sentir Jordi Cuixart, president d'Òmnium, després de rebentar una manifestació de dol per l'atemptat de Barcelona, titllant el Rei i el PP d'hipòcrites per fer negocis amb els països que financen el terrorisme jihadista, quan el Barça i l'ídol patri Josep Guardiola fan igualment negocis i diuen meravelles de Qatar resulta summament ofensiu.
No pensava votar, entre altres raons perquè, senzillament, això de diumenge que ve no és votar. Quan Rajoy va recomanar que no votéssim, vaig tenir dubtes. A més de quedar-me perplex perquè ell reconegués, en contradicció amb la seva política, el caràcter de votació a allò que no passa de ser una manifestació o, com diria ell, un "tumulto", vaig pensar si no hauria de portar-li la contrària i anar a votar, en blanc, només per tocar els collons. Però em nego a aquesta política de la reacció, del victimisme català que portem tan a la sang, de la sobreactuació i el dramatisme de les dates "històriques" (quantes en portem des de 2014?).
Aquests dies l'únic refugi és l'humor: la ridícula història del vaixell del Piolín, els memes que circulen fotent-se de tot plegat, l'enèsima versió del vídeo de Hitler cabrejat a L'esfondrament, el twitter d'El Mundo Today, el Polònia o El intermedio. Val més riure, sí, però la cosa s'està posant fumuda i de cul. Dos nacionalismes en col·lisió, i el català és el que té tots els números per rebre. Si detenen Puigdemont i algun conseller, que han prevaricat el que han volgut i més (com ho han fet Rajoy i la seva tropa de ministres des del primer dia que van arribar al poder), no sé si la "revolta dels somriures" seguirà sent tan riallera (de fet, en el passadís que van fer els Mossos i els voluntaris als guàrdies civils quan sortien del Departament d'Economia no tot eren somriures ni bones paraules). El gran Josep Fontana, que quan ha interessat l'independentisme oportunista ha fet seu (Mas regalant La formació d'una identitat a la seva dona per Sant Jordi) avui ha dit clarament que d'aquest merder n'acabarem sortint perdent tots. I el seu raonament al llarg de l'entrevista és impecable: aquí no hi ha paciència i allà tenen la paella pel mànec (qui no ho vulgui veure és que ja viu a Ítaca amb el pensament). M'agradaria ser tan optimista com ell: "Tengo una gran esperanza en la capacidad de la gente para recuperarse y volver a ponerse en pie". Però quan veig la mala llet creixent, aquest assenyalar amb el dit els "tebis", els que posen peròs, aquest cridar a files dels dos absolutismes pseudodemocràtics que només veuen els defectes dels rivals però no els propis, tinc els meus dubtes que això tingui una sortida positiva. No vull escollir entre Félix de Azúa i Bernat Dedéu, per posar dos noms d'encegats carregats de rancúnia. Aparteu les criatures i que ningú prengui mal.
Versió en castellà a La Marea
Suposo que ara dec formar part d'allò que anomenen "equidistants", que sona menys a insult però que també té la seva part d'imprecisió. Deixem-ho córrer: només he votat nacionalista una vegada, no feia ni quinze dies que havia fet divuit anys i vaig votar convençut per un partit el nom del qual m'agradava, sobretot, perquè era d'esquerra i republicana, i ja m'estava bé que fos catalana però tampoc era un requisit indispensable. No m'he penedit mai tant del meu vot com aquella vegada: després de treure uns resultats espectaculars, que van situar el cap de llista com a president del Parlament, el partit en qüestió va acabar obrint una autopista a Jordi Pujol i a Convergència i Unió perquè convertissin Catalunya en un xiringuito privat que Déu n'hi dó. Després he anat votant una mica com he pogut: el vot no és mai per sempre, de vegades he votat mig convençut, d'altres per tacticisme, alguna vegada en blanc i em sembla que no m'he abstingut mai, o potser ho vaig fer la primera vegada que Aznar va guanyar les eleccions. La formació del primer Tripartit em va emocionar tot el que em podia emocionar no sent ja un jovencell, però intuïa que no seria l'entrada en el paradís terrenal, perquè arriba una edat que segons quines passions no te les empasses ni provant d'autoenganyar-te amb totes les forces (però això deu ser un defecte meu, ja que em desmenteix l'enfervoriment independentista recent de nombrosos amics i coneguts que no acaben de sortir precisament de la pubertat).
