divendres, 13 de març de 2020

PECATS A REVISIÓ


Oriol Quintana, La mandra; Marina Porras, L’enveja; Oriol Ponsatí-Murlà, L’avarícia; Adrià Pujol Cruells, La gola. Fragmenta Editorial, 2019-2020.

Ressenya publicada al "Quadern" del diari "El País" el 12 de març de 2020


La religió ha perdut influència ideològica, tot i que l’Església manté encara una institucionalització prou poderosa. Però la laïcitat dominant no treu que el marc de referència cristià no es faci present sovint, com una crossa més o menys evident. Això justifica l’oportunitat de la sèrie de llibrets “Pecats capitals” que està publicant Fragmenta. Que hàgim perdut la consciència del pecat no vol dir que, qui més qui menys, no tingui interioritzat un codi de valors en què els set pecats capitals de la doctrina catòlica encara fan un cert rau-rau. D’aquí l’interès com els aborden, amb llibertat i espontaneïtat, set autors nascuts entre 1974 i 1985 (amb l’excepció de Marina Porras, de 1991, un talent precoç en la crítica literària).

Dels quatre volums ja publicats, tres es cenyeixen més a l’assagisme estricte. Oriol Quintana obre la sèrie desmuntant la tradicional visió negativa de la mandra i n’acaba fent una veritable reivindicació, entesa com “un dels elements de la nostra naturalesa”, part “de les nostres receptes sobre l’art de viure”. Encerta quan detecta en l’humanisme laic la pervivència de la vocació redemptora cristiana i defensa una mena d’individualisme hedonista basant-se en una comprensió de la naturalesa humana ja present en Ausiàs March (estem “a mig camí entre les bèsties i els àngels”) o en Cervantes (som alhora Quixot i Sancho). Davant d’autoexigències que ens superen, “la mandra ens vacuna contra una imatge idealitzada de nosaltres mateixos”.

Filòsof d’ofici i editor exquisit, Oriol Ponsatí-Murlà s’enfronta a l’avarícia amb un rigor intel·lectual impecable. Furga enllà de la superfície òbvia d’aquest pecat sempre mal vist, sotmet a discussió les idees rebudes i posa en qüestió els límits entre avarícia i generositat, demostrant que la realitat és complexa fins i tot quan no ho sembla (és molt il·lustratiu el contrast entre la definició d’avarícia dels diccionaris de la Real Academia Española i l’Institut d’Estudis Catalans). Amè i exigent alhora, Ponsatí-Murlà comença esmentant Hannibal Lecter, “simbiosi rocambolesca de Josef Mengele i Harold Bloom”, i troba la clau de l’assaig en un Aristòtil que segueix ben vigent amb el seu terme mitjà. Se’ns revela així l’ambivalència de l’avarícia, consubstancial al capitalisme i a un moment de revolució social, oscil·lant entre pecat i virtut, segons de quin costat la mirem. Com Quintana, Ponsatí-Murlà sosté una visió no reduccionista de l’existència i remarca que la cultura de vegades es transmet no de manera lògica i exemplar, sinó mitjançant simplificacions, errors i fins i tot mentides.

Adrià Pujol Cruells té una feina en aparença més amable, perquè “sembla que la gola té un peu i mig a fora de la llista dels set pecats capitals”, i desplega una gran varietat de referències en un assaig força sociològic, molt atent als caires de la societat actual. Com Quintana, observa les pervivències de la mentalitat cristiana en nous transcendentalismes, i com Ponsatí-Murlà assenyala que els pecats venien de més lluny, del paganisme. Amb un sentit de l’humor radiant, marca de la casa, Pujol, bon antropòleg, afina quan desvela estereotips, inclosos els sexistes.

No sé si la joventut de Marina Porras explica la singularitat de la seva proposta, tan densa i interessant que és l’única on trobem a faltar més pàgines. Filla d’una educació on la religió catòlica ja no és present, l’aproximació que fa a l’enveja té dos pols: el biaix autobiogràfic i la literatura de Mercè Rodoreda, sobretot la novel·la Mirall trencat. Porras, lectora sagaç, s’endinsa molt bé en els personatges rodoredians. A diferència dels companys de sèrie, la seva anàlisi no és historicista i, quan se surt de Rodoreda i del present, tira de cites i màximes correctes però potser prescindibles. Al final, s’embranca amb la visió de l’enveja com a pecat nacional català, una afirmació arriscada perquè l’hem sentit d’altres societats (però és cert que el talent, no escàs a Catalunya, sovint és combatut per una mediocritat aplanadora), i acaba amb una vital apologia de la literatura com a obertura de mires contra la limitadora enveja.

     Quintana i Ponsatí-Murlà, més metòdics, Pujol, més sorneguer, i Porras, més decididament literària, conformen una estimulant proposta assagística i demostren que hi ha vida intel·ligent en aquest país, encara que sovint sembli que no.

dimecres, 4 de març de 2020

NOTES DE DIETARI: ALGUNES POÈTIQUES



La sento per primera vegada quan s'adreça en un anglès correcte, però amb una entonació absolutament catalana, a uns estrangers que van a l'aeroport i s'han equivocat de tren. Els indica amablement que s'han de baixar a l'estació següent, tornar a Sants i d'allà agafar el tren correcte. Després que ells han baixat a Gavà, sento que s'adreça a la seva filla, una nena de cinc o sis anys a tot estirar, cabellera arrissada i ulleres de sol com de joguina, i li explica el que ha parlat amb "aquests senyors". L'hi explica una vegada, dues, tres, i al final comença a neguitejar-me. La dona no calla gairebé mai, parla amb una veu tirant a aguda, amb la cantarella apegalosa i repel·lent que algunes persones posen quan s'adrecen a algú que no els entén, o al seu fill petit, que ha de processar una informació que consideren que potser és una mica massa complexa perquè la paeixi. Al cap de deu minuts, no hi ha cap mena de dubte que la dona s'ha constituït amb ple dret en el personatge que coneixem com mare-lloro-taladro. Quan, arribant ja a l'estació en què baixaran, la nena s'aixeca quan la mare considera que encara és massa aviat, li engega, amb el mateix mortal to de veu: "Hem de treballar una mica la paciència..." Per coses com aquestes, haurien de retirar la custòdia dels fills, la veritat.


