dijous, 15 d’octubre del 2015

UNA VIDA SENSE FONAMENTS


Víctor Català, Un film (3.000 metres). Club Editor, 2015.
Ressenya publicada al "Quadern" d'El País el 12 de juny del 2015.

Cap al començament d’Un film (3.000 metres) hi ha un passatge que demostra el gran talent narratiu de Caterina Albert (1869-1966), que va firmar la seva obra literària amb el pseudònim “Víctor Català”. La Maria i en Jepet, la parella que va portar a l’hospici el protagonista després que, encara nadó, l’abandonessin davant de casa seva, es debat sobre què han de revelar al noi, Nonat Ventura, que, al cap dels anys, ha tornat per esbrinar els seus orígens. De bon matí, mentre Nonat dorm encara, la Maria enraona sense parar, plena de neguit i de dubtes, però en Jepet, absent mentre fa veure que l’escolta, només està pendent d’un cabàs de gra en què s’ha enfilat una gallina que, a picossades, manté a distància la resta de gallines que també volen pujar-hi i omplir el pap. És una imatge aspra i violenta, que dóna molt bé el to de l’escena i també el del conjunt de la novel·la, una de les sorpreses de l’últim Sant Jordi i que ja s’ha hagut de reeditar.

            Caterina Albert va ser un personatge irreductible, que va escriure amb una llibertat que frega la provocació. Menyspreada sovint com a autora d’un sol llibre –la mítica novel·la Solitud (1905)– quan en va publicar més de mitja dotzena, i encasellada dins la “pesta ruralista” dels narradors modernistes, va respondre aquí amb una novel·la urbana però no burgesa, amb lladres i assassinats, gent menestral i lumpen. Després d’una dècada de silenci, la publica per entregues, entre 1918 i 1921, a la revista Catalana, nou bastió dels contraris a Fabra i als noucentistes, i com a llibre el 1926, quan rep les crítiques més dures. És ben bé una novel·la maleïda: el 1918, la titula *** (3.000 metres), un exabrupte impossible, amb els asteriscos que suggereixen una paraula gruixuda o un text censurat. Quan als anys 50 publicarà l’obra completa, n’exclou aquesta novel·la, només reeditada després de la seva mort.

Joan Fuster va qualificar Un film (3.000 metres) de “granguinyolesca i inversemblant: un desencert total”. Ara no ens ho creiem. Per què? Sembla un precedent de la novel·la negra, i l’encerten els editors  amb el fons d’aquest color de la coberta amb què s’ha reeditat. La influència cinematogràfica, present en el títol i en les paraules de l’autora al pròleg (“He fet una pel·lícula”), és clara: en els tipus i les passions, simples i melodramàtics, de vegades caricaturescos, com ho eren en aquella nova diversió de masses. Hi ha modernitat en aquesta tria, però no és la modernitat intel·lectual que reclamaven els noucentistes. Caterina Albert era una dona retreta, de vida discreta i retirada (menys del que s’ha dit: tenia els mitjans per viatjar i vivia entre l’Escala i Barcelona), però no era una retrògrada: admirava la pedagogia de Maria Montessori –inspiradora dels progressos educatius de la Mancomunitat–, va qüestionar, potser no coherentment però sí amb força, els rols socials de l’home i la dona, i mostrava les pulsions eròtiques dels personatges femenins.

Amb Un film (3.000 metres), Caterina Albert s’avança quinze anys a Vida privada de Sagarra en el retrat de la Barcelona que alguns no volien que es veiés, i ho fa amb menys altivesa. És cert que són novel·les prou diferents: ella té encara un peu en cada segle, amb certs moments d’inflor retòrica, tot i que menys que a Solitud, i una omnisciència decimonònica de vegades excessiva, com els intertítols sobrers d’algunes pel·lícules mudes. Però l’agilitat narrativa s’imposa amb la successió d’episodis i alguna el·lipsi eficaç, com la del primer robatori d’en Nonat, que deduïm a partir d’un diàleg posterior. I captiva, amb la força d’un viu retrat coral, la descripció de la Barcelona de l’arrencada del segle XX, classista, amb esclats violents, una ciutat en ebullició, amb comerços i tallers modestos, amb una bigarrada vida teatral i nocturna. El Liceu apareix com a pedra de toc del conflicte social, i en Nonat, un desarrelat, amb “la seva vida sense fonaments, la seva vida de bolet”, hi és vist com un intrús. Som en un territori que, anys a venir, trepitjaran, amb altres registres, Rodoreda, Marsé i Mendoza.


