dilluns, 11 de juny de 2018

UN VALENCIÀ A PARÍS



Artur Perucho, Ícar o la impotència. Institució Alfons el Magnànim, 2017.

Ressenya publicada al "Quadern" d'El País el 28 de setembre del 2017.


Sens dubte, el pitjor d’Ícar o la impotència és el títol. Sobta, llegida ara, la combinació del personatge mitològic que es va cremar les ales en acostar-se massa al sol, amb l’explícit i alhora ambigu substantiu explicatiu, introduït per una adversativa reminiscent de la literatura de caire exemplaritzant. És possible que el 1929, quan es va publicar aquesta novel·la del valencià Artur Perucho (1902-1956), el títol sonés d’una altra manera, o que tingués vocació provocadora en aquella Catalunya prerepublicana, agitada per pulsions modernitzadores que encara topaven, sovint, amb un arrelat puritanisme burgès i provincià (com el que va bandejar, per exemple, el talent expressionista d’Ismael Smith, de qui el MNAC presenta actualment una àmplia i magnífica retrospectiva).


La lectura de les primeres pàgines esvaeix, no obstant, qualsevol prevenció, perquè el domini narratiu de Perucho ens guanya amb el viu i emboirat despertar de Tristany, un jove estudiant valencià, després d’una nit de festa i alcohol a París i amb l’àgil descripció de la seva quotidianitat a la capital francesa. Podem imaginar l’impacte que devia causar, el 1929, el dibuix precís i trepidant de Perucho, construint el text gairebé com un collage, mesclant-hi fragments de l’aleshores innovador monòleg interior (“Eixe clàxon... Per què? És d’un auto que passa pel carrer? No haurien de permetre cridar els títols dels diaris en un dancing”) i amanint-ho amb esments a la llibertat sexual de les dones franceses, el jazz, els cabarets, la política soviètica i altres ingredients d’actualitat. Perucho assumeix plenament la decidida voluntat de compassar la narrativa catalana amb les tendències innovadores que s’obrien pas a Europa, superant el desinterès noucentista pel gènere i contribuint a popularitzar-lo amb trames psicològiques i sentimentals, com va ser corrent en el pas dels anys 20 als 30, de Soldevila a Rodoreda, de Jordana a Trabal.

            Que Ícar o la impotència no acabi de quallar i que els elements posats en joc (un jove entre tres dones, la tensió entre València i París, entre amor, adulteri i sexe, entre ideal i realitat) acabin trontollant i aboquin a un final precipitat, un estirabot en què Tristany sembla un ninot en mans d’un titellaire, es deu al fet que, després de la bona arrencada, Perucho s’embolica, com dissortadament insinuava el títol, en la lliçó que hi ha darrere els fets i la figura de Tristany. La moderna voluntat de distanciar-se d’allò que narra es resol amb un intervencionisme exagerat: els capítols “Introito”, “”Intermedi” i el final “Paràbola” –sàviament eliminats en la inèdita autotraducció castellana que Perucho va fer el 1939, aterrat a l’exili mexicà– i un cert excés melodramàtic en la resolució de l’embolic passional de Tristany desbaraten les potencialitats de la novel·la.

           Tot i això, aquesta reedició –que, juntament amb la dels Diàlegs de Joan Lluís Vives, enceta una nova etapa de la mítica col·lecció “Biblioteca d’autors valencians” fundada per Joan Fuster, ara en llibres de factura acurada i exquisida– reclama l’atenció sobre un interessant i gairebé desconegut escriptor, periodista i intel·lectual en l’òrbita de Joan Estelrich i el republicanisme. L’aclaparador pròleg de Josep Palomero, més llarg que la pròpia novel·la i deutor de la tesi doctoral que va presentar l’any passat, convida a pensar que hi pot haver altres escrits de Perucho dignes de ser rescatats, els periodístics sobretot, tant els catalans dels anys 20 i 30 com els castellans de l’exili.

dilluns, 4 de juny de 2018

QUAN LA PREMSA ANAVA BÉ (O QUIM TORRA, EDITOR)

















Domènec de Bellmunt, La Barcelona pecadora. Els reportatges de l'Àngel bohemi. A Contra Vent Editors, 2009.