"Qui viu en la por necessita un món petit, un món que pugui controlar" (Mia Couto, Terra somnàmbula).


Llegeixo per fi el Juan de Mairena de Machado i és un festival d'intel·ligència sensata, gens arrogant. Té un cert gust de paradoxa que, en alguns moments, m'evoca molt Borges. I el joc de personatges interposats, els apòcrifs (Machado fingeix Mairena, qui al seu torn es refereix al seu mestre Abel Martín) fa pensar en Pessoa, només que Machado sembla tocar més de peus a terra que el portuguès.
     En subratllo moltes frases, assenyalo molts paràgrafs, és un festival. Aquí només copiaré un fragment que trobo sensacional: "No os empeñéis en corregirlo todo. Tened un poco el valor de vuestros defectos. Porque hay defectos que son olvidos, negligencias, pequeños errores fáciles de enmendar y deben enmendarse; otros son limitaciones, imposibilidades de ir más allá y que la vanidad os llevará a ocultarlos. Y eso es peor que jactarse de ellos"


Aquesta incapacitat oceànica per utilitzar el condicional: "Si l’hagués vist en una fotografia hagués pensat que es tractava de la biblioteca d’una persona normal". Quin país tan esgarrifós que trepitja així la seva llengua!


Raymond Chandler, citat en un bon article que en commemora el talent durador: "No sóc un ésser sociable perquè m'avorreixo amb molta facilitat".


M'esgarrifa una mica pensar que encara no tenia vint anys quan, el 1980, vaig veure Maravillas, una de les primeres pel·lícules de Manuel Gutiérrez Aragón. De fet, m'hauria d'esgarrifar més que, des d'aleshores, ell hagi tingut temps de fer-ne un grapat més i, fins i tot, de retirar-se del cinema, fa més de deu anys. Aleshores, en plena etapa de formació com a cinèfil militant, em va seduir per extravagant. El personatge de Maravillas, que interpretava Cristina Marcos en el seu debut, amb disset anys, era molt fill de l'època: rebel, contradictori, les escorrialles del hippisme, el començament del desencant de la Transició. No sé què em semblaria si tornés a veure la pel·lícula, cosa que m'agradaria. Però el que sí que m'ha quedat al llarg dels anys és el ressò de la frase que, al final, el pare, Fernando, interpretat pel gran Fernando Fernán Gómez, li diu: "Maravillas, se vive como se sueña: solos". Quina gran frase per escoltar en la veu greu de Fernán Gómez. I una frase que, de fet, és una cita d'El cor de les tenebres de Conrad. La diu Marlowe cap a la meitat del relat, quan atura un moment la narració que està fent (ha parlat de la proximitat misteriosa de Kurtz) i fa una mena de clàusula de reticència en un fragment espectacular, grandiós com tantes pàgines de Conrad:

He was just a word for me. I did not see the man in the name any more than you do. Do you see him? Do you see the story? Do you see anything? It seems to me I am trying to tell you a dream--making a vain attempt, because no relation of a dream can convey the dream-sensation, that commingling of absurdity, surprise, and bewilderment in a tremor of struggling revolt, that notion of being captured by the incredible which is of the very essence of dreams. . . ." He was silent for a while. ". . . No, it is impossible; it is impossible to convey the life-sensation of any given epoch of one's existence, --that which makes its truth, its meaning--its subtle and penetrating essence. It is impossible. We live, as we dream--alone. . . ."



Gonzalo Pontón, gran editor: "En el XVIII, los grandes editores intelectuales tiraban entre 1.500 y 2.000 ejemplares; 300 años después, desde Pasado & Presente hacemos los mismos. Es inquietante que esta élite lectora no crezca; no es democrático lo que pasa con el conocimiento en España"


"La poesia no és pas ben bé del tot un joc, per bé que a molts els ho sembli; però com el joc, té les seves regles, que són les de no enganyar-se i no enganyar, les de servir la poesia com a entitat pròpia i, si s'escau, les de no ésser inútils a la comunitat i no trair la llengua ni la retòrica, sia quina sia la que hom hagi triat" (J.V. Foix, 1961, recollit a Noms propis. Escriptors i artistes)


"So, briefly: Flaubert teaches you to gaze upon the truth and not blink from its consequences; he teaches you, with Montaigne, to sleep on the pillow of doubt; he teaches you to dissect out the constituent parts of reality, and to observe that Nature is always a mixture of genres; he teaches you the most exact use of language; he teaches you not to approach a book in search of moral or social pills –literature is not a pharmacopoeia; he teaches the pre-eminence of Thruth, Beauty, Feeling and Style. And if you study his private life, he teaches courage, stoicism, friendship; the importance of intelligence, scepticism and wit; the folly of cheap patriotism; the virtue of being able to remain by yourself in your own room; the hatred of hypocrisy; distrust of the doctrinaire; the need for plain speaking" (Julian Barnes, Flaubert's Parrot).


