GIRBAL: UNA RESTITUCIÓ IMPRESCINDIBLE
Eduard Girbal Jaume, Oratjol de la Serra. Edició d'Agnès Prats. Edicions de 1984, 2011.
Ressenya publicada al "Quadern" d'El País el 5 de gener del 2012.
Alguna cosa
ha funcionat molt malament en la tradició literària catalana perquè estiguem
descobrint el gran valor de l’obra narrativa d’Eduard Girbal Jaume (1881-1947) amb
prop d’un segle de retard. D’acord que el seu cicle L’agre de la terra, iniciat precisament amb Oratjol de la Serra, va arribar en uns anys (1919-1923) en què, davant
el noucentisme rampant, que s’interessava pel paisatge sobretot en la seva
dimensió ideal i simbòlica, tenia tots els números per ser despatxat com una
deixa fora d’hora del ruralisme modernista, avalada pels elogis d’una figura
periclitada com Víctor Català. A més, Girbal es quedava en fora de joc al no plegar-se
a la flamant norma fabriana. El silenci posterior, llarg, massa llarg, rebla
aquesta mala entrada. No l’ajuden ni l’esclat d’una novel·lística republicana que
arracona allò que cau lluny del “cosmopolitisme” urbà de Barcelona, ni, durant el
franquisme, la conformació resistent d’un cànon narratiu establert sovint amb
criteris erràtics, no sempre impecablement literaris. En fi, la contraposició
historiogràfica d’un modernisme i un noucentisme de manual, més l’obtús
predomini de la crítica sociològica i militant rematen la feina.
Per sort,
l’encès elogi (“fita de la nostra literatura”) que Josep Pla va dedicar a
Girbal de passada als anys 60 serveix perquè l’inquiet i estimulant lector que
és el poeta Enric Cassases es fixi en Girbal i comenci a redescobrir-lo
públicament el 2005 tot curant l’edició de L’estrella
amb cua (1919). Simptomàticament, La
tragèdia de cal Pere Llarg (1923), tercer títol de L’agre de la terra, se situa com a finalista del prestigiós Premi
Llibreter 2006. I el cercle es tanca ara, sempre a Edicions de 1984, amb la
publicació del primer volum del cicle. La restitució de Girbal va, doncs, per
bon camí.
Tot i el
subtítol de “Proses silvestres”, Oratjol
de la Serra té ben poc de silvestre en el sentit pejoratiu de la paraula. La seva capacitat de seducció no es basa en cap exotisme
ruralista, sinó en la profunda i reeixida voluntat de descriure un món bell
però isolat, aspre però cordial, que és a punt de transformar-se. La narració
parteix d’un pretext similar al d’El poblegris (1902) de Santiago Rusiñol: una convalescència en un poble rural. Però
el que per Rusiñol és “un poble de mala mort”, sòrdid i desagradós, fins al
punt de concloure que s’hi pateix “el mal del poble”, en Girbal es converteix
en la descoberta feliç, al “desert de món” d’Oratjol, d’un lloc on viure amb
una pau i un benestar que ja no troba a Barcelona.
No diria que
la perspectiva de Rusiñol és exagerada ni la de Girbal ingènua. De fet, coincideixen en alguns detalls i
situacions, però el punt de vista és prou diferent. Girbal excel·leix per una aproximació
poderosa i eficaç als paisatges i per una vivíssima caracterització lingüística
dels personatges. La força de l’evocació de la vida al remot Oratjol (en
realitat Salo, al Bages) poc abans de l’arribada de la carretera, de
l’electricitat i dels estiuejants, mostra el talent d’un prosista excepcional. El
punt de vista de Girbal, gairebé d’observador, no defuig ni la duresa ni les
contradiccions. Es tracta d’un relat vindicatiu, bellíssim, divertit i commovedor,
sobre coses vistes i viscudes, dissimulat sota una mínima estructura narrativa.
Girbal administra bé la reticència, fins i tot quan li surt la vena idíl·lica i
arcàdica, que ell mateix posa en qüestió: per a Joan Ballesteria, el narrador,
testimoni més que protagonista, però que intervé lliurement en el relat,
desobjectivant-lo, Oratjol “és un tan gran descobriment que ja no sé si el veig
tal com és, o me l’he fet a la meva manera, en un miracle d’amor i d’il·lusió”.
El món urbà,
exterior, plana sovint sobre aquest poblet aïllat, tancat en ell mateix,
endogàmic, que rarament rep visitants com aquest “senyor de Barcelona” que és
Ballesteria. El narrador s’adreça al “lector ciutadà” i li explica,
meravellosament bé, aquest paradís esquerp i aspre que ha descobert, sense
exageracions ni deformacions, buscant el “terme mig real”: la beneita i poc
agraciada pubilla albina d’una masia és l’excepció, com ho seria una impol·luta
pageseta rossa amb trenes.