Usant un català popular i eficaç, embastardit per castellanismes i expressions castellanes que li afegeixen realisme, sobretot en els diàlegs, Caterina Albert aconsegueix una novel·la absorbent, que ha guanyat amb el temps i que mereix ser reivindicada.

dilluns, 12 d’octubre del 2015

DE CONRAD A GARCÈS: EL SOL QUE NO CREMA


La lectura d'Amb la corda al coll per ressenyar-lo al "Quadern" em va portar a llegir les altres dues narracions amb què Conrad les havia publicat el 1902, Joventut i El cor de les tenebres. Aquesta ja l'havia llegit anys enrere, imagino que arran de l'adaptació cinematogràfica que en va fer Coppola a Apocalypse Now, però desconeixia Joventut (Youth), que ha passat a formar part de les meves narracions favorites. M'agrada l'esperit anglès del començament:

This could have occurred nowhere but in England, where men and sea interpenetrate, so to speak —the sea entering into the life of most men, and the men knowing something or everything about the sea, in the way of amusement, of travel, or of bread-winning

          I m'admira com, en una vintena de pàgines, Conrad retrata la fugacitat del temps i la futilitat de les ambicions humanes mitjançant l'entrebancosa darrera navegació del Judea cap a Bangkok, amb una càrrega de carbó que el converteix, al capdavall, en una pira flotant. És un viatge que, al principi, com una nova versió del mite de Sísif, sembla que no hagi de poder ni començar i que, després, quan per fi el barco aconsegueix salpar, acaba quan és a punt d'arribar a terme. Una de les imatges de la fi del Judea és d'una poderosa espectacularitat:

Half an hour passed. Suddenly there was a frightful racket, rattle, clanking of chain, hiss of water, and millions of sparks flew up into the shivering column of smoke that stood leaning slightly above the ship. The cat-heads had burned away, and the two red-hot anchors had gone to the bottom, tearing out after them two hundred fathom of red-hot chain. The ship trembled, the mass of flame swayed as if ready to collapse, and the fore top-gallant-mast fell. It darted down like an arrow of fire, shot under, and instantly leaping up within an oar’s-length of the boats, floated quietly, very black on the luminous sea.

          Les dues àncores enfonsant-se ardents, arrossegant darrere la cadena, igualment roent, i tot seguit el masteler de goneta, que baixa com un dard, com una fletxa de foc, formen una bella i violenta imatge, vibrant colofó de l'accidentada travessia del Judea. Però hi ha un passatge anterior que em va cridar l'atenció per raons personals. És quan Marlowe, el narrador, diu en un dels intents del Judea de salpar:

It was January, and the weather was beautiful —the beautiful sunny winter weather that has more charm than in the summer-time, because it is unexpected, and crisp, and you know it won’t, it can’t, last long. It’s like a windfall, like a godsend, like an unexpected piece of luck.

          Aquest sol d'hivern sempre m'ha atret. És aquest sol lluminós però no encegador, que escalfa sense la roentor del sol estival. El sol que veus que busquen els avis asseguts als bancs dels carrers i dels parcs i que, a vegades, he envejat molt. És el mateix sol, si fa no fa, que vaig descobrir en un sonet de Tomàs Garcès, "Tardor", d'un vers del qual vaig treure el títol del blog:

                         En el marge, la vinya, retorçat el sarment,
                         ens ofrena l'esclat de les seves banderes.
                         Remoreja el matí: picarols i fumeres
                         contra el vidre de l'aire es desfan blanament.

                         La claror més suau, en un viure més lent.
                         Fulles seques vindran a colgar les dreceres.
                         Despullats els fruiters i desertes les eres,
                         tot a punt per les llargues escomeses del vent.

                         Oh contrada tranquil·la! Oh divina tardor!
                         En la pau que l'inunda no torbà el caçador
                         ni la móra madura ni la flor de la barda.