"La ficció presenta una visió diferent de com és en realitat. És més artificiosa però, quan la llegeixes, et fa tornar al que és real amb una intel·ligència i sensibilitat que no tenies abans. Això és l'art: una cosa que et fa aprendre, et fa prendre consciència de la importància de ser viu, et torna més empàtic o més tolerant" (Richard Ford, a la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona)


dilluns, 7 d’octubre de 2019


HUMOR EN PANTALLA GRAN


Valentí Castanys, Barcelona-Hollywood (Radiocinema sonor). Quaderns Crema, 2019.

Text ampliat de la ressenya publicada al "Quadern" del diari El País el 3 d'octubre de 2019.


Ara que ja hi ha generacions senceres que no trepitgen una sala cinematogràfica si no és que hi estrenen l’enèsim lliurament d’alguna saga hiperespremuda, pot semblar extravagant rescatar aquest llibre de 1935, escrit per un dels periodistes més populars de Catalunya durant més de quaranta anys. Quan Valentí Castanys (1898-1963) el va publicar, el cinema era encara una art jove que amb prou feines feia un parell de dècades que havia esclatat com a entreteniment de masses, però es trobava ja en plena transició des del llenguatge madurat en l’època silent cap a les noves formes expressives que desenvoluparien els grans mestres de l’època daurada de Hollywood.

     Actiu a la majoria de capçaleres del periodisme català anterior a la Guerra Civil, des de les humorístiques L’Esquella de la Torratxa i Papitu al modern magazín D’Ací i d’Allà, passant pel mític El Be Negre, l’esportiu Xut! i el diari La Veu de Catalunya, Castanys, a més de destacat dibuixant i ninotaire (paraula perduda amb el triomf de l’anglicisme “còmic” per designar les tires de dibuixos), també va exercir el periodisme esportiu i el radiofònic. I precisament radiada va ser la primera difusió de la meitat del volum ara ben rescatat per Enric Gomà, autor d’una presentació sòbria, múrria i molt eficaç.

Aficionat al cinema, que en aquells anys feia forrolla a Catalunya (les estrelles de Hollywood eren venerades com ara els cantants o els futbolistes: la meva àvia, morta el 1980, m'havia parlat del rebombori de la visita de Mary Pickford i Douglas Fairbanks a Barcelona, l'any 1925), Castanys, humorista de mena recordat encara pels radiooients dels anys 50 i 60, s’aproxima al fenomen de Hollywood amb una reticència enganyosa: encapçala el llibre amb un “Diguem-ne pròleg” on sosté que escriu només “en una forma paròdica”, sense “esperit crític”: “Jo exposo, deformo i despullo, però no defineixo. El lector és qui ha de resumir i concloure”.

La declaració metodològica s’ha de llegir, és clar, cum grano salis, perquè no deixa de ser una veritat a mitges. El registre dominant és l’humor, sí, sovint blanc, amb un aire de la malícia amable de P.G. Wodehouse, de l’absurd nostrat de Trabal i el Grup de Sabadell, i de la disbauxa surrealista de les comèdies contemporànies de Martí de Riquer rescatades fa cinc anys. Castanys broda diàlegs hilarants, descriu films imaginaris que parodien pel·lícules inexistents i juga amb el llenguatge (inventa el verb quismar a partir dels sempiterns “kiss me” sentits a les pantalles).

Sota l’exageració i l’estirabot, però, es percep alguna cosa més que la voluntat de fer riure l’oient o el lector. Naturalment, Castanys no ha desat el sentit crític al calaix i, entre broma i broma, desemmascara els oripells i la faramalla de la indústria cinematogràfica, i engega atzagaiades contra el periodisme d’espectacles buit i oportunista i contra determinades pedanteries avantguardistes. Perquè, com afirma irònic, no s’ha de “confondre l’art del cinema amb l’art de la tapisseria”. Sonen ben actuals alguns acudits sobre arguments inversemblants, el colonialisme cultural i la dificultat de Hollywood per distingir entre Espanya i Mèxic. Castanys sap molt bé de què parla i ho demostra, per exemple, quan resumeix en cinc línies magistrals el talent i les febleses de Charles Chaplin.

Barcelona-Hollywood és un magnífic testimoni d’un corrent popular constant i essencial per entendre plenament la literatura catalana del darrer segle i mig. Un corrent que sovint arreplega pols a les revistes i diaris de les hemeroteques i que mereix rescats com aquest.

diumenge, 28 de juliol de 2019

EL PERIODISME ÉS UN GÈNERE LITERARI (I MARTÍ GÓMEZ N'ÉS UN MESTRE)




















No sóc un lector ràpid, però el mes passat vaig llegir a un ritme frenètic les 350 pàgines de Hammerstein o el tesón, de Hans Magnus Enzensberger, llibre que m'havia regalat un bon amic a qui havia explicat temps enrere el meu entusiasme amb la lectura d'El corto verano de la anarquía, un dels títols més cèlebres d'Enzensberger. El que, quan comences a llegir, sembla només el relat biogràfic de Kurt von Hammerstein, un alt militar alemany contrari a Hitler, es converteix progressivament en el retrat de la seva singular família, d'origen noble, i, en acabat, dibuixa un esplèndid panorama d'Alemanya al segle XX, ple de drama, tragèdia i trauma.

     He sentit el mateix neguit lector mentre devorava en tres dies escassos l'últim llibre de José Martí Gómez, Los Lara, gairebé tres-centes pàgines on també he trobat molt més del que n'esperava. De fet, el subtítol "Aproximación a una familia y a su tiempo" ja insinua que el que escriu Martí Gómez va més enllà de la biografia de José Manual Lara Hernández i el seu fill José Manuel Lara Bosch, els dos capitostos històrics de l'Editorial Planeta. Més i tot, diria que ni tan sols és una biografia en sentit estricte, perquè no té en cap moment l'ambició de seguir fil per randa els fets ordenats de la vida dels Lara. A canvi, acabes traient una imatge molt precisa dels dos personatges (sobretot del segon, Lara Bosch) , que Martí Gómez dota d'una consistència humana profunda, perquè va carregada de matisos i contradiccions, com aquells personatges de novel·la que fas teus encara que no t'hi identifiquis gaire.

