TÍSNER I JORDANA, RAONS D’UNA TRIA (2): DIGNITAT SOTA LES BOMBES

Si la tardana i última popularitat als mitjans de comunicació d'Artís-Gener als últims anys de la seva vida no me’l feien un desconegut, tot i que no havia llegit res de la seva obra literària abans de Paraules d’Opòton el Vell, la figura de C.A. Jordana em resultava del tot vaga i estranya. Em sonava haver llegit en alguna part a Julià Guillamon paraules d’elogi per la seva novel·la El Rusio i el Pelao i el recordava com un dels autors abordats pel mateix Guillamon, en to de crònica, al catàleg de l’exposició del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona Literatures de l’exili, organitzada el 2005. Per això, quan fa sis anys vaig llegir i ressenyar pel “Quadern” d’El País la recopilació dels articles de Jordana publicats el 1938 en un setmanari comunista, vaig quedar enlluernat: acabava de descobrir un escriptor brillant, ple de talent, amb un domini dels registres literaris excepcional i una cultura plenament integrada en els corrents europeus contemporanis. No afegiré aquí res al que vaig escriure aleshores.

C.A. Jordana, Barcelona 1938: La veu de les sirenes. Edició de Maria Campillo. Edicions de 1984, 2008.

Ressenya publicada al “Quadern” d’El País el 19 de febrer del 2009.

Es pot fer broma quan cauen bombes damunt la teva ciutat? Llegint el primer article d’aquest recull, “La plataforma atapeïda”, publicat com la resta al setmanari “Meridià” i escrit menys d’un any abans que els nacionals entressin a Barcelona, he recordat una imatge vista a la televisió als anys de plom de l’IRA: després de rebre’s a un pub de Londres una amenaça de bomba, un dels clients sortia tranquil·lament del local sense deixar el got llarg amb la beguda. L’humor de “La plataforma atapeïda” també em fa pensar en Francesc Trabal: despulla la realitat i la mostra en la seva dolorosa absurditat amb un somriure intel·ligent. La descripció de la pujada i l’aglomeració de la gent, prima i famolenca per les privacions de la guerra, a la plataforma del tramvia converteix aquest article de C.A. Jordana (Barcelona, 1893-Santiago de Xile, 1958) en una formidable peça literària, reflexió sarcàstica sobre el drama que es vivia. En efecte, davant l’horror i la insensatesa bèl·lica, la consigna no és l’única ni la millor resposta.

El segon article, que dóna el títol al recull, comença “Sento la veu de les sirenes...” i tot seguit salta a les sirenes mitològiques de l’Odissea homèrica. Jordana frega la frivolitat? Per mi no. La “filosofia” d’aquests primers articles (quatre, sota la rúbrica “Simples esplais”) es troba alguns paràgrafs després: “La sensació de proximitat de la mort augmenta la intensitat de la vida. Podeu viure més en cinc minuts de bombardeig –si no us cau cap xufla, és clar– que en cinc dies de cuejar en una rereguarda tranquil·la”. Intensitat, doncs, concentració intel·lectual, que Jordana aplica per presentar la vida ciutadana sota les bombes franquistes. No ho fa amb eines de periodista, sinó de novel·lista, compromès amb la realitat però fidel als seus recursos de narrador.

Hi ha, això sí, una inflexió a partir del cinquè article. Després de gairebé dos mesos de silenci, la secció de Jordana passa a anomenar-se “Monòlegs interiors”, que tindrà 23 lliuraments. Un títol literàriament militant, d’acord amb la poètica de Jordana, traductor de Mrs Dalloway de Virginia Woolf i vindicador de l’Ulisses de James Joyce, dues novel·les clau per entendre aquesta tècnica narrativa moderna. L’editora del volum, Maria Campillo, veu en la seva aplicació periodística una innovació. D’acord. Però hi trobo més canvis. Algun comissari del PSUC, partit que auspiciava la publicació de “Meridià”, va picar els dits a Jordana pel to dels “esplais”? O senzillament l’autor, vist el curs de la guerra, insalvablement perduda, es va abocar més a la realitat? Al primer “monòleg”, sobre les lleves de soldats cada cop més joves, llegim: “Passen soldats. Passen les banderes, i els punys closos saluden”. I també: “I jo i l’altre què hem de fer? Obeir, aquesta és la consigna”. Els temes dels articles aterren més en l’actualitat i la crítica social: la tebior covarda de les democràcies davant Hitler i Mussolini, l’Església compromesa amb el feixisme, l’elogi dels valents soldats del front... 

Ara bé, no es perd tot en aquest tomb. “El bar”, últim article, del 31 de desembre de 1938, és de fet un “esplai” amb l’efusió verbal del “monòleg interior”. Jordana manté la independència: a “Els qui tenen raó” defensa la raó del poble davant “la massa maquinitzada” manipulada pels acròbates polítics que salten “de les anelles del casinet al trapezi del sindicat i la barra fixa del partit”. I en un dels monòlegs més desfermats (“Al cinema”), veritable exemple de flux de consciència per l’estil del de Molly Bloom a l’últim capítol de l’Ulisses, trobem una evident reticència: “Senyors, ai, camarades, anem a tancar”. Jordana, com Eugeni Xammar, com altres escriptors republicans, no té dubtes sobre el seu bàndol, per més que no combregui amb tot el que sent: “El blanc, negre, i el negre, blanc. No hi passo. Els colors són ben clars aquest cop, encara que hi vulguis posar el roig” (“Fantasmes”). Fermesa cívica, sumada a l’artística, testimoni d’una ciutat assetjada per les bombes, a punt d’encetar un dels seus períodes més negres, i esplèndid exemple de literatura periodística de qualitat.