dilluns, 7 d’octubre de 2019


HUMOR EN PANTALLA GRAN


Valentí Castanys, Barcelona-Hollywood (Radiocinema sonor). Quaderns Crema, 2019.

Text ampliat de la ressenya publicada al "Quadern" del diari El País el 3 d'octubre de 2019.


Ara que ja hi ha generacions senceres que no trepitgen una sala cinematogràfica si no és que hi estrenen l’enèsim lliurament d’alguna saga hiperespremuda, pot semblar extravagant rescatar aquest llibre de 1935, escrit per un dels periodistes més populars de Catalunya durant més de quaranta anys. Quan Valentí Castanys (1898-1963) el va publicar, el cinema era encara una art jove que amb prou feines feia un parell de dècades que havia esclatat com a entreteniment de masses, però es trobava ja en plena transició des del llenguatge madurat en l’època silent cap a les noves formes expressives que desenvoluparien els grans mestres de l’època daurada de Hollywood.

     Actiu a la majoria de capçaleres del periodisme català anterior a la Guerra Civil, des de les humorístiques L’Esquella de la Torratxa i Papitu al modern magazín D’Ací i d’Allà, passant pel mític El Be Negre, l’esportiu Xut! i el diari La Veu de Catalunya, Castanys, a més de destacat dibuixant i ninotaire (paraula perduda amb el triomf de l’anglicisme “còmic” per designar les tires de dibuixos), també va exercir el periodisme esportiu i el radiofònic. I precisament radiada va ser la primera difusió de la meitat del volum ara ben rescatat per Enric Gomà, autor d’una presentació sòbria, múrria i molt eficaç.

Aficionat al cinema, que en aquells anys feia forrolla a Catalunya (les estrelles de Hollywood eren venerades com ara els cantants o els futbolistes: la meva àvia, morta el 1980, m'havia parlat del rebombori de la visita de Mary Pickford i Douglas Fairbanks a Barcelona, l'any 1925), Castanys, humorista de mena recordat encara pels radiooients dels anys 50 i 60, s’aproxima al fenomen de Hollywood amb una reticència enganyosa: encapçala el llibre amb un “Diguem-ne pròleg” on sosté que escriu només “en una forma paròdica”, sense “esperit crític”: “Jo exposo, deformo i despullo, però no defineixo. El lector és qui ha de resumir i concloure”.

La declaració metodològica s’ha de llegir, és clar, cum grano salis, perquè no deixa de ser una veritat a mitges. El registre dominant és l’humor, sí, sovint blanc, amb un aire de la malícia amable de P.G. Wodehouse, de l’absurd nostrat de Trabal i el Grup de Sabadell, i de la disbauxa surrealista de les comèdies contemporànies de Martí de Riquer rescatades fa cinc anys. Castanys broda diàlegs hilarants, descriu films imaginaris que parodien pel·lícules inexistents i juga amb el llenguatge (inventa el verb quismar a partir dels sempiterns “kiss me” sentits a les pantalles).

Sota l’exageració i l’estirabot, però, es percep alguna cosa més que la voluntat de fer riure l’oient o el lector. Naturalment, Castanys no ha desat el sentit crític al calaix i, entre broma i broma, desemmascara els oripells i la faramalla de la indústria cinematogràfica, i engega atzagaiades contra el periodisme d’espectacles buit i oportunista i contra determinades pedanteries avantguardistes. Perquè, com afirma irònic, no s’ha de “confondre l’art del cinema amb l’art de la tapisseria”. Sonen ben actuals alguns acudits sobre arguments inversemblants, el colonialisme cultural i la dificultat de Hollywood per distingir entre Espanya i Mèxic. Castanys sap molt bé de què parla i ho demostra, per exemple, quan resumeix en cinc línies magistrals el talent i les febleses de Charles Chaplin.

Barcelona-Hollywood és un magnífic testimoni d’un corrent popular constant i essencial per entendre plenament la literatura catalana del darrer segle i mig. Un corrent que sovint arreplega pols a les revistes i diaris de les hemeroteques i que mereix rescats com aquest.

diumenge, 28 de juliol de 2019

EL PERIODISME ÉS UN GÈNERE LITERARI (I MARTÍ GÓMEZ N'ÉS UN MESTRE)




















No sóc un lector ràpid, però el mes passat vaig llegir a un ritme frenètic les 350 pàgines de Hammerstein o el tesón, de Hans Magnus Enzensberger, llibre que m'havia regalat un bon amic a qui havia explicat temps enrere el meu entusiasme amb la lectura d'El corto verano de la anarquía, un dels títols més cèlebres d'Enzensberger. El que, quan comences a llegir, sembla només el relat biogràfic de Kurt von Hammerstein, un alt militar alemany contrari a Hitler, es converteix progressivament en el retrat de la seva singular família, d'origen noble, i, en acabat, dibuixa un esplèndid panorama d'Alemanya al segle XX, ple de drama, tragèdia i trauma.

     He sentit el mateix neguit lector mentre devorava en tres dies escassos l'últim llibre de José Martí Gómez, Los Lara, gairebé tres-centes pàgines on també he trobat molt més del que n'esperava. De fet, el subtítol "Aproximación a una familia y a su tiempo" ja insinua que el que escriu Martí Gómez va més enllà de la biografia de José Manual Lara Hernández i el seu fill José Manuel Lara Bosch, els dos capitostos històrics de l'Editorial Planeta. Més i tot, diria que ni tan sols és una biografia en sentit estricte, perquè no té en cap moment l'ambició de seguir fil per randa els fets ordenats de la vida dels Lara. A canvi, acabes traient una imatge molt precisa dels dos personatges (sobretot del segon, Lara Bosch) , que Martí Gómez dota d'una consistència humana profunda, perquè va carregada de matisos i contradiccions, com aquells personatges de novel·la que fas teus encara que no t'hi identifiquis gaire.

