TRES NOVEL·LES DE MIA COUTO (i 3): ENIGMES DE MOÇAMBIC

Mia Couto, La confessió de la lleona. Traducció de Pere Comellas. Edicions del Periscopi, 2016.

Una versió abreujada d'aquesta ressenya es va publicar al "Quadern" d'El País el 27 de maig del 2016

L’abril passat, mentre Mia Couto (1955) presentava a Catalunya La confessió de la lleona, una cooperant espanyola va ser expulsada de Moçambic després de ser detinguda en una concentració que denunciava el masclisme i l’assetjament sexual a les escoles. Era més que una casualitat. Després de la fi de la guerra civil (1977-1992), Moçambic no ha aconseguit espolsar-se els vicis del patriarcat: “nosaltres, les dones, cada matí continuem despertant-nos en una antiga i inacabable guerra”, diu la Hanifa, un dels personatges d’aquesta novel·la de 2012. De fet, la qüestió dels abusos sexuals en la nova societat moçambiquesa, que va passar aviat del socialisme a un capitalisme desarrelat, no és un tema nou en l’obra de Couto, però ocupa un lloc central a La confessió de la lleona, com es nota en la descripció domèstica que fa la Hanifa: “En un instant, estava refet l’ordre de l’univers: nosaltres, les dones, a terra; el nostre pare passejant-se dins i fora de la cuina, exhibint la possessió de tota la casa”. I conclou: “una dona, aquí, no és ningú”.

Couto aborda aquest tema cru i violent amb gran saviesa narrativa. Com en una novel·la anterior, L’últim vol del flamenc (2000), recorre a un escenari rural on s’esdevé un fet misteriós (en aquest cas, uns lleons que ataquen les dones del poblat) que forasters de Maputo, la capital, han d’investigar i resoldre. Retrobem també el relat coral, un palimpsest de veus entrecreuades i sovint contradictòries: d’una banda, els narradors en capítols alterns –la Mariamar, germana de víctimes dels atacs, i Arcàngel Baler, el caçador que ha d’acabar amb els lleons–; de l’altra, les veus evocades en els epígrafs que encapçalen cada capítol –un tret habitual en Couto–, que tant són citacions literàries com proverbis o textos ficcionals, com els apunts de l’escriptor que acompanya Arcàngel per documentar l’expedició i amb qui Couto introdueix una irònica reflexió metaliterària sobre la visió europea de les cultures africanes.

     Gustavo Regal, l'escriptor, podria ser un retrat de Mia Couto: "L’escriptor és un home blanc, baix, amb barba i ulleres. És un intel·lectual famós, diverses persones paren per demanar-li autògrafs”. Com Couto als temps de la lluita anticolonial, Regal va abraçar la causa revolucionària: “Temps enrere somiava fer servir una arma, volia ser guerriller. Dèiem, en aquell temps, que la llibertat naixeria del canó d’un fusell”. Però cal no anar més enllà de la broma autoreferencial, del joc amb una imatge estereotipada de l’escriptor d'èxit. Arcàngel critica Regal perquè “no entendre res ha passat a ser la seva activitat més exitosa des que ha arribat a Kulumani” i el menysprea perquè considera que té un interès egoista pels vilatans: "Doncs l'escriptor és un necròfag. S'ha embarcat en aquest viatge per picotejar desgràcies, entre supervivents el dol dels quals és el silenci". Aquest servir-se de la gent marginada se situa als antípodes de l'actitud literària i cívica de Mia Couto. En tot cas, la figura de Regal és una peça més de la reflexió, dels dubtes que la novel·la planteja sobre la validesa i la utilitat o la inutilitat de l’escriptura: escriu l’escriptor, escriu també el caçador (que, al final, s'allibera en part escrivint i rebent el reconeixement que li dispensa per això Regal) i escriu, també, la Mariamar: “En un món d’homes i de caçadors, la paraula va ser la meva primera arma”.

     Si L'últim vol del flamenc s'encetava, més que amb ironia, amb un humor brutal, que fregava l'astracanada (uns cascos blaus explotaven misterosament i de les restes només en quedaven els penis), a La confessió de la lleona, més enllà de la ironia ja esmentada, se'ns revela un Couto més agre, més seriós. No és que no hi hagi humor, però es nota menys, i predomina un escepticisme dolorós, una certa sensació d'enclaustrament i de fracàs del país després de l'esforç d'alliberament que va representar la guerra civil: "Kulumani és un lloc tancat, envoltat per la geografia i atrofiat per la por [...] No ens calen enemics. Sempre en tenim prou amb nosaltres mateixos per derrotar-nos". L’anècdota dels lleons, basada en un fet real viscut per Couto, es descabdella, en definitiva, amb una mirada poètica, amb una forta càrrega metafòrica. Així, els lleons que ataquen les dones de Kulumani "no sortien del boscatge. Havien nascut del darrer conflicte armat". Sembla com si només amb aquesta aproximació, que escapa sovint a l’explicació racional, fos possible no ja relatar el drama dels abusos, sinó també la complexa realitat d’un Moçambic encara en construcció, una polifonia de llengües i de tradicions no sempre fàcils de conciliar amb la modernització d’un Estat que, a més, ha de fer front a la riquesa que auguren les prospeccions de gas a Cabo Delgado.

Des de l’any 2000, Couto ha publicat set novel·les i un sol llibre de contes, en un gir respecte a la primera meitat de la seva obra, encetada el 1986 i famosa per la prodigiosa creativitat d’uns jocs de paraules dignes de Joyce, que il·luminaven els contes amb foguerades poètiques i notables descàrregues d’humor. Ara, més quintaessenciat, menys juganer, Couto no ha perdut gens de força lírica, i la història de La confessió de la lleona resulta, per dir-ho com un dels personatges, “senzilla però enigmàtica, com tot el que passa a Kulumani”. Pere Comellas ha traduït aquesta novel·la torbadora i creixentment desassossegant cenyint-se molt a l’original, en una bona versió que permet gaudir d’un Couto madur, desencantat per un Moçambic que no acaba de vèncer els seus dimonis, però que es resisteix a tancar el relat sense obrir portes als personatges, perquè, com va dir en una entrevista, “sóc un pessimista amb molta esperança”.

TRES NOVEL·LES DE MIA COUTO (2): L'AFINADOR DE SILENCIS

Mia Couto, Jesusalém. Editorial Caminho, 2009.