                         Aquest sol que no crema, qui el pogués aturar!
                         La tardor, com qui dubta, si se'n va o no se'n va,
                         és un núvol dormit en el llac de la tarda.

          Sí, aquest sol, com diu Marlowe, encara que arribi tard i sense força, és un regal dels déus, un inesperat cop de sort, un bri de vida al qual volem aferrar-nos. Un sol efímer que voldríem retenir, com escriu Garcés en el seu memorable alexandrí. Vet aquí el motto del blog.

dimarts, 6 d’octubre del 2015

CREPUSCLE MARINER


Joseph Conrad, Amb la corda al coll. Traducció de Marta Pera Cucurell. Viena Edicions, 2015.
Ressenya publicada al "Quadern" d'El País l'1 d'octubre del 2015.

Als autors, quan parlen de la seva obra, se’ls ha de fer un cas relatiu. El 1917, en publicar les obres completes, Joseph Conrad (1857-1924), va rebutjar que les tres narracions que havia aplegat el 1902 en un sol volum (Joventut, El cor de les tenebres i Amb la corda al coll) tinguessin cap relació artística entre si tret d’haver estat escrites en la mateixa època, al tombant de segle. Però en la seva correspondència reconeix que hi retrata en cada una les tres edats de l’home: la joventut, la maduresa i la vellesa. El fet que les reunís sota el títol de Joventut. Un relat i dos contes, amb la càrrega simbòlica i moral que tradicionalment ha tingut el conte, subratlla aquesta plausible lectura. Totes tres, a més, narren sengles travessies navals que responen, en part, a experiències de Conrad. Però la fama assolida per El cor de les tenebres ha eclipsat les altres dues històries, i sobretot Amb la corda al coll, l’única de les tres que no està narrada pel mariner Marlow, habitual àlter ego de Conrad.

       És clar que Amb la corda al coll, traduïda ara amb encert per Marta Pera, que ja havia fet la versió catalana de Nostromo fa vint-i-cinc anys, s’emmiralla de manera prou notòria, com a tancament del cicle, en el breu relat Joventut, una de les peces més belles de Conrad. Perquè, en efecte, a Joventut, Marlow narra als seus contertulians –els mateixos que escolten la misteriosa recerca de Kurtz a El cor de les tenebres– el seu primer viatge, de jove, a Orient, que és, alhora, l’última i dramàtica navegació d’una vella nau. Això mateix se’ns presenta a Amb la corda al coll, només que mitjançant un narrador omniscient i sense mariner novell. Els últims dies del capità Whalley, un veterà llop de mar vidu i solitari, són una lluita desesperada per enllestir un últim servei que li permeti garantir uns diners per al futur de la seva filla.

       L’alè tràgic, el fatalisme de les accions humanes, tan característics de Conrad, són ben presents. Whalley és conscient que la vida se li acaba, però no es resigna a abandonar el mar: a terra només hi vol anar quan l’enterrin. Tants anys al mar han creat un lligam indestriable, una simbiosi perfecta: “si un vaixell sense home”, pensa, “era com un cos sense ànima, un mariner sense vaixell no feia gaire més servei en aquest món que un tros de fusta a la deriva entre les ones”. Abocat a un últim comandament en una nau que no és seva, amb un patró mesquí i desconfiat, Whalley, decrèpit, orgullós i tossut, és el centre d’un drama compost per diversos personatges tancats en el Sofala. En aquesta embarcació tronada, una societat classista en miniatura, cadascú lluita pels seus interessos. Conrad, però, no carrega les tintes: “En general, els homes no eren dolents –només eren ximples o infeliços”. La narració avança amb una sàvia combinació de fets previsibles i cops amagats, i es resol en un final de regust agredolç en què el sacrifici, l’orgull, l’ambició i la mentida sostenen un equilibri precari que, paradoxalment, satisfà tothom.