     La fascinació per Los Lara no m'hauria d'haver sorprès: sol passar-me amb els llibres que escriu Martí Gómez, periodista de llegenda o, senzillament, "el mejor reportero español", en afirmació d'Enric González que va a missa. És veritat que ell ho posa fàcil: no és un estilista refistolat, sinó que escriu clar i concís, amb una eficàcia espaterrant, veritable antítesi del periodista posturetes, del columnista filigranat. A canvi, la densitat informativa dels seus escrits resulta incomparable. Martí Gómez ha parlat amb tothom i ha escoltat tothom. Té una àmplia xarxa de fonts segures i fidedignes. Imagino que la seva discreció i una honestedat que presumeixo a prova de bombes li han obert les portes a franques confidències de tota mena de personatges, sovint poderosos o a prop del poder.

     Que el que fa Martí Gómez a Los Lara no és d'eixe món es nota des de l'abrupta arrencada del llibre, una cita de tres pàgines que reporta fragments del diari de Carme Ribé de 1939. Ribé, que tenia divuit anys aleshores i que més endavant seria una activa i exemplar bibliotecària en la represa de la cultura catalana sota el franquisme, no té, aparentment, res a veure amb Lara. Però les primeres línies que Martí Gómez cita del seu dietari desperten una alerta en el lector que sàpiga l'origen de l'imperi Lara:

No sé cuántos años debe tener. Infinitamente más que yo, que sólo tengo dieciocho. De momento por lo único que me ha interesado es porque me ha invitado a merendar. Hemos ido a un bar. Él sólo ha bebido. Yo he devorado unos bocadillos. Hacía siglos que no había comido un pan tan bueno. Él ha reído mucho con mi hambre. Ha llegado a Barcelona con las tropas de Franco y me lo presentó un vecino de escalera. Ha hecho unas bromas sobre los rojos que nos mataban de hambre.

     Basten aquestes línies per evocar José Manuel Lara Hernández entrant a Barcelona amb l'exèrcit franquista. No consta que Ribé hagués conegut Lara ni Martí Gómez ho afirma enlloc, però aquest soldat franquista que mostra la seva superioritat de vencedor és com el diapasó que dona el to per començar el relat de la família. L'extensió de la cita, que va més enllà d'aquest paràgraf i dura tres pàgines, pot semblar exagerada, però resulta necessària per dibuixar l'escenari de pobresa, gana, foscor i misèria en què Lara Hernández va començar a obrir-se pas, beneficiant-se del seu instint comercial i de la seva posició de militar guanyador de la guerra. Aquest mecanisme narratiu és Martí Gómez en estat pur.

     Tot el llibre va ple d'aquesta eficàcia literària (perquè el periodisme és literatura) que Martí Gómez fa tants anys que exerceix i que forma part del meu paisatge de referència des de ben aviat, als primers anys setanta, perquè escrivia a El Correo Catalán, el diari que comprava el meu pare i el primer que jo vaig llegir, i col·laborava a Radio Peninsular, l'emissora que escoltàvem a casa. Aleshores l'associava a la crònica negra i judicial, en què s'havia especialitzat. Amb el temps, he admirat la seva múrria i sensata visió del món polític i de la societat. Martí Gómez no ven motos i potser per això ha estat un personatge incòmode quan ha tingut una mica de marge per escriure el que volia. L'admiro sobretot com a exemple superior del cronista, de l'home capaç de descriure i de definir un fet o una època en poques paraules, com ho fa últimament als bitllets que llegeix els caps de setmana al programa A vivir que son dos días de la SER, o com ho havia fet a les glorioses notes de "Diario de un reportero", secció que va tenir a La Vanguardia fins que en van prescindir, suposo que amb l'excusa que ja tenia l'edat de jubilar-se però, molt probablement, perquè la seva llibertat torracollonera feina nosa. I és una meravella El corazón inglés. Una particular visión de Inglaterra y los ingleses, llibre de 2002 publicat sense pena ni glòria directament en edició de butxaca, que recull articles escrits en la seva etapa com a corresponsal a Londres. Que sigui anglòfil, com Enric González, per mi ja és el súmmum.

     Martí Gómez és infal·lible en la distància curta. Les disset cròniques del judici del Procés que ha publicat aquest any són exemplars en aquest sentit: en comtes de trepitjar el Tribunal Suprem, seguia les sessions des de llocs públics, com un bar, i així copsava la recepció popular d'aquest immens desastre, mentre aprofitava per incloure discretament les seves valoracions i per introduir dades i informacions procedents de les seves nombroses fonts.

     És veritat, en canvi, que en el format de llibre Martí Gómez pot resultar una mica descurat, perquè tendeix a funcionar més per acumulació que per construcció, i per això he dit que Los Lara no és una biografia ortodoxa. Periodista de carrer, sagaç en la utilització de les fonts, en els seus llibres trobes, per exemple, que repeteix coses que ja ha dit abans, o de vegades es despista en citar algun nom. També, quan introdueix personatges i situacions, de vegades pressuposa el coneixement d'episodis que, per raó d'edat, potser no tots els lectors sabran. Però això no és res que l'editorial de torn no pugui arreglar amb una bona feina d'edició. Per això Los Lara, que ha sortit a Galaxia Gutenberg, és un llibre més endreçat --i sense errates-- que no pas El oficio más hermoso del mundo (Una desordenada crónica personal), les diguem-ne memòries que Clave Intelectual va publicar fa tres anys. Però tant és: si no ens perdem en collonades formals, tots dos són llibres imprescindibles per oxigenar-nos les idees, i alhora per divertir-nos (perquè, a més, Martí Gómez és sempre molt divertit i disposa d'un arsenal d'anècdotes inexhaurible).