Ressenya publicada al "Quadern" d'El País el 16 d'abril del 2009.



Ara que la premsa escrita pateix la crisi amb un cruiximent de dents esfereïdor, aclaparada pels ERO, la liquidació de suplements i el tancament d’edicions en paper, llegir els reportatges de La Barcelona pecadora, escrits per Domènec de Bellmunt (1903-1993) als anys trenta, ve a ser com acostar-se al paradís perdut del periodisme català. Sobretot si es comparteix l’entusiasme de Francesc Canosa, responsable de la recopilació i autor de l’excel·lent “Apunt biogràfic” que tanca el volum. Que aquells eren uns altres temps ho prova tant una frase circumstancial de Bellmunt (“Eren dos quarts de deu del vespre, l’hora de fer el cafè”: aquella Espanya tan endarrerida era, quant a horaris, més europea que la d’ara) com la cita que reporta Canosa d’un periodista nord-americà que visita Barcelona el 1931: “En una ciutat d’un milió d’habitants com és la vostra, hi ha, com a mínim, el doble de periòdics que a Nova York, que en té set milions”. I una nòmina de periodistes de luxe: Xammar, Pla, Sagarra, Rovira i Virgili, Josep Carner, Riba, Nicolau d’Olwer... “Els millors cervells de la ploma i les idees”, subratlla Canosa, la majoria entorn del partit Acció Catalana i del diari “La Publicitat”; si allò no va quallar com a pal de paller del catalanisme republicà és perquè Acció Catalana era un “partit més de lectors que d’electors”. Divergien, doncs, una classe intel·lectual avançadíssima i un país que anava per una altra banda.


Bellmunt és un d’aquells brillants periodistes que situen la premsa catalana a la primera línia de la modernitat. Exiliat a París entre 1924 i 1929, hi descobreix, enlluernat, les primeres emissions de televisió i, sobretot, el “reportatge novel·lat”, que importarà aquí. Això que ara trobem ben normal –el reportatge àgil i directe, en primera persona, amb diàlegs vius, canvis de ritme i influència dels llenguatges audiovisuals– representava aleshores una novetat que trencava motlles periodístics caducs i ensopits. La fórmula, engrescadora i llaminera, es posarà de moda tot seguit. A la quinzena d’articles reunits a La Barcelona pecadora, Bellmunt l’empra per presentar la part més fosca de la ciutat: la prostitució, la delinqüència, les presons, els usurers, els suburbis. L’eficàcia de la manera de buscar la notícia és evident, com en el cas de “Memòries d’un carterista barceloní”, on gairebé tot l’article es construeix en forma de diàleg amb un pispa que explica el seu historial i els seus mètodes.

Ara, si Bellmunt destaca com a innovador, dubto que el fons dels seus reportatges tingui el mateix mèrit. La seva mirada té, més d’un cop, un punt de sensacionalisme redemptor que fa nosa (“Volia plànyer aquelles xicotes joves i boniques que destruïen les seves joventuts pletòriques amb el verí de la cràpula diària i el foc criminal de l’alcohol”) i una contradictòria complaença a descriure un submon on es diria que no es troba a gust (els articles vénen acompanyats de la breu novel·la L’Àngel bohemi, de 1935, on el millor són els diàlegs). D’altra banda, quan visita les barriades on s’amuntega l’allau d’immigració del sud d’Espanya, entén que es tracta d’un problema que afecta el desenvolupament de l’autonomia catalana, però exhibeix un xovinisme que nega tenir i engega perles com: “La gent de casa nostra no sol anar a crear conflictes a ningú”.

       Amb tot i això, la proposta del volum és interessant i pertinent, i ve servida en un disseny tipogràfic elegant enterbolit per un gavadal d’errates.

diumenge, 1 d’octubre de 2017

NOTES FINALS D'UN DIA MOLT TRIST



Començo el dia engegant el televisor: mentre el 3/24 informa contínuament sobre la jornada política, a TVE veig que fan "Españoles en el mundo: Botswana". Després em diuen que una estona abans havien emès la santa missa.

*****

Després de dinar no puc més i me'n vaig a "votar". Amb el nas tapat, de mala gana, emprenyat, perquè tot i que sé que no serveix per res, que, en el fons (i en la forma), és una costellada descomunal, la dignitat m'impedeix estar ni un minut més amb els que han enviat la policia i la Guàrdia Civil a atonyinar la gent.

