OFICI DRAMÀTIC
Per comoditat o per inèrcia, encara és
freqüent que manuals escolars i articles de premsa descriguin la literatura
catalana amb esquemes encarcarats i poc funcionals que el món acadèmic ha
qüestionat o senzillament abandonat. La Decadència i la Renaixença, per
exemple, formen una contraposició molt efectista però que no coincideix ben bé
amb la continuïtat històrica. En el cas de la segona, a més, ha estat sotmesa a
la magnificació romàntica operada pel nacionalisme. Des del punt de vista de la
història social, cultural i política, la magna aportació recent de Joan-Lluís
Marfany a Nacionalisme espanyol i catalanitat
(1789-1859) ha ajudat a posar al seu lloc els pioners renaixentistes, que,
sent patriotes catalans, no deixaven de ser-ho també espanyols. Per la banda de
la literatura, la publicació d’obres com Lo
ferrer de tall (1874) evidencia que abans de Verdaguer, autor capital, ja existia
un panorama literari gens menyspreable i que cal tenir en compte.
L’edició
que brinden Adesiara, amb l’exquisida cura editorial marca de la casa, i Ramon
Bacardit, bon coneixedor del teatre del segle XIX, és ideal per fer aquest
exercici de relectura. D’entrada, el respecte del català prefabrià –encertat
criteri dels editors– demostra que, en mans de Frederic Soler (1839-1895), la
llengua tenia una vitalitat i una aptesa literària òptima. Escrit en vers
heptasíl·lab, Lo ferrer de tall és un
drama que, un segle i mig després, flueix i sona prou bé, força més proper al
català actual que moltes carrinclonades renaixentistes.
Quan Soler l’escriu
ha deixat de ser un apocalíptic, el blasmat satíric de les “gatades”, el
Pitarra del “català que ara es parla”, i s’ha convertit en un integrat autor de
drames històrics i de costums que estrena al Romea, ja l’escenari habitual d’un
teatre en català d’èxit creixent. Però convé no simplificar massa. Bacardit
observa raonablement a la introducció que aquesta etapa final de Soler, menys
radical, més aburgesada si es vol, potser no és tant una “dretanització” –el retret
que li feia la crítica militant de fa mig segle– com un prova que
l’establishment jocfloralista, conservador i tradicionalista, s’havia obert a
autors de l’òrbita popular i progressista com Soler per una mera raó de
subsistència, de necessitat de públic.
El cert és
que, llegit ara, Lo ferrer de tall és
una obra que permet pensar, per exemple, en una altra figura discutida però
popular: Sagarra i el seu famós teatre de postguerra. La peça reuneix
ingredients propis del bon teatre comercial: combina humor i drama; intriga i
sentimentalisme; passatges lírics i diàlegs bufonescos, amb el graciós de torn;
figures emblemàtiques enfrontades (el ferrer i el baró), que permeten una
lectura política contemporània, encara que l’obra estigui ambientada a Olot en
temps de Felip V. I l’ofici teatral de Soler llueix, per exemple, en l’escena
muda amb què acaba el segon acte.