MENJA'T UN LLIBRE
Isabel-Clara Simó, La innocent. Edicions Bromera, 1995.
Ressenya publicada al setmanari "El Temps" (1995)
Reincidir en un gènere tan codificat i saturat com el de la novel·la negra pot abocar avui dia en un tipus de literatura adotzenada per omplir uns aparadors ja prou inflats de paperassa, però per sort també dóna llibres amb prou ambició i talent per tornar a un món ple de tòpics i fer-nos-el creïble com el primer dia, com és el cas de La innocent, últim Premi València de Literatura. Amb un assassinat, un tipus dur que l'ha de resoldre, policies tèrbols i l'habitual rastellera de personatges del submón delictiu, Isabel-Clara Simó ha construït una ficció ràpida, airosa i amb grapa, que no se sosté en cap complicada filigrana argumental, sinó en un parell de recursos bàsics emprats amb eficàcia i seguretat.
Primer, un aplicadíssim treball de registre lingüístic en la veu narradora, la primera persona de l'home dur de torn, un improbable funcionari de Benestar Social que ha passat per la Model, ben dotat per subsistir en una vida plena de garrotades. Aquest Miquel protagonista i narrador s'explica amb fluïdesa i convicció, i amb ell obté Simó la solidesa i la versemblança que calen en el gènere negre per evitar el ridícul o la inanitat, com passa sovint.
En segon lloc, i l'esquer el trobem ja en el títol de la novel·la, un segon personatge, Elisa Solbes, amaga en la seva presència tímida, discreta, suposadament bondadosa i innocent fins a la mèdul·la, el drama que acaba imposant-se al punt de vista de la figura dominant de Miquel, prototípicament masculina, poc sensible i menys sentimental. Elisa es va dibuixant a poc a poc, amb veu baixa, i només una acció rotunda la situa al lloc de privilegi, però en acabat queda clar que és a través d'ella, de la seva psicologia i del seu paper en el món, que Simó enfoca el clàssic joc d'enganys, falsedats i violències del gènere, esquivant amb elegància els extemporanis afegits de denúncia social que són la debilitat de tants conreadors locals de literatura de lladres i serenos.
Si La innocent es queda només en una novel·la saludable, realment estimable però no del tot memorable, és sobretot perquè Simó, en jugar-s'ho tot a la carta del Miquel narrador, atractiva i ben resolta (només de tant en tant sona un pèl massa a manual d'expressions i frases fetes), resta densitat al món entrevist d'Elisa i complexitat a l'estructura de la novel·la. Un indici ben clar el trobem, per exemple, en el fet que Miquel s'adreci periòdicament al públic que l'escolta o el llegeix ("coi de desvagats, que només llegiu i llegiu sense trellat"), un tirar pilotes enfora més aviat gratuït i sense cap funció precisa. Garlant, garlant, Miquel, que comença el seu relat dient que "Un dia em vaig menjar un llibre", es menja mitja novel·la que el lector, per poc trellat que tingui, hauria volgut llegir.