     És per això que s'ha de dir, sense embuts, que Los Lara és un llibre espaterrant, una perfecta composició de lloc --i de temps-- en què els Lara, naturalment, són els protagonistes principals, però que inclou alhora una extensa galeria on destaquen també els Plaza, rivals de Plaza-Janés; Daniel Sánchez Llibre, amic i enemic de junta a l'Espanyol; l'agent literària Carme Balcells, una altra llegenda del món editorial; l'economista Antón Costas, home clau al Cercle d'Economia (on Lara Bosch demostra que es pot ser català i espanyol i discrepar alhora, amb bones raons, tant de l'independentisme com del centralisme aznarista); els escriptors vinculats a l'editorial; i un munt més de personatges, importants i menors, de més de mig segle de la història d'Espanya i de Catalunya.

     El talent literari del sagaç Martí Gómez es nota en detalls com l'esment del bridge, el joc de cartes exclusiu i no apte per totes les intel·ligències, que actua com a clau de volta de la transmissió del poder en l'imperi Lara. O en les pinzellades que retraten els anys de l'estraperlo i la misèria de la postguerra, com quan es refereix al pare dels Sánchez Llibre en un passatge de regust planià:

Sánchez Llibre padre participó en la Guerra Civil formando parte de la quinta del biberón y al finalizar la contienda se tuvo que quedar en el ejército para hacer el servicio militar. Luego fue viajante, en la época heroica de los viajantes, cuando salían de casa el lunes a primera hora de la mañana y regresaban agotados el fin de semana tras dormir en pensiones de mala muerte, comer en bares tristes y viajar en viejos autobuses y en trenes que nunca cumplían el horario. 

     Escrit en uns anys i en un segle ja distants de "cuando en las redacciones se escuchaba el fluir de la vida y no se habían sumido todavía en el aburrido silencio que impera hoy", Los Lara és un llibre apassionant que ofereix molt més del que promet i que caldrà que tingui en compte qualsevol persona que s'interessi per la nostra societat i per la nostra cultura dels últims vuitanta anys.

dissabte, 13 de juliol de 2019


FERRATER, FULGOR A CLASSE





















Gabriel Ferrater, Curs de literatura catalana contemporània. Edició de Jordi Cornudella. Empúries, 2019.

Ressenya publicada al "Quadern" del diari "El País" l'11 de juliol de 2019


Diu molt del malaguanyat Antoni Comas, flamant primer catedràtic de llengua i literatura catalanes de la Universitat de Barcelona després de la guerra civil, l’atreviment de convidar Gabriel Ferrater (1922-1972) a impartir un curs de literatura el 1965. Inquiet, autodidacte, esperit lliure, Ferrater encara estava acabant Filosofia i Lletres, abandonada i represa intermitentment des de 1954, i va caldre contractar-lo com a conferenciant, fora del programa acadèmic oficial. Però Comas n’esperava molt: va encarregar que es gravessin les lliçons per publicar-les en un llibre.

Mig segle després, quin fulgor conserven aquelles lliçons dels cursos 1965-66 i 1966-67! N’havíem llegit una bona part, separadament, en els volums La poesia de Carles Riba (1979), Foix i el seu temps (1987) i Tres prosistes: Joaquim Ruyra, Víctor Català i Josep Pla (2010), però només ara que les tenim totes reunides i ordenades podem copsar-ne l’abast. Ras i curt: aquell extraoficial Curs de literatura catalana contemporània se situa en un lloc destacat del nostre corpus crític.

Comas va encertar de ple. Ferrater tenia al cap –un dels més ben moblats de què hem gaudit– un panorama precís i raonat de la literatura catalana. Un panorama ben contextualitzat: domina tota la tradició europea i recorre a Mallarmé, Goethe, Emily Brontë, Saint-John Perse, Dante o Brecht quan l’ajuden a explicar l’obra dels escriptors catalans. De cap a cap del curs –i a les dues conferències complementàries, posteriors, publicades en apèndix–, sorprèn l’exigent coherència amb què relliga autors, obres i plantejaments. Les gravacions reflecteixen la vitalitat i la clarividència de Ferrater. No perd mai el fil, tant si fa excursos per explicar anècdotes o perfilar detalls, com si generalitza i sintetitza o bé comenta de prop els textos. Hi conflueixen el lector constant i assaonat, el poeta que coneix l’ofici i l’amic d’alguns dels autors. I fascina que bé que transmet la seva nítida composició de lloc de les lletres catalanes i com resumeix temes com el simbolisme, l’avantguarda i la mètrica amb un didactisme envejable.

La posició crítica de Ferrater és rotunda. Defuig les dues tendències dominants aleshores: l’escolàstica nacionalista i la marxista. “Espero que tots sabem que el patriotisme és una mena de residu innoble de les edats tenebroses d’Europa”, engega als alumnes blasmant el catalanisme, “mal crònic” i “instrument de tortura” que encotilla els escriptors fins que Riba i Pla se n’alliberen. Igualment, retreu que la mecànica interpretació sociològica de Fuster, Castellet i Molas –vàlida com una eina més– aboca a simplificar. Al moll del curs hi ha una idea essencial: la literatura triomfa quan l’escriptor sap servir-se de la llengua amb la força de la imaginació artística. Per això la crítica ideològica, aplicada amb militància, va coixa: “Les idees són el començament de la poesia, no pas el final”. I qui diu idees, diu les emocions personals de l’escriptor, secundàries en l’obra literària, que suscita emocions noves mitjançant l’artifici verbal: “Un literat escriu per expressar la seva imaginació”.

