LLUMS I OMBRES
Jean Echenoz, Llampecs. Traducció d'Anna Casassas. Raig Verd, 2016.
Versió ampliada de la ressenya publicada al "Quadern" d'El País el 16 de febrer del 2017.
Amb Llampecs, el francès Jean Echenoz (1947) va culminar el 2010 una trilogia de novel·les breus de caire biogràfic. Novel·les, com s'anuncia a la coberta de les edicions franceses, no pas biografies, per més que segueixen força de prop els fets documentats. Lluny de la recepta adotzenada de novel·la històrica, de la trama convencional farcida d’estampetes d’època i de coincidències més o menys forçades amb personatges reals, Echenoz se serveix de les figures triades per assajar un relat autònom, que alterna fetes i quotidianitat, i on pesa molt la part més dolorosa de la vida: la soledat, el fracàs, la marginació.
Amb un estil d’aparença
planera, directe i col·loquial, sense tibar la corda de l’extensió –són
novel·les de poc més de cent pàgines–, Echenoz ha desenvolupat en aquestes tres
peces minuciosament construïdes un tipus de narració molt suggestiva, gairebé
hipnòtica per com captura el lector. Part d’aquesta força ve de l’ús del present,
que subratlla la immediatesa de l’acció i li atorga un punt hiperrealista. A
més, el present permet a Echenoz distanciar-se com a narrador, tot i que sovint
es té la sensació que ens està explicant la història a cau d’orella, com quan introdueix
valoracions personals, referències de context o anticipacions que, a més, visibililitzen l'autor.
La trilogia ha crescut a partir de la
variació. Ravel (2006), primera de la
sèrie i l’única no traduïda al català, abasta els últims deu anys de la vida
del músic francès Maurice Ravel (1875-1937), conegut i molt apreciat per
Echenoz. És un llibre més aviat trist, marcat per la decadència física de Ravel. L'aproximació que fa Echenoz al músic, hereu dels grans corrents transformadors del segle XIX, és summament íntima, ja des de la commovedora obertura del llibre, quan se'ns presenta el ritual del personatge tancant casa seva abans de sortir cap a una actuació.
A la magistral Córrer (2008; Raig Verd, 2014) seguim la carrera esportiva del mític corredor de fons txec Emil Zatopek (1922-2000), que Echenoz, poc interessat en els esports, reconstrueix sobretot a partir de les cròniques del diari L'Équipe. Aquí l’arc temporal del relat s’amplia i se situa entre les dues invasions de Txecoslovàquia: la nazi, el 1939, i la soviètica, que va esclafar la Primavera de Praga el 1968.
Llampecs va més enllà i obre l’objectiu fins abastar tota la vida de l’enginyer i inventor nord-americà d’origen serbi Nikola Tesla (1856-1943), un altre personatge que a Echenoz li cau lluny (“No sé gairebé res sobre la ciència”, ha declarat; i a la mateixa novel·la fa aquest incís: "El públic, que entén tan poc com jo aquestes coses científiques"), i porta l’experiment amb les biografies a un punt d’exhauriment –ho prova que la novel·la posterior, 14 (2012; Raig Verd, 2013), inverteix els termes: els personatges són de ficció, però tot el que s’explica de la guerra del 14 és d’una veracitat extrema, molt documentada.
A diferència de les dues obres anteriors, a Llampecs Echenoz canvia el nom del protagonista, que es diu simplement Gregor. És un indici que, tot i seguir els fets de la biografia de Nikola Tesla, ha optat per alliberar-se de la fidelitat màxima: l’inventor dóna peu a un major grau d’invenció narrativa, a un relat d’aparença més convencional, amb bons i dolents (Edison, acèrrim rival de Tesla; o l’envejós Angus Napier, l’ajudant de l’últim mecenes de Gregor), i amb trets obertament ficcionals, com el relat de ressons mítics, gairebé premonitori, del naixement de Gregor, geni de l’electricitat, en la foscor d’una mitjanit tempestuosa il·luminada per un llampec “gegantí”, o com l’atropellament que pateix ja ancià, una escena quasi hitchcockiana en què uns coloms es llancen sobre Angus, begut, i li fan perdre el control del cotxe.
A la magistral Córrer (2008; Raig Verd, 2014) seguim la carrera esportiva del mític corredor de fons txec Emil Zatopek (1922-2000), que Echenoz, poc interessat en els esports, reconstrueix sobretot a partir de les cròniques del diari L'Équipe. Aquí l’arc temporal del relat s’amplia i se situa entre les dues invasions de Txecoslovàquia: la nazi, el 1939, i la soviètica, que va esclafar la Primavera de Praga el 1968.
Llampecs va més enllà i obre l’objectiu fins abastar tota la vida de l’enginyer i inventor nord-americà d’origen serbi Nikola Tesla (1856-1943), un altre personatge que a Echenoz li cau lluny (“No sé gairebé res sobre la ciència”, ha declarat; i a la mateixa novel·la fa aquest incís: "El públic, que entén tan poc com jo aquestes coses científiques"), i porta l’experiment amb les biografies a un punt d’exhauriment –ho prova que la novel·la posterior, 14 (2012; Raig Verd, 2013), inverteix els termes: els personatges són de ficció, però tot el que s’explica de la guerra del 14 és d’una veracitat extrema, molt documentada.