No sé si hi ha una forma Mia Couto, un tret identificador de les seves novel·les (dels seus contes n'he llegit pocs, i fonts ben informades em diuen que potser són millors i tot que les novel·les). Els lectors tendim de vegades a simplificar, a quedar-nos en la crosta de les obres literàries. Un autor es trencarà les banyes per reinventar-se en cada llibre, o assajarà noves vies i sortides a la seva creativitat, però és possible que les expectatives generades pels escrits anteriors determinin que el lector hi busqui la seguretat del que ja coneix i li ha agradat, i que esperi repetir el goig que va experimentar en el passat, fixant-se més en el tret idiosincràtic de l'autor que no pas en la novetat o la variació. La raó, probablement, es troba a mig camí d'aquests dos plantejaments, perquè ni tota innovació és reeixida ni la tradició és rebutjable pel fet de ser-ho.

     El cas és que les novel·les que havia llegit de Mia Couto en els darrers anys m'havien agradat sense entusiasmar-me i trobava que estaven força pastades d'un mateix motllo, d'una forma familiar: el relat coral, l'entrecreuament d'històries, el palimpsest de veus propi de l'entorn de tradicions orals en què sorgeix la seva narrativa, d'altra banda sòlidament literària i vinculada al fet de l'escriptura. Només el record de la seva primera novel·la, Terra somnàmbula, s'allunyava d'aquesta matriu, amb els dos protagonistes aïllats o abandonats als marges de la guerra civil moçambiquesa. Però fa massa anys que vaig llegir aquesta novel·la i no me'n queda una memòria gaire precisa, entre altres raons perquè la infame traducció d'Eduardo Naval s'imposava sobre la impressió d'haver llegit una gran novel·la.

     Per això, el començament de Jesusalém (que es va traduir al castellà i va passar sense pena ni glòria) em va impactar molt. El primer capítol, titulat "Eu, Mwanito, afinador de silêncios", s'obre amb aquestes paraules: 

A primeira vez que vi uma mulher tinha onze anos e me surpreendi subitamente tão desarmado que desabei em lágrimas. Eu vivia num ermo habitado apenas por cinco homens. Meu pai dera um nome ao lugarejo. Simplesmente chamado assim: "Jesusalém". Aquela era a terra onde Jesus haveria de se descrucificar. E pronto, final.

     Meu velho, Silvestre Vitalício, nos explicara que o mundo terminara e nós éramos os últimos sobreviventes. Depois do horizonte, figuravam apenas territórios sem vida que ele vagamente designava por "Lado-de-lá". Em poucas palavras, o inteiro planeta se resumia assim: despido de gente, sem estradas e sem pegada de bicho. Nessas longínquas paragens, até as almas penadas já se haviam extinto.

     És una arrencada memorable. Concreta, precisa. I generadora de suggeriments i d'expectatives. Sembla insinuar un relat distòpic, la vida després d'alguna mena d'apocalipsi, fins i tot amb les implicacions religioses que hi ha darrere el nom del lloc, aquest Jesusalém que només funciona en portuguès, perquè traduït literalment com "Jesusenllà" (o "Jesusallende", com seria en castellà) perd la gràcia de l'original, en què Jesusalém i Jerusalém són quasi homòfons. Imagino que l'opció "Jesusalén" de la versió castellana és una solució a mitges, i en aquest sentit potser hauria estat una bona alternativa emprar el títol amb què la novel·la es va publicar al Brasil: Antes de nascer o mundo, que encaixa molt amb el sentit de la novel·la (de fet, a la penúltima frase del llibre Mwanito afirma: "Afinal, o mundo nunca chegou a nascer"). O amb aquestes paraules que vénen poc després dels paràgrafs inicials i que confirmen la primera impressió de món tancat i aïllat:

A humanidade era eu, meu pai, meu irmão Ntunzi e Zacaria Kalash, nosso serviçal que, conforme verão, nem presença tinha. E mais nenhum ninguém. Para dizer a verdade, esqueci-me de dois semi-habitantes: a jumenta Jezibela, tão humana que afogava os devaneios sexuais do meu velho pai. E também não referi o meu Tio Aproximado.

     Cinc homes i una burra en una mena de no-lloc, en un paratge remot. A partir d'aquest plantejament tan definit, Couto desenvolupa la seva història, gairebé sempre amb la veu de Mwanito, el nen que afina (o esmola) silencis. El relat és més lineal que en altres novel·les, a primera vista pot semblar fins i tot més clàssic, més "occidental": cinc personatges tancats en un àmbit clos. Probablement aquesta és una falsa expectativa, o una d'aquelles simplificacions que deia. No crec que Couto hi hagi renunciat a la mirada profundament africana que el caracteritza ni que li hagi agafat un rampell d'ara-em-possaré-estupendo-perquè-vull-que-em-donin-el-Nobel-i-faré-una-novel·la-clàssica. No, senzillament ha agafat una colla de personatges propis del seu món narratiu i els ha tancat en un espai reduït, tot i que obert, perquè es troben en plena naturalesa, i ha desenvolupat amb ells tot un món familiar, amb una forta càrrega de dolor i de brutalitat, de fracassos i de sentiments de culpabilitat, però també d'esperances i d'il·lusions, encarnades sobretot en Mwanito i Ntunzi. Primer desplega l'explicació d'aquest món tancat, d'aquest atípic microcosmos familiar masculí, i després el posa en qüestió amb la introducció d'un personatge femení: una dona, una blanca, una portuguesa.

     El resultat és que Couto capgira les expectatives inicials, jugant fins i tot amb la intriga, un tret que potser no és gaire habitual en ell, però que aquí serveix per reforçar la densitat del relat familiar, de les ombres del passat --ombres personals, ombres del colonialisme, ombres de la guerra civil-- , fins a tancar la novel·la amb una resolució emocionant, que entomes amb aquell sentiment contradictori que provoquen les grans novel·les: les ganes d'arribar a l'última pàgina per saber com acaba tot i, alhora, el desig que el relat no s'acabi mai, perquè els personatges se t'han ficat al cap i, doncs, també, en la teva vida, i no vols abandonar-los. Quan acabes l'última pàgina vols seguir acompanyant Mwanito en la seva recerca, en el camí de la seva vida. Després del dolor, de l'aïllament, dels silencis d'una infantesa en part negada, el final de Jesusalém obre moltes portes, té un sentit positiu i esperançador.

     Ara que acabo de llegir Canadà, de Richard Ford, una altra gran novel·la narrada des del punt de vista d'un nen al qual es priva d'una infantesa convencional, m'adono que la perspectiva de Couto és tremendament eficaç. Jesusalém sorprèn, colpeix i commou profundament, i m'ha fet mirar la seva narrativa amb ulls nous, amb un interès renovat i amb un respecte absolut. I, com altres llibres seus, m'ha fet estimar Moçambic, un país amb tanta vida, on, com va explicar Henning Mankell, per no tallar un arbre, el propietari d'un hotel, en fer les obres d'ampliació, permet que el tronc i les branques travessin el bany d'una de les habitacions noves. Sens dubte, Jesusalém és un llibre memorable, que valdria la pena traduir al català.

