divendres, 23 de setembre del 2016

HOW MY HEART SINGS



Gràcies a un atent retuit de Jordi Puntí, descobreixo aquesta fotografia amb què el twitter del Bill Evans Estate va commemorar la setmana passada el trenta-sisè aniversari de la mort del gran pianista de jazz. Un recordatori ben oportú, perquè per mi aquest ha estat l'estiu de Bill Evans.

        Fa molts anys que un amic, tornant del seu primer viatge a Nova York, em va regalar en cedé Sunday at the Village Vanguard, sens dubte el disc més celebrat del trio de Bill Evans. La seducció va ser immediata, i l'he escoltat després un munt de vegades sense cansar-me'n. Per alguna raó, però, no vaig furgar més en la discografia d'Evans. Potser perquè era tan diferent del jazz a què jo estava habituat, més clàssic, més mainstream. I això que Evans era, a més, un dels participants, i dels més decisius, del meu disc favorit de jazz, l'obra mestra de Miles Davis Kind of Blue.

       Aquest agost, en plenes vacances, sense cap raó concreta, em va venir al cap el piano de Bill Evans, vaig buscar a Spotify i, una mica per casualitat, vaig escoltar l'àlbum You Must Believe in Spring, bellíssim, i em vaig adonar que no sabia gairebé res d'Evans. Havia mort feia molts anys, relativament jove, suposava. Segur que algú n'havia d'haver escrit la biografia. En efecte: Bill Evans: How my Heart Sings, de Peter Pettinger, havia estat publicat el 1998 i n'hi havia una traducció castellana de Ferran Esteve, Vida y música de Bill Evans, editada per Global Rhythm el 2007, que vaig trobar ràpidament en una biblioteca municipal. Va ser l'inici d'una setmana de lectura absorbent, els efectes musicals de la qual encara duren. I duraran.

       D'entrada, una picada d'ullet, com un senyal de benvinguda o de bona sort: en llegir la primera pàgina, m'adono que enceto la lectura el mateix dia que va néixer Bill Evans, el 16 d'agost. D'ara endavant, un devessall de pàgines que, com una novel·la (totes les biografies ho són, fins i tot les menys aconseguides, i me n'he empassat algunes), reporta una carrera apassionada que es concentra en el teclat del piano. La vida d'Evans sembla importar poc fora dels estudis de gravació i les sales de concerts: li passaven tots els mals i no en va tenir pocs seient a la banqueta amb els seus col·legues i posant-se a tocar. Potser perquè també és pianista (ha fet d'acompanyant en concerts de música clàssica), Pettinger escriu una biografia rigorosament detallada en l'aspecte musical, amb tecnicismes que als aficionats llecs se'ns poden escapar, i s'entreté més aviat poc en la vida sentimental i familiar, tractant de pressa i amb discreció els canvis de parella d'Evans i els problemes amb les drogues, explicats succintament, gairebé com a fets donats que s'esmenten de pas abans de tornar al que importa de debò: una carrera musical extraordinària.

        Per això, a pesar d'aquestes discutibles mancances, el llibre absorbeix per la intensitat amb què revius la prodigiosa i inaturable trajectòria musical d'Evans, una successió imparable d'interpretacions, de gravacions, de concerts arreu del món, de lliçons i coneixences, d'experiències a la recerca d'un so i d'una personalitat musical propis, que apura gairebé fins al final, pocs dies abans d'entrar mig agònic en braços de Joe LaBarbera, el bateria del seu últim trio, a l'hospital de Nova York on va morir als cinquanta-un anys. Jo no entenc algunes explicacions que dóna Pettinger sobre notes, acords i tons, però no em resulten imprescindibles per entendre la importància d'Evans i per copsar les diferents fases de la seva evolució musical, des del mateix moment que surt de la universitat, on es forma i compon ja el seu primer tema, "Very Early", que no va deixar d'interpretar sovint, igual que el captivador "Waltz for Debby", una altra composició primerenca, dedicada a una neboda de tres anys. 

