HOW MY HEART SINGS
Gràcies a un atent retuit de Jordi Puntí, descobreixo aquesta fotografia amb què el twitter del Bill Evans Estate va commemorar la setmana passada el trenta-sisè aniversari de la mort del gran pianista de jazz. Un recordatori ben oportú, perquè per mi aquest ha estat l'estiu de Bill Evans.
Fa molts anys que un amic, tornant del seu primer viatge a Nova York, em va regalar en cedé Sunday at the Village Vanguard, sens dubte el disc més celebrat del trio de Bill Evans. La seducció va ser immediata, i l'he escoltat després un munt de vegades sense cansar-me'n. Per alguna raó, però, no vaig furgar més en la discografia d'Evans. Potser perquè era tan diferent del jazz a què jo estava habituat, més clàssic, més mainstream. I això que Evans era, a més, un dels participants, i dels més decisius, del meu disc favorit de jazz, l'obra mestra de Miles Davis Kind of Blue.
Aquest agost, en plenes vacances, sense cap raó concreta, em va venir al cap el piano de Bill Evans, vaig buscar a Spotify i, una mica per casualitat, vaig escoltar l'àlbum You Must Believe in Spring, bellíssim, i em vaig adonar que no sabia gairebé res d'Evans. Havia mort feia molts anys, relativament jove, suposava. Segur que algú n'havia d'haver escrit la biografia. En efecte: Bill Evans: How my Heart Sings, de Peter Pettinger, havia estat publicat el 1998 i n'hi havia una traducció castellana de Ferran Esteve, Vida y música de Bill Evans, editada per Global Rhythm el 2007, que vaig trobar ràpidament en una biblioteca municipal. Va ser l'inici d'una setmana de lectura absorbent, els efectes musicals de la qual encara duren. I duraran.
D'entrada, una picada d'ullet, com un senyal de benvinguda o de bona sort: en llegir la primera pàgina, m'adono que enceto la lectura el mateix dia que va néixer Bill Evans, el 16 d'agost. D'ara endavant, un devessall de pàgines que, com una novel·la (totes les biografies ho són, fins i tot les menys aconseguides, i me n'he empassat algunes), reporta una carrera apassionada que es concentra en el teclat del piano. La vida d'Evans sembla importar poc fora dels estudis de gravació i les sales de concerts: li passaven tots els mals –i no en va tenir pocs– seient a la banqueta amb els seus col·legues i posant-se a tocar. Potser perquè també és pianista (ha fet d'acompanyant en concerts de música clàssica), Pettinger escriu una biografia rigorosament detallada en l'aspecte musical, amb tecnicismes que als aficionats llecs se'ns poden escapar, i s'entreté més aviat poc en la vida sentimental i familiar, tractant de pressa i amb discreció els canvis de parella d'Evans i els problemes amb les drogues, explicats succintament, gairebé com a fets donats que s'esmenten de pas abans de tornar al que importa de debò: una carrera musical extraordinària.
Per això, a pesar d'aquestes discutibles mancances, el llibre absorbeix per la intensitat amb què revius la prodigiosa i inaturable trajectòria musical d'Evans, una successió imparable d'interpretacions, de gravacions, de concerts arreu del món, de lliçons i coneixences, d'experiències a la recerca d'un so i d'una personalitat musical propis, que apura gairebé fins al final, pocs dies abans d'entrar mig agònic en braços de Joe LaBarbera, el bateria del seu últim trio, a l'hospital de Nova York on va morir als cinquanta-un anys. Jo no entenc algunes explicacions que dóna Pettinger sobre notes, acords i tons, però no em resulten imprescindibles per entendre la importància d'Evans i per copsar les diferents fases de la seva evolució musical, des del mateix moment que surt de la universitat, on es forma i compon ja el seu primer tema, "Very Early", que no va deixar d'interpretar sovint, igual que el captivador "Waltz for Debby", una altra composició primerenca, dedicada a una neboda de tres anys.
Fa més de vint anys, vaig llegir l'autobiografia de Miles Davis escoltant simultàniament alguns dels vinils que ja en tenia i d'altres que vaig anar comprant mentre els saldaven, poc abans que els cedés es mengessin el mercat discogràfic. Ara, Spotify m'ho ha posat encara més fàcil: he pogut seguir la biografia de Bill Evans tenint a mà una discografia ingent –aquest any mateix encara n'ha sortit una novetat absoluta– escoltant al moment els temes i els discos que Pettinger va descrivint. D'ençà de la mort prematura d'Evans, van començar a publicar-se moltes gravacions que havien quedat aparcades, desestimades o, en algun cas, com les cèlebres Secret Sessions del Village Vanguard, gravades clandestinament. N'hi ha per donar i per vendre, però, com passa quan descobreixes Mozart, fins i tot les peces menors o menys conegudes són de notable. Per exemple, mentre començava a escriure aquestes notes, sonava Undercurrent, un disc de 1962 en què fa duet amb el guitarrista Jim Hall, una combinació que a mi, d'entrada, em crida poc... però el resultat és excel·lent. I el ja esmentat You Must Believe in Spring –que té el valor històric de ser l'última gravació d'estudi amb Eddie Gómez, el gran baixista porto-riqueny que va estar amb Evans onze anys, fins a 1977– no és un dels seus discos de cinc estrelles, però comença amb un bellíssim "B Minor Waltz", i inclou també un "Gary's Theme" senzillament memorable i una versió esplèndida de "The Peacocks", un tema que em persegueix des que el vaig escoltar a la pel·lícula Round Midnight de Bertrand Tavernier, interpretat al saxo soprano per Wayne Shorter.