TRES NOVEL·LES DE MIA COUTO (1): VEUS D'UNA ÀFRICA MESTISSA

Mia Couto, Un riu que es diu temps, una casa que es diu terra. Traducció de Núria Prats Espar. Edicions 62, 2009.

Ressenya publicada al "Quadern" d'El País el 15 d'octubre del 2009.

Quan fa un parell d'anys es discutia si a la Fira de Frankfurt s'havia de portar escriptors catalans en castellà, el director de l'Institut Ramon Llull, Josep Bargalló, va argumentar que "Mia Couto és de Moçambic però pertany a la literatura portuguesa". Tenia raó, en part, si entenem l'adjectiu com "en portuguès". I dic en part basant-me en el matís posterior de Bargalló: "Això passa a totes les literatures, excepte les orals". L'obra del moçambiquès Mia Couto (1955) cobra plena significació en el fet que, escrita en la llengua oficial del seu país, que parla el 90 per cent d'una població la meitat de la qual és analfabeta, incorpora també, en el fons i en la forma, elements del mosaic de les altres 42 llengües de Moçambic, amb poca o nul·la tradició escrita (cap d'elles té una paraula per dir cultura).

      Autor prolífic, contista, novel·lista i periodista, poeta quan escriu versos i en molts girs de la seva prosa, Couto és la figura més popular, reconeguda a escala internacional, d’una literatura genuïnament moçambiquesa no només perquè és mestissa (escriu en un portuguès amb peculiaritats morfològiques locals i inclou paraules de les llengües orals), sinó perquè planteja les contradiccions d’un país que, un cop assolida la independència el 1975, es va abocar a una llarga guerra civil (1977-1992), reflectida sobretot en la seva primera i més famosa novel·la, Terra somnàmbula (1992).

Ara arriba la quarta de les sis que ha publicat, situada en el que podríem anomenar el “desencant” del Moçambic actual. L’itinerari del jove Mariano, de retorn a l’illa natal de Luar-do-Chão pel funeral del seu avi, patriarca del clan, és l’eix d’una novel·la molt coral, plena de personatges que es relacionen i parlen amb el protagonista explicant versions contraposades dels fets. Menys esquemàtica que El balcó del frangipani, l’altra novel·la de Couto traduïda al català, Un riu que es diu temps... segueix el gradual redescobriment per Mariano de la seva terra i dels seus orígens: “Abans m’entristia que aquí no hi hagués ciutat, una cantonada al costat de l’altra, els angles rectes dels camins. Ara, on poso els ulls, m’agradaria veure-hi únicament boscos [...] una terra que ningú pogués embrutar ni robar”. No és ecologisme barat, sinó constatar que la revolució moçambiquesa ―en què Couto, blanc fill de colons, va participar activament― ha decebut expectatives, substituint una elit política per una altra, generant noves discriminacions i racismes i donant l’esquena a l’africanitat. Així, la novel·la, crònica familiar, esdevé també crònica, lúcida però no pessimista, de les dificultats d’una jove democràcia, i reivindica una comunitat en què els morts no s’enterren, sinó que es “planten”, perquè “el mort és una cosa viva”, i en què les dones, abans de banyar-se al riu, li demanen permís per entrar-hi.

           La traducció sona bé en general, tot i algunes descurances i literalismes. En un text que es vol proper a l’oralitat, queda poc natural eliminar l’article, sobretot en diàlegs, quan s’esmenta algú pel seu nom (“Vols trobar Miserinha”, i no “Vols trobar la Miserinha”), i en canvi és incorrecte, per calc del portuguès, referir-se a “el mossèn Nunes” i no a “mossèn Nunes”. Hi ha vacil·lacions (alguns personatges ara es tracten de tu, ara de vostè) i errors com traduir flutuar per “fluctuar” (és “flotar”), però es transmet bé la creativitat verbal típica de Mia Couto (“desbaratabalat”, “malbucejar”, dones “provocalentes”).

JAUME VALLCORBA: ESBÓS BIOGRÀFIC

Els responsables de la revista acadèmica Estudis Romànics de l'Institut d'Estudis Catalans em van demanar l'any passat un resum biogràfic de Jaume Vallcorba destinat a la secció de necrologies d'aquesta publicació. Vaig pensar que el que se'm demanava no era una evocació personal, que ja vaig escriure al blog, sinó una aproximació a la seva vida. Vaig anar als fets, doncs, remenant papers a casa i a Internet, tirant de records propis i de persones que van conèixer Vallcorba, a les quals vaig fer preguntes, i vaig descobrir molt més del que jo sabia o vaig viure. El nou número d'Estudis Romànics acaba de ser publicat en paper i també es pot llegir en xarxa. Transcric aquí l'inici del meu escrit:

Resulta difícil imaginar la cultura catalana des de la fi dels anys setanta sense la figura singular de Jaume Vallcorba, mort prematurament als seixanta-quatre anys després de patir un tumor cerebral fulminant detectat a penes tres mesos abans. Editor llegendari de Quaderns Crema, professor universitari brillant i escriptor d’obra curta però consistent, Vallcorba encarna a la perfecció el paper de l’agitador cultural, de l’home que sacseja consciències i hàbits i aconsegueix fer més rica la tradició i la societat en què s’insereix. La seva presència sempre va resultar llampant, a contra corrent, i no passava desapercebuda, però, a diferència de tants personatges culturals de nyigui-nyogui, plens de faramalla i buits de contingut, el gruix intel·lectual que hi havia darrere la presència peculiar de Vallcorba no fa sinó engrandir la seva personalitat.

           Fill de l’enginyer i gramàtic barceloní Jaume Vallcorba i Rocosa i de Teresa Plana, filla de Constantí, que el 1964 va fundar l’Empresa Plana de transport en autocar, Vallcorba va néixer a Tarragona el 1949, on el seu pare va estar destinat pel Ministeri d’Obres Públiques entre 1943 i 1946 i on s’havien conegut la mare i el pare, tot i que la família, en què Vallcorba era el més gran de quatre germans, aviat es va traslladar a Barcelona. Va estudiar a La Salle Bonanova, on va fer el batxillerat de ciències i ja va començar a fer-se notar com a lletraferit: en una ocasió, va escriure un examen de biologia en vers. L’examen va ser qualificat amb un excel·lent, però l’hermano, després de felicitar-lo, li va dir que no calia que ho tornés a fer.

