No sóc un lector ràpid, però el mes passat vaig llegir a un ritme frenètic les 350 pàgines de Hammerstein o el tesón, de Hans Magnus Enzensberger, llibre que m'havia regalat un bon amic a qui havia explicat temps enrere el meu entusiasme amb la lectura d'El corto verano de la anarquía, un dels títols més cèlebres d'Enzensberger. El que, quan comences a llegir, sembla només el relat biogràfic de Kurt von Hammerstein, un alt militar alemany contrari a Hitler, es converteix progressivament en el retrat de la seva singular família, d'origen noble, i, en acabat, dibuixa un esplèndid panorama d'Alemanya al segle XX, ple de drama, tragèdia i trauma.
He sentit el mateix neguit lector mentre devorava en tres dies escassos l'últim llibre de José Martí Gómez, Los Lara, gairebé tres-centes pàgines on també he trobat molt més del que n'esperava. De fet, el subtítol "Aproximación a una familia y a su tiempo" ja insinua que el que escriu Martí Gómez va més enllà de la biografia de José Manual Lara Hernández i el seu fill José Manuel Lara Bosch, els dos capitostos històrics de l'Editorial Planeta. Més i tot, diria que ni tan sols és una biografia en sentit estricte, perquè no té en cap moment l'ambició de seguir fil per randa els fets ordenats de la vida dels Lara. A canvi, acabes traient una imatge molt precisa dels dos personatges (sobretot del segon, Lara Bosch) , que Martí Gómez dota d'una consistència humana profunda, perquè va carregada de matisos i contradiccions, com aquells personatges de novel·la que fas teus encara que no t'hi identifiquis gaire.
La fascinació per Los Lara no m'hauria d'haver sorprès: sol passar-me amb els llibres que escriu Martí Gómez, periodista de llegenda o, senzillament, "el mejor reportero español", en afirmació d'Enric González que va a missa. És veritat que ell ho posa fàcil: no és un estilista refistolat, sinó que escriu clar i concís, amb una eficàcia espaterrant, veritable antítesi del periodista posturetes, del columnista filigranat. A canvi, la densitat informativa dels seus escrits resulta incomparable. Martí Gómez ha parlat amb tothom i ha escoltat tothom. Té una àmplia xarxa de fonts segures i fidedignes. Imagino que la seva discreció i una honestedat que presumeixo a prova de bombes li han obert les portes a franques confidències de tota mena de personatges, sovint poderosos o a prop del poder.
Que el que fa Martí Gómez a Los Lara no és d'eixe món es nota des de l'abrupta arrencada del llibre, una cita de tres pàgines que reporta fragments del diari de Carme Ribé de 1939. Ribé, que tenia divuit anys aleshores i que més endavant seria una activa i exemplar bibliotecària en la represa de la cultura catalana sota el franquisme, no té, aparentment, res a veure amb Lara. Però les primeres línies que Martí Gómez cita del seu dietari desperten una alerta en el lector que sàpiga l'origen de l'imperi Lara:
No sé cuántos años debe tener. Infinitamente más que yo, que sólo tengo dieciocho. De momento por lo único que me ha interesado es porque me ha invitado a merendar. Hemos ido a un bar. Él sólo ha bebido. Yo he devorado unos bocadillos. Hacía siglos que no había comido un pan tan bueno. Él ha reído mucho con mi hambre. Ha llegado a Barcelona con las tropas de Franco y me lo presentó un vecino de escalera. Ha hecho unas bromas sobre los rojos que nos mataban de hambre.
Basten aquestes línies per evocar José Manuel Lara Hernández entrant a Barcelona amb l'exèrcit franquista. No consta que Ribé hagués conegut Lara ni Martí Gómez ho afirma enlloc, però aquest soldat franquista que mostra la seva superioritat de vencedor és com el diapasó que dona el to per començar el relat de la família. L'extensió de la cita, que va més enllà d'aquest paràgraf i dura tres pàgines, pot semblar exagerada, però resulta necessària per dibuixar l'escenari de pobresa, gana, foscor i misèria en què Lara Hernández va començar a obrir-se pas, beneficiant-se del seu instint comercial i de la seva posició de militar guanyador de la guerra. Aquest mecanisme narratiu és Martí Gómez en estat pur.