No és infreqüent incloure el so d'Evans dins del jazz cool, però per mi és una limitació del seu geni tan flagrant com quan es diu que Carner és un poeta noucentista. La cronologia juga males passades, i les etiquetes fan nosa quan es tracta de genis, de forces superiors del talent artístic. A mi, el cool pròpiament dit sovint m'avorreix: per exemple, no aguanto massa estona seguida de Stan Getz, i fins i tot un disc tan celebrat com Birth of the Cool, de Gil Evans i Miles Davis, el trobo impecable però em deixa una mica indiferent. Bill Evans, no. Trobo que va prou més enllà. Pettinger explica que, tot i el rigor i l'autoexigència amb què es dedicava al piano, i que traspassa també un repte a qui l'escolta, Evans no deixava mai de remarcar la qualitat original del jazz com a música de ball i d'entreteniment. Potser per això li agradava tocar composicions populars, que portava al seu terreny, com el tema de la sèrie MASH o el tema d'amor de la pel·lícula Espartac de Kubrick. Evans té un so inconfusible, que no és trist sinó melancòlic, però també veritables catarates de ritme, un swing molt particular que fa dels seus sucessius trios, gairebé sempre formats per joves de molt talent i creativitat, màquines perfectes de fer jazz.
Per sort, encara tinc molts discos de Bill Evans per descobrir.
Per això, a pesar d'aquestes discutibles mancances, el llibre absorbeix per la intensitat amb què revius la prodigiosa i inaturable trajectòria musical d'Evans, una successió imparable d'interpretacions, de gravacions, de concerts arreu del món, de lliçons i coneixences, d'experiències a la recerca d'un so i d'una personalitat musical propis, que apura gairebé fins al final, pocs dies abans d'entrar mig agònic en braços de Joe LaBarbera, el bateria del seu últim trio, a l'hospital de Nova York on va morir als cinquanta-un anys. Jo no entenc algunes explicacions que dóna Pettinger sobre notes, acords i tons, però no em resulten imprescindibles per entendre la importància d'Evans i per copsar les diferents fases de la seva evolució musical, des del mateix moment que surt de la universitat, on es forma i compon ja el seu primer tema, "Very Early", que no va deixar d'interpretar sovint, igual que el captivador "Waltz for Debby", una altra composició primerenca, dedicada a una neboda de tres anys.
Fa més de vint anys, vaig llegir l'autobiografia de Miles Davis escoltant simultàniament alguns dels vinils que ja en tenia i d'altres que vaig anar comprant mentre els saldaven, poc abans que els cedés es mengessin el mercat discogràfic. Ara, Spotify m'ho ha posat encara més fàcil: he pogut seguir la biografia de Bill Evans tenint a mà una discografia ingent –aquest any mateix encara n'ha sortit una novetat absoluta– escoltant al moment els temes i els discos que Pettinger va descrivint. D'ençà de la mort prematura d'Evans, van començar a publicar-se moltes gravacions que havien quedat aparcades, desestimades o, en algun cas, com les cèlebres Secret Sessions del Village Vanguard, gravades clandestinament. N'hi ha per donar i per vendre, però, com passa quan descobreixes Mozart, fins i tot les peces menors o menys conegudes són de notable. Per exemple, mentre començava a escriure aquestes notes, sonava Undercurrent, un disc de 1962 en què fa duet amb el guitarrista Jim Hall, una combinació que a mi, d'entrada, em crida poc... però el resultat és excel·lent. I el ja esmentat You Must Believe in Spring –que té el valor històric de ser l'última gravació d'estudi amb Eddie Gómez, el gran baixista porto-riqueny que va estar amb Evans onze anys, fins a 1977– no és un dels seus discos de cinc estrelles, però comença amb un bellíssim "B Minor Waltz", i inclou també un "Gary's Theme" senzillament memorable i una versió esplèndida de "The Peacocks", un tema que em persegueix des que el vaig escoltar a la pel·lícula Round Midnight de Bertrand Tavernier, interpretat al saxo soprano per Wayne Shorter.
No és infreqüent incloure el so d'Evans dins del jazz cool, però per mi és una limitació del seu geni tan flagrant com quan es diu que Carner és un poeta noucentista. La cronologia juga males passades, i les etiquetes fan nosa quan es tracta de genis, de forces superiors del talent artístic. A mi, el cool pròpiament dit sovint m'avorreix: per exemple, no aguanto massa estona seguida de Stan Getz, i fins i tot un disc tan celebrat com Birth of the Cool, de Gil Evans i Miles Davis, el trobo impecable però em deixa una mica indiferent. Bill Evans, no. Trobo que va prou més enllà. Pettinger explica que, tot i el rigor i l'autoexigència amb què es dedicava al piano, i que traspassa també un repte a qui l'escolta, Evans no deixava mai de remarcar la qualitat original del jazz com a música de ball i d'entreteniment. Potser per això li agradava tocar composicions populars, que portava al seu terreny, com el tema de la sèrie MASH o el tema d'amor de la pel·lícula Espartac de Kubrick. Evans té un so inconfusible, que no és trist sinó melancòlic, però també veritables catarates de ritme, un swing molt particular que fa dels seus sucessius trios, gairebé sempre formats per joves de molt talent i creativitat, màquines perfectes de fer jazz.
Per sort, encara tinc molts discos de Bill Evans per descobrir.