        Tot i haver fet el PREU –el curs pont preuniversitari– de la branca de ciències, va  triar estudiar Filosofia i Lletres a la flamant Universitat Autònoma de Barcelona, segons ell per seguir la qui seria la seva primera dona, Pucci Vilurbina. Però el cert és que Vallcorba venia ja d’una tradició familiar profundament lletrada i culta. L’avi patern, bibliòfil, havia tingut una biblioteca de prop de quinze mil volums, que es va perdre durant la guerra civil, i el pare, tot i l’ocupació professional com a enginyer, era un notori lletraferit i va anar aplegant, al seu torn, una àmplia biblioteca, a la qual va oferir lliure accés al seu fill. Molts títols eren en francès, llengua que el petit Jaume parlava també amb una professora de piano que va tenir, en un primera etapa de la seva condició poliglota, que el va portar més endavant a parlar també italià, anglès i alemany.

        L’adolescent Vallcorba, com tants joves de l’època, serà seduït per la cultura pop, que ell acabarà assumint d’una manera molt personal. A cavall entre la literatura, les arts plàstiques i la música, desenvolupa una inquieta carrera artística amb una clara orientació contracultural. Amic de Pau Riba, a qui més tard publicarà la novel·la Ena (1987), participa en concerts del contestatari Grup de Folk, sorgit als últims anys seixanta com a alternativa als Setze Jutges, i fa lectures poètiques “integrals”, com “Poeeeetna”, al Club de Joves de Tarragona, l’estiu de 1968, que ell mateix descriu com un acte que barreja “colors, sons psicodèlics, olors i gustos”. Dins d’aquesta tendència, el 1972 compra el taller de serigrafia Aiguadevidre, que el pintor i gravador sevillà Manolo Gómez ha abandonat, i juntament amb Pucci Vilurbina, Oriol Tresserra i Alexandre Ferrer s’introdueix en el món del disseny gràfic, que tindrà un paper rellevant en la seva futura trajectòria editorial. Fins 1975, a Aiguadevidre s’estampen draps i davantals de cuina que es venen a Detrás, la flamant botiga d’artesania popular i experimental vinculada a Vinçon, i també es fan estampats pop per a samarretes de Groc, la primera botiga del dissenyador de roba Toni Miró. També s’hi imprimeix paper de regal i cartells, com el del primer concert a Espanya de Frank Zappa, encarregat pel promotor Gay Mercader.

L'article complet es pot llegir aquí.

SUITE PUIGDEVALL (i 3): REFLEXIÓ DEONTOLÒGICA

La crítica literària que es fa als mitjans periodístics no és ben bé un ofici, sinó més aviat una afició. Hi deu haver molt poca gent que en visqui, que ho tingui com a ocupació principal: encara que escriguis una ressenya setmanal, i penso que és minoria la gent que ho fa, val més que tinguis una altra feina per guanyar-te alguna cosa semblant a un sou decent. Jo diria que escrius ressenyes per gust, perquè t'agrada llegir. Abans de la crisi de la premsa a causa de la irrupció dels mitjans globals i digitalitzats, podia ser una manera de fer-se un sobresou, però em fa l'efecte que això ja és història. No dic que no hi hagi meritoris i grimpadors que s'hi dediquin per obrir-se pas, però em fa l'efecte que és una espècie en extinció perquè l'hàbitat literari s'està escarransint fins a l'extrem.

     Malgrat aquest canvi, associat a la crisi dels mitjans en paper, encara sovintegen els exabruptes dedicats a la corrupció dels crítics, un veritable clàssic del gènere. L'any passat, la insigne poeta a qui no queda més remei que defensar en nom de la llibertat d'expressió, però pels versos de la qual no posaria la mà al foc ni sota la més perversa de les coaccions, va tornar a insistir sobre el malvat poder de la crítica en una carta oberta involuntàriament còmica, no sense compadir-se dels últims mohicans de la decència: "Sé que hi ha crítics que voldrien llegir i no adular, però acabarien perdent la feina, ja que segons quines editorials o autors no es poden tocar". No és que, de tant en tant, no hi hagi hagut algun cas d'aquests (el de l'expulsió d'Ignacio Echevarría d'El País, tot i que ja una mica antic, és emblemàtic), però, vaja, es poden llegir crítiques diguem-ne negatives d'autors consagrats o "poderosos" amb una certa normalitat. Una altra cosa és que algú tingui ganes que parlin bé d'ell i vegi que la cosa no arriba i s'imagini perverses conspiracions.
     
     Però les cleques segueixen caient al clatell dels crítics. Fa un parell de mesos, va ser Empar Moliner qui, de manera discreta i sense escarafalls excessius, es va queixar d'una crítica que li havia fet Marina Espasa. Moliner, múrria, agraïa el comentari d'Espasa però en qüestionava l'ètica: una escriptora amb novetat als prestatges com Espasa no hauria de fer crítiques. Deixant de banda el fet que molta de la millor crítica que s'ha fet al llarg de la història l'han fet escriptors, l'argument de Moliner grinyola per tot arreu. Espasa és una bona lectora i si pel fet d'haver publicat un parell de novel·les, que és improbable que l'hagin fet rica, ha de deixar de publicar ressenyes, tots hi sortirem perdent, inclosa la butxaca d'ella.

     L'enrabiadeta de Moliner em va recordar un article ja una mica antic de Javier Marías en què proposava una sèrie de regles per fer crítica de llibres com Déu mana i que començaven, precisament, per l'argument emprat contra Espasa: "Un novelista no debería hacer nunca crítica de novela, ni un poeta de poesía, sobre todo de las de sus compatriotas" La intenció de l'article és bona. Marías hi fa servir arguments de tota mena: n'hi ha de raonables, d'obvis i d'exagerats, que de fet impedirien que gairebé ningú pogués escriure sobre llibres, sobretot en societats literàries petites com la nostra. D'altra banda, el mateix Marías reconeix sobre les regles que estableix: "Lo más probable es que yo mismo haya incumplido algunas, pero eso no sería óbice para propugnarlas. Como siempre en estos casos, esas reglas se formulan más como prohibiciones que como obligaciones, esto es: por la vía negativa" No cal que ho digui: fa poc s'ha sabut que ell, Pérez-Reverte, Almudena Grandes i altres escriptors han posat en marxa un web literari dirigit i "alimentat" per ells on apareixeran crítiques. També dels seus llibres, em pregunto? 
     
