UNA JORNADA PARTICULAR

Peter Handke, La gran caiguda. Traducció de Marta Pera Cucurell. Raig Verd, 2014.

Ressenya publicada al "Quadern" d’El País el 5 de febrer del 2015.

L’abús d’adjectius com provocador i radical en el món de les arts els ha devaluat, i avui dia molts dels que van de provocadors i radicals més aviat fan riure o resulten mansuets i adotzenats. No és ni ha estat mai el cas de Peter Handke (Griffen, Àustria, 1942), a qui escauen aquests qualificatius, sobretot si no ens quedem en el sentit més superficial, el que frega amb la polèmica i la simplificació mediàtica. Handke busca l’arrel de la realitat en les paraules, en el procés de donar un nom a les coses, de descriure-les i objectivar-les amb precisió absoluta. La seva és una literatura que sacseja el món –i, de pas, el lector– perquè fa un qüestionament profund dels significats convencionals, de la rutina dels sentits establerts. Per ell, tot pot o ha de cobrar sentit en un moment donat, el moment de la descoberta essencial, o “de la sensació verdadera”, com va titular una novel·la de 1975. I en aquesta lluita Handke no s’atura per res. Per això, pot ser entès, o malentès, com un agitador o un provocador. Només cal veure’l al final del vídeo (és a Youtube) que mostra una representació a Frankfurt d’Insults al públic (1966), somrient murri i satisfet, amb vint-i-quatre anys, mentre acompanyat dels quatre actors rep una barreja d’esbroncs i de visques d’un públic burgès i encorbatat. Es mostra reptador, sí, però perquè abans s’ha reptat ell mateix: Insults al públic és més del que enuncia el títol, ja que desconstrueix, redueix a l’esquelet i desvela el sentit d’una funció teatral. Pura arrel, pura essència.

En català, l’obra de Handke, copiosa, va arribar, en part, entre 1975 i 1991, en mitja dotzena de traduccions, però d’aleshores ençà ens hem hagut d’acontentar de seguir-la en edicions castellanes. Per sort, Raig Verd ha aconseguit un nou encert en publicar una de les seves últimes obres, La gran caiguda (2011), traduïda per Marta Pera en una admirable versió de la qual es pot dir que no grinyola mai ni es té la sensació d’estar llegint una traducció.

Aquesta narració o novel·la dividida en nou escenes aplega diverses constants de l’obra de Handke. De fet, la gran caiguda, incerta i indefinida, amb què acaba el llibre, apareix ja en una obra clau, Desgràcia impitjorable (1972), i es refereix al moment en què la mare de Handke pren consciència de la seva crisi i decideix suïcidar-se. Ara, en un escenari precís i alhora inconcret, en què reconeixem la rodalia de París –on Handke viu des de fa dècades– i la mateixa capital francesa (“era una ciutat de les llums”, “la megaciutat”, “la ciutat de les ciutats”), se segueix amb la minuciositat habitual l’exercici de consciència que, des que es desperta al matí fins a la inesperada "gran caiguda”, fa un vell actor a punt de rebre un homenatge i de tornar a actuar en una pel·lícula després de molt temps. No es tracta del seu monòleg interior mentre camina cap a la ciutat, perquè la relata un narrador que fins i tot fa alguna acotació omniscient, però, de fet, la narració es produeix com el contínuum de les percepcions, reflexions i records de l’actor. Els objectes, les persones i els paisatges que troba al seu pas són reptes constants a la seva consciència, a la comprensió del món. Som davant una caminada de descoberta: l’actor té la “disposició a confrontar-se amb si mateix, a situar-se, a passar a l’acció”. Aquest itinerari és similar, per exemple, al de la narració Tarda d’un escriptor (1987) o a les indagacions radicals dels dietaris, com El pes del món (1979). És un punt de vista típic de Handke. Cal mirar bé, llegir el món a fons: “la primera mirada era un prejudici”. No valen els artificis: “Imitar o copiar no era art”. Per això, entre un parc i un bosc, no dubta: “Que li donessin un bosc, els boscos!” La gran caiguda coincideix, això sí, amb obres més recents, com La pèrdua de la imatge o Per la serra de Gredos (2002), en el dibuix d’una societat del segle XXI violenta, aclaparada per mitjans de comunicació omnipresents, amb trets futuristes com els cascos especials pels que volen parlar pel mòbil al metro, obligatoris per no destorbar “l’ordre públic”.

          La de Handke no és una literatura fàcil. És exigent i arriscada, i la seva radicalitat pot portar el lector tant al desconcert com a la revelació, però constitueix, sens dubte, una de les creacions literàries més fascinants de l’últim mig segle.