SOCIALISME PRIMARI

M’expliquen el relat d’un testimoni presencial –un votant– de les primàries del PSC a Ciutat Vella i tot el que havia llegit als diaris o vist a la televisió sembla poc. Pur Berlanga. No sé si als guionistes del desafortunat, pretensiós i massa llarg “fals documental” de Jordi Évole sobre el cop d’estat del 23 de febrer de 1981 se’ls hauria acudit una bajanada tan elemental. Sembla més aviat pròpia d’aquesta televisió cutre tan espanyola que, ves per on, sovint es fa i es produeix a Catalunya (el guanyador de les primàries coneix el tema). Després de la riallada colossal, t’adones que és un testimoni devastador, gairebé el símptoma de la ranera d’un partit polític esfondrat, moribund, definitivament extraviat (i que, simultàniament, firma un acord amb Convergència i Unió per permetre un Eurovegas descafeïnat a Tarragona). Tothom té dret a equivocar-se, però s’ha de procurar no fer el ridícul. En aquesta competició nacional catalana pel disbarat polític que vivim des de fa temps, sembla que no hàgim de tocar mai fons. El dubte és si, malgrat la pulsió independentista, en realitat hem interioritzat la propensió hispànica al sainet i l’esperpent; si, com un eco de l’expansió mediterrània de la nostra Edat Mitjana, estem derivant cap al camorrisme napolità; o si, senzillament, tenim una via pròpia, genuïna i irrepetible cap al desastre i l’espectacle risible.