FERRATER, FULGOR A CLASSE
Gabriel Ferrater, Curs de literatura catalana contemporània. Edició de Jordi Cornudella. Empúries, 2019.
Ressenya publicada al "Quadern" del diari "El País" l'11 de juliol de 2019
Diu molt del malaguanyat
Antoni Comas, flamant primer catedràtic de llengua i literatura catalanes de la
Universitat de Barcelona després de la guerra civil, l’atreviment de convidar Gabriel
Ferrater (1922-1972) a impartir un curs de literatura el 1965. Inquiet,
autodidacte, esperit lliure, Ferrater encara estava acabant Filosofia i
Lletres, abandonada i represa intermitentment des de 1954, i va caldre
contractar-lo com a conferenciant, fora del programa acadèmic oficial. Però
Comas n’esperava molt: va encarregar que es gravessin les lliçons per publicar-les
en un llibre.
Mig segle
després, quin fulgor conserven aquelles lliçons dels cursos 1965-66 i 1966-67! N’havíem
llegit una bona part, separadament, en els volums La poesia de Carles Riba (1979), Foix i el seu temps (1987) i Tres
prosistes: Joaquim Ruyra, Víctor Català i Josep Pla (2010), però només ara
que les tenim totes reunides i ordenades podem copsar-ne l’abast. Ras i curt:
aquell extraoficial Curs de literatura
catalana contemporània se situa en un lloc destacat del nostre corpus
crític.
Comas va encertar
de ple. Ferrater tenia al cap –un dels més ben moblats de què hem gaudit– un
panorama precís i raonat de la literatura catalana. Un panorama ben
contextualitzat: domina tota la tradició europea i recorre a Mallarmé, Goethe,
Emily Brontë, Saint-John Perse, Dante o Brecht quan l’ajuden a explicar l’obra dels escriptors catalans. De cap a cap del
curs –i a les dues conferències complementàries, posteriors, publicades en
apèndix–, sorprèn l’exigent coherència amb què
relliga autors, obres i plantejaments. Les gravacions reflecteixen la vitalitat
i la clarividència de Ferrater. No perd mai el fil, tant si fa excursos per
explicar anècdotes o perfilar detalls, com si generalitza i sintetitza o bé comenta
de prop els textos. Hi conflueixen el lector constant i assaonat, el poeta que coneix
l’ofici i l’amic d’alguns dels autors. I fascina que bé que transmet la seva nítida
composició de lloc de les lletres catalanes i com resumeix temes com el
simbolisme, l’avantguarda i la mètrica amb un didactisme envejable.
La posició
crítica de Ferrater és rotunda. Defuig les dues tendències dominants aleshores:
l’escolàstica nacionalista i la marxista. “Espero
que tots sabem que el patriotisme és una mena de residu innoble de les edats
tenebroses d’Europa”, engega als alumnes blasmant el catalanisme, “mal
crònic” i “instrument de tortura” que encotilla els escriptors fins que Riba i
Pla se n’alliberen. Igualment, retreu que la mecànica interpretació sociològica
de Fuster, Castellet i Molas –vàlida com una eina més– aboca a simplificar. Al
moll del curs hi ha una idea essencial: la literatura triomfa quan l’escriptor sap
servir-se de la llengua amb la força de la imaginació artística. Per això la crítica
ideològica, aplicada amb militància, va coixa: “Les idees són el començament de
la poesia, no pas el final”. I qui diu idees, diu les emocions personals de
l’escriptor, secundàries en l’obra literària, que suscita emocions noves mitjançant
l’artifici verbal: “Un literat escriu per expressar la seva imaginació”.
Ferrater fa
veure aquest procés en set escriptors (Guerau de Liost, Carner, Riba, Foix,
Ruyra, Víctor Català i Pla, amb esments de pas a Maragall, Puig i Ferreter,
Salvat-Papasseit, Joan Oliver, Josep Sebastià Pons, etc.) i ens hi obre
perspectives alienes a tòpics i reduccionismes: Carner, contra les etiquetes de
simbolista i frívol, exhibeix un pessimisme molt realista i una gran altura
moral; Carles Riba traspua vitalitat per les esquerdes de la màscara hieràtica
amb què sovint l’hem conegut; Foix, més que el surrealista que no és, mostra una
“imaginació racional, lúcida i a distància del seu objecte”; Pla, lluny de cap
bonhomia localista, és el més modern i conscient dels nostres prosistes; i la
innovadora lectura de Solitud, en
clau psicoanalítica i homosexual, prefigura les aproximacions actuals arran del
rescat de la narrativa completa de Caterina Albert.
