dissabte, 29 de març del 2014

ELOGI DE CESARE SEGRE













M’assabento per una necrològica escrita per Francisco Rico que la setmana passada va morir Cesare Segre, un dels millors filòlegs de l’últim mig segle. L’any 1984, quan Martí de Riquer va fer setanta anys i es va jubilar com a catedràtic de Literatures Romàniques, Segre va participar en el simposi que la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona li va oferir com a homenatge i que va reunir col·legues i deixebles de Riquer de tot l’àmbit de la romanística. Fa trenta anys d’això, i sembla mentida que encara no en faci ni un que el doctor Riquer va morir, amb 99 anys.

Entre aquella colla de savis vinguts de tot Europa per festejar Riquer, Segre se situava en la franja d’edat central: amb 56 anys, no pertanyia ni al grup dels més joves ni es trobava entre els companys de generació de Riquer, com la llegendària Rita Lejeune, que va morir el 2009 amb 102 anys, o l’esforçat i encantador Ruggero Maria Ruggieri, pràcticament invàlid però que no es perdia cap ponència ni excursió, de manera que l’equip d’estudiants que col·laboràvem en l’organització del simposi fèiem mans i mànigues per ajudar-lo cada vegada que havia de pujar a l’autocar. Segre era ja aleshores un filòleg de referència, un professor amb un prestigi excepcional. Per mi, que havia abandonat la pretensió d’especialitzar-me en Filologia Catalana i m’orientava cap a la llicenciatura en Filologia Romànica (que permetia saltar lliurement dels trobadors occitans als stilnovisti italians, de l’èpica francesa a les grans cròniques catalanes, de les cantigas galaicoportugueses al Marqués de Santillana i las coplas de Jorge Manrique, de Dante i Petrarca a Villon i Ausiàs March), Segre, i amb ell una colla de magnífics filòlegs italians, representava una manera d’aproximar-se al fet literari, rigorosa i alhora oberta, que no trobava en el camp de la catalanística estricta.

Segre exercia com a medievalista. A Barcelona, en aquell simposi, va parlar de la tradició del viatge alegoricodidàctic, un gènere menor, i també en aquella època va publicar un parell d’articles sobre el Canzoniere de Petrarca que, anys a venir, em van fer molt servei quan preparava la meva tesi doctoral sobre Ausiàs March. Però, a més, des dels anys seixanta s’havia convertit també en un innovador i divulgador de la metodologia estructuralista i de la semiòtica (l’any següent va publicar un Avviamento all’analisi del testo letterario que Rico va córrer a fer traduir a la col·lecció “Filología” que dirigia a l’editorial Crítica). Davant la indigesta recepció de l’estructuralisme d’arrel francesa que en aquells anys 80 dominava les nostres facultats (Jordi Llovet va guanyar el premi Anagrama de 1978 amb un il·legible assaig subtitulat Esquizosemia), el que admirava en Segre i altres professors italians, que arribaven en uns llibres exquisidament editats per Einaudi, il Mulino i Bollati Boringhieri (que diria que van ser els models per la renovació del gust per editar bé que va introduir Jaume Vallcorba quan va engegar Quaderns Crema l’any 1979), era una modèlica manera d’entendre la literatura i de fer filologia: exigent des del punt de vista metodològic, entenedora en l’escriptura (en oposició al freqüent empatx argòtic dels francesos) i amb una envejable capacitat per circular per diverses llengües i tradicions literàries.

De fet, tant com dels dos articles de Segre sobre Petrarca, vaig treure molt profit d’un altre seu sobre les Soledades de Machado, que em va ajudar a entendre alguns procediments de la poesia de March. Sé que això, per a un cert sector de la filologia catalana, sona a frivolitat, a excentricitat. Penso, al contrari, que l’excessiva especialització, el tancament en un o uns pocs temes concrets i en una època determinada (que té els seus avantatges i pot ser convenient fins a un cert punt, no diré que no), introdueix limitacions de perspectiva per a l’estudiós i l’investigador, que, fet i fet, és o hauria de ser, abans que res i per damunt de tot, un lector, un bon lector, un lector omnívor. En aquest sentit, Segre transitava sense problemes de García Márquez a la Chanson de Roland, de Gombrowicz a Dante, de la teoria narratològica a la minúcia erudita. A les pàgines dels seus escrits un s’hi troba sempre ben a gust i hi aprecia les millors qualitats de la filologia.