     La fascinació per Los Lara no m'hauria d'haver sorprès: sol passar-me amb els llibres que escriu Martí Gómez, periodista de llegenda o, senzillament, "el mejor reportero español", en afirmació d'Enric González que va a missa. És veritat que ell ho posa fàcil: no és un estilista refistolat, sinó que escriu clar i concís, amb una eficàcia espaterrant, veritable antítesi del periodista posturetes, del columnista filigranat. A canvi, la densitat informativa dels seus escrits resulta incomparable. Martí Gómez ha parlat amb tothom i ha escoltat tothom. Té una àmplia xarxa de fonts segures i fidedignes. Imagino que la seva discreció i una honestedat que presumeixo a prova de bombes li han obert les portes a franques confidències de tota mena de personatges, sovint poderosos o a prop del poder.

     Que el que fa Martí Gómez a Los Lara no és d'eixe món es nota des de l'abrupta arrencada del llibre, una cita de tres pàgines que reporta fragments del diari de Carme Ribé de 1939. Ribé, que tenia divuit anys aleshores i que més endavant seria una activa i exemplar bibliotecària en la represa de la cultura catalana sota el franquisme, no té, aparentment, res a veure amb Lara. Però les primeres línies que Martí Gómez cita del seu dietari desperten una alerta en el lector que sàpiga l'origen de l'imperi Lara:

No sé cuántos años debe tener. Infinitamente más que yo, que sólo tengo dieciocho. De momento por lo único que me ha interesado es porque me ha invitado a merendar. Hemos ido a un bar. Él sólo ha bebido. Yo he devorado unos bocadillos. Hacía siglos que no había comido un pan tan bueno. Él ha reído mucho con mi hambre. Ha llegado a Barcelona con las tropas de Franco y me lo presentó un vecino de escalera. Ha hecho unas bromas sobre los rojos que nos mataban de hambre.

     Basten aquestes línies per evocar José Manuel Lara Hernández entrant a Barcelona amb l'exèrcit franquista. No consta que Ribé hagués conegut Lara ni Martí Gómez ho afirma enlloc, però aquest soldat franquista que mostra la seva superioritat de vencedor és com el diapasó que dona el to per començar el relat de la família. L'extensió de la cita, que va més enllà d'aquest paràgraf i dura tres pàgines, pot semblar exagerada, però resulta necessària per dibuixar l'escenari de pobresa, gana, foscor i misèria en què Lara Hernández va començar a obrir-se pas, beneficiant-se del seu instint comercial i de la seva posició de militar guanyador de la guerra. Aquest mecanisme narratiu és Martí Gómez en estat pur.

     Tot el llibre va ple d'aquesta eficàcia literària (perquè el periodisme és literatura) que Martí Gómez fa tants anys que exerceix i que forma part del meu paisatge de referència des de ben aviat, als primers anys setanta, perquè escrivia a El Correo Catalán, el diari que comprava el meu pare i el primer que jo vaig llegir, i col·laborava a Radio Peninsular, l'emissora que escoltàvem a casa. Aleshores l'associava a la crònica negra i judicial, en què s'havia especialitzat. Amb el temps, he admirat la seva múrria i sensata visió del món polític i de la societat. Martí Gómez no ven motos i potser per això ha estat un personatge incòmode quan ha tingut una mica de marge per escriure el que volia. L'admiro sobretot com a exemple superior del cronista, de l'home capaç de descriure i de definir un fet o una època en poques paraules, com ho fa últimament als bitllets que llegeix els caps de setmana al programa A vivir que son dos días de la SER, o com ho havia fet a les glorioses notes de "Diario de un reportero", secció que va tenir a La Vanguardia fins que en van prescindir, suposo que amb l'excusa que ja tenia l'edat de jubilar-se però, molt probablement, perquè la seva llibertat torracollonera feina nosa. I és una meravella El corazón inglés. Una particular visión de Inglaterra y los ingleses, llibre de 2002 publicat sense pena ni glòria directament en edició de butxaca, que recull articles escrits en la seva etapa com a corresponsal a Londres. Que sigui anglòfil, com Enric González, per mi ja és el súmmum.

     Martí Gómez és infal·lible en la distància curta. Les disset cròniques del judici del Procés que ha publicat aquest any són exemplars en aquest sentit: en comtes de trepitjar el Tribunal Suprem, seguia les sessions des de llocs públics, com un bar, i així copsava la recepció popular d'aquest immens desastre, mentre aprofitava per incloure discretament les seves valoracions i per introduir dades i informacions procedents de les seves nombroses fonts.

     És veritat, en canvi, que en el format de llibre Martí Gómez pot resultar una mica descurat, perquè tendeix a funcionar més per acumulació que per construcció, i per això he dit que Los Lara no és una biografia ortodoxa. Periodista de carrer, sagaç en la utilització de les fonts, en els seus llibres trobes, per exemple, que repeteix coses que ja ha dit abans, o de vegades es despista en citar algun nom. També, quan introdueix personatges i situacions, de vegades pressuposa el coneixement d'episodis que, per raó d'edat, potser no tots els lectors sabran. Però això no és res que l'editorial de torn no pugui arreglar amb una bona feina d'edició. Per això Los Lara, que ha sortit a Galaxia Gutenberg, és un llibre més endreçat --i sense errates-- que no pas El oficio más hermoso del mundo (Una desordenada crónica personal), les diguem-ne memòries que Clave Intelectual va publicar fa tres anys. Però tant és: si no ens perdem en collonades formals, tots dos són llibres imprescindibles per oxigenar-nos les idees, i alhora per divertir-nos (perquè, a més, Martí Gómez és sempre molt divertit i disposa d'un arsenal d'anècdotes inexhaurible).