     He engegat aquest preàmbul per introduir les reflexions que em vaig fer quan em van proposar ressenyar Els convidats de pedra de Ponç Puigdevall. Es tractava de ressenyar el crític de referència del "Quadern" d'El País, on sortiria la ressenya. A més, l'any 2000, Puigdevall havia escrit una ressenya elogiosa del meu assaig sobre Ausiàs March al mateix "Quadern" (quan jo encara no hi escrivia). Sóc el primer que arrufo el nas i desconfio quan un suplement inclou la crítica d'una novetat d'un dels autors que hi escriu o que publica en el mateix diari. Som malpensats de mena i tendim a pensar que l'ensabonada està garantida. Segons el catecisme crític de Marías, aquesta ressenya devia estar fora de lloc. Vaig dubtar i vaig rumiar-ho: no s'hauria de parlar d'un crític de la casa? Seria tan injust com parlar-ne bé simplement per compromís i no perquè el llibre no s'ho valgués. Poc després em van encarregar també la ressenya de l'última novel·la de Puigdevall, el "temible" crític de novel·les (l'última víctima, Víctor Amela, autor d'una suposada novel·la en català digna d'un premi molt ben dotat). Vaig llegir els dos llibres seguits i les ressenyes van sortir amb poques setmanes de distància.

     Conclusions. Procuro no ressenyar llibres que no valen la pena (o que m'ensumo que no la valen), d'acord amb l'assenyat criteri expressat per Auden a The Dyer's Hand: "Lo único sensato que puede hacer un crítico es omitir toda mención de las obras que considera malas, mientras realiza una vigorosa campaña a favor de aquellas que considera buenas, especialmente si han sido ignoradas o subestimadas por el público" (cito segons la traducció La mano del teñidor, de Mirko Lauer i Abelardo Oquendo, publicada el 1973 a Barral Editores). He desestimat ressenyes després d'haver llegit mig llibre, i probablement no tornaria a fer el que ha fet Puigdevall amb Amela, un tipus de ressenya que, desobeint Auden, alguna vegada vaig escriure (amb víctimes com Maria de la Pau Janer i Paulo Coelho). Torno a donar-li la raó a Auden: "Atacar los libros malos no sólo es una pérdida de tiempo, sino también un peligro para el carácter. Si un libro me parece realmente malo, entonces el único interés que puedo tener para escribir acerca de él es la exhibición de mi inteligencia, mi ingenio y malicia. Es imposible que alguien reseñe un mal libro sin pavonearse".

     En tots dos llibres de Puigdevall he trobat una gran intel·ligència, i és indubtable que es tracta d'obres que tenen tots els números per passar desapercebudes, sobretot Els convidats de pedra, com el mateix Puigdevall remarca al pròleg: una col·lecció de ressenyes d'una colla d'escriptors rars, oblidats o mal llegits té un públic escàs. I Puigdevall té el seu públic i també alguns fidels glossadors (com ara Vicenç Pagès, que ressenya tots els seus llibres, fins i tot quan, ehem, una de les narracions li és dedicada: Marías, ataca!), però també és cert que els penjaments que li dediquen alguns són considerables: Héctor López Bofill el va titllar d'"escòria" i algú que no firma (i que, erròniament, segons em confirma ell mateix, el digital tribuna.cat va atribuir a Vicent Usó amb la seva foto; ja ho han esmenat) s'hi va referir com a "sinistre personatge". I he llegit coses molt més bèsties suposadament escrites per amics o coneguts seus que, sorpresa, han estat esborrades d'Internet. A mi em resulta ben indiferent que Puigdevall donés suport a la constitució de Ciutadans. Puc estar d'acord o no (més aviat no) amb el que defensa aquest partit, però la discrepància política no m'afecta en absolut per valorar l'obra literària de Puigdevall, com sí que els passa al tal López i a altres nacionalistes. No crec que a Ciutadans hi hagi més fatxes que a Junts pel Sí, però en tot cas no he vist mai que els criteris literaris de Puigdevall estiguin determinats pel seu pensament polític, que expressa convenientment en articles d'opinió.

     En fi, acabo aquesta disquisició metodològica. Puigdevall, a qui no conec personalment, em va escriure per agrair-me les dues ressenyes (i això que la segona no era precisament entusiasta, perquè D'incògnit em va deixar un regust a novel·la no plenament aconseguida; de fet, potser és precisament el "Quadern" d'El País un dels mitjans on menys s'ensabona Puigdevall, perquè la ressenya que va fer Jordi Gràcia de L'atzar favorable no era tampoc ditiràmbica: no devem ser tan venuts, doncs). Per cert, Puigdevall em va explicar en un dels missatges que el text de la contracoberta d'Era un secret no l'havia escrit ell, com jo insinuava en una de les ressenyes, cosa que demostra que Vallcorba va ser més puigdevallià que ell mateix.

SUITE PUIGDEVALL (2): DESASSOSSEC SOTA LA PLUJA

Ponç Puigdevall, D'incògnit. Tusquets, 2016.

Ressenya publicada al "Quadern" d'El País el 14 d'abril del 2016.

No es pot dir que Ponç Puigdevall sigui un escriptor que amaga les seves cartes. Des de 1991, quan va guanyar el premi Andròmina amb les narracions d’Un silenci sec, on es van assenyalar ressons de Thomas Bernhard, ha publicat quatre llibres més, cadascun diferent però tots amb un món recurrent i ben identificable: atmosferes opressives, personatges solitaris i obsessius, frases llargues en paràgrafs que ocupen pàgines compactes de text, i una prosa precisa, minuciosa, sense diàlegs. Qui avisa no és traïdor: ho deixava clar al segon llibre, Era un secret (1998), amb una coberta il·lustrada amb un dibuix senzillament terrorífic i un text de contracoberta –com sap qui hagi circulat pel món editorial, sovint els redacta el mateix autor– que pintava un panorama tètric i depriment i que convidava a sortir corrents. Maniobres de distracció que deixaven pas a una dotzena de relats de gran qualitat.

            Entre aquells dos primers llibres i els tres publicats des de 2010 van transcórrer dotze anys. L’estil i el món narratiu de Puigdevall s’han consolidat, amb variacions que han enriquit una proposta literària rara en la nostra tradició, gairebé subterrània, però que remet a grans autors de l’últim mig segle, com Juan Benet, dotat com Puigdevall d’una prosa hipnòtica i elegant, com António Lobo Antunes, un altre explorador tenaç de la neurosi i el dolor en la societat contemporània, o com Peter Handke, amb qui comparteix l'aclaparadora exactitud en el seguiment dels meandres mentals dels protagonistes i dels seus vagareigs per escenaris sovint esquerps.

El món de Puigdevall és eixut, clos i desesperançat. Retrata esperits ferits pel passat que busquen un recer on llepar-se les ferides i, si s’escau, gaudir del plaer de la venjança. El lector que accepti aquestes regles de joc s’haurà de preguntar, en tot cas, si els mitjans dedicats a bastir un univers tan singular demostren ser eficaços i si el resultat és reeixit. I convindrà, també, que deixi de banda la clau autobiogràfica, citada sovint tant en els elogis que ha rebut Puigdevall com en les ferotges invectives d’alguns detractors. És innegable que la crisi personal que va viure pot ser pretext i material literari, però el valor de la seva obra va més enllà del testimoni personal o del safareig dels noms amagats.