*****

Avui que han tornat les bales de goma ja no se'n recorda ningú, i els Mossos són els bons boníssims, però a Ester Quintana li van buidar un ull, recordeu? 

*****

Ja no sé com acabarà això. Segurament malament. Si més no, amb uns danys en la societat catalana que costarà molt de reparar. Però si s'acaba, tard o d'hora, d'establir un nou acord de relació política entre l'Estat i Catalunya, no hi haurà lloc per a la Guàrdia Civil ni la Policia Nacional. És impossible després del que hem vist avui. Fet i fet, després de l'atemptat de Barcelona, ha quedat clar que tants cossos policials operant alhora en un mateix territori és un disbarat mancat d'eficiència.

*****

Hi ha encara moltes declaracions polítiques sobre la unitat de la societat catalana, sobre la concòrdia. És veritat que no vivim en un clima de violència com proclama, intoxicador i interessat, el Partit Popular i el govern espanyol. Però que aixequi la mà qui aquests dies no hagi sortit d'un grup de whatsapp o qui no hagi preferit no contestar un missatge per no liar-la amb un amic, conegut o familiar. Encara no tenim morts com al País Basc, però la convivència ha deixat de ser agradable.

*****

Tampoc agrada gens als independentistes que es digui que el que ha passat avui era una situació que, per càlcul polític, es buscava o interessava provocar. La majoria de la gent no ho ha volgut ni desitjat, és clar, però els qui mouen les estratègies ho tenien present perquè sabien que els beneficiava. Un amic, bona persona, independentista de tota la vida, m'ha enviat avui un whatsapp amb la foto d'una de les víctimes de la repressió, ensangonada. El seu comentari era: "Ja hem guanyat, abans del recompte i tot". Segur que no ho ha fet amb mala intenció, però m'he quedat glaçat. Per "guanyar" necessitàvem sang.

*****

En algun moment del dia, han informat que a la reunió del matí de part del govern català al Palau de la Generalitat, quan encara no havia arribat Puigdemont, hi era present Artur Mas. M'emociona la qualitat democràtica del Procés: entre un president a qui no ha votat ningú i un altre que mou fils al sanedrí secret.

*****

A les 5:27, el Guardian ha informat de la declaració de Guy Verhofstadt, ex-primer ministre belga, flamenc, ferm europeista i un dels millors aliats del nacionalisme català. Un comunicat impecable:

I don’t want to interfere in the domestic issues of Spain but I absolutely condemn what happened today in Catalonia.
On one hand, the separatist parties went forward with a so-called referendum that was forbidden by the Constitutional Court, knowing all too well that only a minority would participate as 60 % of the Catalans are against separation.
And on the other hand - even when based on court decisions - the use of disproportionate violence to stop this.
In the European Union we try to find solutions through political dialogue and with respect for the constitutional order as enshrined in the Treaties, especially in art. 4.
It’s high time for de-escalation. Only a negotiated solution in which all political parties, including the opposition in the Catalan Parliament, are involved and with respect for the Constitutional and legal order of the country, is the way forward.

El suport és evident, però qui no vulgui entendre el que vol dir "so-called referendum" i "including the opposition in the Catalan Parliament" que s'ho faci mirar. La nostra qualitat democràtica últimament fa una mica d'angúnia. Ens ho hauríem de fer mirar.

*****

Acaba la jornada amb els dos discursos de Rajoy i Puigdemont. El del primer és execrable i insensible. Menteix. El del segon és patètic i obsedit. L'importen un rave "els resultats" que, lògicament, encara no han sortit. Menteix, també. Amb aquest parell anem cap al desastre. Que algú els foti fora, sisplau.