          Un to crepuscular tenyeix tota la història. No és només l’ocàs del capità Whalley (“Encara tinc records més antics... fins a mig segle enrere”), sinó el de tota una època. Ell forma part d’una generació de mariners britànics que van obrir rutes, veritables pioners que, com ell, donen nom a una illa. L’Orient que va conèixer Whalley era un espai verge per als occidentals, però ara els aventurers han deixat pas als comerciants, i les companyies alemanyes s’estan menjant les rutes. També apareix, menys explícit que a El cor de les tenebres, el món empobrit, explotat i salvatge dels indígenes, i els espais verges, incerts, sense “traces de vida humana”. Aquest escenari de xoc de civilitzacions és el que, mal llegit, ha fet que des d’algunes perspectives acadèmiques –el que Harold Bloom anomena l’Escola del Ressentiment– s’hagi qualificat Conrad de colonialista, tot i que la seva visió no és gens autocomplaent.

         La feina de la traductora és remarcable. Conrad, polonès de naixença i nacionalitzat britànic el 1886, és conegut per la dificultat de la seva prosa, densa, molt rítmica i treballada. Marta Pera ha esquivat gairebé sempre el risc de la literalitat encarcaradora. La riquesa de matisos es percep en la complexa gradació lumínica que trobem a la segona frase del llibre, ben trobada en català: “Els raigs de sol queien violentament sobre el mar en calma –s’esmicolaven sobre una superfície diamantina i es convertien en pols espurnejant, en un vapor de llum enlluernadora que encegava els ulls i fatigava el cervell amb una brillantor bellugadissa”. Exigent també amb el lector, últim i personal traductor, Conrad ofereix una història en aparença menor però vibrant i commovedora.

diumenge, 4 d’octubre del 2015

VICENT MARTÍ OCUPA LA TRIBUNA





Un dels modismes més execrables del llenguatge polític i periodístic que ens masteguen habitualment és aquell que diu que tal persona o tal institució ha de "fer pedagogia". Reconec, però, que això que ha fet aquesta setmana el pagès d'Alboraia Vicent Martí, amb l'aquiescència de Mònica Oltra, la vicepresidenta del govern de la Generalitat valenciana, té una funció o un sentit eminentment pedagògic. Per situar-nos en context, cal tenir present el lloc en què Vicent Martí va pronunciar el seu al·legat indignat contra la indecència política, econòmica i periodística. El Fórum Nueva Economía és una entitat privada, autopresentada com a "organización independiente de debate", que està integrada per empresaris i executius de les empreses més poderoses de l'Estat. Si se'n repassa la llista de membres actuals no hi falta ningú: Florentino Pérez, Salvador Alemany, César Alierta, Antoni Brufau, Esther Alcocer Koplowitz, Joan Rosell, Juan Miguel Villar Mir, Isidre Fainé, José Ignacio Goirigolzarri... Són ben bé els noms d'allò que abans en dèiem els "poders fàctics".

          Per motius laborals, m'ha tocat assistir dues vegades a aquestes sessions de "debat", que Nueva Economía anomena "desayunos informativos" i que consisteixen a convidar una personalitat, generalment política o governamental, perquè faci una conferència i, al final, contesti un nombre determinat de preguntes del públic (que no es formulen mai de manera directa, sinó que es presenten prèviament per escrit i les recull i exposa el moderador). Les dues sessions a què vaig assistir es van celebrar en un hotel de la Gran Via de Barcelona en què, quan t'hi endinses, tens la sensació de tirar enrere mig segle o més, a causa de la pompositat rància del lloc i l'esquifida il·luminació decimonònica. Tot hi té un color daurat esblaïmat, d'una grogor raquítica, envellida. Davant d'una taula presidencial situada en una estrada es distribueixen una sèrie de taules rodones on s'agrupen els assistents. A més dels acompanyants del convidat, que poden ocupar un parell de taules, el públic s'entén que està format principalment per empresaris. No sé si, en les grans ocasions, quan el convidat és un peix gros, hi assisteixen els patrons esmentats abans. Potser sí, tot i que aquesta mena de gent es considera tan important que dubto que trobin que hi hagi algú que mereixi que li dediquin la seva atenció durant una hora i mitja. En tot cas, quan jo hi he anat he vist sempre les mateixes cares desconegudes, avorrides i arnades que s'adivinen en primer pla en el vídeo de València. Davant d'aquests rostres tibats, d'aquest homes vells o envellits que aplaudeixen mecànicament i que sembla que els hagin tret d'un noticiari franquista en blanc i negre, no deixo de pensar que, de fet, els empresaris de debò deuen estar treballant i no pas perdent el temps en aquest esmorzar-col·loqui.

