INTRIGA HISTÒRICA

Carlo M. Cipolla, Qui va arrancar les reixes a Monte Lupo? Traducció de M. Josep Cuenca. Publicacions de la Universitat de València, 2008.
Ressenya publicada al "Quadern" d'El País el 25 de juny del 2009.

Una intriga anunciada al títol, amb uns quants personatges vívids i memorables, que xoquen per la manera com afrontar l’epidèmia de pesta a un poblet misèrrim a prop de Florència, l’any 1630: el pare Dragoni, el capellà que ha de gestionar la crisi, “honest, indefens, eficient, però certament no el campió de la humilitat”, “una persona que es feia respectar però no es feia estimar”; davant d’ell, un altre religiós, Bontadi, rector de la parròquia de Monte Lupo, un agitador pur, “de caràcter més aviat sanguini i agressiu”, un demagog que sap instrumentalitzar la massa; Della Stuffa, un alcalde tou, vençut per les circumstàncies; el cirurgià Coveri, enviat per les autoritats sanitàries florentines per ajudar Dragoni, un funcionari “valent, conscienciós i precís, i clarament procliu a l’anàlisi quantitativa dels fets”, home “dur, caparrut, polèmic, fàcilment ofensiu”; i uns quants sospitosos com Pandolfo di Tommasi Giorgi, el tafaner que treu el nas quan no toca, el fuster Mazzuoli, bregós de mena, que s’acusa quan es vol defensar, i el forner Giunti, un “energumen”, “sempre a primera línia quan s’havien d’organitzar festes i reunions del poble”.

       Com es titula aquesta novel·la històrica? Quants exemplars va vendre per Sant Jordi? Qui va arrancar les reixes a Monte Lupo? no és cap novel·la, sinó un assaig d’un dels historiadors europeus més eminents del segle XX, l’italià Carlo M. Cipolla (1922-2000), que va manejar la nombrosa i detallada documentació de l’epidèmia per fer reviure l’episodi amb minuciositat. Els personatges s’expressen sovint en documents escrits per ells mateixos o en declaracions recollides en tribunals i seus administratives. Cipolla, doncs, ha d’imaginar poc, però el seu relat, viu, àgil i engrescador des del títol, revela un escriptor murri i intel·ligent que no es pren llicències perquè no pot contradir els documents, i que distreu i captiva com el millor novel·lista mentre planteja una qüestió històrica de gran transcendència política i filosòfica: la lluita del saber científic i empíric, encara en beceroles però obrint-se pas ja al segle XVII, contra l’obscurantisme i la manipulació religiosa. Una lluita no tan pretèrita ni obsoleta quan sentim les bajanades del creacionisme nord-americà o determinats judicis de la jerarquia eclesiàstica espanyola i vaticana.

       El relat de Cipolla mostra com l’experimentalisme comença a impregnar les formes de la vida i com, paradoxalment, l’acció dels “cientifistes”, els que lluitaven contra l’epidèmia amb raons higièniques i de salut pública, no estava ben fonamentada en aquest cas concret: la processó organitzada per Bontadi a Monte Lupo per reclamar un miracle que acabés amb la pesta no va fer-ne créixer el nombre d’infectats. La conclusió de Cipolla il·lustra sobre el difícil paper de la veritat en els afers públics: “els funcionaris sanitaris s’equivocaven fins i tot estant sobre el camí correcte, mentre que el capellà Antonio Bontadi tenia raó fins i tot trobant-se en el camí equivocat”. Perquè, efectivament, la fi de l’epidèmia no va ser cap miracle.

       En definitiva, un assaig breu i entretingut, literatura de qualitat, ple de matisos (l’oposició a les quarantenes no era només obscurantisme religiós: aquells pobres de solemnitat necessitaven sortir al carrer a guanyar quatre rals), que és un encert publicar, en una traducció correcta i eficaç, encara que no sigui una novetat (l’edició italiana és de 1977).