dimarts, 29 de desembre del 2015

PERDRE ELS PAPERS (O ELS FILLS)




Poc abans de les vacances de Nadal, el meu fill petit va venir de l'escola amb aquest paper:


          Es tracta d'un document antològic. D'entrada, pel llenguatge, o més aviat la llenguota que gasta, des de l'inevitable "des de la Regidoria" a l'orgia perifràstica i eufemística de "es pretén contribuir a augmentar l'autoprotecció", passant per la temible pinzellada burocràtica del "degudament identificats", per no parlar de les faltes d'ortografia i de redacció (és una escola, eh?, no una associació de veïns; però ja hi estem acostumats: que hi hagi faltes en aquestes notes o fins i tot als exercicis escolars no és infreqüent).

          Però el pitjor, és clar, és l'absurda mentalitat que hi ha darrere aquesta acció pública, pagada amb diners de tothom (l'empresa que ha fabricat el coi de braçalet deu estar contenta dels diners que s'ha embutxacat per un objecte tan manifestament inútil). Aquella broma que es fa de vegades de les parelles que es diu que tenen primer un gos abans de posar-se a fer fills sembla que s'hagi fet realitat, i ara l'Estat ens converteix els fills directament en gossos, amb braçalet/corretja inclòs. De nens sempre se n'han perdut, i tractar els pares d'imbècils demanant-los que posin aquests artefactes als seus fills abans de sortir no trobo que sigui feina de cap govern, més que més ara que la majoria van escuradíssims de pressupost. La incompetència de molts dels nostres polítics, capaços d'idear o d'empassar-se una idea com aquesta, tan pròpia de la infantilització galopant a què se'ns pretén sotmetre des de fa dècades, diu molt del desgavell social que ens ha portat on som. Un desgavell molt democràtic, molt solidari i molt bonrotllista, però un desgavell davant del qual necessitem alguna cosa més que "autoprotecció".

dijous, 24 de desembre del 2015

LLENGUA DESACOSTUMADA



A casa som quatre i es parlen tres llengües (bé, de vegades en parlem quatre i tot, perquè, per exemple, aquests dies, amb la cosa dels regals de Nadal, toca parla en clau, i ho fem en anglès, perquè els petits no n'estiguin al cas). No patim gaire, doncs, per les nostres identitats, perquè només dos hem nascut a la mateixa ciutat i, d'aquests dos, un només hi ha viscut els primers tretze mesos de la seva vida i no va poder desenvolupar-hi una identitat local gaire forta. A mi mateix em passa que, després d'haver viscut gairebé quaranta-tres anys a la ciutat on vaig néixer, no em va costar gens deixar-la (de fet, me'n vaig anar perquè em fatigava profundament) i quan hi torno a passar per carrers coneguts i importants de la meva vida passada, la meva mirada ha canviat molt, té un punt creixent d'estranyesa, sovint em costa reconeixe'ls, perquè han canviat físicament, perquè els comerços ja no són els mateixos, perquè hi ha un munt de turistes. En definitiva, perquè ha passat molt temps i jo mateix he canviat.

          Però no cal fer-se mala sang amb tot això. Cadascú troba la identitat allà on vol i li ve de gust. No té per què ser un lloc ni un país. Pots trobar-la compartint la vida amb una altra persona, o amb una colla de gent. O en un art (la música, el cinema, la literatura, la dansa...). O en una feina. O en una llengua. En qualsevol cas, la identitat, si un no pateix alguna mena de desequilibri psicològic, no és, al meu parer, una qüestió que hagi d'ocupar un lloc destacat en l'escala personal de valors o en l'experiència quotidiana. Prou feina hi ha a viure i hi ha coses més importants.

          M'ha fet pensar en tot això el magnífic escrit de Jhumpa Lahiri traduït fa un parell de setmanes a The New Yorker. Sí, traduït a l'anglès perquè Lahiri, l'autora de Unaccostumed Earth, un extraordinari volum de narracions que vaig llegir en la traducció d'Eduardo Iriarte, Tierra desacostumbrada, s'ha llançat a escriure en italià. Ha publicat fa poc In altre parole, del qual l'article del New Yorker crec que és un extret. Filla de bengalís benestants emigrats a Anglaterra, nascuda a Londres, criada als Estats Units, estudiant de llatí i d'italià, autora en anglès premiada amb el Pulitzer, casada amb un guatemaltec, Lahiri se'n va anar a viure a Roma darrere una llengua descoberta i estimada cordialment, per forjar-se una identitat pròpia i diferent, distesa de les pressions que el seu constant estranyament social i lingüístic li havia provocat. L'experiència és singular i ella mateixa l'ha explicat:

Mi lengua materna es el bengalí, era lo que hablaba y oía en casa, pero sólo sé escribir en ella mi nombre y la leo con dificultad. Aunque lo lamento, para mí es una lengua oral. Pero, aunque fui educada en inglés y escribo en él, tampoco me siento identificada con este. Para mí el inglés es como una madrastra con la que me llevo muy bien. Cuando nació mi hijo y le tuve en brazos, le hablé en bengalí porque esa era la lengua para expresarle mi amor, la lengua que escuché cuando era niña. Más tarde, cuando mi hijo fue al colegio, los profesores me pidieron que unificáramos el idioma en casa porque su padre, que es de Guatemala, le hablaba en español, yo en bengalí y el no decía una palabra. Así que aprendí a ser madre en inglés.

¿No siente entonces como propia ninguna lengua?

No, hablo tres con cierto dominio –inglés, bengalí y ahora italiano–, pero no creo que si perdiera alguna sufriera mi identidad. Y con cada una siempre encuentro a personas que asumen que no la hablo. En América, cuando era niña, los profesores preguntaban a mis padres si yo hablaba inglés. En Calcuta, como crecí en América, muchos piensan que no hablo bengalí. Y en Italia asumen que soy extranjera. Eso refuerza mi idea de no pertenecer a ninguna lengua. Me divierte, pero también me frustra.

          Anys enrere m'encantava estar en aeroports, perquè m'hi sentia en trànsit, fora de lloc, eren espais intercanviables i sense identitat on em trobava còmode, suposo que a causa del meu caràcter tímid i retret, poc donat a gaires expansions socials. Ara m'agraden força menys, entre altres raons perquè la histèria paranoica de la seguretat me'ls ha fet molt desagradables. Però em segueix agradant la sensació de no ser d'un lloc, de viure en una ciutat que faig meva en viure-hi però que no és la meva perquè no hi vaig néixer ni créixer. N'hi ha que diuen que el nacionalisme, que és la variant ultrada del localisme, es cura viatjant, i potser és cert –tot i que no sempre–, però també serveix conviure amb diverses llengües, perquè és una altra manera de marcar distància amb el teu entorn d'origen. 


dimarts, 8 de desembre del 2015

ARTUR BLADÉ: CINC MÀUSERS CREMATS


Un amic, editor i nascut a les terres de l'Ebre, en comentar-li la meva admiració entusiasta per l'obra d'Artur Bladé, em va dir: "Si Bladé fos empordanès, tothom estaria dient-ne meravelles" No crec que es tractés d'una boutade malèvola, d'una atzagaiada per menystenir Josep Pla. Més aviat hi vaig intuir el seu murri sentit de l'humor, molt ben aplicat a aquest silenci de plom que sol caure sobre les comarques més meridionals de Catalunya, com si estiguessin mancades de pedigrí en comparació amb la Catalunya profunda, amb la república independent de la Garrotxa i l'Empordà o amb la devoradora metròpoli. Poc poblat, fronterer, sec, el Sud sembla de vegades que no existeixi.

          A Bladé el tenia en la llista àmplia i sempre inacabable d'autors que algun dia vull llegir. No surt en gaires who's who de la nostra literatura, però en algun lloc n'havia llegit algun elogi que me l'havia fet interessant. Indecís entre començar per un dels seus llibres sobre les terres de l'Ebre o per un dels memorialístics, al final em vaig decantar per L'Exiliada. Lectura enlluernadora, de cap a cap. Només té un defecte, i és el títol, que és una gracieta suggerida per Francesc Pujols, company d'exili de Bladé, que porta un ressò de La Ilíada que no treu gaire a cap amb el relat que fa Bladé de l'èxode català cap a França al final de la guerra, durant els primers mesos de 1939. Fora d'això, que no deixa de ser una minúcia, encara que encapçali el llibre, L'Exiliada és un llibre sensacional, apassionant.

