diumenge, 21 de febrer del 2021

 

OFICI DRAMÀTIC




















Frederic Soler, Lo ferrer de tall. Adesiara, 2020.

Ressenya publicada al "Quadern" del diari El País el 18 de febrer de 2021.

Per comoditat o per inèrcia, encara és freqüent que manuals escolars i articles de premsa descriguin la literatura catalana amb esquemes encarcarats i poc funcionals que el món acadèmic ha qüestionat o senzillament abandonat. La Decadència i la Renaixença, per exemple, formen una contraposició molt efectista però que no coincideix ben bé amb la continuïtat històrica. En el cas de la segona, a més, ha estat sotmesa a la magnificació romàntica operada pel nacionalisme. Des del punt de vista de la història social, cultural i política, la magna aportació recent de Joan-Lluís Marfany a Nacionalisme espanyol i catalanitat (1789-1859) ha ajudat a posar al seu lloc els pioners renaixentistes, que, sent patriotes catalans, no deixaven de ser-ho també espanyols. Per la banda de la literatura, la publicació d’obres com Lo ferrer de tall (1874) evidencia que abans de Verdaguer, autor capital, ja existia un panorama literari gens menyspreable i que cal tenir en compte.

         L’edició que brinden Adesiara, amb l’exquisida cura editorial marca de la casa, i Ramon Bacardit, bon coneixedor del teatre del segle XIX, és ideal per fer aquest exercici de relectura. D’entrada, el respecte del català prefabrià –encertat criteri dels editors– demostra que, en mans de Frederic Soler (1839-1895), la llengua tenia una vitalitat i una aptesa literària òptima. Escrit en vers heptasíl·lab, Lo ferrer de tall és un drama que, un segle i mig després, flueix i sona prou bé, força més proper al català actual que moltes carrinclonades renaixentistes.

Quan Soler l’escriu ha deixat de ser un apocalíptic, el blasmat satíric de les “gatades”, el Pitarra del “català que ara es parla”, i s’ha convertit en un integrat autor de drames històrics i de costums que estrena al Romea, ja l’escenari habitual d’un teatre en català d’èxit creixent. Però convé no simplificar massa. Bacardit observa raonablement a la introducció que aquesta etapa final de Soler, menys radical, més aburgesada si es vol, potser no és tant una “dretanització” –el retret que li feia la crítica militant de fa mig segle– com un prova que l’establishment jocfloralista, conservador i tradicionalista, s’havia obert a autors de l’òrbita popular i progressista com Soler per una mera raó de subsistència, de necessitat de públic.

El cert és que, llegit ara, Lo ferrer de tall és una obra que permet pensar, per exemple, en una altra figura discutida però popular: Sagarra i el seu famós teatre de postguerra. La peça reuneix ingredients propis del bon teatre comercial: combina humor i drama; intriga i sentimentalisme; passatges lírics i diàlegs bufonescos, amb el graciós de torn; figures emblemàtiques enfrontades (el ferrer i el baró), que permeten una lectura política contemporània, encara que l’obra estigui ambientada a Olot en temps de Felip V. I l’ofici teatral de Soler llueix, per exemple, en l’escena muda amb què acaba el segon acte.

        Si no és una obra mestra, Lo ferrer de tall ha resistit prou bé el segle i mig de vida. El seu romanticisme no és ranci, i el conflicte social que mostra cau més a prop del progressisme federalista de Soler i el seu amic Valentí Almirall que de l’elitisme catòlic dels detractors benpensants. Un drama, doncs, que fa de bon llegir.

dilluns, 15 de febrer del 2021

 

HIVERNS VENECIANS


Joseph Brodsky, Fondamenta degli Incurabili [Watermark]. Traducció de Gabriel Ventura. Días Contados, 2020.

Ressenya publicada al "Quadern" del diari El País el 10 de desembre de 2020.

















Aturada en el temps, banyada per unes aigües que l’ensorren a poc a poc mentre la immortalitzen en la seva extraordinària singularitat urbana, de Venècia, si deixem de banda el turisme de masses i de selfi, n’hi ha gairebé tantes imatges com visitants ha tingut, perquè, tot i no ser una gran ciutat, és inacabable, multiforme, diversa. Quan vaig llegir la biografia de Vivaldi per H.C. Robbins Landon, em va sorprendre adonar-me que de fet, al temps del gran músic, la ciutat ja vivia una certa decadència, que la màxima esplendor quedava segles enrere. Ara que el descens dràstic de visitants a causa de la pandèmia ha “salvat” Venècia –qui sap si definitivament– de la voracitat dels megacreuers i de la sobreexplotació turística, aquest peculiar llibre de 1989 que li va dedicar Joseph Brodsky (1940-1996) ens retorna al final del segle XX, quan els “nous batallons alemanys o els ubics japonesos” que hi feien nosa a l’escriptor rus nacionalitzat nord-americà només eren una pàl·lida prefiguració del desori massiu recent.

            Fondamenta degli Incurabili no és ni una guia ni un diari de visita. Tampoc és una col·lecció de proses poètiques, a pesar que consta de 51 fragments d’extensió desigual on, més d’un cop, traspua la mirada del gran poeta que és Brodsky (“La lluna, extraordinàriament alta, travessada per la firma burocràtica d’un núvol, semblava una t insòlita i afilada”). Sens dubte, el llibre el gaudirà més qui ja hagi estat a Venècia i se n’hagi enamorat, perquè hi trobarà motius de reconeixement. I coneixement i reconeixement són ben presents en el que n’escriu Brodsky.