dilluns, 25 de setembre de 2017

DIGUEU-ME EQUIDISTANT



Per no defensar abrandadament la independència de Catalunya, dies enrere (i encara ara) et podien etzibar el penjoll d'"unionista". No m'ho han dit mai, pero tant me faria, perquè no em donaria pas per al·ludit: poques coses me la bufen tant com "la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles" que proclama l'article 2 del Títol preliminar de la Constitució, expressant, amb reiterada pompositat verbal, l'arrelat neguit que la Nació sigui ben soluble i divisible. No tinc tampoc la mania de rebutjar que em diguin o dir jo mateix que sóc espanyol: sóc espanyol, que vol dir que sóc ciutadà d'Espanya (l'eufemisme "Estat espanyol" el trobo ridícul perquè, per ara, Catalunya forma part administrativament d'Espanya i això és un fet i res més, no pas una veritat metafísica o teològica). Tinc molt clar que sóc català i que no deixaré de ser-ho, i em defineixo dins la categoria de catalanista, ara força en desús i bescantada per l'excitació de l'independentisme. Podria deixar de ser espanyol si es donés el cas, improbable però no impossible, que Catalunya deixés de formar part d'Espanya. De fet, el meu somni impossible ha estat sempre ser britànic: que en comptes de tornar Gibraltar a Espanya, la pèrfida Albió ens invadís i ens fes a tots súbdits de Sa Graciosa Majestat Isabel II. Lamentablement, el maleït Brexit ha refredat la meva anglofília i, d'altra banda, aquest somni no deixava de ser una poca-soltada (però avui l'ha recuperat, en una altra variant, John Carlin, mirant de posar una mica d'humor).

         Suposo que ara dec formar part d'allò que anomenen "equidistants", que sona menys a insult però que també té la seva part d'imprecisió. Deixem-ho córrer: només he votat nacionalista una vegada, no feia ni quinze dies que havia fet divuit anys i vaig votar convençut per un partit el nom del qual m'agradava, sobretot, perquè era d'esquerra i republicana, i ja m'estava bé que fos catalana però tampoc era un requisit indispensable. No m'he penedit mai tant del meu vot com aquella vegada: després de treure uns resultats espectaculars, que van situar el cap de llista com a president del Parlament, el partit en qüestió va acabar obrint una autopista a Jordi Pujol i a Convergència i Unió perquè convertissin Catalunya en un xiringuito privat que Déu n'hi dó. Després he anat votant una mica com he pogut: el vot no és mai per sempre, de vegades he votat mig convençut, d'altres per tacticisme, alguna vegada en blanc i em sembla que no m'he abstingut mai, o potser ho vaig fer la primera vegada que Aznar va guanyar les eleccions. La formació del primer Tripartit em va emocionar tot el que em podia emocionar no sent ja un jovencell, però intuïa que no seria l'entrada en el paradís terrenal, perquè arriba una edat que segons quines passions no te les empasses ni provant d'autoenganyar-te amb totes les forces (però això deu ser un defecte meu, ja que em desmenteix l'enfervoriment independentista recent de nombrosos amics i coneguts que no acaben de sortir precisament de la pubertat).

         Amb aquests antecedents, estic vivint els fets d'aquests dies (d'aquests anys!) entre la perplexitat, la indignació i un pessimisme que sempre s'ha de cultivar, perquè si no, en acabat, l'ensopegada amb la realitat és monumental. Això sí, tinc la impressió que, per molt que ens omplim la boca de globalització, de tecnologia i ciutats “intel·ligents”, de xarxes socials, immediatesa i realitat virtual, la mentalitat política avança a pas de cargol i amb prou feines deu haver sortit del segle XIX. En quinze dies, diuen, hem viscut, almenys, dos "cops d'Estat": l'un, de Junts pel Sí i la CUP, que en un parell de lamentables sessions, abusant de la majoria parlamentària, es van treure de la màniga una legalitat nova i paral·lela forçant i vulnerant flagrantment la legalitat constitucional i la de l’Estatut; l'altre cop d'Estat, amb "assalt" de les institucions catalanes i tot (Partal dixit, mal m'està el dir-ho), va ser el perpetrat per la Guàrdia Civil (sense Tejero aquest cop, però no per falta de ganes del precursor de Torrente) i per l'aparell del Govern central (la mà de Montoro tancant l'aixeta dels diners no solament al Departament d'Economia, sinó també a perillosíssimes cèl·lules subversives com la Institució de les Lletres Catalanes i les biblioteques públiques) contra diverses seus de la Generalitat per requisar material o documentació pro referèndum. Es parla també de separatisme, de sedició, de declaració unilateral d'independència, d'aquelles temibles turbas dels documentals franquistes, i sembla com si ens capbusséssim enrere en el túnel del temps. I es parla molt, grapejant-la, de democràcia. Com un valor absolut: d'una banda, la democràcia és la Constitució i la legalitat (vigent, com se sol dir, demostració inequívoca que la legalitat no és eterna, sinó canviant); de l'altra, la democràcia és votar aquesta vegada, com si no ens haguéssim atipat de votar en l'última dècada i com si ens haguessin privat d'aquest dret.

