IN HONOREM PROF. VALLCORBA

Sé que no hi ha cap llei ni regla escrita que determini que els teus mestres hagin de tenir una vida plena i longeva com la de Martí de Riquer, i per això m'he hagut d'empassar desaparicions doloroses (i, pel meu gust, prematures) de personatges clau en la meva formació intel·lectual com José María Valverde, Ángel Crespo, José Luis Guarner i Jaime Gil de Biedma. Ara, l'atzagaiada de la mort de Jaume Vallcorba em toca de més a prop, perquè la distància generacional no era tan àmplia i perquè el fet d'haver-ne estat no solament alumne sinó, sobretot, col·laborador a Quaderns Crema me'n va donar un coneixement més proper, si no d'amic, sí, almenys d'alguna cosa més enllà del conegut i del saludat.

     Vallcorba era un mestre, doncs, d'una altra categoria, un mestre amb qui vaig treballar (i és veritat que no era fàcil treballar amb ell). Però, des que vaig saber la gravetat de la seva malaltia, vaig recordar sobretot no la seva faceta excepcional i irrepetible d'editor, sinó la menys coneguda de professor. No em vaig matricular mai en cap assignatura seva, però era difícil no fixar-se en Jaume Vallcorba al principi dels anys 80 a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona. Entre tant penene progre i psuquero, entre tants postestructuralistes, semiòlegs i futurs "comunicòlegs", cridava l'atenció aquell professor sempre perfectament endiumenjat, ros i pàl·lid, amb aquella mandíbula inconfusible i aquell parlar que no arribava a ser pijo però que sobtava en aquell pati de lletres. A sobre l'home s'havia embrancat a editar l'obra completa, llibre rere llibre, de J.V. Foix. A mi em va causar perplexitat. Qui era? Un marcià? Un dandy? Vaig decidir que havia d'esbrinar-ho.

     Em vaig plantar d'oient a la seva assignatura "Civilització francesa", un tema prou vague i que a mi, anglòfil de mena, no em podia resultar més llunyà. Però m'interessava Vallcorba, no la matèria. I vet aquí que la descoberta va ser doble. A la classe no devíem assistir, els dies que hi anava tothom, gaire més de mitja dotzena d'alumnes, i la fèiem entorn d'una taula en una saleta amb vitrines de llibres a banda i banda que feia d'avantsala dels despatxos dels professors de Romàniques. Setmana rere setmana, no em vaig perdre una sola d'aquelles classes, atípiques, brillants i, sobretot, divertides. La cosa anava de com s'havia conformat la primera avantguarda històrica del segle XX, la del cubisme, tant des del punt de vista dels pintors com dels escriptors. Així, vaig descobrir Apollinaire i Max Jacob al costat de Picasso, a qui per fi vaig començar a entendre, i em vaig enamorar per sempre més de Cézanne. Hi havia dies que et cargolaves de riure, com quan va portar un exemplar de Literaturas malsanas de Pompeu Gener i en va llegir fragments. Aquell curs, en definitiva, va ser un festival i el que més es deu assemblar a un curs universitari com Déu mana de tots els que vaig fer abans del doctorat. Si allò hagués estat la norma i no l'excepció, les nostres universitats serien de primera divisió.

    Vaig pencar més en aquella assignatura que en algunes de les que m'havia hagut de matricular i que m'interessaven menys (o potser hauria de dir que els professors respectius me les feien menys interessants). Vaig llegir sobre el Montmartre de Picasso, sobre l'actitud d'escriptors i artistes davant l'esclat de la Gran Guerra, vaig conèixer revistes d'avantguarda franceses com SIC i Nord/Sud, en fi, vaig apendre-hi molt, coses que, després, d'una o altra manera he anat retrobant (com quan fa dos mesos, a Horta de Sant Joan, vaig veure els paisatges en què Picasso havia començat a quintaessenciar el cubisme). Anys a venir, Vallcorba em va proposar de traduir al català un dels llibres fonamentals que vam llegir en aquell curs: Les peintres cubistes, de Guillaume Apollinaire, que es va convertir en la meva única i modesta contribució al fenomenal catàleg de Quaderns Crema.

      A partir d'aquell curs, la coneixença de Vallcorba em va portar a treballar a Quaderns Crema com a col·laborador extern en tasques de correcció i edició i, també, durante tretze mesos al principi dels anys 90, a la mateixa editorial. Com tants editors d'aquest país, vaig apendre l'ofici amb ell, des de la correcció (encara!) de les últimes galerades tipogràfiques de plom a les primeres màquines de fotocomposició (una enorme Berthold que va comprar i per a la qual va haver d'habilitar un espai especial). Li dec també haver començat a escriure ressenyes als diaris, perquè em va recomanar al difunt Diari de Barcelona mentre feia la mili a Lleida.

     Però, malgrat tot, i com que segur que gairebé tothom destacarà principalment la seva sensacional tasca com a editor, avui, amb el dolor i la ràbia que sento per la seva mort, no puc deixar de pensar en ell com a professor. Professor de Romàniques, medievalista, però també, com he dit, de les avantguardes que havia estudiat en la seva tesi sobre Junoy. Com si el vers de Foix fos la seva divisa: "M'exalta el nou i m'enamora el vell".