Amb aquests antecedents, estic vivint els fets d'aquests dies (d'aquests anys!) entre la perplexitat, la indignació i un pessimisme que sempre s'ha de cultivar, perquè si no, en acabat, l'ensopegada amb la realitat és monumental. Això sí, tinc la impressió que, per molt que ens omplim la boca de globalització, de tecnologia i ciutats “intel·ligents”, de xarxes socials, immediatesa i realitat virtual, la mentalitat política avança a pas de cargol i amb prou feines deu haver sortit del segle XIX. En quinze dies, diuen, hem viscut, almenys, dos "cops d'Estat": l'un, de Junts pel Sí i la CUP, que en un parell de lamentables sessions, abusant de la majoria parlamentària, es van treure de la màniga una legalitat nova i paral·lela forçant i vulnerant flagrantment la legalitat constitucional i la de l’Estatut; l'altre cop d'Estat, amb "assalt" de les institucions catalanes i tot (Partal dixit, mal m'està el dir-ho), va ser el perpetrat per la Guàrdia Civil (sense Tejero aquest cop, però no per falta de ganes del precursor de Torrente) i per l'aparell del Govern central (la mà de Montoro tancant l'aixeta dels diners no solament al Departament d'Economia, sinó també a perillosíssimes cèl·lules subversives com la Institució de les Lletres Catalanes i les biblioteques públiques) contra diverses seus de la Generalitat per requisar material o documentació pro referèndum. Es parla també de separatisme, de sedició, de declaració unilateral d'independència, d'aquelles temibles turbas dels documentals franquistes, i sembla com si ens capbusséssim enrere en el túnel del temps. I es parla molt, grapejant-la, de democràcia. Com un valor absolut: d'una banda, la democràcia és la Constitució i la legalitat (vigent, com se sol dir, demostració inequívoca que la legalitat no és eterna, sinó canviant); de l'altra, la democràcia és votar aquesta vegada, com si no ens haguéssim atipat de votar en l'última dècada i com si ens haguessin privat d'aquest dret.
Digueu-me equidistant, però trobo que l'independentisme i el govern de la Generalitat fa temps que actuen amb un avantatgisme i una deslleialtat extraordinaris que dubto que ens guanyin cap mèrit als ulls de l'Europa que tan sovint invoquen. Mas va convocar unes eleccions per guiar-nos fins al Paradís, hi va perdre deu escons i ni es va plantejar dimitir; al contrari, va tirar endavant com si no l'haguessin desacreditat a les urnes. Va voler fer un referèndum, el va fer canviant-ne el nom i deixant votar fins la canalla de setze anys, i fins i tot amb el vot de gent com Ada Colau, que han dit que no són independentistes però que hi veien una manera d'expressar descontentament amb l'estat polític d'Espanya, es van aconseguir només 1.897.000 vots per la independència. Sí, només. Són molts, és clar, però el cens electoral de Catalunya és de cinc milions i mig. Després, a les eleccions "plebiscitàries", els vots de Junts pel Sí i la CUP van fregar els dos milions. El mateix Antonio Baños va reconèixer aquella nit electoral que no era suficient per tirar endavant. En privat (ai, les converses privades dels polítics d'aquest país!) s'ha reconegut més d'una vegada que faltaven, almenys, mig milió de vots per tirar endavant. Resultat? S'ha tirat endavant, en nom del "poble", un poble en què no hi és comptada la meitat de la població. I, en nom de la democràcia i de 1714 i de no sé quants disbarats més, es munta un altre referèndum no pactat, aviam si ara surten per fi els comptes, i el munten tan bé que aproven, abans i tot que es voti, una "Llei de transitorietat" que ja preveu l'inqüestionable sí. I és avantatgisme, per no dir una barra monumental, declarar, com li he sentit almenys a Oriol Junqueras i al catedràtic de Dret constitucional Joan Queralt, que quan siguem independents seguirem sent europeus perquè no ens poden desposseir d'aquesta condició (que tenim com a ciutadans espanyols). Independència a la carta, oi? Marxem però ens quedem amb els avantatges?
Tot plegat no deixa d'encobrir una lluita política legítima i que s'està jugant, des de Catalunya, amb armes dignes de la política italiana: tot molt florentí, molt calculat, amb una organització i una planificació remarcables. La sort és que, a l'altra banda, hi ha el govern espanyol més ranci en moltes dècades, constituït pel partit més corrupte des de la mort de Franco (en competència amb el de Jordi Pujol) i que, no solament viu en el convenciment dels valors de l'Espanya eterna, sinó que ens els vol tatuar a la cara, amb un ús barroer i discrecional de la justícia (l'estament que menys ha evolucionat des de la recuperació de la democràcia, com ha explicat prou bé en un llibre fonamental algú tan declaradament antiindependentista com Carlos Jiménez Villarejo), amb la contaminació política fins a extrems intolerables del Tribunal Constitucional i ara, amb una resposta al repte fatxenda de l'independentisme que trepitja també la llei (es pot intervenir econòmicament un govern autonòmic sense aplicar l'article 155 de la Constitució?) i que ho basa tot en l'acció de la Policia i la Guàrdia Civil. Ah, i ara ho volen amanir jurant la sacrosanta bandera.
