DUBLINESCA (1): UNA BIOGRAFIA DE MUDANCES

Preparant un esperat viatge a Dublín, vaig remenar la bibliografia joyceana i, subsidiàrament, dublinesca que he anat acumulant amb els anys. Entre els llibres que, en algun moment imprecís de recordar, havia comprat i havien anat a parar a la lleixa-santoral de James Joyce, hi havia un volumet d'aparença modesta i que no arriba al centenar i mig de pàgines: James Joyce's Dublin Houses and Nora Barnacle's Galway. Ni la coberta, amb un muntatge fotogràfic senzill i previsible, ni el títol llarg, descriptiu i poc cridaner, conviden a esperar gaire més que una guia de les cases de Dublín on va viure Joyce, un llibret adreçat a devots extrems, d'aquells que estan disposats, si cal, a recórrer tots i cadascun dels sants llocs joyceans com es fa, cada Bloomsday, amb la ruta de l'Ulisses. No era aquesta la meva intenció. Probablement per això, al llarg dels anys m'havia limitat a fullejar alguna vegada el llibre de Vivien Igoe, sense llegir-lo sencer.

     Amb unes expectatives més aviat escasses i escèptiques, doncs, interessat més que res a tafanejar i picossar potser alguna informació menor abans d'emprendre el viatge, vaig obrir el llibre després de qui sap quants anys de no haver-lo tocat. Vaig trigar poques pàgines a quedar capturat per la màgia del relat i a decidir llegir-lo de cap a peus. No és poc el mèrit de Vivien Igoe. Responsable entre 1965 i 1972 del James Joyce Museum de Sandycove, instal·lat a la torre Martello on Joyce va viure uns dies i que és l'escenari on arrenca l'Ulisses, sap combinar el vast coneixement que té de l'obra i de la persona de Joyce amb un notòria eficàcia narrativa i un sentit de la realitat envejable. Així, al prefaci, ella, que és una dublinòlega capdavantera, no es priva d'ironitzar sobre l'exagerada autoestima dels seus compatricis a l'època de Joyce:

Some Dubliners still had some pretensions to grandeur; for instance, it was claimed that the best English was spoken in Dublin and that the city was "the seventh in Christendom". Unfortunately, neither of these assertions could stand up to close scrutiny.

I remata els paràgrafs introductoris remarcant el fet que, en el Dublín de 1900, l'impuls literari que va portar Joyce a convertir-se en una figura cabdal de la literatura no era especialment apreciat.

        L'encant del llibre de la senyora Igoe és, que seguint minuciosament els nombrosos i continuats canvis de residència que Joyce va experimentar en els seus anys dublinesos, des de 1882 a 1904, construeix una veritable biografia en miniatura d'aquesta etapa de formació. Ens forneix, així, un vívid retrat familiar, que dibuixa una trajectòria descendent, perquè la mala estrella del pare de Joyce determina els constants canvis de domicili per impagament del lloguer, que els porten gairebé sempre a habitatges pitjors o més modestos. Però, alhora, anem veient el context en què comença a forjar-se la carrera d'un escriptor excepcional. No són pocs els personatges dels llibres de Joyce, en especial de Dublinesos, dels quals Igoe ens esmenta la persona que els va inspirar, com és el cas del Michael Furey del final del conte Els morts, construït a partir de la figura d'un antic enamorat de Nora Barnacle, la dona de Joyce, a Galway (Igoe ha reprès aquesta aproximació en el seu darrer llibre, el recent The Real People of Joyce's Ulysses. A Biographical Guide). I passa el mateix amb cases, escenaris i situacions d'aquells primers anys de Joyce, que troben correlats a les ficcions que va escriure, gairebé sempre, ja lluny d'Irlanda.

     D'aquesta manera, el complet catàleg d'habitatges, escrupolosament descrits en la seva aparença exterior i interior (de fet, és remarcable que moltes de les cases i dels edificis i establiments esmentats per Igoe existexen encara avui dia, més o menys transformats), juntament amb les fotografies i els plànols que l'il·lustren, sumats al devessall d'anècdotes reportades, fan que la lectura del llibret sigui un goig permanent, ple de detalls i descobertes que tan aviat diverteixen com emocionen: el sentit de l'humor de John Joyce, el pare de l'escriptor ("when he was asked if he knew anything about the quality of the water of the Liffey, he replied, «Not a damn bit, because I never drank it without whiskey in it»"), però també la seva deplorable decadència alcohòlica, que és motiu de situacions vergonyoses per tota la família; detalls domèstics com la barana que hi havia als vestíbuls de les cases per sostenir-se mentre t'espolsaves el fang de les botes; l'Esplanada de Bray, un passeig costaner que és la imatge idíl·lica del moment potser millor i més folgat de la família:

        Hi ha més, molt més, com l'encertat capítol que introdueix el personatge de Nora, amb el mateix criteri de construir una biografia a partir dels domicilis, fins que fa encaixar els dos personatges en la mítica trobada a Nassau Street, quan Joyce aborda Nora al carrer i li demana per quedar. D'aquí endavant, es podria dir que comença el Joyce més universal: Nora i ell trigaran poc a marxar de Dublín, i el llibre recorre encara els llocs on es van hostatjar les tres vegades que hi van tornar, totes pocs anys després d'anar-se'n. Després, vindran gairebé tres dècades de separació definitiva. Una separació física, perquè, com recorda Igoe, Joyce mateix va reconèixer, el 1937, que Dublín anava sempre amb ell: "I never really left it. I carry it around with me".