Tot el llibre va ple d'aquesta eficàcia literària (perquè el periodisme és literatura) que Martí Gómez fa tants anys que exerceix i que forma part del meu paisatge de referència des de ben aviat, als primers anys setanta, perquè escrivia a El Correo Catalán, el diari que comprava el meu pare i el primer que jo vaig llegir, i col·laborava a Radio Peninsular, l'emissora que escoltàvem a casa. Aleshores l'associava a la crònica negra i judicial, en què s'havia especialitzat. Amb el temps, he admirat la seva múrria i sensata visió del món polític i de la societat. Martí Gómez no ven motos i potser per això ha estat un personatge incòmode quan ha tingut una mica de marge per escriure el que volia. L'admiro sobretot com a exemple superior del cronista, de l'home capaç de descriure i de definir un fet o una època en poques paraules, com ho fa últimament als bitllets que llegeix els caps de setmana al programa A vivir que son dos días de la SER, o com ho havia fet a les glorioses notes de "Diario de un reportero", secció que va tenir a La Vanguardia fins que en van prescindir, suposo que amb l'excusa que ja tenia l'edat de jubilar-se però, molt probablement, perquè la seva llibertat torracollonera feina nosa. I és una meravella El corazón inglés. Una particular visión de Inglaterra y los ingleses, llibre de 2002 publicat sense pena ni glòria directament en edició de butxaca, que recull articles escrits en la seva etapa com a corresponsal a Londres. Que sigui anglòfil, com Enric González, per mi ja és el súmmum.
No sé cuántos años debe tener. Infinitamente más que yo, que sólo tengo dieciocho. De momento por lo único que me ha interesado es porque me ha invitado a merendar. Hemos ido a un bar. Él sólo ha bebido. Yo he devorado unos bocadillos. Hacía siglos que no había comido un pan tan bueno. Él ha reído mucho con mi hambre. Ha llegado a Barcelona con las tropas de Franco y me lo presentó un vecino de escalera. Ha hecho unas bromas sobre los rojos que nos mataban de hambre.
Basten aquestes línies per evocar José Manuel Lara Hernández entrant a Barcelona amb l'exèrcit franquista. No consta que Ribé hagués conegut Lara ni Martí Gómez ho afirma enlloc, però aquest soldat franquista que mostra la seva superioritat de vencedor és com el diapasó que dona el to per començar el relat de la família. L'extensió de la cita, que va més enllà d'aquest paràgraf i dura tres pàgines, pot semblar exagerada, però resulta necessària per dibuixar l'escenari de pobresa, gana, foscor i misèria en què Lara Hernández va començar a obrir-se pas, beneficiant-se del seu instint comercial i de la seva posició de militar guanyador de la guerra. Aquest mecanisme narratiu és Martí Gómez en estat pur.
Tot el llibre va ple d'aquesta eficàcia literària (perquè el periodisme és literatura) que Martí Gómez fa tants anys que exerceix i que forma part del meu paisatge de referència des de ben aviat, als primers anys setanta, perquè escrivia a El Correo Catalán, el diari que comprava el meu pare i el primer que jo vaig llegir, i col·laborava a Radio Peninsular, l'emissora que escoltàvem a casa. Aleshores l'associava a la crònica negra i judicial, en què s'havia especialitzat. Amb el temps, he admirat la seva múrria i sensata visió del món polític i de la societat. Martí Gómez no ven motos i potser per això ha estat un personatge incòmode quan ha tingut una mica de marge per escriure el que volia. L'admiro sobretot com a exemple superior del cronista, de l'home capaç de descriure i de definir un fet o una època en poques paraules, com ho fa últimament als bitllets que llegeix els caps de setmana al programa A vivir que son dos días de la SER, o com ho havia fet a les glorioses notes de "Diario de un reportero", secció que va tenir a La Vanguardia fins que en van prescindir, suposo que amb l'excusa que ja tenia l'edat de jubilar-se però, molt probablement, perquè la seva llibertat torracollonera feina nosa. I és una meravella El corazón inglés. Una particular visión de Inglaterra y los ingleses, llibre de 2002 publicat sense pena ni glòria directament en edició de butxaca, que recull articles escrits en la seva etapa com a corresponsal a Londres. Que sigui anglòfil, com Enric González, per mi ja és el súmmum.
Martí Gómez és infal·lible en la distància curta. Les disset cròniques del judici del Procés que ha publicat aquest any són exemplars en aquest sentit: en comtes de trepitjar el Tribunal Suprem, seguia les sessions des de llocs públics, com un bar, i així copsava la recepció popular d'aquest immens desastre, mentre aprofitava per incloure discretament les seves valoracions i per introduir dades i informacions procedents de les seves nombroses fonts.
És veritat, en canvi, que en el format de llibre Martí Gómez pot resultar una mica descurat, perquè tendeix a funcionar més per acumulació que per construcció, i per això he dit que Los Lara no és una biografia ortodoxa. Periodista de carrer, sagaç en la utilització de les fonts, en els seus llibres trobes, per exemple, que repeteix coses que ja ha dit abans, o de vegades es despista en citar algun nom. També, quan introdueix personatges i situacions, de vegades pressuposa el coneixement d'episodis que, per raó d'edat, potser no tots els lectors sabran. Però això no és res que l'editorial de torn no pugui arreglar amb una bona feina d'edició. Per això Los Lara, que ha sortit a Galaxia Gutenberg, és un llibre més endreçat --i sense errates-- que no pas El oficio más hermoso del mundo (Una desordenada crónica personal), les diguem-ne memòries que Clave Intelectual va publicar fa tres anys. Però tant és: si no ens perdem en collonades formals, tots dos són llibres imprescindibles per oxigenar-nos les idees, i alhora per divertir-nos (perquè, a més, Martí Gómez és sempre molt divertit i disposa d'un arsenal d'anècdotes inexhaurible).