          Digueu-me equidistant, però trobo que l'independentisme i el govern de la Generalitat fa temps que actuen amb un avantatgisme i una deslleialtat extraordinaris que dubto que ens guanyin cap mèrit als ulls de l'Europa que tan sovint invoquen. Mas va convocar unes eleccions per guiar-nos fins al Paradís, hi va perdre deu escons i ni es va plantejar dimitir; al contrari, va tirar endavant com si no l'haguessin desacreditat a les urnes. Va voler fer un referèndum, el va fer canviant-ne el nom i deixant votar fins la canalla de setze anys, i fins i tot amb el vot de gent com Ada Colau, que han dit que no són independentistes però que hi veien una manera d'expressar descontentament amb l'estat polític d'Espanya, es van aconseguir només 1.897.000 vots per la independència. Sí, només. Són molts, és clar, però el cens electoral de Catalunya és de cinc milions i mig. Després, a les eleccions "plebiscitàries", els vots de Junts pel Sí i la CUP van fregar els dos milions. El mateix Antonio Baños va reconèixer aquella nit electoral que no era suficient per tirar endavant. En privat (ai, les converses privades dels polítics d'aquest país!) s'ha reconegut més d'una vegada que faltaven, almenys, mig milió de vots per tirar endavant. Resultat? S'ha tirat endavant, en nom del "poble", un poble en què no hi és comptada la meitat de la població. I, en nom de la democràcia i de 1714 i de no sé quants disbarats més, es munta un altre referèndum no pactat, aviam si ara surten per fi els comptes, i el munten tan bé que aproven, abans i tot que es voti, una "Llei de transitorietat" que ja preveu l'inqüestionable sí. I és avantatgisme, per no dir una barra monumental, declarar, com li he sentit almenys a Oriol Junqueras i al catedràtic de Dret constitucional Joan Queralt, que quan siguem independents seguirem sent europeus perquè no ens poden desposseir d'aquesta condició (que tenim com a ciutadans espanyols). Independència a la carta, oi? Marxem però ens quedem amb els avantatges?

          Tot plegat no deixa d'encobrir una lluita política legítima i que s'està jugant, des de Catalunya, amb armes dignes de la política italiana: tot molt florentí, molt calculat, amb una organització i una planificació remarcables. La sort és que, a l'altra banda, hi ha el govern espanyol més ranci en moltes dècades, constituït pel partit més corrupte des de la mort de Franco (en competència amb el de Jordi Pujol) i que, no solament viu en el convenciment dels valors de l'Espanya eterna, sinó que ens els vol tatuar a la cara, amb un ús barroer i discrecional de la justícia (l'estament que menys ha evolucionat des de la recuperació de la democràcia, com ha explicat prou bé en un llibre fonamental algú tan declaradament antiindependentista com Carlos Jiménez Villarejo), amb la contaminació política fins a extrems intolerables del Tribunal Constitucional i ara, amb una resposta al repte fatxenda de l'independentisme que trepitja també la llei (es pot intervenir econòmicament un govern autonòmic sense aplicar l'article 155 de la Constitució?) i que ho basa tot en l'acció de la Policia i la Guàrdia Civil. Ah, i ara ho volen amanir jurant la sacrosanta bandera.