 Així, després de la calidoscòpica i bigarrada Un dia tranquil (2010, Premi Ciutat de Barcelona), el més proper que ha escrit Puigdevall a una novel·la divertida i de ritme trepidant, i dels relats de L’atzar favorable (2012), minucioses cal·ligrafies de la por, la soledat i la incomunicació, animades, però, per personatges carregats d’il·lusions que tempten l’atzar, a la novel·la D’incògnit, que reprèn i desenvolupa un breu text homònim publicat el 2002 a The Barcelona Review, Puigdevall s’ha plantejat un veritable tour de force: seguir fil per randa, en nou densos capítols, la fugida del protagonista, Benet, un home ferit, indecís, poruc, aclaparat per un fracàs amorós i obsessionat per recuperar una dona del passat. En un sinuós estil indirecte lliure, Puigdevall tanca l'objectiu de la càmera i el concentra en un espai minúscul, la ment de Benet. Gairebé res més no hi compta: la resta de personatges amb qui es relaciona no tenen nom, excepte les dues dones que l'obsessionen, Diana i Helena (nou homenatge de Puigdevall al conte de John Cheever Adéu, germà), absents, però, en tot moment. L'escenari és una Girona sotmesa a una pluja constant i inclement. Atrinxerat al pis dels oncles, Benet repeteix durant uns pocs dies unes rutines malaltisses, ensopega sempre amb la mateixa gent i espera en va una solució al desfici vital, devorat per la por.

Puigdevall s'aplica amb un rigor implacable a aquest relat minuciós, gairebé un deliri existencialista: allarga més que mai les frases i els paràgrafs, i farceix el text d'incisos que recorren totes les possibilitats dels dubtes i els raonaments que assalten Benet. Gairebé sense humor, domina un brutal sarcasme. El conjunt resulta, potser, massa explícit. El recurs constant a verbs que descriuen l'activitat mental de Benet i el lèxic sempiternament negatiu actuen com subratllats redundants. És possible que la hiperconsciència de Benet hagués resultat més convincent si Puigdevall hagués recorregut al monòleg interior pur, una tècnica que ha utilitzat poc, però amb encert. En tot cas, la intacta autoexigència i la voluntat d’arriscar eixamplant les formes narratives, malgrat els dubtes que pugui plantejar D'incògnit, fan que l’aventura literària de Puigdevall es mantingui en un lloc destacat –i insòlit– de les nostres lletres.

SUITE PUIGDEVALL (1): ELS ALTRES CATALANS

Ponç Puigdevall, Els convidats de pedra. El Llop Ferotge, 2015.

Ressenya publicada al "Quadern" d'El País el 9 de març del 2016.

Tot i l’aparença factícia i efímera, la crítica literària que es fa en els mitjans periodístics, quan s’exerceix amb regularitat, constància i rigor, acaba generant un discurs coherent, més lligat i profund que no sembla, i que, en el cas de lectors voraços i exigents com Ponç Puigdevall (1963), eleva la ressenya al grau de gènere literari amb tot el dret. Puigdevall, que escriu des de fa bastants anys en aquest “Quadern”, ho demostra en el conjunt d’articles i ressenyes aplegats a Els convidats de pedra, publicats majoritàriament a El Punt entre 2000 i 2002 i que, com assenyala a la “Nota explicativa”, se’ls va plantejar, des del moment que li van oferir una secció setmanal, com “un llibre d’articles concebut des del primer fins a l’últim com a llibre”.

        La coherència no ve només del fet que decidís abordar la lectura d’un bon nombre d’escriptors catalans poc tinguts en compte o senzillament ignorats per la historiografia. Si d’ara endavant caldrà tenir en compte aquest volum és perquè Puigdevall hi dibuixa, més enllà de la visió de cada autor o de cada obra en concret, un panorama alternatiu, una mirada més rica i generosa sobre el conjunt de la nostra literatura. En primer lloc, perquè com afirma en presentar Gabriel Fuster i Mayans, “la pràctica literària no és res més que l’enriquiment de la tradició”. Els convidats de pedra proposa una llaminera i apassionada ampliació del repertori català, sotmès a massa restriccions per motius tant estètics (el diktat postnoucentista o el del realisme històric) com polítics (ser escriptor i franquista o reaccionari no està ben vist). Potser per això, perquè aspira a rescatar bona literatura poc o gens llegida, a eixamplar l’abast de la tradició, Puigdevall parla sovint d’escriptors de dietaris i de memòries, de reculls d’articles i de reportatges periodístics i de viatges, és a dir, formes de prosa no estrictament ficcionals, i quan evoca la “diabòlica mania d’escriure” del Baró de Maldà, recorda un altre grafòman com Josep Pla i remarca aquesta literatura del detall, de l’experiència, de la memòria, com una de les línies de força de les lletres catalanes.

Seria desencertat entendre aquest llibre separant-lo de la resta de l’activitat crítica de Puigdevall –tan temuda i blasmada per alguns com admirada per altres–, que es concentra, habitualment, en la literatura contemporània. Els convidats de pedra és molt més que una galeria de marginals i marginats, tot i que hi trobem algun escriptor fracassat, vençut per la consciència de les pròpies mancances, com Francesc Rierola, i algun rar amb vocació de maleït, com Anton Isern. A més de rescats i vindicacions d’autors irreductibles a les etiquetes de manual, el volum aporta també mirades alternatives a noms consagrats, com Espriu –de qui assenyala la contradicció entre la seva autoexigència i la simplificació mitificadora a què ha estat sotmès–, Pla, Rusiñol, Sagarra o Carner, defugint tòpics i proposant lectures enriquidores.

L’exigència de Puigdevall és aquí la mateixa que l’ha establert com a crític de referència (i, també, com a autor d’una obra narrativa curta però valuosa). Reconeixem l’aspre denunciador de la vacuïtat de tants escriptors actuals sense nervi ni cura per l’estil quan, tot parlant del crític d’art Jordi Benet, admira “una generació on el fet d’escriure correctament no era una anomalia sinó un insignificant símptoma de normalitat moral”. Pàgina rere pàgina, entre descobertes d’autors que fa venir ganes de llegir i retrobaments d’altres sovint considerats “menors”, Puigdevall reivindica la felicitat que s’amaga en els llibres, en tota mena de llibres: troba “el batec d’una possible novel·la” en un receptari d’adrogueria de cap a 1800, i destaca en les memòries del vuitcentista Francesc Aragó que “el relat d’aventures verídiques ens transporta cap al territori de la imaginació”, és a dir, cap a la literatura.