Ferrater fa veure aquest procés en set escriptors (Guerau de Liost, Carner, Riba, Foix, Ruyra, Víctor Català i Pla, amb esments de pas a Maragall, Puig i Ferreter, Salvat-Papasseit, Joan Oliver, Josep Sebastià Pons, etc.) i ens hi obre perspectives alienes a tòpics i reduccionismes: Carner, contra les etiquetes de simbolista i frívol, exhibeix un pessimisme molt realista i una gran altura moral; Carles Riba traspua vitalitat per les esquerdes de la màscara hieràtica amb què sovint l’hem conegut; Foix, més que el surrealista que no és, mostra una “imaginació racional, lúcida i a distància del seu objecte”; Pla, lluny de cap bonhomia localista, és el més modern i conscient dels nostres prosistes; i la innovadora lectura de Solitud, en clau psicoanalítica i homosexual, prefigura les aproximacions actuals arran del rescat de la narrativa completa de Caterina Albert.

      Jordi Cornudella, que l’any passat va oferir una minuciosa i ja canònica edició de Les dones i els dies, ha reconstruït el curs amb encert, revisant les gravacions i transcripcions i completant-les, quan no n’hi havia, amb els apunts fidedignes de Joan Alegret, el becari de Comas responsable del registre. Mai podrem agrair prou als tres aquest regal.

divendres, 5 de juliol de 2019

L'EDAT MITJANA ES POSA FLAMENCA






Quan fa gairebé quatre anys vaig escriure la ressenya de la traducció catalana de Flamenca hauria considerat improbable que fos reimpresa cosa que ha succeït i  hauria trobat senzillament inversemblant que se n'acabés fent una versió en castellà germana perquè el traductor és el mateix, el professor Anton Espadaler i que es publiqués amb un gran tiratge, una faixa promocional imbatible i un notori ressò mediàtic i en esdeveniments com la Feria del Libro de Madrid. Fet i fet, la meva ressenya no deixava de ser un innocu tret de fogueig sobre un molt bon llibre antic, una novel·la occitana en vers del segle XIII apreciada per la gent del gremi medieval i poc més. Entremig de les dues traduccions, però, l'anònima Flamenca va caure en mans de Rosalia i li va inspirar un disc tan poderós i impactant com El mal quererque s'ha convertit en un imprevist regal per a la Universitat de Barcelona, l'editora de la traducció catalana. No acabo d'imaginar quina cara posaran els millennials a banda i banda de l'Atlàntic quan tinguin a les mans i llegeixin aquesta font del disc de Rosalia. Tant de bo uns quants hi trobin el mateix que hi va trobar ella.

     En tot cas, com insinuo a la ressenya, els llibres tenen vida pròpia en mans de cada lector, i la lectura que Rosalia ha fet de Flamenca és pertinent, encara que no n'esgoti la riquesa de sentits, que el pas dels segles ha potenciat. Potser hi haurà qui ho trobarà un anacronisme, una lectura fora del context medieval, però per què no hem d'escombrar cap a casa quan llegim un llibre, sempre que no en violentem la significació? Si una novel·la tan reculada i singular segueix commovent-nos i inspirant-nos, bé deu tenir valors i elements intemporals que un lector que no sigui un eixelebrat pot assumir. És allò que va escriure Francisco Rico no recordo on: "Que el contexto no se nos coma el texto".

*****


















Flamenca. Traducció i edició d’Anton Espadaler. Universitat de Barcelona, 2015, 244 pàgines.

Ressenya publicada al "Quadern" del diari "El País" el 10 de setembre de 2015


El tòpic, arreladíssim, de la foscor de l’Edat Mitjana es desmenteix amb un grapat d’arguments històrics, però la lectura de Flamenca segurament serà una de les maneres més lluminoses i entretingudes de fer-ho. Davant d’aquesta novel·la, escrita en occità cap a la meitat del segle XIII i de la qual no en sabem l’autor, es pot recordar la frase d’Albert Rossich, un dels nostres filòlegs més eminents, que encapçala una antologia de poesia catalana del Barroc: “la literatura antiga no ha de ser només objecte d’estudi, sinó també objecte de lectura”. Perquè, per damunt de la distància dels segles i de les transformacions socials i de mentalitat, Flamenca proporciona una viva i amena diversió i ens permet identificar-nos amb els sentiments dels protagonistes. Les idees canvien molt, però les emocions són perennes.

La nostra lectura de Flamenca per força ha de ser anacrònica, perquè la fem amb centúries de literatura acumulada. De fet, els acadèmics més recalcitrants ens diran que el concepte actual de literatura és una invenció del Romanticisme i que només podem entendre aquestes obres si en reconstruïm amb precisió el context històric i ideològic. Això és mitja veritat. L’esplèndida edició de Flamenca que ha fet Anton Espadaler compleix amb el rigor filològic mitjançant les notes erudites al final del llibre, que satisfaran el lector més exigent o l’estudiant de Romàniques (si és que en queda cap!). Però hi ha una manera més lliure i desacomplexada de llegir Flamenca, per a la qual basta el pròleg i l’excel·lent traducció d’Espadaler, que ha trobat un registre just per fer reviure la societat cortesa amb un català modern lleument formalitzat sense ser arcaïtzant.

