divendres, 6 de novembre del 2015

BLADÉ NO S’ACABA


Artur Bladé i Desumvila, De França a Mèxic. Dietari de viatge. Edició d’Artur Bladé Font. Duxelm, 2014.
Ressenya publicada al "Quadern" d'El País el 16 de gener del 2015.

Ara fa vuit anys, el desembre de 2006, l’edició simultània de Benissanet i Gent de la Ribera d’Ebre i de L’exiliada encetava el projecte de l’“Obra completa” d’Artur Bladé i Desumvila (Benissanet, 1907-Barcelona, 1995). El desembre de 2012, el dotzè volum, Viure a Tarragona, tancava la sèrie, publicada per Cossetània amb suport institucional. Quedaven així a l’abast, endreçats i incorporant alguns inèdits, els escrits d’un autor excepcional però no prou conegut. Cronista, biògraf, dietarista, Bladé és un autor clau per entendre el nostre segle XX, des de la vida i la gent a les Terres de l’Ebre –el seu país natal– a l’experiència de l’exili i el retorn a la Catalunya sotmesa. Però Bladé és important, a més de com a testimoni d’una època, sobretot pel seu considerable talent literari. Es tracta d’un escriptor atractiu per a qualsevol lector, no només per als historiadors: un gran lletraferit.

No deixa de sorprendre que, al cap de dos anys d’enllestida l’obra completa, es publiqui aquest dietari inèdit i se n’anunciï encara un altre. Potser el fet que aquests materials van ser utilitzats en part en altres escrits de Bladé explica que quedessin al marge d’aquell projecte. El seu fill i hereu ha realitzat una excel·lent tasca d’edició de quatre llibretes que, un cop ordenades i molt ben anotades per completar dades de context, aporten un grapat de pàgines del bo i millor de Bladé. Després de llegir De França a Mèxic, que recull les detallades i amenes anotacions diàries fetes durant les travessies que el porten, amb la família i centenars d’exiliats, de Marsella a Casablanca, primer, i després fins a Veracruz, a Mèxic, resulta evident que no es tracta de materials menors ni d’escàs valor literari i que l’obra de Bladé perdria sense la seva publicació.

Aquest dietari comença allà on acaben els dos volums de L’exiliada, vivíssim i colpidor relat de la fugida a França a la fi de la guerra civil i dels primers anys a l’exili, fins que la pressió dels nazis obliga molts refugiats a buscar una sortida més segura a Amèrica. De França a Mèxic presenta un esplèndid catàleg de les virtuts literàries de Bladé. És eficaç en la descripció de llocs (“Hi ha un moment únic en què el reflex de la lluna coincideix amb la ruta del vaixell. Aleshores sembla que anem per una ruta marcada”) i en el retrat de personatges (“Antoni M. Sbert, assegut búdicament, sobre les fustes del pis, amb un plat de llenties entre les cames les quals engorjava amb una gran dosi d’evident resignació”). Les anotacions sobre la psicologia humana són esmolades: “Algú va començar per posar-se sucre sobre la mantega salada. El mimetisme és consubstancial en l’home i més en espais reduïts. Ja no hi ha ningú que no es posi sucre a la mantega”. I no mostra menys agudesa en la visió sobre la societat i la política: “El català és un sentimental que reacciona per ironies brutals”, “A Espanya els presidis han estat sempre més famosos que les universitats”.

I per damunt de tot, el tremp narratiu és imbatible, fins al punt que aquest dietari es llegeix, igual que L’exiliada, gairebé com una novel·la d’aventures. De fet, el mateix Bladé ho reconeix en certa manera quan, arribant a Veracruz, sentencia: “Hem estat els personatges d’una novel·la simbòlica i pessimista”. Una novel·la crua a estones, també, però que atrapa el lector. Sens dubte, cal situar Bladé entre els grans noms de la nostra prosa.

dimarts, 3 de novembre del 2015

GIRBAL: UNA RESTITUCIÓ IMPRESCINDIBLE


Eduard Girbal Jaume, Oratjol de la Serra. Edició d'Agnès Prats. Edicions de 1984, 2011.
Ressenya publicada al "Quadern" d'El País el 5 de gener del 2012.

