dijous, 13 de febrer del 2014

UNA, GRAN I LLIURE?



Avui, gran esverament al galliner del Parlament. Un diputat de Ciutadans titlla de franquista el lema "Una escola, una llengua, un país" que llueix a moltes escoles. Enganxada i irritació entre Ciutadans i Esquerra Republicana. Aviam: tots sabem a què respon aquest lema, també el diputat de Ciutadans. Igualar la repressió franquista (una política criminal d'un Estat totalitari) amb la immersió lingüística (un mètode pedagògic votat democràticament) és pura demagògia, una irresponsabilitat. Entesos. Ara, l'any passat, el dia que vaig veure en una escola una pancarta amb aquest lema... no em vaig quedar tranquil. No em va agradar. I no vaig pensar en el franquisme, no. Pitjor, em va venir al cap, inevitablement, una altra lletania similar: "Ein Volk, ein Reich, ein Führer" Per descomptat, no se m'hauria acudit anar al Parlament a comparar amb Hitler els dirigents d'aquella escola, ni els de totes les escoles que han fet seu aquest lema. Però, per més que entengui i comparteixi el model escolar que es defensa amb ell, el trobo bastant desafortunat --per les òbvies ressonàncies, que fins i tot els agitadors de Ciutadans hi veuen-- i, a més, el trobo inadequat i imprecís: el model d'immersió lingüística persegueix consolidar un país amb dues llengües, una de pròpia i malferida i una altra de cooficial, però dues llengües per tothom, a l'abast de tothom. La dialèctica de blanc i negre a què ens volen portar alguns a banda i banda, no som pocs els que no l'admetem, i per això caldria anar amb compte amb les paraules que fem servir, perquè també poden ser explosives. Comença a haver-hi massa gent que perd el sentit de la realitat, que només veu veritats i raons absolutes --la seva veritat i la seva raó--, que viu en un permanent sentiment de ser agredit. Només falta que, a sobre, els ajudem a encendre's.  

dilluns, 10 de febrer del 2014

MÉS SOBRE EL RETORN DE LA LLUITA DE CLASSES


Sí, ho sé: ficar-se amb La Vanguardia és massa fàcil. Entre altres raons, perquè el "mal de Carol" no és exclusiu del diari del senyor Godó. Ahir em vaig quedar garratibat davant d'una successió de pàgines per l'estil en el que va ser durant molts anys el "Diario independiente de la mañana", després --davant la insostenibilitat de la independència-- es va convertir en "El periódico global en español" --que ja són ganes-- i, des de fa algunes setmanes, s'ha quedat en "El periódico global" --suposo que perquè ara surt l'edició brasilera en portuguès i a l'imperi no es pon el sol. Em refereixo, és clar, a l'edició impresa comprada al quiosc. Des de fa alguns mesos, cada dissabte, després de les pàgines de Societat i Cultura, ve una secció que es diu "revistasábado", escrit així, que fa tope enrotllat. El repàs de la revistasábado d'ahir és escruixidor: s'obre amb l'article "Balas sobre Woody", sobre l'acusació d'abusos sexuals contra Woody Allen; segueix "El hundimiento de Thorpe", sobre un campió de natació que pateix adiccions; després, "La obsesión de Lorena", que explica el cas d'una noia que es va obsessionar amb un locutor de ràdio i va voler carregar-se la seva dona; després, "La princesa ausente", que deu ser l'enèsim article que aborda l'estrany casament d'Albert de Mònaco amb una nedadora sud-africana amb la qual no ha tingut cap fill i amb qui es dubta si hi jeu; i, com a remat, la cirereta, "Los últimos días de un actor complejo", pàgina i quart, sis columnes, sis, que descriuen minuciosament els últims i més aviat miserables dies de la vida de Philip Seymour Hoffman (de fet, és un article traduït del New York Times). Independentment de la qualitat dels articles, podria ser el sumari d'El Caso o d'algun programa d'Ana Rosa Quintana (només un sisè i darrer article, sobre la carrera inversora i filantròpica del soci inicial de Bill Gates, se surt d'aquest to groc i sensacionalista dissimulat per un mínim vernís cultural). La tria de temes i la seva ubicació diu molt de la línia d'un diari. La qualitat i l'esforç dels periodistes que el fan pot contradir aquesta línia, que es fa explícita als editorials, a la grandària i la distribució dels titulars i les notícies. Ahir això es va fer ben evident. Perquè, malgrat les continuades baixes, forçades o voluntàries, encara trobo molt interessants unes pàgines on puc llegir el que escriuen Xavier Vidal Folch, David Trueba, Enric Sòria, Carlos Boyero, Joaquín Estefanía, Marcos Ordóñez, Soledad Gallego Díaz i el gran Manuel Rodríguez Rivero, així com la resistent redacció de Barcelona, amb Carles Geli, Jacinto Antón i José Ángel Montañés, que tiren endavant unes pàgines de Cultura que aporten un tou de coneixement amb un punt de vista gairebé sempre entretingut. Són un grapat de bones firmes, sí, però cada cop més apareixen com pàgines soltes, només, deslligades d'una idea coherent de diari. La bona vida s'acaba.  