            La seva Venècia és atípica. No és la lluminosa de l’estiu ni l’acolorida i llampant del Carnaval. Hi va cada any al principi de l’hivern –“l’estació equivocada”, ironitza– aprofitant les cinc setmanes de vacances acadèmiques de què disposa com a docent universitari. Però no es tracta de l’oci d’un professor qualsevol. D’entrada, perquè hi va a treballar, a viure-hi: “per acabar una obra, traduir, escriure un parell de poemes”. A més, quan hi aterra per primera vegada, el 1972, amb trenta-dos anys, acaba de ser expulsat de l’URSS, i s’ho paga amb el primer sou universitari nord-americà. La tria té alguna cosa d’afinitat electiva, perquè Venècia ja era, en la infantesa i la joventut sota el règim soviètic, una promesa de fugida, una presència literària i cultural, alguns records tòpics però clavats al cor (unes postals, una petita gòndola de coure made in China). Fins i tot l’aire nòrdic de Venècia i els seus canals li evoquen la ciutat natal, “com una extensió de Sant Petersburg en una història millor, per no parlar de la latitud”.

            El llibre no té un fil clar, transita de la reflexió sobre la identitat perplexa de l’exiliat a la descripció arquitectònica, de l’anècdota personal (la fugaç eslavista italiana comunista, que és el primer contacte de Brodsky a la ciutat; la patètica visita amb Susan Sontag a la vídua d’Ezra Pound) a la caracterització de l’essència de Venècia, que són les pàgines millors: l’aigua que ens desequilibra, acostumats com estem a caminar en terra ferma; l’ull desbordat de bellesa, aclaparadora i a penes transformada pel pas del temps. Brodsky clava la definició d’allò que fa única Venècia: “la bellesa és consol i refugi. No ens amenaça amb la mort ni amb la malaltia”. La traducció de Gabriel Ventura és impecable a l’hora de transmetre aquesta bellesa que Brodsky comparteix amb el lector.



divendres, 12 de febrer del 2021

 

UN NARRADOR A CONTRAPÈL



Eduard Girbal Jaume, La reencarnació de la Matèria i altres relats. Edició d’Agnès Prats Soler. Edicions de 1984, 2020.
Ressenya publicada a l'edició impresa del "Quadern" del diari "El País" el 4 de febrer de 2021

 

La recuperació de la narrativa d’Eduard Girbal Jaume (1881-1947), que devem des de 2005 a Enric Casasses, Agnès Prats i Edicions de 1984, culmina amb la publicació de la mitja dotzena de relats que va escriure entre 1920 i 1933 al marge de l’admirable trilogia novel·lística L’agre de la terra (1919-1923). Fora prejudicis: Girbal és un gran escriptor. Té una prosa àgil, viva, molt bona orella per reproduir la llengua i les expressions populars, i un sentit de l’humor molt català, més aviat blanc (la Matèria del títol és una dona anomenada Emetèria, i la protagonista de la «Història de la Meca», una simple mecanògrafa), que de vegades prefigura el de Capri i d’altres tira cap a Francesc Trabal.

Predomina aquí l’àmbit urbà: Girbal no era un simple ruralista, per més que hi excel·lís en la trilogia. Com Caterina Albert a Un film, el primer relat mostra la Barcelona del principi del segle XX: un escenari conflictiu, gens ideal, en què patronal i classe obrera s’esbatussen entre vagues, locauts i pistolerisme, i en què la immigració contribueix a fer rutllar “aquest Barcelona movedís i transformador, sempre en trasbals, sempre mudable”. Al seu torn, el que dona títol al recull evoca la vida d’una minyona de l’Eixample en creixement del tombant del segle XIX, un ambient familiar per qui hagi llegit, per exemple, les memòries de joventut de Gaziel, Tots els camins duen a Roma. Hi ha tensió entre el món urbà i el de pagès en la desubicació a ciutat de Matèria (filla d’Oratjol de la Serra, el fictici poblet arquetípic de la narrativa girbaliana) o en el xoc de la mestra del segon relat amb les forces vives del poble on la destinen.

Per què Girbal ha ocupat fins ara un lloc menor en la nostra tradició? El rebuig de les normes fabrianes i la proximitat a Caterina Albert no l’afavorien. En una carta que Agnès Prats esmenta al breu però sucós epíleg, Girbal es queixa que té dificultats per trobar editor. De fet, cinc dels sis relats els presenta als Jocs Florals, mancats de lideratge en el panorama literari dels anys 20 i 30, i el sisè li publica la revista Catalana, bastió antifabrià on Albert havia publicat Un film per entregues. El regeneracionisme de Girbal, crític amb un catolicisme de fireta i amb les limitacions educatives del país, no lliga amb la Catalunya ideal que el conservadorisme català propugnava. Però la denúncia social que practica, ingènua, sense gruix ideològic darrere, difícilment podia despertar l’interès de la crítica marxista dels anys 60 i 70.

El millor de Girbal és la mirada lliure, desinhibida. L’últim relat, “De com la Genisa Saborella se va tornar bruixa”, pot semblar l’enèsim retorn (el 1933!) als traços gruixuts del ruralisme modernista, però és de fet una estupenda història d’amor fou entre dos desclassats. “La reencarnació de la Matèria”, el relat més concís, té l’aire d’Un coeur simple en el retrat de la minyona, però Girbal vola més baix que Flaubert i resol la història amb un atac a l’espiritisme en voga a Barcelona. I “Els rellotges de mossèn Serraclara”, que reviu, eficaç i hilarant, el provincianisme d’una Saragossa de belle èpoque, queda deslluït per l’anècdota d’un capellà ignorant amb què Girbal lliga caps.

Potser encerta Agnès Prats quan cita un altre fragment epistolar en què Girbal admet que li costa retocar els textos: “y quan ho faig sempre es allargant; may escursant”. Amb tot, aquests relats són una bona lectura per acabar de reivindicar Girbal.