dimarts, 8 de desembre de 2015

ARTUR BLADÉ: CINC MÀUSERS CREMATS


Un amic, editor i nascut a les terres de l'Ebre, en comentar-li la meva admiració entusiasta per l'obra d'Artur Bladé, em va dir: "Si Bladé fos empordanès, tothom estaria dient-ne meravelles" No crec que es tractés d'una boutade malèvola, d'una atzagaiada per menystenir Josep Pla. Més aviat hi vaig intuir el seu murri sentit de l'humor, molt ben aplicat a aquest silenci de plom que sol caure sobre les comarques més meridionals de Catalunya, com si estiguessin mancades de pedigrí en comparació amb la Catalunya profunda, amb la república independent de la Garrotxa i l'Empordà o amb la devoradora metròpoli. Poc poblat, fronterer, sec, el Sud sembla de vegades que no existeixi.

          A Bladé el tenia en la llista àmplia i sempre inacabable d'autors que algun dia vull llegir. No surt en gaires who's who de la nostra literatura, però en algun lloc n'havia llegit algun elogi que me l'havia fet interessant. Indecís entre començar per un dels seus llibres sobre les terres de l'Ebre o per un dels memorialístics, al final em vaig decantar per L'Exiliada. Lectura enlluernadora, de cap a cap. Només té un defecte, i és el títol, que és una gracieta suggerida per Francesc Pujols, company d'exili de Bladé, que porta un ressò de La Ilíada que no treu gaire a cap amb el relat que fa Bladé de l'èxode català cap a França al final de la guerra, durant els primers mesos de 1939. Fora d'això, que no deixa de ser una minúcia, encara que encapçali el llibre, L'Exiliada és un llibre sensacional, apassionant.

          M'han quedat ben gravats tres moments que trobo memorables. El primer, transcorregudes amb prou feines tres pàgines, arriba quan el grup de republicans fugitius en què està Bladé acaba de travessar la frontera pel coll d'Ares i descansa per fi, precàriament –és el 9 de febrer i fa un fred que pela–, en territori francès. Escriu Bladé:

En el curs del matí del dia d'ahir, van arribar a la "nostra" ermita, barrejats amb d'altres fugitius, cinc carrabiners dels que, fins fa poc, vigilaven la frontera. Ja no hi havia res a vigilar. Tots cinc eren joves, gairebé barbamecs. Per tal de lluitar contra el fred, van fer una foguera, però la llenya humida no volia flamejar. Arraulits, encerclaven el feble brasal. Tots els papers que van trobar escampats per allí van fer cap al munt. Aprofitant la flamarada, un dels carrabiners (sense dir un mot i amb una estranya decisió), després de treure les bales del seu màuser, agafà l'arma pel canó i posà la culata al foc. Al cap de poc temps, una flama viva sorgí de la fusta seca. Els altres quatre es van mirar, estupefactes, no sé si de l'acció que presenciaven o del seu resultat. I l'un després de l'altre, en un moment, van imitar llur company. Les cinc culates flamejaven i els canons formaven una estrella...

          Poc després, baixant del mateix camí nevat del coll d'Ares, arriba un escamot de carrabiners amb un comandant al capdavant i els cinc nois s'alcen de pressa per saludar militarment:

El comandant alçà el braç per correspondre, però aleshores va veure el foc amb els fusells mig carbonitzats i la seva mà restà, un moment, indecisa en l'aire. Greu, seriós, intentà de dir alguna cosa. Que hauria pogut dir? El que veia era definitiu i cap mot no va sortir de la seva boca contreta. Devia comprendre que en aquella hora, els fusells dels vençuts ja no eren sinó un tros de fusta per a cremar. I quan els fusells només són això, els comandants... Tot, doncs, era inútil, acabat.

          L'eloqüència de l'escena descrita per Bladé és tremenda. La desfeta de l'exèrcit, del país i de la il·lusió republicana es concentra en la fusta cremada dels fusells i en el gest frustrat i inútil del comandant. La prosa de Bladé és aquí d'una eficàcia i d'una força impecables. Ho és també, més endavant, en un altre registre, quan explica la fugida, pocs dies després, camps a través, "de muntanya en muntanya, de cresta en cresta", seguint "la cançó de l'aigua" del riu Tec, que els guia cap a Corsaví després d'haver deixat Prats de Molló. Sembla una mica la fugida de Steve McQueen al final de La gran evasió, però sense moto. És gairebé impossible que aconsegueixin esquivar permanentment els gendarmes, però Bladé i els seus companys segueixen endavant, fins que troben, exhaustos, una cabana muntanyenca de pastors on faran nit i acabarà l'aventura. És una seqüència ràpida, narrada amb la vivor i la intensitat d'una novel·la.

          Tinc gravat, encara, un tercer record de les pàgines de L'Exiliada. Es tracta del capítol que transcorre a París, on Bladé arriba clandestinament, ja que, com a refugiat espanyol, no té dret a circular lliurement per la República Francesa. Qui hagi llegit les memòries de Wladyslaw Szpilman, el pianista del gueto de Varsòvia, hi trobarà un episodi semblant. És la soledat del fugitiu en un pis buit, de pas, on no s'ha de fer notar ni ser percebut pels veïns, esperant durant hores o dies l'arribada d'un contacte amb el món exterior. Polanski va retratar molt bé aquesta situació angoixosa a El pianista, la versió fílmica de les memòries de Szpilman –qui millor que Polanski, d'altra banda, que a més d'haver patit l'episodi del gueto, ha retratat amb tanta traça situacions d'aïllament gairebé paranoides, com a Le locataire, coneguda aquí com El quimérico inquilino? Doncs bé, Bladé torna a mostrar el seu talent literari en la descripció d'aquells incerts dies parisencs, una quinzena en què viu de manera solitària, discreta i monòtona. Són unes pàgines també excel·lents.

          Encara em vénen al cap altres grans moments de L'Exiliada, com el grapat de pàgines que mostren la vida quotidiana dels exiliats catalans a Montpeller i la seva rodalia. La colònia catalana, plagada d'homenots (Fabra, Rovira i Virgili, Pujols...), les passa magres, viu en condicions no sempre agradoses. Bladé, com altres refugiats, es llogarà com a veremador a la tardor, mentre tots viuen pendents de l'Europa que entra en guerra després de la fi de la guerra d'Espanya.

          Només he llegit la primer part de L'Exiliada, perquè en el curs de l'edició de l'obra completa se'n va publicar una segona part que havia quedat inèdita, que arriba fins a 1942, quan Bladé aconsegueix viatjar a Mèxic. Tinc la gran sort, doncs, de tenir encara moltes pàgines de Bladé per llegir. La seva obra completa està molt ben editada i és un autor que convindria reivindicar com un dels grans memorialistes del segle XX i com un escriptor absolutament recomanable i imprescindible, un gran talent poc conegut.