TRES NOVEL·LES DE MIA COUTO (1): VEUS D'UNA ÀFRICA MESTISSA

Mia Couto, Un riu que es diu temps, una casa que es diu terra. Traducció de Núria Prats Espar. Edicions 62, 2009.

Ressenya publicada al "Quadern" d'El País el 15 d'octubre del 2009.

Quan fa un parell d'anys es discutia si a la Fira de Frankfurt s'havia de portar escriptors catalans en castellà, el director de l'Institut Ramon Llull, Josep Bargalló, va argumentar que "Mia Couto és de Moçambic però pertany a la literatura portuguesa". Tenia raó, en part, si entenem l'adjectiu com "en portuguès". I dic en part basant-me en el matís posterior de Bargalló: "Això passa a totes les literatures, excepte les orals". L'obra del moçambiquès Mia Couto (1955) cobra plena significació en el fet que, escrita en la llengua oficial del seu país, que parla el 90 per cent d'una població la meitat de la qual és analfabeta, incorpora també, en el fons i en la forma, elements del mosaic de les altres 42 llengües de Moçambic, amb poca o nul·la tradició escrita (cap d'elles té una paraula per dir cultura).

      Autor prolífic, contista, novel·lista i periodista, poeta quan escriu versos i en molts girs de la seva prosa, Couto és la figura més popular, reconeguda a escala internacional, d’una literatura genuïnament moçambiquesa no només perquè és mestissa (escriu en un portuguès amb peculiaritats morfològiques locals i inclou paraules de les llengües orals), sinó perquè planteja les contradiccions d’un país que, un cop assolida la independència el 1975, es va abocar a una llarga guerra civil (1977-1992), reflectida sobretot en la seva primera i més famosa novel·la, Terra somnàmbula (1992).

Ara arriba la quarta de les sis que ha publicat, situada en el que podríem anomenar el “desencant” del Moçambic actual. L’itinerari del jove Mariano, de retorn a l’illa natal de Luar-do-Chão pel funeral del seu avi, patriarca del clan, és l’eix d’una novel·la molt coral, plena de personatges que es relacionen i parlen amb el protagonista explicant versions contraposades dels fets. Menys esquemàtica que El balcó del frangipani, l’altra novel·la de Couto traduïda al català, Un riu que es diu temps... segueix el gradual redescobriment per Mariano de la seva terra i dels seus orígens: “Abans m’entristia que aquí no hi hagués ciutat, una cantonada al costat de l’altra, els angles rectes dels camins. Ara, on poso els ulls, m’agradaria veure-hi únicament boscos [...] una terra que ningú pogués embrutar ni robar”. No és ecologisme barat, sinó constatar que la revolució moçambiquesa ―en què Couto, blanc fill de colons, va participar activament― ha decebut expectatives, substituint una elit política per una altra, generant noves discriminacions i racismes i donant l’esquena a l’africanitat. Així, la novel·la, crònica familiar, esdevé també crònica, lúcida però no pessimista, de les dificultats d’una jove democràcia, i reivindica una comunitat en què els morts no s’enterren, sinó que es “planten”, perquè “el mort és una cosa viva”, i en què les dones, abans de banyar-se al riu, li demanen permís per entrar-hi.

           La traducció sona bé en general, tot i algunes descurances i literalismes. En un text que es vol proper a l’oralitat, queda poc natural eliminar l’article, sobretot en diàlegs, quan s’esmenta algú pel seu nom (“Vols trobar Miserinha”, i no “Vols trobar la Miserinha”), i en canvi és incorrecte, per calc del portuguès, referir-se a “el mossèn Nunes” i no a “mossèn Nunes”. Hi ha vacil·lacions (alguns personatges ara es tracten de tu, ara de vostè) i errors com traduir flutuar per “fluctuar” (és “flotar”), però es transmet bé la creativitat verbal típica de Mia Couto (“desbaratabalat”, “malbucejar”, dones “provocalentes”).