     És per això que s'ha de dir, sense embuts, que Los Lara és un llibre espaterrant, una perfecta composició de lloc --i de temps-- en què els Lara, naturalment, són els protagonistes principals, però que inclou alhora una extensa galeria on destaquen també els Plaza, rivals de Plaza-Janés; Daniel Sánchez Llibre, amic i enemic de junta a l'Espanyol; l'agent literària Carme Balcells, una altra llegenda del món editorial; l'economista Antón Costas, home clau al Cercle d'Economia (on Lara Bosch demostra que es pot ser català i espanyol i discrepar alhora, amb bones raons, tant de l'independentisme com del centralisme aznarista); els escriptors vinculats a l'editorial; i un munt més de personatges, importants i menors, de més de mig segle de la història d'Espanya i de Catalunya.

     El talent literari del sagaç Martí Gómez es nota en detalls com l'esment del bridge, el joc de cartes exclusiu i no apte per totes les intel·ligències, que actua com a clau de volta de la transmissió del poder en l'imperi Lara. O en les pinzellades que retraten els anys de l'estraperlo i la misèria de la postguerra, com quan es refereix al pare dels Sánchez Llibre en un passatge de regust planià:

Sánchez Llibre padre participó en la Guerra Civil formando parte de la quinta del biberón y al finalizar la contienda se tuvo que quedar en el ejército para hacer el servicio militar. Luego fue viajante, en la época heroica de los viajantes, cuando salían de casa el lunes a primera hora de la mañana y regresaban agotados el fin de semana tras dormir en pensiones de mala muerte, comer en bares tristes y viajar en viejos autobuses y en trenes que nunca cumplían el horario. 

     Escrit en uns anys i en un segle ja distants de "cuando en las redacciones se escuchaba el fluir de la vida y no se habían sumido todavía en el aburrido silencio que impera hoy", Los Lara és un llibre apassionant que ofereix molt més del que promet i que caldrà que tingui en compte qualsevol persona que s'interessi per la nostra societat i per la nostra cultura dels últims vuitanta anys.

dissabte, 13 de juliol de 2019


FERRATER, FULGOR A CLASSE





















Gabriel Ferrater, Curs de literatura catalana contemporània. Edició de Jordi Cornudella. Empúries, 2019.

Ressenya publicada al "Quadern" del diari "El País" l'11 de juliol de 2019


Diu molt del malaguanyat Antoni Comas, flamant primer catedràtic de llengua i literatura catalanes de la Universitat de Barcelona després de la guerra civil, l’atreviment de convidar Gabriel Ferrater (1922-1972) a impartir un curs de literatura el 1965. Inquiet, autodidacte, esperit lliure, Ferrater encara estava acabant Filosofia i Lletres, abandonada i represa intermitentment des de 1954, i va caldre contractar-lo com a conferenciant, fora del programa acadèmic oficial. Però Comas n’esperava molt: va encarregar que es gravessin les lliçons per publicar-les en un llibre.

Mig segle després, quin fulgor conserven aquelles lliçons dels cursos 1965-66 i 1966-67! N’havíem llegit una bona part, separadament, en els volums La poesia de Carles Riba (1979), Foix i el seu temps (1987) i Tres prosistes: Joaquim Ruyra, Víctor Català i Josep Pla (2010), però només ara que les tenim totes reunides i ordenades podem copsar-ne l’abast. Ras i curt: aquell extraoficial Curs de literatura catalana contemporània se situa en un lloc destacat del nostre corpus crític.

Comas va encertar de ple. Ferrater tenia al cap –un dels més ben moblats de què hem gaudit– un panorama precís i raonat de la literatura catalana. Un panorama ben contextualitzat: domina tota la tradició europea i recorre a Mallarmé, Goethe, Emily Brontë, Saint-John Perse, Dante o Brecht quan l’ajuden a explicar l’obra dels escriptors catalans. De cap a cap del curs –i a les dues conferències complementàries, posteriors, publicades en apèndix–, sorprèn l’exigent coherència amb què relliga autors, obres i plantejaments. Les gravacions reflecteixen la vitalitat i la clarividència de Ferrater. No perd mai el fil, tant si fa excursos per explicar anècdotes o perfilar detalls, com si generalitza i sintetitza o bé comenta de prop els textos. Hi conflueixen el lector constant i assaonat, el poeta que coneix l’ofici i l’amic d’alguns dels autors. I fascina que bé que transmet la seva nítida composició de lloc de les lletres catalanes i com resumeix temes com el simbolisme, l’avantguarda i la mètrica amb un didactisme envejable.

La posició crítica de Ferrater és rotunda. Defuig les dues tendències dominants aleshores: l’escolàstica nacionalista i la marxista. “Espero que tots sabem que el patriotisme és una mena de residu innoble de les edats tenebroses d’Europa”, engega als alumnes blasmant el catalanisme, “mal crònic” i “instrument de tortura” que encotilla els escriptors fins que Riba i Pla se n’alliberen. Igualment, retreu que la mecànica interpretació sociològica de Fuster, Castellet i Molas –vàlida com una eina més– aboca a simplificar. Al moll del curs hi ha una idea essencial: la literatura triomfa quan l’escriptor sap servir-se de la llengua amb la força de la imaginació artística. Per això la crítica ideològica, aplicada amb militància, va coixa: “Les idees són el començament de la poesia, no pas el final”. I qui diu idees, diu les emocions personals de l’escriptor, secundàries en l’obra literària, que suscita emocions noves mitjançant l’artifici verbal: “Un literat escriu per expressar la seva imaginació”.