        Fa més de vint anys, vaig llegir l'autobiografia de Miles Davis escoltant simultàniament alguns dels vinils que ja en tenia i d'altres que vaig anar comprant mentre els saldaven, poc abans que els cedés es mengessin el mercat discogràfic. Ara, Spotify m'ho ha posat encara més fàcil: he pogut seguir la biografia de Bill Evans tenint a mà una discografia ingent aquest any mateix encara n'ha sortit una novetat absoluta– escoltant al moment els temes i els discos que Pettinger va descrivint. D'ençà de la mort prematura d'Evans, van començar a publicar-se moltes gravacions que havien quedat aparcades, desestimades o, en algun cas, com les cèlebres Secret Sessions del Village Vanguard, gravades clandestinament. N'hi ha per donar i per vendre, però, com passa quan descobreixes Mozart, fins i tot les peces menors o menys conegudes són de notable. Per exemple, mentre començava a escriure aquestes notes, sonava Undercurrent, un disc de 1962 en què fa duet amb el guitarrista Jim Hall, una combinació que a mi, d'entrada, em crida poc... però el resultat és excel·lent. I el ja esmentat You Must Believe in Spring que té el valor històric de ser l'última gravació d'estudi amb Eddie Gómez, el gran baixista porto-riqueny que va estar amb Evans onze anys, fins a 1977 no és un dels seus discos de cinc estrelles, però comença amb un bellíssim "B Minor Waltz", i inclou també un "Gary's Themesenzillament memorable i una versió esplèndida de "The Peacocks", un tema que em persegueix des que el vaig escoltar a la pel·lícula Round Midnight de Bertrand Tavernier, interpretat al saxo soprano per Wayne Shorter.

        No és infreqüent incloure el so d'Evans dins del jazz cool, però per mi és una limitació del seu geni tan flagrant com quan es diu que Carner és un poeta noucentista. La cronologia juga males passades, i les etiquetes fan nosa quan es tracta de genis, de forces superiors del talent artístic. A mi, el cool pròpiament dit sovint m'avorreix: per exemple, no aguanto massa estona seguida de Stan Getz, i fins i tot un disc tan celebrat com Birth of the Cool, de Gil Evans i Miles Davis, el trobo impecable però em deixa una mica indiferent. Bill Evans, no. Trobo que va prou més enllà. Pettinger explica que, tot i el rigor i l'autoexigència amb què es dedicava al piano, i que traspassa també un repte a qui l'escolta, Evans no deixava mai de remarcar la qualitat original del jazz com a música de ball i d'entreteniment. Potser per això li agradava tocar composicions populars, que portava al seu terreny, com el tema de la sèrie MASH o el tema d'amor de la pel·lícula Espartac de Kubrick. Evans té un so inconfusible, que no és trist sinó melancòlic, però també veritables catarates de ritme, un swing molt particular que fa dels seus sucessius trios, gairebé sempre formats per joves de molt talent i creativitat, màquines perfectes de fer jazz.

        Per sort, encara tinc molts discos de Bill Evans per descobrir.     

dilluns, 12 de setembre del 2016

DUBLINESCA (1): UNA BIOGRAFIA DE MUDANCES




















Preparant un esperat viatge a Dublín, vaig remenar la bibliografia joyceana i, subsidiàrament, dublinesca que he anat acumulant amb els anys. Entre els llibres que, en algun moment imprecís de recordar, havia comprat i havien anat a parar a la lleixa-santoral de James Joyce, hi havia un volumet d'aparença modesta i que no arriba al centenar i mig de pàgines: James Joyce's Dublin Houses and Nora Barnacle's Galway. Ni la coberta, amb un muntatge fotogràfic senzill i previsible, ni el títol llarg, descriptiu i poc cridaner, conviden a esperar gaire més que una guia de les cases de Dublín on va viure Joyce, un llibret adreçat a devots extrems, d'aquells que estan disposats, si cal, a recórrer tots i cadascun dels sants llocs joyceans com es fa, cada Bloomsday, amb la ruta de l'Ulisses. No era aquesta la meva intenció. Probablement per això, al llarg dels anys m'havia limitat a fullejar alguna vegada el llibre de Vivien Igoe, sense llegir-lo sencer.

