dissabte, 31 de gener del 2015

MEMÒRIES PROPERES


Tendim a pensar que els salts generacionals són molt forts --i com més va més, a causa de la vertiginosa evolució tecnològica de les últimes dècades-- i que les diferències amb països relativament llunyans i amb cultures i conformacions socials molt diverses de les nostres ens provoquen estranyesa quan en coneixem històries que hi passen. Penso que és per això que em va sorprendre una certa familiaritat amb l'entorn que Coetzee descriu a Boyhood, que correspon a la Sud-àfrica bòer dels primers anys cinquanta del segle passat. M'hi va semblar reconèixer un ambient no gaire distint del de la nostra postguerra: una vida més aviat pobre, sovint miserable i mesquina, i la pressió de la religió i el nacionalisme. No dubto que tenia raó Yves Michaud quan, en una entrevista recent, deia que, des d'un punt de vista històric, l'home ha tingut, fins fa relativament poc temps, una existència força miserable, en què sovint es passava gana i en què molta gent no vivia tants anys com es viu ara.

     Vaig retrobar aquesta mateixa impressió, fent un altre gran salt geogràfic, quan vaig rellegir fa poques setmanes Desgracia impeorable, el llibre que Peter Handke va escriure el 1972 arran del suïcidi de la seva mare. L'Àustria rural en què va néixer la seva mare, entre les dues grans guerres mundials, encaixa perfectament amb la descripció de Michaud:

De modo que la cosa empezó así: mi madre nació hace más de cincuenta años en el mismo lugar en el que luego moriría. Lo que había de útil en aquella región pertenecía por aquel entonces a la iglesia o a terratenientes nobles; una parte estaba arrendada a la población, que estaba formada fundamentalmente por artesanos y pequeños campesinos. la falta general de recursos era tan grande que el poseer una pequeña parcela de terreno era todavía algo muy poco frecuente. Prácticamente reinaba aún el estado anterior a 1848, con la sola diferencia de que la esclavitud formal había sido abolida.

     Vet aquí un món de serfs, de gent sense propietats materials, sense casa ni coses ("apenas dejaban herencia porque su única propiedad, el traje de los domingos, se la metían en la tumba"), un món de fills naturals, com el mateix Handke, perquè no es disposa dels mitjans per casar-se ni per establir-se. I tot això, a més, en una regió, Caríntia, desagradable de viure-hi per la duresa de les condicions climàtiques:

El clima cambia mucho en esta región: inviernos fríos y veranos bochornosos, pero cuando se ponía el sol, fuera, a la sombra de los árboles uno empezaba a tiritar de frío. Mucha lluvia: ya desde principios de septiembre era frecuente que durante días enteros hubiera una niebla húmeda delante de las ventanas, que eran mucho más pequeñas de lo normal y que hoy en días apenas se construyen de un tamaño algo mayor; gotas de agua en las cuerdas de tender la ropa, sapos que en la oscuridad saltaban delante de uno de un lado al otro del camino; mosquitos, insectos, mariposas de noche incluso durante el día; gusanos y cucarachas debajo de cada uno de los troncos cortados de la leñera: había que acostumbrarse a esto, no habían otra cosa. Raras veces sin deseos y con un vago bienestar, las más de las veces sin deseos y con una vaga infelicidad.
     
     No había ninguna posibilidad de comparación con otra forma de vida: ¿no había tampoco otras necesidades?

     Ara que sembla que tornem enrere --o, si més no, fa l'efecte que correm el risc de tornar-hi--, trencant un cicle llarg de progrés general, aquestes concomitàncies entre societats i països diversos entorn del mig segle XX em provoquen una estranya inquietud, com si la memòria d'aquelles societats endarrerides i miserables s'hagués fos en l'actual civilització presentista i tecnològica. Però, de fet, costa poc reviure aquells temps, només cal gratar una mica en la nostra infantesa o, més pròpiament, en la dels nostres pares i avis. 