Ferrater fa veure aquest procés en set escriptors (Guerau de Liost, Carner, Riba, Foix, Ruyra, Víctor Català i Pla, amb esments de pas a Maragall, Puig i Ferreter, Salvat-Papasseit, Joan Oliver, Josep Sebastià Pons, etc.) i ens hi obre perspectives alienes a tòpics i reduccionismes: Carner, contra les etiquetes de simbolista i frívol, exhibeix un pessimisme molt realista i una gran altura moral; Carles Riba traspua vitalitat per les esquerdes de la màscara hieràtica amb què sovint l’hem conegut; Foix, més que el surrealista que no és, mostra una “imaginació racional, lúcida i a distància del seu objecte”; Pla, lluny de cap bonhomia localista, és el més modern i conscient dels nostres prosistes; i la innovadora lectura de Solitud, en clau psicoanalítica i homosexual, prefigura les aproximacions actuals arran del rescat de la narrativa completa de Caterina Albert.

      Jordi Cornudella, que l’any passat va oferir una minuciosa i ja canònica edició de Les dones i els dies, ha reconstruït el curs amb encert, revisant les gravacions i transcripcions i completant-les, quan no n’hi havia, amb els apunts fidedignes de Joan Alegret, el becari de Comas responsable del registre. Mai podrem agrair prou als tres aquest regal.

divendres, 5 de juliol de 2019

L'EDAT MITJANA ES POSA FLAMENCA






Quan fa gairebé quatre anys vaig escriure la ressenya de la traducció catalana de Flamenca hauria considerat improbable que fos reimpresa cosa que ha succeït i  hauria trobat senzillament inversemblant que se n'acabés fent una versió en castellà germana perquè el traductor és el mateix, el professor Anton Espadaler i que es publiqués amb un gran tiratge, una faixa promocional imbatible i un notori ressò mediàtic i en esdeveniments com la Feria del Libro de Madrid. Fet i fet, la meva ressenya no deixava de ser un innocu tret de fogueig sobre un molt bon llibre antic, una novel·la occitana en vers del segle XIII apreciada per la gent del gremi medieval i poc més. Entremig de les dues traduccions, però, l'anònima Flamenca va caure en mans de Rosalia i li va inspirar un disc tan poderós i impactant com El mal quererque s'ha convertit en un imprevist regal per a la Universitat de Barcelona, l'editora de la traducció catalana. No acabo d'imaginar quina cara posaran els millennials a banda i banda de l'Atlàntic quan tinguin a les mans i llegeixin aquesta font del disc de Rosalia. Tant de bo uns quants hi trobin el mateix que hi va trobar ella.

     En tot cas, com insinuo a la ressenya, els llibres tenen vida pròpia en mans de cada lector, i la lectura que Rosalia ha fet de Flamenca és pertinent, encara que no n'esgoti la riquesa de sentits, que el pas dels segles ha potenciat. Potser hi haurà qui ho trobarà un anacronisme, una lectura fora del context medieval, però per què no hem d'escombrar cap a casa quan llegim un llibre, sempre que no en violentem la significació? Si una novel·la tan reculada i singular segueix commovent-nos i inspirant-nos, bé deu tenir valors i elements intemporals que un lector que no sigui un eixelebrat pot assumir. És allò que va escriure Francisco Rico no recordo on: "Que el contexto no se nos coma el texto".

*****


















Flamenca. Traducció i edició d’Anton Espadaler. Universitat de Barcelona, 2015, 244 pàgines.

Ressenya publicada al "Quadern" del diari "El País" el 10 de setembre de 2015


El tòpic, arreladíssim, de la foscor de l’Edat Mitjana es desmenteix amb un grapat d’arguments històrics, però la lectura de Flamenca segurament serà una de les maneres més lluminoses i entretingudes de fer-ho. Davant d’aquesta novel·la, escrita en occità cap a la meitat del segle XIII i de la qual no en sabem l’autor, es pot recordar la frase d’Albert Rossich, un dels nostres filòlegs més eminents, que encapçala una antologia de poesia catalana del Barroc: “la literatura antiga no ha de ser només objecte d’estudi, sinó també objecte de lectura”. Perquè, per damunt de la distància dels segles i de les transformacions socials i de mentalitat, Flamenca proporciona una viva i amena diversió i ens permet identificar-nos amb els sentiments dels protagonistes. Les idees canvien molt, però les emocions són perennes.

La nostra lectura de Flamenca per força ha de ser anacrònica, perquè la fem amb centúries de literatura acumulada. De fet, els acadèmics més recalcitrants ens diran que el concepte actual de literatura és una invenció del Romanticisme i que només podem entendre aquestes obres si en reconstruïm amb precisió el context històric i ideològic. Això és mitja veritat. L’esplèndida edició de Flamenca que ha fet Anton Espadaler compleix amb el rigor filològic mitjançant les notes erudites al final del llibre, que satisfaran el lector més exigent o l’estudiant de Romàniques (si és que en queda cap!). Però hi ha una manera més lliure i desacomplexada de llegir Flamenca, per a la qual basta el pròleg i l’excel·lent traducció d’Espadaler, que ha trobat un registre just per fer reviure la societat cortesa amb un català modern lleument formalitzat sense ser arcaïtzant.

Podem gaudir així d’un llibre editat amb cura i elegància per la Universitat de Barcelona. Un llibre bell, d’acord amb la trama de la novel·la: els amors d’un cavaller i una dama tancada en una torre pel marit gelós. Som davant d’un altre tòpic, en el territori de l’amor trobadoresc, però Flamenca, com tota obra excel·lent, redimensiona i transcendeix el tòpic. Guillem de Nevers, el cavaller, té alhora una completa formació universitària (“tu ets cavaller i clergue”, li recorda Amor) i Flamenca, la dama de qui s’enamora de lluny, per fama, sense haver-la vist, trenca amb la imatge de la bella dama sense mercè. L’hedonisme i el goig carnal s’imposen sense ambages. En aquest joc de l’amor, el narrador remarca que “els daus no van anar a parar a terra”. L’enginy i la desimboltura manen: els amants aconsegueixen vèncer la incomunicació de la dama mitjançant els cèlebres breus diàlegs furtius esgarrapats en el moment de donar-se la pau a missa. I quan el marit gelós ha recuperat el seny i alliberat Flamenca, se’ns lloa el fet que, en plena cort, Guillem s’endugui Flamenca al llit “sense que ningú s’adoni de res”.