          M'han quedat ben gravats tres moments que trobo memorables. El primer, transcorregudes amb prou feines tres pàgines, arriba quan el grup de republicans fugitius en què està Bladé acaba de travessar la frontera pel coll d'Ares i descansa per fi, precàriament –és el 9 de febrer i fa un fred que pela–, en territori francès. Escriu Bladé:

En el curs del matí del dia d'ahir, van arribar a la "nostra" ermita, barrejats amb d'altres fugitius, cinc carrabiners dels que, fins fa poc, vigilaven la frontera. Ja no hi havia res a vigilar. Tots cinc eren joves, gairebé barbamecs. Per tal de lluitar contra el fred, van fer una foguera, però la llenya humida no volia flamejar. Arraulits, encerclaven el feble brasal. Tots els papers que van trobar escampats per allí van fer cap al munt. Aprofitant la flamarada, un dels carrabiners (sense dir un mot i amb una estranya decisió), després de treure les bales del seu màuser, agafà l'arma pel canó i posà la culata al foc. Al cap de poc temps, una flama viva sorgí de la fusta seca. Els altres quatre es van mirar, estupefactes, no sé si de l'acció que presenciaven o del seu resultat. I l'un després de l'altre, en un moment, van imitar llur company. Les cinc culates flamejaven i els canons formaven una estrella...

          Poc després, baixant del mateix camí nevat del coll d'Ares, arriba un escamot de carrabiners amb un comandant al capdavant i els cinc nois s'alcen de pressa per saludar militarment:

El comandant alçà el braç per correspondre, però aleshores va veure el foc amb els fusells mig carbonitzats i la seva mà restà, un moment, indecisa en l'aire. Greu, seriós, intentà de dir alguna cosa. Que hauria pogut dir? El que veia era definitiu i cap mot no va sortir de la seva boca contreta. Devia comprendre que en aquella hora, els fusells dels vençuts ja no eren sinó un tros de fusta per a cremar. I quan els fusells només són això, els comandants... Tot, doncs, era inútil, acabat.

          L'eloqüència de l'escena descrita per Bladé és tremenda. La desfeta de l'exèrcit, del país i de la il·lusió republicana es concentra en la fusta cremada dels fusells i en el gest frustrat i inútil del comandant. La prosa de Bladé és aquí d'una eficàcia i d'una força impecables. Ho és també, més endavant, en un altre registre, quan explica la fugida, pocs dies després, camps a través, "de muntanya en muntanya, de cresta en cresta", seguint "la cançó de l'aigua" del riu Tec, que els guia cap a Corsaví després d'haver deixat Prats de Molló. Sembla una mica la fugida de Steve McQueen al final de La gran evasió, però sense moto. És gairebé impossible que aconsegueixin esquivar permanentment els gendarmes, però Bladé i els seus companys segueixen endavant, fins que troben, exhaustos, una cabana muntanyenca de pastors on faran nit i acabarà l'aventura. És una seqüència ràpida, narrada amb la vivor i la intensitat d'una novel·la.

          Tinc gravat, encara, un tercer record de les pàgines de L'Exiliada. Es tracta del capítol que transcorre a París, on Bladé arriba clandestinament, ja que, com a refugiat espanyol, no té dret a circular lliurement per la República Francesa. Qui hagi llegit les memòries de Wladyslaw Szpilman, el pianista del gueto de Varsòvia, hi trobarà un episodi semblant. És la soledat del fugitiu en un pis buit, de pas, on no s'ha de fer notar ni ser percebut pels veïns, esperant durant hores o dies l'arribada d'un contacte amb el món exterior. Polanski va retratar molt bé aquesta situació angoixosa a El pianista, la versió fílmica de les memòries de Szpilman –qui millor que Polanski, d'altra banda, que a més d'haver patit l'episodi del gueto, ha retratat amb tanta traça situacions d'aïllament gairebé paranoides, com a Le locataire, coneguda aquí com El quimérico inquilino? Doncs bé, Bladé torna a mostrar el seu talent literari en la descripció d'aquells incerts dies parisencs, una quinzena en què viu de manera solitària, discreta i monòtona. Són unes pàgines també excel·lents.

          Encara em vénen al cap altres grans moments de L'Exiliada, com el grapat de pàgines que mostren la vida quotidiana dels exiliats catalans a Montpeller i la seva rodalia. La colònia catalana, plagada d'homenots (Fabra, Rovira i Virgili, Pujols...), les passa magres, viu en condicions no sempre agradoses. Bladé, com altres refugiats, es llogarà com a veremador a la tardor, mentre tots viuen pendents de l'Europa que entra en guerra després de la fi de la guerra d'Espanya.

          Només he llegit la primer part de L'Exiliada, perquè en el curs de l'edició de l'obra completa se'n va publicar una segona part que havia quedat inèdita, que arriba fins a 1942, quan Bladé aconsegueix viatjar a Mèxic. Tinc la gran sort, doncs, de tenir encara moltes pàgines de Bladé per llegir. La seva obra completa està molt ben editada i és un autor que convindria reivindicar com un dels grans memorialistes del segle XX i com un escriptor absolutament recomanable i imprescindible, un gran talent poc conegut.