          La impressió que en vaig treure –i que em confirma el vídeo de València– és la d'un món ranci d'homes vells i rics, profundament espanyol: per més que l'acte se celebri a València o a Barcelona, els únics que parlen en català, en tot cas, són el convidat i, a tot estirar, la persona que el presenta; en canvi, el moderador parla indefectiblement en castellà, i en un castellà apegalós, endiumenjat, amb cantarella engominada. I és a aquest públic, i en aquest escenari, davant dels quals han de passar el peatge càrrecs polítics acabats de guanyar unes eleccions o candidats amb futur, que s'han de sotmetre –teòricament– a les preguntes dels senyors importants, dels senyors que compten. De fet, però, és menys seriós que això, tot és més aviat una pantomima del poder. Per això fa sentit la diatriba de Vicent Martí. Perquè se surt de to, perquè trenca la convenció. És clar que li podran retreure les paraules gruixudes, l'ofensa d'assenyalar el públic com a culpable. Segur que li retreuran a Mònica Oltra haver-se aprofitat de la "bona fe" dels organitzadors per "orquestrar" aquest moment de tensió. Però, com diu Vicent Martí, les persones com ell mai són escoltades en aquests fòrums, ni tan sols se'ls permetria l'entrada si no els invités algú com Mònica Oltra. Per això, l'acte pot ser entès com una lliçó.

          De fet, és com una visita d'un mortal ben viu al país dels zombis. Dos detalls ho demostren: el primer, els rostres en primer pla dels comensals de la taula que és més a prop de l'estrada, impàvids, inexpressius, gairebé indiferents als improperis indignats de Vicent Martí; el segon, les paraules de tancament del representant dels patrocinadors, que es limita agrair a Mònica Oltra i, també, a Vicent Martí les seves intervencions. La incapacitat d'aquest home d'encaixar l'estirabot inesperat de Vicent Martí és sensacional. Tot i el que acaba de sentir, no s'aparta de les paraules rutinàries i consabudes que porta escrites. Serà l'endemà que Nueva Economia Fórum emetrà una nota lamentant "profundamente que los asistentes al desayuno celebrado con la Vicepresidenta de la Generalitat Valenciana, doña Mónica Oltra, hayan podido sentirse ofendidos por el inusual estilo y las palabras utilizadas por el presentador designado por la ponente, don Vicent Martí. Entendemos que esas expresiones, que muchos de los asistentes consideran insultantes y vejatorias, no son compatibles con la misión y la trayectoria de esta organización y sus actividades: ser un espacio de encuentro y de debate plural, respetuoso en las divergencias y sereno. Consideramos que las formas y expresiones usadas por el citado presentador no se justifican en absoluto bajo el derecho a la libertad de expresión, a la que Nueva Economía está consagrada". 

          Aquesta època té l'indubtable aire del final d'un temps, amb ressons evidents del principi de la Transició. Nueva Economía ve a ser una expressió d'aquell búnker de la dreta que s'esverava amb l'adveniment de formes democràtiques. És un búnker, com remarca Mònica Oltra, absolutament mascle: "les úniques dones a la sala són les [que ocupen les taules de representants] del govern valencià". I no té en compte, no sé si per no voler fer sang o per descuit, que sí que hi ha més dones a la sala: les hostesses que serveixen l'esmorzar.

          Els titulars periodístics es quedaran amb l'encesa ràbia i la indignació de Vicent Martí, però les paraules de Mònica Oltra tenen, tot i els modismes de l'argot polític, per poc convencional que ho sigui ella, idees i maneres interessants, que trenquen, ara sí "educadament", l'immobilisme del públic: "el poder no és un substantiu, sinó un verb"; "la sobrietat no és sinònim d'austeritat... letal"; la crítica de l'individualisme però la defensa de l'individu, dels individus. Ara que es parla tant de ruptura, de desobediència, la lliçó de Vicent Martí, amb Mònica Oltra, és un exemple de possibilisme encertat. Fructífer? Ja ho veurem.