Podem gaudir així d’un llibre editat amb cura i elegància per la Universitat de Barcelona. Un llibre bell, d’acord amb la trama de la novel·la: els amors d’un cavaller i una dama tancada en una torre pel marit gelós. Som davant d’un altre tòpic, en el territori de l’amor trobadoresc, però Flamenca, com tota obra excel·lent, redimensiona i transcendeix el tòpic. Guillem de Nevers, el cavaller, té alhora una completa formació universitària (“tu ets cavaller i clergue”, li recorda Amor) i Flamenca, la dama de qui s’enamora de lluny, per fama, sense haver-la vist, trenca amb la imatge de la bella dama sense mercè. L’hedonisme i el goig carnal s’imposen sense ambages. En aquest joc de l’amor, el narrador remarca que “els daus no van anar a parar a terra”. L’enginy i la desimboltura manen: els amants aconsegueixen vèncer la incomunicació de la dama mitjançant els cèlebres breus diàlegs furtius esgarrapats en el moment de donar-se la pau a missa. I quan el marit gelós ha recuperat el seny i alliberat Flamenca, se’ns lloa el fet que, en plena cort, Guillem s’endugui Flamenca al llit “sense que ningú s’adoni de res”.

            Com les novel·les franceses artúriques del segle XII en què s’emmiralla, Flamenca ofereix cortesia i torneigs, però aquí el repte, l’aventura, és l’amor, l’alliberament i el gaudi ple de la dama. L’esperit de la novel·la, per al qual Espadaler planteja al pròleg alguna probable filiació ideològica, és el de l’Occitània trobadoresca i albigesa, auxiliada per Catalunya, que va ser derrotada al camp de batalla de Muret, el 1213, pels croats francesos. Picardia, intel·ligència, vitalitat (impagables les escenes amb Alícia i Margarida, les donzelles de la dama): Flamenca és una novel·la antiga per llegir ara mateix.

dimarts, 23 d’abril de 2019


LA PRIMERA NOVEL·LA DE MIA COUTO: ESCRIURE SOMIANT





















Mia Couto, Terra somnàmbula. Traducció de Pere Comellas. Edicions del Periscopi, 2018.

Ressenya publicada al "Quadern" del diari "El País" el 14 de març de 2019


El 1998, quan es va publicar la pèssima traducció castellana de Terra somnàmbula, la seva primera novel·la, el moçambiquès Mia Couto (1955) va explicar que quan es va firmar l’acord que va posar fi a la llarga guerra civil (1977-1992) posterior a la independència (1975), no hi va haver gaires manifestacions d’alegria als carrers. Al cap d’una setmana, però, es va posar a ploure molt i es va produir l’esclat popular: com si la pau només hagués arribat quan la natura va assentir-hi amb un senyal. L’anècdota ajuda a entendre aquest llibre bellíssim i dolorós, lúcid però esperançat. Alguna vegada s’ha dit que Couto fa realisme màgic: segons ell l’adjectiu sobra, perquè el que escriu es percep com a real a Moçambic.

“En aquell lloc, la guerra havia mort la carretera”, comença el llibre, publicat en portuguès el 1992. Una carretera deserta, un autocar calcinat ple de cossos carbonitzats: un paisatge desolador on arriben, fugitius, el vell Tuahir i Muidinga, un nen. A l’autocar troben unes llibretes on Kindzu, un altre nen castigat per la guerra, ha escrit la seva història. Muidinga les anirà llegint en veu alta en capítols alterns als del relat principal. La barreja de veus i fils narratius, que al final revela una estructura circular, teixeix la novel·la, on tot forma part de la realitat: els vius i els morts, les paraules i els somnis, les persones i la natura animada i inanimada.

Couto, poeta i narrador, biòleg i periodista, omple el llibre d’imatges esplèndides, sorprenents (un far sembla “una zebra descansant sobre una sola cama”), que il·luminen l’aspra ruta dels protagonistes, correlat del drama d’un Moçambic mort en vida, somnàmbul, abocat al suïcidi col·lectiu, on la llibertat és un miratge desfet per la por, la violència i l’abandonament: “Ara, jo veia el meu país com una d’aquelles balenes que venen a agonitzar a la platja”, lamenta Kindzu.

La forta càrrega política i social de la novel·la, gens pamfletària, toca la identitat i la marginació de les dones, i la seva capacitat de rebel·lia (la misteriosa Farida i la vídua Virgínia Pinto, una portuguesa doblement expatriada en el Moçambic independent). També traspua el racisme, fill del passat colonial tant com de la societat patriarcal africana: Kindzu i el seu amic indi Surendra somien una nació índica que superi el conflicte entre europeus i africans (“M’agrada la gent que no té raça”, diu el desarrelat Surendra, en un ressò de l’anterior llibre de Couto, els contes de Cada home és una raça, de 1990).

Terra somnàmbula reflecteix la difícil construcció d’un país sense la imposició colonial però que grinyola quan s’intenta sotmetre’l a l’ortodòxia comunista. Fascina el talent de Couto per escriure defugint el to de denúncia i el psicologisme de la novel·la europea. Fa servir recursos poètics: una creativitat lingüística prodigiosa que busca una expressivitat nova que transcendeixi el portuguès de la metròpoli i el faci porós a la tradició oral i animista de Moçambic. Cus magistralment el relat amb personificacions (llocs que “es cansen” de les persones), innovacions verbals (uns ulls “batabatats”) i constants jocs de paraules (polítics, com “administraïdor”, o poètics, com “temporuc del demà”). Kindzu qualifica el seu pare, Taímo, un vell visionari, d’“historiatruites” i, quan mor, diu que cau “a terra amb l’educació d’una fulla”.

“Escric a mesura que vaig somiant”, afirma Kindzu. Pere Comellas ha traduït molt bé aquesta escriptura d’aparença onírica, oferint-ne una versió admirable.