         El poder de la literatura l’expressa, en fi, un altre convidat de pedra, Edmon Vallès, quan, en el seu Dietari de guerra de combatent de la lleva del biberó, devastat pel conflicte i refugiat una estona en la lectura, constata: “Per un moment m’adono que és més important la correspondència de Goethe amb la senyora Stein que la trinxadissa d’una obscura brigada durant una guerra civil en un país de segona categoria, especialista en guerres civils”.

CINEMA DEL SEGLE XI

Fotografia de David Levene (The Guardian)

Montserrat Pagès i Paretas, El Tapís de Bayeux, eina política? Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2015.

Ressenya publicada avui al "Quadern" d'El País.

No hi deu haver res que defineixi més la humanitat que la inacabable capacitat d’explicar-se històries. Ho hem fet des dels temps remots, quan els ancestres més reculats guixaven escenes de la vida precària i salvatge a les cavernes. I, saltant per damunt dels segles, trobem un grapat d’històries captivadores darrere el singular i bell llibre que presenta la historiadora de l’art Montserrat Pagès i Paretas (1951), conservadora d’art romànic al Museu d’Art Nacional de Catalunya. Començant per la mateixa gènesi del llibre: el que havia de ser una simple referència marginal en un estudi sobre una altra matèria (la pintura mural romànica i gòtica) s’ha convertit en una completa Anàlisi de les imatges i nova interpretació, com diu el subtítol, del cèlebre Tapís de Bayeux. Pagès no va poder resistir-se als misteris i les contradiccions suscitats per aquesta seductora creació medieval, un extraordinari brodat de més de setanta metres de llargada que relata la batalla de Hastings, que va enfrontar, el 1066, els anglosaxons i els invasors normands encapçalats per Guillem el Conqueridor.

Pagès ressegueix minuciosament totes les històries que estan vinculades al Tapís, reproduït en una gran part en trenta-quatre magnífiques làmines a color, i mira de treure’n el trellat. Primer, fa una lectura detallada de les imatges del Tapís, teixit poc anys després dels fets que narra i que constitueix, de fet, una fascinant crònica visual d’un conflicte bèl·lic. L’enganyosa simplicitat de les figures, la sintaxi de les imatges, molt ben descrita per Pagès, i el format apaïsat fan pensar en el zoòtrop, aquella espècie de timbal cilíndric inventat al segle XIX que, en girar a gran velocitat, mostrava figures en moviment, tot prefigurant l’aparició del cinema. La del Tapís de Bayeux és una història de fidelitats i d’intrigues de palau, de jocs de poder i ambicions que es resolen amb una invasió i un combat desigual.

            Darrere d’aquesta “pel·lícula” històrica del segle XI hi ha, però, moltes preguntes a fer, i Pagès les formula. El Tapís enalteix el guanyador de la batalla? Per què el van brodar, doncs, a Canterbury els vençuts? Per què es conserva a França, si els invasors no surten ben retratats? És un relat heroic o la denúncia d’una traïció i d’una crueltat excessiva? Per això, després de descriure el Tapís, Pagès repassa totes les interpretacions que se n’han fet, en revisa i avalua els arguments, hi detecta els punts febles i s’atreveix a formular una teoria pròpia: el Tapís denunciaria davant el nou rei d’Anglaterra, l’invasor Guillem, les males arts del seu conseller, el bisbe Odó, el malvat de la història, que exerceix despòticament el poder a l’illa en nom de Guillem després de la batalla de Hastings.

            La hipòtesi de Pagès és convincent, està ben plantejada i aspira a ser tinguda en compte en la historiografia internacional especialitzada (el llibre es presenta amb la traducció anglesa tancant l’edició). No tots els arguments de Pagès són igual de ferms, però, en qualsevol cas, per al lector encuriosit, aquest és un llibre atractiu, molt acurat en la presentació visual –no tant en el text, de vegades repetitiu i amb massa errades tipogràfiques– i que fa reviure els encants i la colpidora bellesa del Tapís de Bayeux, i del fragment de violenta història que reporta. En definitiva, es tracta d’una excel·lent contribució catalana al coneixement i al gaudi d’una obra d’art universal.

NOTES DE DIETARI

Ho va dir Tina Vallès en una entrevista mesos enrere, i no es pot dir més justament: "Escrivint buido una mica el cap i se'm posen els mobles a lloc. Escriure pot servir per fer net. Rellegint allò que hem escrit comprenem moltes coses". Jo he escrit dietaris, en quaderns –quan hi he dedicat més temps– o en notes i papers solts, en èpoques disperses i menys constants. Dietaris que no són pròpiament contenidors d'efusions personals, sinó més aviat el resultat de filtrar mitjançant el llenguatge aquest contrast amb la realitat que és l'experiència quotidiana. Per això, el dietari és com un calaix dels mals endreços, que acull tant el clic del pensament revelador (l'epifania que deia Joyce, encara que pugui sonar pedant) com el retrat o la descripció més planera. Al dietari tenen cabuda els fragments de lectura subratllats, en què et reconeixes o que, pel motiu que sigui, vols salvar de l'oblit, i també reflexions sobre el llenguatge i la societat, sobre un mateix o sobre els altres, i fins i tot petites ficcions que sobrevenen. Escriure una nota de dietari és com parar la pilota amb el pit i deixar que baixi a plom a terra mentre fas el moviment d'engaltar el xut. Consisteix en una acció ràpida, fugaç, però que tot i això respon a una tècnica intuïtiva que no pots ignorar. És clar que no sempre aconsegueixes un gol per l'esquadra, però l'esforç esmerçat equival, com diu la Tina, a un bon exercici d'higiene mental. Periòdicament recolliré i rescataré aquí notes de dietari. Aquí en van algunes dels últims mesos.

* * * * *

Autotransport. Una dona avança pel carrer asseguda en una cadira de rodes motoritzada. Fa una última xuclada a la cigarreta i deixa caure la burilla a terra. Bé, no ben bé a terra: cau sobre el reposapeus de la cadira. Una paperera ambulant.

Dignitat. Encara hi ha gent que fa periodisme, és a dir, que fa preguntes: "D'acord, és guerra bruta però... per què no entren mai a la seu d'ERC o de la CUP?", titula Roger Pala a Crític.

Llenguota. La pèrdua de l’oremus lingüístic està arribant a extrems d’imbecil·litat sensacionals. És la impressió que trec quan llegeixo aquest titular: “Show cooking de descoberta de l’espàrrec a Mercat de Pagès de X”.