Alguna cosa ha funcionat molt malament en la tradició literària catalana perquè estiguem descobrint el gran valor de l’obra narrativa d’Eduard Girbal Jaume (1881-1947) amb prop d’un segle de retard. D’acord que el seu cicle L’agre de la terra, iniciat precisament amb Oratjol de la Serra, va arribar en uns anys (1919-1923) en què, davant el noucentisme rampant, que s’interessava pel paisatge sobretot en la seva dimensió ideal i simbòlica, tenia tots els números per ser despatxat com una deixa fora d’hora del ruralisme modernista, avalada pels elogis d’una figura periclitada com Víctor Català. A més, Girbal es quedava en fora de joc al no plegar-se a la flamant norma fabriana. El silenci posterior, llarg, massa llarg, rebla aquesta mala entrada. No l’ajuden ni l’esclat d’una novel·lística republicana que arracona allò que cau lluny del “cosmopolitisme” urbà de Barcelona, ni, durant el franquisme, la conformació resistent d’un cànon narratiu establert sovint amb criteris erràtics, no sempre impecablement literaris. En fi, la contraposició historiogràfica d’un modernisme i un noucentisme de manual, més l’obtús predomini de la crítica sociològica i militant rematen la feina.

          Per sort, l’encès elogi (“fita de la nostra literatura”) que Josep Pla va dedicar a Girbal de passada als anys 60 serveix perquè l’inquiet i estimulant lector que és el poeta Enric Cassases es fixi en Girbal i comenci a redescobrir-lo públicament el 2005 tot curant l’edició de L’estrella amb cua (1919). Simptomàticament, La tragèdia de cal Pere Llarg (1923), tercer títol de L’agre de la terra, se situa com a finalista del prestigiós Premi Llibreter 2006. I el cercle es tanca ara, sempre a Edicions de 1984, amb la publicació del primer volum del cicle. La restitució de Girbal va, doncs, per bon camí.

          Tot i el subtítol de “Proses silvestres”, Oratjol de la Serra té ben poc de silvestre en el sentit pejoratiu de la paraula. La seva capacitat de seducció no es basa en cap exotisme ruralista, sinó en la profunda i reeixida voluntat de descriure un món bell però isolat, aspre però cordial, que és a punt de transformar-se. La narració parteix d’un pretext similar al d’El poblegris (1902) de Santiago Rusiñol: una convalescència en un poble rural. Però el que per Rusiñol és “un poble de mala mort”, sòrdid i desagradós, fins al punt de concloure que s’hi pateix “el mal del poble”, en Girbal es converteix en la descoberta feliç, al “desert de món” d’Oratjol, d’un lloc on viure amb una pau i un benestar que ja no troba a Barcelona.

          No diria que la perspectiva de Rusiñol és exagerada ni la de Girbal ingènua. De fet, coincideixen en alguns detalls i situacions, però el punt de vista és prou diferent. Girbal excel·leix per una aproximació poderosa i eficaç als paisatges i per una vivíssima caracterització lingüística dels personatges. La força de l’evocació de la vida al remot Oratjol (en realitat Salo, al Bages) poc abans de l’arribada de la carretera, de l’electricitat i dels estiuejants, mostra el talent d’un prosista excepcional. El punt de vista de Girbal, gairebé d’observador, no defuig ni la duresa ni les contradiccions. Es tracta d’un relat vindicatiu, bellíssim, divertit i commovedor, sobre coses vistes i viscudes, dissimulat sota una mínima estructura narrativa. Girbal administra bé la reticència, fins i tot quan li surt la vena idíl·lica i arcàdica, que ell mateix posa en qüestió: per a Joan Ballesteria, el narrador, testimoni més que protagonista, però que intervé lliurement en el relat, desobjectivant-lo, Oratjol “és un tan gran descobriment que ja no sé si el veig tal com és, o me l’he fet a la meva manera, en un miracle d’amor i d’il·lusió”.

          El món urbà, exterior, plana sovint sobre aquest poblet aïllat, tancat en ell mateix, endogàmic, que rarament rep visitants com aquest “senyor de Barcelona” que és Ballesteria. El narrador s’adreça al “lector ciutadà” i li explica, meravellosament bé, aquest paradís esquerp i aspre que ha descobert, sense exageracions ni deformacions, buscant el “terme mig real”: la beneita i poc agraciada pubilla albina d’una masia és l’excepció, com ho seria una impol·luta pageseta rossa amb trenes.

          No, Girbal no és un ruralista menor, ni un modernista tardà, ni la seva narrativa és incoherent, sinó que tot hi fa sentit i, entre Ruyra i Pla, es dreça com un escriptor imprescindible.