Fa quinze dies, l'independentisme va perdre la raó al Parlament i es va retratar políticament: si aquest és el país nou, democràtic i europeu que defensen, se'l poden ficar on els càpiga. Ara, la falta d'arguments polítics i les formes neoautoritàries del govern espanyol no és que revifin l'independentisme, sinó que, a més, certifiquen la fi del règim de la Transició i donen ales al moviment que es va engegar amb el 15M i amb la irrupció de Podemos al Parlament europeu. L'invent de la Transició no dóna per més. Veig Rajoy i em recorda aquell tita fluixa d'Arias Navarro. Un polític desbordat pels nous temps, per una societat que ha canviat més que ell i el seu partit. En pocs dies, Rajoy ha aconseguit que, per fi, la qüestió catalana ocupi un lloc important a l'agenda política i periodística internacional (però tampoc som el centre del món, com pensen els més abrandats "rebels"). No dubto que aquest és un escenari que complau als capitostos independentistes, que s'han escarrassat per buscar un gest de força del nacionalisme espanyol que, de retop, beneficiés el català. L'historiador Julián Casanova i el periodista Enric Juliana, gens sospitosos d'afecció independentista, han observat que, d'aquesta manera, s'ha obert de bat a bat la porta a una possible Catalunya independent (no ara, no el dia 2, ni el 4, però molt més a prop que no semblava).
A mi tant me fa viure en una Catalunya independent o no. M'importa la qualitat de l'Estat i no estic gens segur que una Catalunya independent fos un país gaire millor que l'Espanya actual. Ens treuríem de sobre la caspa franquista, però ens quedaríem amb la nostra, que no és poca (des del retorn de Tarradellas, hem tingut més governs de dretes aquí que a Madrid). El "nou país" de la propaganda de l'ANC i Òmnium és una volada de coloms fenomenal, i sentir Jordi Cuixart, president d'Òmnium, després de rebentar una manifestació de dol per l'atemptat de Barcelona, titllant el Rei i el PP d'hipòcrites per fer negocis amb els països que financen el terrorisme jihadista, quan el Barça i l'ídol patri Josep Guardiola fan igualment negocis i diuen meravelles de Qatar resulta summament ofensiu.
No pensava votar, entre altres raons perquè, senzillament, això de diumenge que ve no és votar. Quan Rajoy va recomanar que no votéssim, vaig tenir dubtes. A més de quedar-me perplex perquè ell reconegués, en contradicció amb la seva política, el caràcter de votació a allò que no passa de ser una manifestació o, com diria ell, un "tumulto", vaig pensar si no hauria de portar-li la contrària i anar a votar, en blanc, només per tocar els collons. Però em nego a aquesta política de la reacció, del victimisme català que portem tan a la sang, de la sobreactuació i el dramatisme de les dates "històriques" (quantes en portem des de 2014?).
Aquests dies l'únic refugi és l'humor: la ridícula història del vaixell del Piolín, els memes que circulen fotent-se de tot plegat, l'enèsima versió del vídeo de Hitler cabrejat a L'esfondrament, el twitter d'El Mundo Today, el Polònia o El intermedio. Val més riure, sí, però la cosa s'està posant fumuda i de cul. Dos nacionalismes en col·lisió, i el català és el que té tots els números per rebre. Si detenen Puigdemont i algun conseller, que han prevaricat el que han volgut i més (com ho han fet Rajoy i la seva tropa de ministres des del primer dia que van arribar al poder), no sé si la "revolta dels somriures" seguirà sent tan riallera (de fet, en el passadís que van fer els Mossos i els voluntaris als guàrdies civils quan sortien del Departament d'Economia no tot eren somriures ni bones paraules). El gran Josep Fontana, que quan ha interessat l'independentisme oportunista ha fet seu (Mas regalant La formació d'una identitat a la seva dona per Sant Jordi) avui ha dit clarament que d'aquest merder n'acabarem sortint perdent tots. I el seu raonament al llarg de l'entrevista és impecable: aquí no hi ha paciència i allà tenen la paella pel mànec (qui no ho vulgui veure és que ja viu a Ítaca amb el pensament). M'agradaria ser tan optimista com ell: "Tengo una gran esperanza en la capacidad de la gente para recuperarse y volver a ponerse en pie". Però quan veig la mala llet creixent, aquest assenyalar amb el dit els "tebis", els que posen peròs, aquest cridar a files dels dos absolutismes pseudodemocràtics que només veuen els defectes dels rivals però no els propis, tinc els meus dubtes que això tingui una sortida positiva. No vull escollir entre Félix de Azúa i Bernat Dedéu, per posar dos noms d'encegats carregats de rancúnia. Aparteu les criatures i que ningú prengui mal.
Versió en castellà a La Marea