Relectures de la història. Celebrar la nostra festa nacional el dia que commemora una carnisseria inútil que no va portar sinó més destrucció al país ja deu ser una mostra del nostre tarannà. Però trobo que és una ximpleria superior proposar com a divisió territorial d’una Catalunya democràtica una institució monàrquica com la vegueria, quan el veguer, o vicari, era un delegat dels nobles i dels monarques per controlar la societat, sovint enfrontat als interessos de la Generalitat i dels consells municipals. Com és un disbarat que la policia catalana rebi el nom de Mossos d’Esquadra, continuació de les Escuadras de Paisanos establertes el 1719 pels corregidors borbònics en substitució dels sometents tradicionals. Aquestes Escuadras es van dedicar, entre altres coses, a perseguir les restes de partides de miquelets austriacistes. Ara que 1714 sembla que sigui una gesta heroica d’abans-d’ahir que dóna sentit al demà passat, això sona a paradoxa sarcàstica. A més de manipular o inventar-se la història, com se'ns retreu sovint –i com, d'altra banda, fa tothom–, el que em rebenta més és el menyspreu i el desinterès per conèixer la història amb sentit crític, com si tant fos una cosa com la contrària.

England, England. El gran Ramón Lobo escriu sobre la lata immensa del Brexit (i, ara, el Bremain: admirable creativitat de l'anglès) i aporta una citació de l'irlandes George Bernard Shaw (que no localitzo, però, en una recerca ràpida; en qualsevol cas, està molt ben trobada) que els anglòfils militants hauríem de tenir sempre en compte per refredar passions exagerades: "A los ingleses les gusta presumir de lo que no es suyo. Presumen del té, que es de Ceilán; del whisky, que es escocés, y de Bernard Shaw, que es irlandés".

Maledicció. No sé si és per pura coincidència o perquè el rebombori del congrés mundial del mòbil a Barcelona fa refrescar el tema i els caps de redacció donen indicacions als redactors per escriure sobre temes d’“actualitat”, tornen a sortir articles als diaris sobre un afer que no és gens nou però que normalment queda apartat de les notícies (potser perquè, de fet, és una notícia continuada): l’explotació (en tots els sentits de la paraula) del coltan, aquest mineral tan valuós que resulta imprescindible per al desenvolupament de les tecnologies digitals. I penses: quina abominable maledicció no deu pesar sobre Àfrica perquè un país com el Congo no pugui prosperar tenint el 80 per cent de les reserves mundials d’aquest mineral, mentre que, per exemple, els règims de la península aràbiga segueixen podrits de diners amb el negoci del petroli.

Llenguota. A la feina, ens expliquen el canvi de programari que faran properament als nostres ordinadors i una informàtica ens engega la frase següent: “Microsoft ha discontinuat el WindowsXP”. Que fàcil que és parlar complicat. Vénen ganes de sortir corrents.

LLIÇONS DE VIDA

Panait Istrati, Els meus començaments. Traducció d’Anna Casassas. Editorial Minúscula, 2015.

Ressenya publicada al "Quadern" d'El País el 18 de novembre del 2015.

Tot bon traductor –com tot bon escriptor, d’altra banda– és, abans que res, un lector. Un lector àvid i curiós. Anna Casassas, una de les nostres traductores més reconegudes i prestigioses, explica que va descobrir el romanès Panait Istrati (1884-1935) en una vella traducció catalana que corria per la biblioteca familiar. Captivada, en va llegir altres obres en francès i no ha parat fins que ha convençut l’editora de Minúscula, Valeria Bergalli –sempre atenta a la bona literatura poc coneguda i que enguany celebra tres lustres del seu esplèndid projecte editorial– per publicar-hi la traducció d’Els meus començaments, un text autobiogràfic d’Istrati escrit en francès el 1927 i que Casassas serveix amb encert, gràcies a una prosa viva i fluïda.

Home de vida atzarosa, Istrati evoca aquí, a l’altura dels quaranta anys, dos episodis crucials de la seva adolescència. Primer, l’entrada, amb a penes dotze o tretze anys, en el servei d’una taverna regentada per un grec a la seva Braila nativa. És una història brutal, la cancel·lació abrupta de la infantesa amb un treball que passa a ocupar totalment la vida del noi, orfe de pare i fill d’una modesta bugadera. Acabada l’escolarització obligatòria i sense recursos per seguir estudiant, tot i les bones capacitats que li reconeix un mestre sensible, busca treball a la taverna atret tant per l’ambient del barri portuari, a la riba del Danubi, com per les ganes d’aprendre grec, la llengua del seu difunt pare. El que hi troba, però, és una feina duríssima: “Dinou hores al dia, de fatics, d’encàrrecs, o d’estar dret (de les sis del matí a la una de la matinada)”, vivint-hi i dormint-hi –ben poc– tots els dies de l’any excepte “un dia de festa per Pasqua i un altre per Nadal”. L’infant no veu truncada només la vida familiar, sinó també l’anhelat i bulliciós batec del carrer, del qual el separa una “infranquejable muralla xinesa”, enclaustrat setmana rere setmana a la taverna, treballant com un bastaix i sotmès a un tirànic caixer que no vol que cap empleat li pugui fer ombra. Es tracta, en definitiva, de la iniciació d’Istrati en la poc amable vida dels adults, descrita poderosament, amb una incondicional simpatia del narrador per l’infant que va ser, en qui veu una figura de tots els infants, contemplats amb esperit rousseaunià. Però el noi sobreviu i surt, en part, guanyador del repte. Gràcies a un home bondadós, l’inoblidable capità Mavromati, i gràcies al diccionari de romanès que li regala i que li obre un  món.

La segona part mostra Istrati deu anys després, al principi de la vintena, decidit a emigrar a França fent-se polissó. L’experiència de la taverna de Braila, el valor de la fidelitat a qui l’ha tractat amb respecte, han enfortit el jove que ara va darrere la il·lusió d’una vida millor en un altre país. Llegit ara, en plena crisi dels refugiats que veiem cada dia caminant per les carreteres de mitja Europa o llançant-se a les aigües del Mediterrani, aquest capítol resulta dolorosament viu i actual. L’epopeia d’Istrati, que l’acaba portant ben lluny del destí somiat, és plena de misèria, però el relat, vigorós i desimbolt, sembla contagiar-se de l’esperit de Charlot, a qui dedica el capítol, “aquesta pel·lícula de la meva vida”. Així, les pàgines que transcorren a Nàpols són un prodigi narratiu, plenes d’humor i alhora de desesperació, i, com les anteriors, es fan molt curtes i deixen amb ganes de llegir més llibres d’Istrati.