ARQUEOLOGIA

El mes de març de l'any passat en va fer trenta que vaig publicar la meva primera ressenya literària. Va ser al Diari de Barcelona, a la secció "Tauleta de nit", on sortien breus ressenyes qualsevol dia de la setmana, fora del suplement de llibres. Tenia vint-i-sis anys i faltaven pocs dies perquè acabés un inútil i absurd servei militar a Lleida. Hi parlava de Foix vist per Ferrater, probablement amb més idees rebudes que pròpies, però no diria que ara l'escriuria gaire diferent. En realitat, gairebé sempre escrivim sobre idees rebudes i el que compta són els matisos, i la forma com les presentem.

     Fa molts anys, doncs, d'aquelles primeres ressenyes al Diari de Barcelona, que després vaig seguir publicant en altres mitjans (a l'Avui, molt poc temps; a El Temps, amb força més continuïtat). Ha estat un llarg aprenentatge que diria que ha quallat ja en aquest segle, primer a El Periódico i, després, al Quadern del diari El País, on encara escric de tant en tant.

     Davant el periòdic i recurrent debat sobre la qualitat, la venalitat (i la banalitat) de la crítica literària (l'últim, o potser ja penúltim, episodi, aquí), només puc dir que, per mi, ha estat i és un exercici agraït i satisfactori personalment, gens rendible en termes econòmics (no n'he viscut mai) i que entenc com una extensió natural d'allò que més m'agrada fer en aquesta vida: llegir. És cert que, al principi, durant alguns anys, em va tocar picar pedra més d'una vegada i vaig haver de ressenyar llibres fluixos o dolents, llibres que no hauria llegit per pròpia iniciativa. Ara rarament ho faig: com diu Auden a The Dyer's Hand, és preferible no parlar dels llibres que no ens han agradat.

     Com més va, més d'acord estic amb el criteri de Ponç Puigdevall que una ressenya és un artefacte que ha de tenir valor literari per ell mateix. El que hi busco, quan l'escric, és endreçar les idees que m'han sorgit durant la lectura i transmetre-les de manera entenedora als possibles lectors del diari, tot deixant-los clar si, des del meu punt de vista, val la pena que llegeixin el llibre del cas. Per això, procuro ser bastant informatiu, oferint context històric i literari si trobo que cal, però evitant de fer-ne un resum: una ressenya és una invitació a la lectura, no un informe de lectura com els que encarreguen les editorials. Sovint, m'estimo més d'oferir la cita textual d'algun fragment, alguna frase que considero que pot insinuar el to del llibre, i busco sobretot explicar els punts d'interès que hi he trobat, allò que crec que el fa valuós i que crec que als hipotètics lectors també els podrà interessar.

     Les polèmiques i els retrets que, de manera recurrent, al llarg d'aquestes tres dècades, he sentit o llegit sobre la gent que escrivim sobre llibres als diaris m'han provocat a vegades alguns somriures, sobretot quan els proferien escriptors dotats d'un egocentrisme inconsolable que denunciaven el poder omnímode dels crítics o la canina submissió als dictats editorials. En l'improbable cas que això fos cert –i dubto que, si fos així, el retret sigués generalitzable–, jo dec viure en un món paral·lel. Els primers anys d'ofici, més o menys fins al canvi de segle, quan les ressenyes encara s'havien de portar físicament a la redacció –bé en paper, bé en disquets des que ens vam començar a informatitzar a mitjans del noranta–, el contacte personal encara tenia una certa importància, i hi havia temps per xerrar amb altres companys i fer safareig. Però fins i tot aleshores, per mi l'exercici de fer ressenyes ja era bastant el que cada cop més ha estat: una activitat saludablement solitària, isolada i isoladora, força al marge de grups i capelletes que no he freqüentat gaire. Tinc alguns amics i coneguts que són escriptors, però pràcticament cap dels meus millors amics no és del gremi.

     De les misèries del gremi editorial –ni més ni menys miserable que els altres– en tinc alguna anècdota, és clar, però tampoc n'ompliria gaires pàgines. Recordo que, molt al principi, la difunta Editorial Laia m'enviava cada mes un paquet amb les novetats que havien publicat. Ho trobava un disbarat i una despesa inútil, però, abruptament, van deixar de fer-ho després que vaig qüestionar la qualitat d'un llibre de narracions molt fluixet que havien tret. També he gairebé oblidat l'única persona que, en aquests trenta anys, no m'ha pagat les col·laboracions que li vaig fer, l'editor molt esquerranós d'una revista literària ja desapareguda: em va pagar la ressenya de prova, i després cap més de la desena que vaig fer fins que vaig dir prou. Es va ofendre molt quan li vaig reclamar que me les pagués.

     Amb tot, de l'episodi més entranyablement divertit no en fa ni dos anys. El maig de 2017, vaig rebre un missatge electrònic d'una persona que es presentava com a col·laboradora d'un gran grup editorial. El tema del missatge era "Ressenyes llibres" i deia això (no esmeno les faltes d'ortografia): "Desde [...] em observat el teu Blog, i ens agradaria poder disposar de la teva direcció postal per poder enviar totes les novetats dels llibres i així doncs, puguis fer ressenyes d'aquests. Moltes gràcies" Evidentment, vaig abstenir-me de contestar. No sé si era una incontrolada o si, de debò, algú de l'editorial li va posar al cap la idea que un blogaire com jo faria ressenyes de llibres per amor a l'art. En qualsevol cas, el missatge defineix molt bé el lamentable estat del món editorial més comercialitzat.