dissabte, 8 de febrer del 2014

LEVITACIONS



A mitja carrera, devia ser cap a 1983, va venir a donar una conferència a la Facultat de Filologia Carlos Peregrín Otero, el traductor al castellà de Chomsky. Amb l'encesa vehemència del deixeble del geni que havia sacsejat el món acadèmic llançant les teories de la gramàtica generativa, Peregrín Otero ens va dir que la història de la lingüística tenia tres moments crucials: el segle IV, amb l'obra de Panini, el gramàtic indi; 1957, amb la publicació d'Estructures sintàctiques de Chomsky; i la tercera... aleshores mateix, quan ell ens parlava, quan s'estava parint no recordo quina nova revolució per part de Chomsky que posava en qüestió el que ell mateix havia anat defensant en les últimes dècades. No descarto que, com que tinc una natural i invencible tendència a ser dels últims a assabentar-me de moltes coses, jo encara no m'hagi adonat dels extraordinaris esdeveniments que, mentre ens parlava Peregrín Otero, es vivien al Massachusetts Institute of Technology i que deuen haver revolucionat els coneixements i fins l'esdevenidor de la Humanitat, però, a part que no en trobo cap informació enlloc, vaig tenir ja aquell dia una aproximada intuïció que l'home potser n'estava fent un gra massa, arravatat per l'emoció de treballar al costat d'una figura com Chomsky.

Amb el temps, m'he acabat atipant --i avorrint-- de presenciar moments que es venen com "històrics", des del món de la política al de l'esport, des del de la ciència a les arts. Quantes revolucions informàtiques hem viscut? No donem l'abast a digerir-les! O, per no anar gaire lluny, quantes jornades històriques ha viscut "el procés"? Aquesta cosa que en diuen "sobiranisme" ha proporcionat tantes fites històriques que el que resulta estrany no és que Catalunya no sigui encara independent, sinó que, a més, no lideri la llista dels països més desenvolupats econòmicament ni presideixi el Consell de Seguretat de Nacions Unides. No puc deixar de pensar que una part de la ciutadania de Catalunya sembla últimament com aquestes dones que es calcen uns tacons altíssims, vertiginosos i inversemblants: la planta dels peus els queda lluny del terra i caminen amb passos curts, artificials, mecànics, avançant les cames amb una cautelosa i maldestra rigidesa que permet intuir la por de fotre's de lloros.

dissabte, 1 de febrer del 2014



PARLA JOSÉ MARÍA VALVERDE





















"Literatura es todo aquel discurso que merece la pena ser recordado" és una formulació satisfactòria del que per mi és la literatura. Com que mai no ens posarem d'acord en una qüestió com aquesta, la flexibilitat d'aquest plantejament m'agrada, perquè permet que cadascú es faci la seva pròpia història (personal) de la literatura --que és el que principalment intento fer quan escric sobre llibres als diaris i el que miraré de fer aquí també amb alguna freqüència. Permet despatxar totes les patums que mai no t'han fet el pes i destacar aquelles obres que, per les raons que siguin, t'han marcat profundament, amb independència de la posició que ocupin en els cànons existents.

CODA A LA NOTA ANTERIOR


Dos dies després, La Vanguardia va obrir ahir la secció de Política amb una doble pàgina sobre la marxa enrere del govern autonòmic de Madrid respecte a la privatització de sis hospitals públics. Gran desplegament informatiu amb tres articles d'opinió a peu de pàgina amb les firmes d'Enric Juliana, Joana Ortega i el negre de Suárez. La tendència esdevé política.