divendres, 11 de setembre del 2015

REFLEXIONS ADIADES: LA DEMOCRÀCIA ÉS AIXÒ?


Avui, com és habitual des de fa tres anys, n'hi haurà uns que diran que han sortit a manifestar-se un milió i mig de ciutadans o dos milions, ja posats, com va engegar l'inefable Alfred Bosch l'any 2012 davant d'una càmera de televisió. El "poble" haurà parlat i no hase falta desir nada más: a "desconnectar". Tant és que el nombre dels manifestants es compti, com sempre, amb la patilla de l'exageració (i no amb criteris racionals, com per exemple els de Contrastant), i que en realitat hauran estat la meitat, entre mig i tres quarts de milió, si fa no fa com els anys anteriors. Que és molta gent, sí, sens dubte, però no tanta ni prou per "desconnectar" res. La veritat, no sé veure com, demà, o després de les eleccions del 27 de setembre, començarà tot (o res)segons ens han recordat les pancartes de l'Assemblea Nacional de Catalunya des de fa alguns mesos. També a alguns els semblava que l'endemà de l'anomenada "consulta" del novembre de l'any passat la independència hauria de caure pel seu propi pes, com la poma de Newton. No hi fa res: torna a haver-hi un munt de gent enquimerada, un cop més, amb allò de l'any zero del país nou. Trobo sensacional que una nació que gasta tants aires de superioritat –i on es menteix tant, a més de somiar truites esferificades– hagi anat fent des de fa un grapat d'anys amb aquesta política de l'enganyifa ingènua, de la vistosa volada de coloms, mentre perd pistonada per totes bandes. El ridícul ben fet no té fronteres.
          
          Els de l'altra banda, al seu torn, diran, un cop més, que el "procés" s'ha acabat, que està ferit de mort; això després que s'hauran manifestat una altra vegada, pel cap baix, unes 600.000 persones, no pas quatre gats. La democràcia no es construeix a força de manifestacions, és clar, però quedar-se parat i ignorar-les quan assoleixen aquestes dimensions no és precisament una actitud gaire sensata ni realista ni, per descomptat, democràtica. Tornaran a sortir amb la cançoneta de la massa ensarronada pel populisme (per cert, no és populisme el "Popular" del Partido Popular?), del nazisme, de la majoria silenciosa, de la il·legalitat, del nacionalisme català com a instrument de la pèrfida burgesia, de l'Albània del segle XXI (té pebrots que això ho digui el corruptor del socialisme espanyol, aquell que, en el millor dels casos, va girar la mirada mentre gent del seu govern promovia el terrorisme d'Estat, aquell que va fer de conseller "independent" d'una companyia energètica que ell mateix havia contribuït a privatitzar com a cap del govern).
          
     Sí, realment seríem molt feliços si poguéssim desconnectar. Desconnectar dels presidents més pocavergonyes que han tingut Espanya i Catalunya (i no és que el llistó no estigués força alt) i de tota la seva cort de garlaires, aduladors i sicaris dels partits polítics, els mitjans de comunicació i de la "societat civil". Ho va escriure Gregorio Morán, amb aquell to abrupte tan seu de quan té ganes de tocar els collons: "Somos una mierda como país, una basura como sociedad y una vergüenza como economia". Ho va dir fa cinc anys, exagerava, potser, però també l'encertava, i el judici segueix sent vàlid. Els uns i els altres som bastant menys guapos que no ens pensem.

          Desconnectar del politiqueig i de la demagògia. Perquè la política no es fa pitjant botons (excepte la política de la destrucció nuclear amb què ens van acollonir durant la Guerra Freda, i al final ningú va pitjar cap maleït botó). Tampoc es fa omplint-se la boca de "la voluntat del poble" i de "democràcia" mentre tu dictes les regles (els sís i els nos es comptaran com jo, que sóc part implicada, dici no de cap altra manera, i comptaré escons perquè m'obliguen, eh?, encara que jo dic que això és un plebiscit encobert i en els plebiscits es compten vots, i s'hi exigeix un mínim de participació i, sovint, una majoria qualificada). Tampoc es fa política votant (per tercera vegada en cinc anys: quan tindrem una data electoral fixa cada quatre anys, com als Estats Units, per evitar que els caps de govern convoquin eleccions quan els rota?) amb una legitimitat més que discutible: un sistema electoral espanyol, que no s'ha volgut canviar durant prop de quaranta anys perquè sobrerepresenta i beneficia les comarques menys poblades i més nacionalistes. Al capdavall, és una qüestió de saber comptar i de saber què cal comptar. El cens electoral català ronda els 5,2 milions de votants. Algú creu que es pot aspirar a fonamentar una secessió sense el vot de, almenys, 2,5 milions de persones, xifra que ni de llarg han sumat mai els qui avui es declaren independentistes? 

          Hi ha vida intel·ligent entre l'Espanya indivisible i eterna i la idíl·lica Catalunya d'Ítaca? Segur que sí (un exemple i un altre, i n'hi ha més), però, ara per ara, fa nosa. Vivim un conflicte polític permanent, definit pel bloqueig entre els que neguen, amb més o menys rotunditat, la plurinacionalitat de l'Estat espanyol, altrament dit Espanya, i els que sostenen que els greuges contra Catalunya són insuportables, escandalosos i històrics (des de 1714, per no dir abans) i que toca divorci. Com a català, no nego l'existència del conflicte, però no em sento especialment o insuportablement agredit ni rebutjat per Espanya (en tot cas, no més que per governs, entitats i empreses catalanes), ni accepto la simplificació entre sobiranistes i unionistes, malintencionada i perillosa, que ens vol forçar a triar entre el blanc o el negre, i remet malèvolament a la terminologia del conflicte d'Irlanda del Nord, que no té gaire a veure amb el nostre, entre altres raons perquè allà van comptar força morts, no fotem. Catalunya podria ser un estat independent? Sí, és obvi, per què no? Ho ha de ser de qualsevol manera, i ara mateix? No. Com va dir el pare Massot quan li van concedir el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, per fer un nou estat igual de corrupte que l'anterior, no val la pena aconseguir la independència (amb l'enorme enrenou que portaria a causa del context i les circumstàncies actuals de Catalunya). Sí, ara per ara, s'ha de ser molt ingenu per empassar-se el futur que ens ven l'home dels braços oberts mentre va tirant la pilota cap endavant fent totes les trampes del món i mentre mira que no es noti tota la porqueria que arrossega el seu partit. Desgraciadament, les donacions d'empreses als partits són legals –mentre no hi hagi proves que converteixin les donacions en suborns–, com també és legal que una gran empresa deixi de fer aquestes donacions després de perdre un gran contracte públic; però no tenim per què acceptar qualsevol excusa o mitja veritat ni esperar trenta anys perquè els pares de la pàtria confessin els seus pecats. A mi no em convenç un futur que de netedat en tindria molt poca. I no dec ser l'únic.

Reflexions adiades
Una altra reflexió adiada