            Com les novel·les franceses artúriques del segle XII en què s’emmiralla, Flamenca ofereix cortesia i torneigs, però aquí el repte, l’aventura, és l’amor, l’alliberament i el gaudi ple de la dama. L’esperit de la novel·la, per al qual Espadaler planteja al pròleg alguna probable filiació ideològica, és el de l’Occitània trobadoresca i albigesa, auxiliada per Catalunya, que va ser derrotada al camp de batalla de Muret, el 1213, pels croats francesos. Picardia, intel·ligència, vitalitat (impagables les escenes amb Alícia i Margarida, les donzelles de la dama): Flamenca és una novel·la antiga per llegir ara mateix.

dimarts, 23 d’abril de 2019


LA PRIMERA NOVEL·LA DE MIA COUTO: ESCRIURE SOMIANT





















Mia Couto, Terra somnàmbula. Traducció de Pere Comellas. Edicions del Periscopi, 2018.

Ressenya publicada al "Quadern" del diari "El País" el 14 de març de 2019


El 1998, quan es va publicar la pèssima traducció castellana de Terra somnàmbula, la seva primera novel·la, el moçambiquès Mia Couto (1955) va explicar que quan es va firmar l’acord que va posar fi a la llarga guerra civil (1977-1992) posterior a la independència (1975), no hi va haver gaires manifestacions d’alegria als carrers. Al cap d’una setmana, però, es va posar a ploure molt i es va produir l’esclat popular: com si la pau només hagués arribat quan la natura va assentir-hi amb un senyal. L’anècdota ajuda a entendre aquest llibre bellíssim i dolorós, lúcid però esperançat. Alguna vegada s’ha dit que Couto fa realisme màgic: segons ell l’adjectiu sobra, perquè el que escriu es percep com a real a Moçambic.

“En aquell lloc, la guerra havia mort la carretera”, comença el llibre, publicat en portuguès el 1992. Una carretera deserta, un autocar calcinat ple de cossos carbonitzats: un paisatge desolador on arriben, fugitius, el vell Tuahir i Muidinga, un nen. A l’autocar troben unes llibretes on Kindzu, un altre nen castigat per la guerra, ha escrit la seva història. Muidinga les anirà llegint en veu alta en capítols alterns als del relat principal. La barreja de veus i fils narratius, que al final revela una estructura circular, teixeix la novel·la, on tot forma part de la realitat: els vius i els morts, les paraules i els somnis, les persones i la natura animada i inanimada.

Couto, poeta i narrador, biòleg i periodista, omple el llibre d’imatges esplèndides, sorprenents (un far sembla “una zebra descansant sobre una sola cama”), que il·luminen l’aspra ruta dels protagonistes, correlat del drama d’un Moçambic mort en vida, somnàmbul, abocat al suïcidi col·lectiu, on la llibertat és un miratge desfet per la por, la violència i l’abandonament: “Ara, jo veia el meu país com una d’aquelles balenes que venen a agonitzar a la platja”, lamenta Kindzu.

La forta càrrega política i social de la novel·la, gens pamfletària, toca la identitat i la marginació de les dones, i la seva capacitat de rebel·lia (la misteriosa Farida i la vídua Virgínia Pinto, una portuguesa doblement expatriada en el Moçambic independent). També traspua el racisme, fill del passat colonial tant com de la societat patriarcal africana: Kindzu i el seu amic indi Surendra somien una nació índica que superi el conflicte entre europeus i africans (“M’agrada la gent que no té raça”, diu el desarrelat Surendra, en un ressò de l’anterior llibre de Couto, els contes de Cada home és una raça, de 1990).

Terra somnàmbula reflecteix la difícil construcció d’un país sense la imposició colonial però que grinyola quan s’intenta sotmetre’l a l’ortodòxia comunista. Fascina el talent de Couto per escriure defugint el to de denúncia i el psicologisme de la novel·la europea. Fa servir recursos poètics: una creativitat lingüística prodigiosa que busca una expressivitat nova que transcendeixi el portuguès de la metròpoli i el faci porós a la tradició oral i animista de Moçambic. Cus magistralment el relat amb personificacions (llocs que “es cansen” de les persones), innovacions verbals (uns ulls “batabatats”) i constants jocs de paraules (polítics, com “administraïdor”, o poètics, com “temporuc del demà”). Kindzu qualifica el seu pare, Taímo, un vell visionari, d’“historiatruites” i, quan mor, diu que cau “a terra amb l’educació d’una fulla”.

“Escric a mesura que vaig somiant”, afirma Kindzu. Pere Comellas ha traduït molt bé aquesta escriptura d’aparença onírica, oferint-ne una versió admirable.

Tres novel·les de Mia Couto.




dimarts, 26 de març de 2019

ARQUEOLOGIA























El mes de març de l'any passat en va fer trenta que vaig publicar la meva primera ressenya literària. Va ser al Diari de Barcelona, a la secció "Tauleta de nit", on sortien breus ressenyes qualsevol dia de la setmana, fora del suplement de llibres. Tenia vint-i-sis anys i faltaven pocs dies perquè acabés un inútil i absurd servei militar a Lleida. Hi parlava de Foix vist per Ferrater, probablement amb més idees rebudes que pròpies, però no diria que ara l'escriuria gaire diferent. En realitat, gairebé sempre escrivim sobre idees rebudes i el que compta són els matisos, i la forma com les presentem.