          Fa quinze dies, l'independentisme va perdre la raó al Parlament i es va retratar políticament: si aquest és el país nou, democràtic i europeu que defensen, se'l poden ficar on els càpiga. Ara, la falta d'arguments polítics i les formes neoautoritàries del govern espanyol no és que revifin l'independentisme, sinó que, a més, certifiquen la fi del règim de la Transició i donen ales al moviment que es va engegar amb el 15M i amb la irrupció de Podemos al Parlament europeu. L'invent de la Transició no dóna per més. Veig Rajoy i em recorda aquell tita fluixa d'Arias Navarro. Un polític desbordat pels nous temps, per una societat que ha canviat més que ell i el seu partit. En pocs dies, Rajoy ha aconseguit que, per fi, la qüestió catalana ocupi un lloc important a l'agenda política i periodística internacional (però tampoc som el centre del món, com pensen els més abrandats "rebels"). No dubto que aquest és un escenari que complau als capitostos independentistes, que s'han escarrassat per buscar un gest de força del nacionalisme espanyol que, de retop, beneficiés el català. L'historiador Julián Casanova i el periodista Enric Juliana, gens sospitosos d'afecció independentista, han observat que, d'aquesta manera, s'ha obert de bat a bat la porta a una possible Catalunya independent (no ara, no el dia 2, ni el 4, però molt més a prop que no semblava).

          A mi tant me fa viure en una Catalunya independent o no. M'importa la qualitat de l'Estat i no estic gens segur que una Catalunya independent fos un país gaire millor que l'Espanya actual. Ens treuríem de sobre la caspa franquista, però ens quedaríem amb la nostra, que no és poca (des del retorn de Tarradellas, hem tingut més governs de dretes aquí que a Madrid). El "nou país" de la propaganda de l'ANC i Òmnium és una volada de coloms fenomenal, i sentir Jordi Cuixart, president d'Òmnium, després de rebentar una manifestació de dol per l'atemptat de Barcelona, titllant el Rei i el PP d'hipòcrites per fer negocis amb els països que financen el terrorisme jihadista, quan el Barça i l'ídol patri Josep Guardiola fan igualment negocis i diuen meravelles de Qatar resulta summament ofensiu.

          No pensava votar, entre altres raons perquè, senzillament, això de diumenge que ve no és votar. Quan Rajoy va recomanar que no votéssim, vaig tenir dubtes. A més de quedar-me perplex perquè ell reconegués, en contradicció amb la seva política, el caràcter de votació a allò que no passa de ser una manifestació o, com diria ell, un "tumulto",  vaig pensar si no hauria de portar-li la contrària i anar a votar, en blanc, només per tocar els collons. Però em nego a aquesta política de la reacció, del victimisme català que portem tan a la sang, de la sobreactuació i el dramatisme de les dates "històriques" (quantes en portem des de 2014?).

         Aquests dies l'únic refugi és l'humor: la ridícula història del vaixell del Piolín, els memes que circulen fotent-se de tot plegat, l'enèsima versió del vídeo de Hitler cabrejat a L'esfondrament, el twitter d'El Mundo Today, el Polònia o El intermedio. Val més riure, sí, però la cosa s'està posant fumuda i de cul. Dos nacionalismes en col·lisió, i el català és el que té tots els números per rebre. Si detenen Puigdemont i algun conseller, que han prevaricat el que han volgut i més (com ho han fet Rajoy i la seva tropa de ministres des del primer dia que van arribar al poder), no sé si la "revolta dels somriures" seguirà sent tan riallera (de fet, en el passadís que van fer els Mossos i els voluntaris als guàrdies civils quan sortien del Departament d'Economia no tot eren somriures ni bones paraules). El gran Josep Fontana, que quan ha interessat l'independentisme oportunista ha fet seu (Mas regalant La formació d'una identitat a la seva dona per Sant Jordi) avui ha dit clarament que d'aquest merder n'acabarem sortint perdent tots. I el seu raonament al llarg de l'entrevista és impecable: aquí no hi ha paciència i allà tenen la paella pel mànec (qui no ho vulgui veure és que ja viu a Ítaca amb el pensament). M'agradaria ser tan optimista com ell: "Tengo una gran esperanza en la capacidad de la gente para recuperarse y volver a ponerse en pie". Però quan veig la mala llet creixent, aquest assenyalar amb el dit els "tebis", els que posen peròs, aquest cridar a files dels dos absolutismes pseudodemocràtics que només veuen els defectes dels rivals però no els propis, tinc els meus dubtes que això tingui una sortida positiva. No vull escollir entre Félix de Azúa i Bernat Dedéu, per posar dos noms d'encegats carregats de rancúnia. Aparteu les criatures i que ningú prengui mal.

