HIVERNS VENECIANS
Aturada en el temps, banyada per unes
aigües que l’ensorren a poc a poc mentre la immortalitzen en la seva
extraordinària singularitat urbana, de Venècia, si deixem de banda el turisme
de masses i de selfi, n’hi ha gairebé tantes imatges com visitants ha tingut,
perquè, tot i no ser una gran ciutat, és inacabable, multiforme, diversa. Quan vaig
llegir la biografia de Vivaldi per H.C. Robbins Landon, em va sorprendre
adonar-me que de fet, al temps del gran músic, la ciutat ja vivia una certa
decadència, que la màxima esplendor quedava segles enrere. Ara que el descens
dràstic de visitants a causa de la pandèmia ha “salvat” Venècia –qui sap si
definitivament– de la voracitat dels megacreuers i de la sobreexplotació turística,
aquest peculiar llibre de 1989 que li va dedicar Joseph Brodsky (1940-1996) ens
retorna al final del segle XX, quan els “nous batallons alemanys o els ubics
japonesos” que hi feien nosa a l’escriptor rus nacionalitzat nord-americà només
eren una pàl·lida prefiguració del desori massiu recent.
Fondamenta degli Incurabili no és ni una
guia ni un diari de visita. Tampoc és una col·lecció de proses poètiques, a
pesar que consta de 51 fragments d’extensió desigual on, més d’un cop, traspua
la mirada del gran poeta que és Brodsky (“La lluna, extraordinàriament alta,
travessada per la firma burocràtica d’un núvol, semblava una t insòlita i afilada”). Sens dubte, el
llibre el gaudirà més qui ja hagi estat a Venècia i se n’hagi enamorat, perquè
hi trobarà motius de reconeixement. I coneixement i reconeixement són ben
presents en el que n’escriu Brodsky.
La
seva Venècia és atípica. No és la lluminosa de l’estiu ni l’acolorida i llampant
del Carnaval. Hi va cada any al principi de l’hivern –“l’estació equivocada”,
ironitza– aprofitant les cinc setmanes de vacances acadèmiques de què disposa
com a docent universitari. Però no es tracta de l’oci d’un professor qualsevol.
D’entrada, perquè hi va a treballar, a viure-hi: “per acabar una obra, traduir,
escriure un parell de poemes”. A més, quan hi aterra per primera vegada, el
1972, amb trenta-dos anys, acaba de ser expulsat de l’URSS, i s’ho paga amb el
primer sou universitari nord-americà. La tria té alguna cosa d’afinitat
electiva, perquè Venècia ja era, en la infantesa i la joventut sota el règim
soviètic, una promesa de fugida, una presència literària i cultural, alguns records
tòpics però clavats al cor (unes postals, una petita gòndola de coure made in China). Fins i tot l’aire nòrdic
de Venècia i els seus canals li evoquen la ciutat natal, “com una extensió de
Sant Petersburg en una història millor, per no parlar de la latitud”.