     Amb unes expectatives més aviat escasses i escèptiques, doncs, interessat més que res a tafanejar i picossar potser alguna informació menor abans d'emprendre el viatge, vaig obrir el llibre després de qui sap quants anys de no haver-lo tocat. Vaig trigar poques pàgines a quedar capturat per la màgia del relat i a decidir llegir-lo de cap a peus. No és poc el mèrit de Vivien Igoe. Responsable entre 1965 i 1972 del James Joyce Museum de Sandycove, instal·lat a la torre Martello on Joyce va viure uns dies i que és l'escenari on arrenca l'Ulisses, sap combinar el vast coneixement que té de l'obra i de la persona de Joyce amb un notòria eficàcia narrativa i un sentit de la realitat envejable. Així, al prefaci, ella, que és una dublinòlega capdavantera, no es priva d'ironitzar sobre l'exagerada autoestima dels seus compatricis a l'època de Joyce:

Some Dubliners still had some pretensions to grandeur; for instance, it was claimed that the best English was spoken in Dublin and that the city was "the seventh in Christendom". Unfortunately, neither of these assertions could stand up to close scrutiny.

I remata els paràgrafs introductoris remarcant el fet que, en el Dublín de 1900, l'impuls literari que va portar Joyce a convertir-se en una figura cabdal de la literatura no era especialment apreciat.

        L'encant del llibre de la senyora Igoe és, que seguint minuciosament els nombrosos i continuats canvis de residència que Joyce va experimentar en els seus anys dublinesos, des de 1882 a 1904, construeix una veritable biografia en miniatura d'aquesta etapa de formació. Ens forneix, així, un vívid retrat familiar, que dibuixa una trajectòria descendent, perquè la mala estrella del pare de Joyce determina els constants canvis de domicili per impagament del lloguer, que els porten gairebé sempre a habitatges pitjors o més modestos. Però, alhora, anem veient el context en què comença a forjar-se la carrera d'un escriptor excepcional. No són pocs els personatges dels llibres de Joyce, en especial de Dublinesos, dels quals Igoe ens esmenta la persona que els va inspirar, com és el cas del Michael Furey del final del conte Els morts, construït a partir de la figura d'un antic enamorat de Nora Barnacle, la dona de Joyce, a Galway (Igoe ha reprès aquesta aproximació en el seu darrer llibre, el recent The Real People of Joyce's Ulysses. A Biographical Guide). I passa el mateix amb cases, escenaris i situacions d'aquells primers anys de Joyce, que troben correlats a les ficcions que va escriure, gairebé sempre, ja lluny d'Irlanda.

     D'aquesta manera, el complet catàleg d'habitatges, escrupolosament descrits en la seva aparença exterior i interior (de fet, és remarcable que moltes de les cases i dels edificis i establiments esmentats per Igoe existexen encara avui dia, més o menys transformats), juntament amb les fotografies i els plànols que l'il·lustren, sumats al devessall d'anècdotes reportades, fan que la lectura del llibret sigui un goig permanent, ple de detalls i descobertes que tan aviat diverteixen com emocionen: el sentit de l'humor de John Joyce, el pare de l'escriptor ("when he was asked if he knew anything about the quality of the water of the Liffey, he replied, «Not a damn bit, because I never drank it without whiskey in it»"), però també la seva deplorable decadència alcohòlica, que és motiu de situacions vergonyoses per tota la família; detalls domèstics com la barana que hi havia als vestíbuls de les cases per sostenir-se mentre t'espolsaves el fang de les botes; l'Esplanada de Bray, un passeig costaner que és la imatge idíl·lica del moment potser millor i més folgat de la família:

Bray, Ireland /   Up until the mid-1700s, Bray was a sleepy fishing village, but as the people of Dublin started to seek sanctuary outside the crowded city, the town’s population grew quickly. By the mid-1800s the town had become the largest seaside resort in the country. These days, Bray is one of the largest cities in Ireland and home to the country’s only dedicated film studios, Ardmore Studios. The company has produced such classics as Excalibur and Braveheart.:

        Hi ha més, molt més, com l'encertat capítol que introdueix el personatge de Nora, amb el mateix criteri de construir una biografia a partir dels domicilis, fins que fa encaixar els dos personatges en la mítica trobada a Nassau Street, quan Joyce aborda Nora al carrer i li demana per quedar. D'aquí endavant, es podria dir que comença el Joyce més universal: Nora i ell trigaran poc a marxar de Dublín, i el llibre recorre encara els llocs on es van hostatjar les tres vegades que hi van tornar, totes pocs anys després d'anar-se'n. Després, vindran gairebé tres dècades de separació definitiva. Una separació física, perquè, com recorda Igoe, Joyce mateix va reconèixer, el 1937, que Dublín anava sempre amb ell: "I never really left it. I carry it around with me".