És veritat, en canvi, que en el format de llibre Martí Gómez pot resultar una mica descurat, perquè tendeix a funcionar més per acumulació que per construcció, i per això he dit que Los Lara no és una biografia ortodoxa. Periodista de carrer, sagaç en la utilització de les fonts, en els seus llibres trobes, per exemple, que repeteix coses que ja ha dit abans, o de vegades es despista en citar algun nom. També, quan introdueix personatges i situacions, de vegades pressuposa el coneixement d'episodis que, per raó d'edat, potser no tots els lectors sabran. Però això no és res que l'editorial de torn no pugui arreglar amb una bona feina d'edició. Per això Los Lara, que ha sortit a Galaxia Gutenberg, és un llibre més endreçat --i sense errates-- que no pas El oficio más hermoso del mundo (Una desordenada crónica personal), les diguem-ne memòries que Clave Intelectual va publicar fa tres anys. Però tant és: si no ens perdem en collonades formals, tots dos són llibres imprescindibles per oxigenar-nos les idees, i alhora per divertir-nos (perquè, a més, Martí Gómez és sempre molt divertit i disposa d'un arsenal d'anècdotes inexhaurible).
És per això que s'ha de dir, sense embuts, que Los Lara és un llibre espaterrant, una perfecta composició de lloc --i de temps-- en què els Lara, naturalment, són els protagonistes principals, però que inclou alhora una extensa galeria on destaquen també els Plaza, rivals de Plaza-Janés; Daniel Sánchez Llibre, amic i enemic de junta a l'Espanyol; l'agent literària Carme Balcells, una altra llegenda del món editorial; l'economista Antón Costas, home clau al Cercle d'Economia (on Lara Bosch demostra que es pot ser català i espanyol i discrepar alhora, amb bones raons, tant de l'independentisme com del centralisme aznarista); els escriptors vinculats a l'editorial; i un munt més de personatges, importants i menors, de més de mig segle de la història d'Espanya i de Catalunya.
El talent literari del sagaç Martí Gómez es nota en detalls com l'esment del bridge, el joc de cartes exclusiu i no apte per totes les intel·ligències, que actua com a clau de volta de la transmissió del poder en l'imperi Lara. O en les pinzellades que retraten els anys de l'estraperlo i la misèria de la postguerra, com quan es refereix al pare dels Sánchez Llibre en un passatge de regust planià:
Sánchez Llibre padre participó en la Guerra Civil formando parte de la quinta del biberón y al finalizar la contienda se tuvo que quedar en el ejército para hacer el servicio militar. Luego fue viajante, en la época heroica de los viajantes, cuando salían de casa el lunes a primera hora de la mañana y regresaban agotados el fin de semana tras dormir en pensiones de mala muerte, comer en bares tristes y viajar en viejos autobuses y en trenes que nunca cumplían el horario.
Escrit en uns anys i en un segle ja distants de "cuando en las redacciones se escuchaba el fluir de la vida y no se habían sumido todavía en el aburrido silencio que impera hoy", Los Lara és un llibre apassionant que ofereix molt més del que promet i que caldrà que tingui en compte qualsevol persona que s'interessi per la nostra societat i per la nostra cultura dels últims vuitanta anys.
El talent literari del sagaç Martí Gómez es nota en detalls com l'esment del bridge, el joc de cartes exclusiu i no apte per totes les intel·ligències, que actua com a clau de volta de la transmissió del poder en l'imperi Lara. O en les pinzellades que retraten els anys de l'estraperlo i la misèria de la postguerra, com quan es refereix al pare dels Sánchez Llibre en un passatge de regust planià:
Sánchez Llibre padre participó en la Guerra Civil formando parte de la quinta del biberón y al finalizar la contienda se tuvo que quedar en el ejército para hacer el servicio militar. Luego fue viajante, en la época heroica de los viajantes, cuando salían de casa el lunes a primera hora de la mañana y regresaban agotados el fin de semana tras dormir en pensiones de mala muerte, comer en bares tristes y viajar en viejos autobuses y en trenes que nunca cumplían el horario.
Escrit en uns anys i en un segle ja distants de "cuando en las redacciones se escuchaba el fluir de la vida y no se habían sumido todavía en el aburrido silencio que impera hoy", Los Lara és un llibre apassionant que ofereix molt més del que promet i que caldrà que tingui en compte qualsevol persona que s'interessi per la nostra societat i per la nostra cultura dels últims vuitanta anys.