Tres novel·les de Mia Couto.




dimarts, 26 de març de 2019

ARQUEOLOGIA























El mes de març de l'any passat en va fer trenta que vaig publicar la meva primera ressenya literària. Va ser al Diari de Barcelona, a la secció "Tauleta de nit", on sortien breus ressenyes qualsevol dia de la setmana, fora del suplement de llibres. Tenia vint-i-sis anys i faltaven pocs dies perquè acabés un inútil i absurd servei militar a Lleida. Hi parlava de Foix vist per Ferrater, probablement amb més idees rebudes que pròpies, però no diria que ara l'escriuria gaire diferent. En realitat, gairebé sempre escrivim sobre idees rebudes i el que compta són els matisos, i la forma com les presentem.

     Fa molts anys, doncs, d'aquelles primeres ressenyes al Diari de Barcelona, que després vaig seguir publicant en altres mitjans (a l'Avui, molt poc temps; a El Temps, amb força més continuïtat). Ha estat un llarg aprenentatge que diria que ha quallat ja en aquest segle, primer a El Periódico i, després, al Quadern del diari El País, on encara escric de tant en tant.

     Davant el periòdic i recurrent debat sobre la qualitat, la venalitat (i la banalitat) de la crítica literària (l'últim, o potser ja penúltim, episodi, aquí), només puc dir que, per mi, ha estat i és un exercici agraït i satisfactori personalment, gens rendible en termes econòmics (no n'he viscut mai) i que entenc com una extensió natural d'allò que més m'agrada fer en aquesta vida: llegir. És cert que, al principi, durant alguns anys, em va tocar picar pedra més d'una vegada i vaig haver de ressenyar llibres fluixos o dolents, llibres que no hauria llegit per pròpia iniciativa. Ara rarament ho faig: com diu Auden a The Dyer's Hand, és preferible no parlar dels llibres que no ens han agradat.

     Com més va, més d'acord estic amb el criteri de Ponç Puigdevall que una ressenya és un artefacte que ha de tenir valor literari per ell mateix. El que hi busco, quan l'escric, és endreçar les idees que m'han sorgit durant la lectura i transmetre-les de manera entenedora als possibles lectors del diari, tot deixant-los clar si, des del meu punt de vista, val la pena que llegeixin el llibre del cas. Per això, procuro ser bastant informatiu, oferint context històric i literari si trobo que cal, però evitant de fer-ne un resum: una ressenya és una invitació a la lectura, no un informe de lectura com els que encarreguen les editorials. Sovint, m'estimo més d'oferir la cita textual d'algun fragment, alguna frase que considero que pot insinuar el to del llibre, i busco sobretot explicar els punts d'interès que hi he trobat, allò que crec que el fa valuós i que crec que als hipotètics lectors també els podrà interessar.

     Les polèmiques i els retrets que, de manera recurrent, al llarg d'aquestes tres dècades, he sentit o llegit sobre la gent que escrivim sobre llibres als diaris m'han provocat a vegades alguns somriures, sobretot quan els proferien escriptors dotats d'un egocentrisme inconsolable que denunciaven el poder omnímode dels crítics o la canina submissió als dictats editorials. En l'improbable cas que això fos cert i dubto que, si fos així, el retret sigués generalitzable, jo dec viure en un món paral·lelEls primers anys d'ofici, més o menys fins al canvi de segle, quan les ressenyes encara s'havien de portar físicament a la redacció bé en paper, bé en disquets des que ens vam començar a informatitzar a mitjans del noranta, el contacte personal encara tenia una certa importància, i hi havia temps per xerrar amb altres companys i fer safareig. Però fins i tot aleshores, per mi l'exercici de fer ressenyes ja era bastant el que cada cop més ha estat: una activitat saludablement solitària, isolada i isoladora, força al marge de grups i capelletes que no he freqüentat gaire. Tinc alguns amics i coneguts que són escriptors, però pràcticament cap dels meus millors amics no és del gremi.

     De les misèries del gremi editorial ni més ni menys miserable que els altres en tinc alguna anècdota, és clar, però tampoc n'ompliria gaires pàgines. Recordo que, molt al principi, la difunta Editorial Laia m'enviava cada mes un paquet amb les novetats que havien publicat. Ho trobava un disbarat i una despesa inútil, però, abruptament, van deixar de fer-ho després que vaig qüestionar la qualitat d'un llibre de narracions molt fluixet que havien tret. També he gairebé oblidat l'única persona que, en aquests trenta anys, no m'ha pagat les col·laboracions que li vaig fer, l'editor molt esquerranós d'una revista literària ja desapareguda: em va pagar la ressenya de prova, i després cap més de la desena que vaig fer fins que vaig dir prou. Es va ofendre molt quan li vaig reclamar que me les pagués.

     Amb tot, de l'episodi més entranyablement divertit no en fa ni dos anys. El maig de 2017, vaig rebre un missatge electrònic d'una persona que es presentava com a col·laboradora d'un gran grup editorial. El tema del missatge era "Ressenyes llibres" i deia això (no esmeno les faltes d'ortografia): "Desde [...] em observat el teu Blog, i ens agradaria poder disposar de la teva direcció postal per poder enviar totes les novetats dels llibres i així doncs, puguis fer ressenyes d'aquests. Moltes gràcies" Evidentment, vaig abstenir-me de contestar. No sé si era una incontrolada o si, de debò, algú de l'editorial li va posar al cap la idea que un blogaire com jo faria ressenyes de llibres per amor a l'art. En qualsevol cas, el missatge defineix molt bé el lamentable estat del món editorial més comercialitzat.