     Fa molts anys, doncs, d'aquelles primeres ressenyes al Diari de Barcelona, que després vaig seguir publicant en altres mitjans (a l'Avui, molt poc temps; a El Temps, amb força més continuïtat). Ha estat un llarg aprenentatge que diria que ha quallat ja en aquest segle, primer a El Periódico i, després, al Quadern del diari El País, on encara escric de tant en tant.

     Davant el periòdic i recurrent debat sobre la qualitat, la venalitat (i la banalitat) de la crítica literària (l'últim, o potser ja penúltim, episodi, aquí), només puc dir que, per mi, ha estat i és un exercici agraït i satisfactori personalment, gens rendible en termes econòmics (no n'he viscut mai) i que entenc com una extensió natural d'allò que més m'agrada fer en aquesta vida: llegir. És cert que, al principi, durant alguns anys, em va tocar picar pedra més d'una vegada i vaig haver de ressenyar llibres fluixos o dolents, llibres que no hauria llegit per pròpia iniciativa. Ara rarament ho faig: com diu Auden a The Dyer's Hand, és preferible no parlar dels llibres que no ens han agradat.

     Com més va, més d'acord estic amb el criteri de Ponç Puigdevall que una ressenya és un artefacte que ha de tenir valor literari per ell mateix. El que hi busco, quan l'escric, és endreçar les idees que m'han sorgit durant la lectura i transmetre-les de manera entenedora als possibles lectors del diari, tot deixant-los clar si, des del meu punt de vista, val la pena que llegeixin el llibre del cas. Per això, procuro ser bastant informatiu, oferint context històric i literari si trobo que cal, però evitant de fer-ne un resum: una ressenya és una invitació a la lectura, no un informe de lectura com els que encarreguen les editorials. Sovint, m'estimo més d'oferir la cita textual d'algun fragment, alguna frase que considero que pot insinuar el to del llibre, i busco sobretot explicar els punts d'interès que hi he trobat, allò que crec que el fa valuós i que crec que als hipotètics lectors també els podrà interessar.

     Les polèmiques i els retrets que, de manera recurrent, al llarg d'aquestes tres dècades, he sentit o llegit sobre la gent que escrivim sobre llibres als diaris m'han provocat a vegades alguns somriures, sobretot quan els proferien escriptors dotats d'un egocentrisme inconsolable que denunciaven el poder omnímode dels crítics o la canina submissió als dictats editorials. En l'improbable cas que això fos cert i dubto que, si fos així, el retret sigués generalitzable, jo dec viure en un món paral·lelEls primers anys d'ofici, més o menys fins al canvi de segle, quan les ressenyes encara s'havien de portar físicament a la redacció bé en paper, bé en disquets des que ens vam començar a informatitzar a mitjans del noranta, el contacte personal encara tenia una certa importància, i hi havia temps per xerrar amb altres companys i fer safareig. Però fins i tot aleshores, per mi l'exercici de fer ressenyes ja era bastant el que cada cop més ha estat: una activitat saludablement solitària, isolada i isoladora, força al marge de grups i capelletes que no he freqüentat gaire. Tinc alguns amics i coneguts que són escriptors, però pràcticament cap dels meus millors amics no és del gremi.

     De les misèries del gremi editorial ni més ni menys miserable que els altres en tinc alguna anècdota, és clar, però tampoc n'ompliria gaires pàgines. Recordo que, molt al principi, la difunta Editorial Laia m'enviava cada més un paquet amb les novetats que havien publicat. Ho trobava un disbarat i una despesa inútil, però, abruptament, van deixar de fer-ho després que vaig qüestionar la qualitat d'un llibre de narracions molt fluixet que havien tret. També he gairebé oblidat l'única persona que, en aquests trenta anys, no m'ha pagat les col·laboracions que li vaig fer, l'editor molt esquerranós d'una revista literària ja desapareguda: em va pagar la ressenya de prova, i després cap més de la desena que vaig fer fins que vaig dir prou. Es va ofendre molt quan li vaig reclamar que me les pagués.

     Amb tot, de l'episodi més entranyablement divertit no en fa ni dos anys. El maig de 2017, vaig rebre un missatge electrònic d'una persona que es presentava com a col·laboradora d'un gran grup editorial. El tema del missatge era "Ressenyes llibres" i deia això (no esmeno les faltes d'ortografia): "Desde [...] em observat el teu Blog, i ens agradaria poder disposar de la teva direcció postal per poder enviar totes les novetats dels llibres i així doncs, puguis fer ressenyes d'aquests. Moltes gràcies" Evidentment, vaig abstenir-me de contestar. No sé si era una incontrolada o si, de debò, algú de l'editorial li va posar al cap la idea que un blogaire com jo faria ressenyes de llibres per amor a l'art. En qualsevol cas, el missatge defineix molt bé el lamentable estat del món editorial més comercialitzat.

dilluns, 11 de juny de 2018

UN VALENCIÀ A PARÍS



Artur Perucho, Ícar o la impotència. Institució Alfons el Magnànim, 2017.

Ressenya publicada al "Quadern" d'El País el 28 de setembre del 2017.


Sens dubte, el pitjor d’Ícar o la impotència és el títol. Sobta, llegida ara, la combinació del personatge mitològic que es va cremar les ales en acostar-se massa al sol, amb l’explícit i alhora ambigu substantiu explicatiu, introduït per una adversativa reminiscent de la literatura de caire exemplaritzant. És possible que el 1929, quan es va publicar aquesta novel·la del valencià Artur Perucho (1902-1956), el títol sonés d’una altra manera, o que tingués vocació provocadora en aquella Catalunya prerepublicana, agitada per pulsions modernitzadores que encara topaven, sovint, amb un arrelat puritanisme burgès i provincià (com el que va bandejar, per exemple, el talent expressionista d’Ismael Smith, de qui el MNAC presenta actualment una àmplia i magnífica retrospectiva).


