LA PRIMERA NOVEL·LA DE MIA COUTO: ESCRIURE SOMIANT

Mia Couto, Terra somnàmbula. Traducció de Pere Comellas. Edicions del Periscopi, 2018.

Ressenya publicada al "Quadern" del diari "El País" el 14 de març de 2019

El 1998, quan es va publicar la pèssima traducció castellana de Terra somnàmbula, la seva primera novel·la, el moçambiquès Mia Couto (1955) va explicar que quan es va firmar l’acord que va posar fi a la llarga guerra civil (1977-1992) posterior a la independència (1975), no hi va haver gaires manifestacions d’alegria als carrers. Al cap d’una setmana, però, es va posar a ploure molt i es va produir l’esclat popular: com si la pau només hagués arribat quan la natura va assentir-hi amb un senyal. L’anècdota ajuda a entendre aquest llibre bellíssim i dolorós, lúcid però esperançat. Alguna vegada s’ha dit que Couto fa realisme màgic: segons ell l’adjectiu sobra, perquè el que escriu es percep com a real a Moçambic.

“En aquell lloc, la guerra havia mort la carretera”, comença el llibre, publicat en portuguès el 1992. Una carretera deserta, un autocar calcinat ple de cossos carbonitzats: un paisatge desolador on arriben, fugitius, el vell Tuahir i Muidinga, un nen. A l’autocar troben unes llibretes on Kindzu, un altre nen castigat per la guerra, ha escrit la seva història. Muidinga les anirà llegint en veu alta en capítols alterns als del relat principal. La barreja de veus i fils narratius, que al final revela una estructura circular, teixeix la novel·la, on tot forma part de la realitat: els vius i els morts, les paraules i els somnis, les persones i la natura animada i inanimada.

Couto, poeta i narrador, biòleg i periodista, omple el llibre d’imatges esplèndides, sorprenents (un far sembla “una zebra descansant sobre una sola cama”), que il·luminen l’aspra ruta dels protagonistes, correlat del drama d’un Moçambic mort en vida, somnàmbul, abocat al suïcidi col·lectiu, on la llibertat és un miratge desfet per la por, la violència i l’abandonament: “Ara, jo veia el meu país com una d’aquelles balenes que venen a agonitzar a la platja”, lamenta Kindzu.

La forta càrrega política i social de la novel·la, gens pamfletària, toca la identitat i la marginació de les dones, i la seva capacitat de rebel·lia (la misteriosa Farida i la vídua Virgínia Pinto, una portuguesa doblement expatriada en el Moçambic independent). També traspua el racisme, fill del passat colonial tant com de la societat patriarcal africana: Kindzu i el seu amic indi Surendra somien una nació índica que superi el conflicte entre europeus i africans (“M’agrada la gent que no té raça”, diu el desarrelat Surendra, en un ressò de l’anterior llibre de Couto, els contes de Cada home és una raça, de 1990).

Terra somnàmbula reflecteix la difícil construcció d’un país sense la imposició colonial però que grinyola quan s’intenta sotmetre’l a l’ortodòxia comunista. Fascina el talent de Couto per escriure defugint el to de denúncia i el psicologisme de la novel·la europea. Fa servir recursos poètics: una creativitat lingüística prodigiosa que busca una expressivitat nova que transcendeixi el portuguès de la metròpoli i el faci porós a la tradició oral i animista de Moçambic. Cus magistralment el relat amb personificacions (llocs que “es cansen” de les persones), innovacions verbals (uns ulls “batabatats”) i constants jocs de paraules (polítics, com “administraïdor”, o poètics, com “temporuc del demà”). Kindzu qualifica el seu pare, Taímo, un vell visionari, d’“historiatruites” i, quan mor, diu que cau “a terra amb l’educació d’una fulla”.

“Escric a mesura que vaig somiant”, afirma Kindzu. Pere Comellas ha traduït molt bé aquesta escriptura d’aparença onírica, oferint-ne una versió admirable.

Tres novel·les de Mia Couto.