A diferència de les dues obres anteriors, a Llampecs Echenoz canvia el nom del protagonista, que es diu simplement Gregor. És un indici que, tot i seguir els fets de la biografia de Nikola Tesla, ha optat per alliberar-se de la fidelitat màxima: l’inventor dóna peu a un major grau d’invenció narrativa, a un relat d’aparença més convencional, amb bons i dolents (Edison, acèrrim rival de Tesla; o l’envejós Angus Napier, l’ajudant de l’últim mecenes de Gregor), i amb trets obertament ficcionals, com el relat de ressons mítics, gairebé premonitori, del naixement de Gregor, geni de l’electricitat, en la foscor d’una mitjanit tempestuosa il·luminada per un llampec “gegantí”, o com l’atropellament que pateix ja ancià, una escena quasi hitchcockiana en què uns coloms es llancen sobre Angus, begut, i li fan perdre el control del cotxe.
Però Llampecs,
molt ben traduïda per Anna Casassas, no és Amadeus:
Echenoz evita el maniqueisme i insinua, amb el seu estil precís, entre franc i
reticent, les debilitats i les mancances que fan que Gregor/Tesla, un savi
obsessiu, rampellut i incapacitat per a les convencions socials, acabi
convertit en un solitari oblidat de tothom. La seva contradictòria figura
planteja els límits de vegades incerts entre geni i bogeria, entre invenció i
còpia, entre generositat i egoisme.
Com a
colofó de la trilogia, Llampecs rebla
un original i apassionant fresc simbòlic sobre el segle XX, quan Europa es
tomba cap a Nord-amèrica. Tot i que el nom de Gregor porti ressons kafkians, la
mirada d’Echenoz no és gens mitteleuropea. La fascinació pels Estats Units i la
seva cultura, ja present en obres anteriors, com la cèlebre Cherokee, es nota força en la trilogia. Així, si a Ravel ocupa un lloc destacat la gira triomfal que Ravel va fer el 1928 pels Estats Units i Canadà, i a Córrer Nord-amèrica és, en plena Guerra Freda, el territori tabú al qual les autoritats comunistes de Txecoslovàquia no deixen mai que Zatopek vagi a competir, la presència dels Estats Units es fa molt evident a Llampecs. D'entrada, perquè hi transcorre la majoria de la novel·la i Gregor encarna, amb totes les ambivalències, la cristal·lització del somni americà de l'emigrant que s'obre pas i hi triomfa.
Però és que, a més, des del punt de vista narratiu, les referències i els recursos manllevats de l'edat daurada del cinema nord-americà són pertot arreu. Per exemple, en un fragment com el següent:
La seu de la Western Union: després d'un vestíbul seguit d'uns quants vestíbuls quilomètrics més –aranyes, marbres, catifes, estàtues, quadres, tapissos– compassats de conserges, ja prou llargs de travessar, finalment un tràveling frontal molt lent fa aparèixer en George Westinghouse en persona, instal·lat darrere d'una taula de despatx gòtica al fons d'una sala de les dimensions d'un estadi.
I el cinema serveix també d'analogia en la descripció d'un personatge clau com Angus Napier:
És un noi baix d'aire poruc però perillós, sorneguer encara que una innocència de vegades perduda per la seva mirada, ingènua i tossuda com la d'un àngel, faci la competència a aquest aspecte garneu i li doni un aire de nen una mica boig, capaç de torturar algú fins a la mort mentre l'abraça plorant i li consagra l'amor i la vida entre dues sessions al ferro roent, és a dir, un plagi anticipat de l'aparença de l'actor Elisha Cook júnior, que naixerà a San Francisco al cap de deu anys, igual que en Richard Widmark, un 26 de desembre, abans de traslladar-se per créixer aquí a Chicago i després anar a Hollywood a desenvolupar el seu talent d'artista de segona fila.
Indubtablement, el rostre inoblidable d'Elisha Cook júnior, tan present com a secundari en el millor cinema negre americà, no solament és descrit a la perfecció per Echenoz, sinó que serveix per caracteritzar físicament i moralment Angus.
Es tanca, en definitiva, una de les millors propostes literàries sorgides en la primera dècada del segle.
Però és que, a més, des del punt de vista narratiu, les referències i els recursos manllevats de l'edat daurada del cinema nord-americà són pertot arreu. Per exemple, en un fragment com el següent:
La seu de la Western Union: després d'un vestíbul seguit d'uns quants vestíbuls quilomètrics més –aranyes, marbres, catifes, estàtues, quadres, tapissos– compassats de conserges, ja prou llargs de travessar, finalment un tràveling frontal molt lent fa aparèixer en George Westinghouse en persona, instal·lat darrere d'una taula de despatx gòtica al fons d'una sala de les dimensions d'un estadi.
I el cinema serveix també d'analogia en la descripció d'un personatge clau com Angus Napier:
És un noi baix d'aire poruc però perillós, sorneguer encara que una innocència de vegades perduda per la seva mirada, ingènua i tossuda com la d'un àngel, faci la competència a aquest aspecte garneu i li doni un aire de nen una mica boig, capaç de torturar algú fins a la mort mentre l'abraça plorant i li consagra l'amor i la vida entre dues sessions al ferro roent, és a dir, un plagi anticipat de l'aparença de l'actor Elisha Cook júnior, que naixerà a San Francisco al cap de deu anys, igual que en Richard Widmark, un 26 de desembre, abans de traslladar-se per créixer aquí a Chicago i després anar a Hollywood a desenvolupar el seu talent d'artista de segona fila.
Indubtablement, el rostre inoblidable d'Elisha Cook júnior, tan present com a secundari en el millor cinema negre americà, no solament és descrit a la perfecció per Echenoz, sinó que serveix per caracteritzar físicament i moralment Angus.
Es tanca, en definitiva, una de les millors propostes literàries sorgides en la primera dècada del segle.