La lectura de les primeres pàgines esvaeix, no obstant, qualsevol prevenció, perquè el domini narratiu de Perucho ens guanya amb el viu i emboirat despertar de Tristany, un jove estudiant valencià, després d’una nit de festa i alcohol a París i amb l’àgil descripció de la seva quotidianitat a la capital francesa. Podem imaginar l’impacte que devia causar, el 1929, el dibuix precís i trepidant de Perucho, construint el text gairebé com un collage, mesclant-hi fragments de l’aleshores innovador monòleg interior (“Eixe clàxon... Per què? És d’un auto que passa pel carrer? No haurien de permetre cridar els títols dels diaris en un dancing”) i amanint-ho amb esments a la llibertat sexual de les dones franceses, el jazz, els cabarets, la política soviètica i altres ingredients d’actualitat. Perucho assumeix plenament la decidida voluntat de compassar la narrativa catalana amb les tendències innovadores que s’obrien pas a Europa, superant el desinterès noucentista pel gènere i contribuint a popularitzar-lo amb trames psicològiques i sentimentals, com va ser corrent en el pas dels anys 20 als 30, de Soldevila a Rodoreda, de Jordana a Trabal.

            Que Ícar o la impotència no acabi de quallar i que els elements posats en joc (un jove entre tres dones, la tensió entre València i París, entre amor, adulteri i sexe, entre ideal i realitat) acabin trontollant i aboquin a un final precipitat, un estirabot en què Tristany sembla un ninot en mans d’un titellaire, es deu al fet que, després de la bona arrencada, Perucho s’embolica, com dissortadament insinuava el títol, en la lliçó que hi ha darrere els fets i la figura de Tristany. La moderna voluntat de distanciar-se d’allò que narra es resol amb un intervencionisme exagerat: els capítols “Introito”, “”Intermedi” i el final “Paràbola” –sàviament eliminats en la inèdita autotraducció castellana que Perucho va fer el 1939, aterrat a l’exili mexicà– i un cert excés melodramàtic en la resolució de l’embolic passional de Tristany desbaraten les potencialitats de la novel·la.

           Tot i això, aquesta reedició –que, juntament amb la dels Diàlegs de Joan Lluís Vives, enceta una nova etapa de la mítica col·lecció “Biblioteca d’autors valencians” fundada per Joan Fuster, ara en llibres de factura acurada i exquisida– reclama l’atenció sobre un interessant i gairebé desconegut escriptor, periodista i intel·lectual en l’òrbita de Joan Estelrich i el republicanisme. L’aclaparador pròleg de Josep Palomero, més llarg que la pròpia novel·la i deutor de la tesi doctoral que va presentar l’any passat, convida a pensar que hi pot haver altres escrits de Perucho dignes de ser rescatats, els periodístics sobretot, tant els catalans dels anys 20 i 30 com els castellans de l’exili.

dilluns, 4 de juny de 2018

QUAN LA PREMSA ANAVA BÉ (O QUIM TORRA, EDITOR)

















Domènec de Bellmunt, La Barcelona pecadora. Els reportatges de l'Àngel bohemi. A Contra Vent Editors, 2009.

Ressenya publicada al "Quadern" d'El País el 16 d'abril del 2009.



Ara que la premsa escrita pateix la crisi amb un cruiximent de dents esfereïdor, aclaparada pels ERO, la liquidació de suplements i el tancament d’edicions en paper, llegir els reportatges de La Barcelona pecadora, escrits per Domènec de Bellmunt (1903-1993) als anys trenta, ve a ser com acostar-se al paradís perdut del periodisme català. Sobretot si es comparteix l’entusiasme de Francesc Canosa, responsable de la recopilació i autor de l’excel·lent “Apunt biogràfic” que tanca el volum. Que aquells eren uns altres temps ho prova tant una frase circumstancial de Bellmunt (“Eren dos quarts de deu del vespre, l’hora de fer el cafè”: aquella Espanya tan endarrerida era, quant a horaris, més europea que la d’ara) com la cita que reporta Canosa d’un periodista nord-americà que visita Barcelona el 1931: “En una ciutat d’un milió d’habitants com és la vostra, hi ha, com a mínim, el doble de periòdics que a Nova York, que en té set milions”. I una nòmina de periodistes de luxe: Xammar, Pla, Sagarra, Rovira i Virgili, Josep Carner, Riba, Nicolau d’Olwer... “Els millors cervells de la ploma i les idees”, subratlla Canosa, la majoria entorn del partit Acció Catalana i del diari “La Publicitat”; si allò no va quallar com a pal de paller del catalanisme republicà és perquè Acció Catalana era un “partit més de lectors que d’electors”. Divergien, doncs, una classe intel·lectual avançadíssima i un país que anava per una altra banda.


Bellmunt és un d’aquells brillants periodistes que situen la premsa catalana a la primera línia de la modernitat. Exiliat a París entre 1924 i 1929, hi descobreix, enlluernat, les primeres emissions de televisió i, sobretot, el “reportatge novel·lat”, que importarà aquí. Això que ara trobem ben normal –el reportatge àgil i directe, en primera persona, amb diàlegs vius, canvis de ritme i influència dels llenguatges audiovisuals– representava aleshores una novetat que trencava motlles periodístics caducs i ensopits. La fórmula, engrescadora i llaminera, es posarà de moda tot seguit. A la quinzena d’articles reunits a La Barcelona pecadora, Bellmunt l’empra per presentar la part més fosca de la ciutat: la prostitució, la delinqüència, les presons, els usurers, els suburbis. L’eficàcia de la manera de buscar la notícia és evident, com en el cas de “Memòries d’un carterista barceloní”, on gairebé tot l’article es construeix en forma de diàleg amb un pispa que explica el seu historial i els seus mètodes.

