diumenge, 21 de febrer de 2021

 

OFICI DRAMÀTIC




















Frederic Soler, Lo ferrer de tall. Adesiara, 2020.

Ressenya publicada al "Quadern" del diari El País el 18 de febrer de 2021.

Per comoditat o per inèrcia, encara és freqüent que manuals escolars i articles de premsa descriguin la literatura catalana amb esquemes encarcarats i poc funcionals que el món acadèmic ha qüestionat o senzillament abandonat. La Decadència i la Renaixença, per exemple, formen una contraposició molt efectista però que no coincideix ben bé amb la continuïtat històrica. En el cas de la segona, a més, ha estat sotmesa a la magnificació romàntica operada pel nacionalisme. Des del punt de vista de la història social, cultural i política, la magna aportació recent de Joan-Lluís Marfany a Nacionalisme espanyol i catalanitat (1789-1859) ha ajudat a posar al seu lloc els pioners renaixentistes, que, sent patriotes catalans, no deixaven de ser-ho també espanyols. Per la banda de la literatura, la publicació d’obres com Lo ferrer de tall (1874) evidencia que abans de Verdaguer, autor capital, ja existia un panorama literari gens menyspreable i que cal tenir en compte.

         L’edició que brinden Adesiara, amb l’exquisida cura editorial marca de la casa, i Ramon Bacardit, bon coneixedor del teatre del segle XIX, és ideal per fer aquest exercici de relectura. D’entrada, el respecte del català prefabrià –encertat criteri dels editors– demostra que, en mans de Frederic Soler (1839-1895), la llengua tenia una vitalitat i una aptesa literària òptima. Escrit en vers heptasíl·lab, Lo ferrer de tall és un drama que, un segle i mig després, flueix i sona prou bé, força més proper al català actual que moltes carrinclonades renaixentistes.

Quan Soler l’escriu ha deixat de ser un apocalíptic, el blasmat satíric de les “gatades”, el Pitarra del “català que ara es parla”, i s’ha convertit en un integrat autor de drames històrics i de costums que estrena al Romea, ja l’escenari habitual d’un teatre en català d’èxit creixent. Però convé no simplificar massa. Bacardit observa raonablement a la introducció que aquesta etapa final de Soler, menys radical, més aburgesada si es vol, potser no és tant una “dretanització” –el retret que li feia la crítica militant de fa mig segle– com un prova que l’establishment jocfloralista, conservador i tradicionalista, s’havia obert a autors de l’òrbita popular i progressista com Soler per una mera raó de subsistència, de necessitat de públic.

El cert és que, llegit ara, Lo ferrer de tall és una obra que permet pensar, per exemple, en una altra figura discutida però popular: Sagarra i el seu famós teatre de postguerra. La peça reuneix ingredients propis del bon teatre comercial: combina humor i drama; intriga i sentimentalisme; passatges lírics i diàlegs bufonescos, amb el graciós de torn; figures emblemàtiques enfrontades (el ferrer i el baró), que permeten una lectura política contemporània, encara que l’obra estigui ambientada a Olot en temps de Felip V. I l’ofici teatral de Soler llueix, per exemple, en l’escena muda amb què acaba el segon acte.

        Si no és una obra mestra, Lo ferrer de tall ha resistit prou bé el segle i mig de vida. El seu romanticisme no és ranci, i el conflicte social que mostra cau més a prop del progressisme federalista de Soler i el seu amic Valentí Almirall que de l’elitisme catòlic dels detractors benpensants. Un drama, doncs, que fa de bon llegir.