dimarts, 6 de gener del 2015

GREENBERG I GOLDSTEIN JUGUEN AL PARC


Ara fa un any, vaig llegir a una velocitat supersònica Scenes from Provincial Life, la trilogia autobiogràfica de J.M. Coetzee. El desembre de 2013 havia devorat en quatre dies la molt bona traducció catalana que Dolors Udina havia fet de Disgrace. Coetzee era un d'aquests escriptors que m'interessaven per diversos motius i que encara no havia llegit. Desgràcia em va agradar i, sobretot, em va sorprendre. Potser perquè Javier Marías havia inclòs Coetzee al seu Regne de Redonda i en parlava elogiosament, m'esperava una novel·la intel·lectual, més d'idees que de fets. I al contrari, Coetzee va per feina: hi passen moltes coses, de pressa, i l'acció es trasllada d'escenari fàcilment --i quins escenaris: els passatges al Veld sud-africà són magnífics, intensos, hi copses la llum, la pols i la suor. Amb tot, és una novel·la dura i fins i tot desagradable, que defuig el joc de la identificació amb els personatges.

     Atret per l'autor, vaig decidir atacar la trilogia. En recordava els títols d'una sola paraula i les cobertes, molt gràfiques, de les edicions a Mondadori. Vaig trobar un exemplar en anglès a la biblioteca Sagrada Família de Barcelona i m'hi vaig capbussar sense demora. La sensació de descoberta va ser tan forta com quan vaig llegir els relats autobiogràfics de Thomas Bernhard, o com quan la lectura apassionant de The World According to Garp em va obrir les portes de John Irving. Són aquelles lectures que et lliguen per sempre més amb un escriptor, amb el seu món, amb la seva expressió, i et fan venir ganes de llegir-ne més, de llegir-ho tot.

     A la primera part de la trilogia, Childhood, el narrador, un preadolescent d'una família afrikaner no nacionalista en què es parla anglès, ha d'indicar a l'escola quina religió té. La família és poc religiosa i ell, molt aficionat a l'Imperi romà, anota a l'imprès d'inscripció que és catòlic, pensant-se que l'església catòlica romana té alguna cosa a veure amb els seus herois. Els actes religiosos de l'escola, majoritàriament afrikaner, són protestants i els nens que no en són en queden exclosos. Per això, el narrador es fa amic de dos nens jueus, amb els quals es troba en llibertat mentre els altres assisteixen als oficis i reunions religioses massives. D'aquesta amistat entre exclosos en donen testimoni dos paràgrafs excepcionals, que tanquen un dels capítols de Childhood i que m'agraden amb bogeria, gairebé tant com el final de The Dead, de James Joyce, el meu conte favorit:
    
It is a summer evening, cool after the long, hot day. He is in the public gardens, where he has been playing cricket with Greenberg and Goldstein: Greenberg, who is solid in class but not good at cricket; Goldstein, who has large brown eyes and wears sandals and is quite dashing. It is late, well past seven-thirty. Save for the three of them, the gardens are deserted. They have had to give up their cricket: it is too dark to see the ball. So they have wrestling fights as if they were children again, rolling about on the grass, tickling each other, laughing and giggling. He stands up, takes a deep breath. A surge of exultation passes through him. He thinks: "I have never been happier in my life. I would like to be with Greenberg and Goldstein forever".

     They part. It is true. He would like to live like this forever, riding his bicycle through the wide amb empty streets of Worcester in the dusk of a summer's day, when all the other children have been called in and he alone is abroad, like a king.

     L'eficàcia i la bellesa d'aquesta prosa m'han quedat gravades a la memòria. L'he rellegit sovint. És una de les descripcions més memorables que recordo de la sensació de llibertat i de companyonia que es viu en alguns moments assenyalats de la infantesa, i d'aquell jugar quan es fa fosc fins que ja no es pot més perquè no t'hi veus. M'encanta el retrat concís i exacte de Greenberg i Goldstein, en dues frases gairebé musicals, amb un ritme molt poderós, que s'aprecia sobretot si es llegeix el text en veu alta. Tinc altres passatges guardats de la trilogia, però no n'hi ha cap que m'esborroni com aquest.