Ara, si Bellmunt destaca com a innovador, dubto que el fons dels seus reportatges tingui el mateix mèrit. La seva mirada té, més d’un cop, un punt de sensacionalisme redemptor que fa nosa (“Volia plànyer aquelles xicotes joves i boniques que destruïen les seves joventuts pletòriques amb el verí de la cràpula diària i el foc criminal de l’alcohol”) i una contradictòria complaença a descriure un submon on es diria que no es troba a gust (els articles vénen acompanyats de la breu novel·la L’Àngel bohemi, de 1935, on el millor són els diàlegs). D’altra banda, quan visita les barriades on s’amuntega l’allau d’immigració del sud d’Espanya, entén que es tracta d’un problema que afecta el desenvolupament de l’autonomia catalana, però exhibeix un xovinisme que nega tenir i engega perles com: “La gent de casa nostra no sol anar a crear conflictes a ningú”.

       Amb tot i això, la proposta del volum és interessant i pertinent, i ve servida en un disseny tipogràfic elegant enterbolit per un gavadal d’errates.

diumenge, 1 d’octubre de 2017

NOTES FINALS D'UN DIA MOLT TRIST



Començo el dia engegant el televisor: mentre el 3/24 informa contínuament sobre la jornada política, a TVE veig que fan "Españoles en el mundo: Botswana". Després em diuen que una estona abans havien emès la santa missa.

*****

Després de dinar no puc més i me'n vaig a "votar". Amb el nas tapat, de mala gana, emprenyat, perquè tot i que sé que no serveix per res, que, en el fons (i en la forma), és una costellada descomunal, la dignitat m'impedeix estar ni un minut més amb els que han enviat la policia i la Guàrdia Civil a atonyinar la gent.

*****

Avui que han tornat les bales de goma ja no se'n recorda ningú, i els Mossos són els bons boníssims, però a Ester Quintana li van buidar un ull, recordeu? 

*****

Ja no sé com acabarà això. Segurament malament. Si més no, amb uns danys en la societat catalana que costarà molt de reparar. Però si s'acaba, tard o d'hora, d'establir un nou acord de relació política entre l'Estat i Catalunya, no hi haurà lloc per a la Guàrdia Civil ni la Policia Nacional. És impossible després del que hem vist avui. Fet i fet, després de l'atemptat de Barcelona, ha quedat clar que tants cossos policials operant alhora en un mateix territori és un disbarat mancat d'eficiència.

*****

Hi ha encara moltes declaracions polítiques sobre la unitat de la societat catalana, sobre la concòrdia. És veritat que no vivim en un clima de violència com proclama, intoxicador i interessat, el Partit Popular i el govern espanyol. Però que aixequi la mà qui aquests dies no hagi sortit d'un grup de whatsapp o qui no hagi preferit no contestar un missatge per no liar-la amb un amic, conegut o familiar. Encara no tenim morts com al País Basc, però la convivència ha deixat de ser agradable.

*****

Tampoc agrada gens als independentistes que es digui que el que ha passat avui era una situació que, per càlcul polític, es buscava o interessava provocar. La majoria de la gent no ho ha volgut ni desitjat, és clar, però els qui mouen les estratègies ho tenien present perquè sabien que els beneficiava. Un amic, bona persona, independentista de tota la vida, m'ha enviat avui un whatsapp amb la foto d'una de les víctimes de la repressió, ensangonada. El seu comentari era: "Ja hem guanyat, abans del recompte i tot". Segur que no ho ha fet amb mala intenció, però m'he quedat glaçat. Per "guanyar" necessitàvem sang.

*****

En algun moment del dia, han informat que a la reunió del matí de part del govern català al Palau de la Generalitat, quan encara no havia arribat Puigdemont, hi era present Artur Mas. M'emociona la qualitat democràtica del Procés: entre un president a qui no ha votat ningú i un altre que mou fils al sanedrí secret.

*****

A les 5:27, el Guardian ha informat de la declaració de Guy Verhofstadt, ex-primer ministre belga, flamenc, ferm europeista i un dels millors aliats del nacionalisme català. Un comunicat impecable:

I don’t want to interfere in the domestic issues of Spain but I absolutely condemn what happened today in Catalonia.
On one hand, the separatist parties went forward with a so-called referendum that was forbidden by the Constitutional Court, knowing all too well that only a minority would participate as 60 % of the Catalans are against separation.
And on the other hand - even when based on court decisions - the use of disproportionate violence to stop this.
In the European Union we try to find solutions through political dialogue and with respect for the constitutional order as enshrined in the Treaties, especially in art. 4.
It’s high time for de-escalation. Only a negotiated solution in which all political parties, including the opposition in the Catalan Parliament, are involved and with respect for the Constitutional and legal order of the country, is the way forward.

El suport és evident, però qui no vulgui entendre el que vol dir "so-called referendum" i "including the opposition in the Catalan Parliament" que s'ho faci mirar. La nostra qualitat democràtica últimament fa una mica d'angúnia. Ens ho hauríem de fer mirar.

*****

Acaba la jornada amb els dos discursos de Rajoy i Puigdemont. El del primer és execrable i insensible. Menteix. El del segon és patètic i obsedit. L'importen un rave "els resultats" que, lògicament, encara no han sortit. Menteix, també. Amb aquest parell anem cap al desastre. Que algú els foti fora, sisplau.