Versió en castellà a La Marea

dijous, 7 de setembre de 2017

ESGUERROS: LA PROPINA


















L'anca del senyor Esteve, de Santiago Rusiñol




















El hombro sentimental, de Javier Manías


















No empenyeu el comissari, de Ferran Torrent














El carrer de les camelles, de Mercè Rodoreda

CONTRIBUCIÓ A L'ESGUERRO LITERARI



El mes passat vaig estar una setmana a Londres. Després de més de quinze anys de no anar-hi i amb el cabreig pel Brexit encara a sobre, la meva anglofília estava en hores baixes i amb un cert neguit que res no tornaria a ser igual i que la desintoxicació seguia en curs. Les prevencions, però, van durar poc: entrar al metro, agafar els diaris gratuïts i ensopegar, pàgina sí pàgina també, amb algun titular amb joc de paraules em va reconciliar immediatament amb la meva passió britànica. Les visites als parcs (Kensington, captivador com sempre, i Kew Gardens i Richmond Park, descoberts ara) van fer la resta.

          Sens dubte, el millor titular és el de la notícia següent, referit a l'expulsió de la selecció anglesa de rugbi de dos jugadors, un d'ell l'excel·lent centre Manu Tuilagi:


          La premsa groga anglesa és imbatible a l'hora de fer aquesta mena de jocs. Per això m'ha divertit molt saber, via el blog de Jaume Subirana, que, tot i que la nostra tradició en aquest camp no arriba a l'altura genial de l'anglesa, la feina tenaç de verbívors com Màrius Serra va quallant, com ho demostra el hashtag de twitter #RuinABookTitleInOneLetter, que aquests primers dies de setembre està esmolant l'enginy dels lletraferits i ha aportat una considerable dosi de bon humor a un país que, dissortadament, està lliscant pel camí d'una en part risible però, de fet, molt lamentable demogràcia, sostinguda amb determinació tant pels del no puede ser porque es ilegal com pels del Procés per collons tant si es vol com si no es vol.

          Animat per la proposta, aquí van alguns títols (i algun autor) esguerrats per seguir el joc:

Maricona, de Pilar Rajola
Los dominios del bobo, de Javier Manías
Todas las calmas (del mateix anglòfil)
El carter estret, de Josep Pla
Pits de Barcelona, de Josep Maria Planes
La catedral del mal, d'Ildefonso Faltones
A Groom with a View, d'E.M. Forster (en català, Una habitació amb pistes)
A Room of One's Owl, de Virginia Wolf
Inserta, Glòria!, de Joan Sales
"Tots hem colcat la muda", de Sebastià Salzamora (d'acord, no és un títol, sinó un vers, però quin vers!)
Indults al públic, de Peter Handke
Saldados de Salamina, de Javier Cercas (altrament titulat Soltados de Salamina)
Els gèrmens Karamàzovde Fiódor Dostievski
¡Los hermanas, Karamazov!en la versió castellana.







dijous, 20 de juliol de 2017

REVIURE EL MEDITERRANI




Lluís Nicolau d’Olwer, El pont de la mar blava. Adesiara, 2017.
Ressenya publicada al "Quadern" d'El País el 20 de juliol de 2017.


És indubtable que Lluís Nicolau d’Olwer (1888-1961) mereix un lloc assenyalat entre les recuperacions d’autors i obres arraconats o poc llegits que havien quedat en un segon terme o, senzillament, fora del cànon establert durant la postguerra. Autors i obres que ens estan ajudant a llegir –i  a repensar– la tradició en prosa de l’últim segle i mig sense la cotilla de la dicotomia modernisme/noucentisme (que no deixa de tenir una validesa parcial i limitada que tampoc cal negar). Nicolau no serà, segurament, l’últim d’aquesta revifada que ha servit per posar en circulació escriptors com Eduard Girbal Jaume, Cèlia Suñol, Juli Vallmitjana o Eugeni Xammar, per citar-ne uns pocs, i també per ampliar el focus sobre el valuós conjunt de l’obra de Caterina Albert i Prudenci Bertrana, que havien quedat reduïts a autors de sengles lectures obligatòries (Solitud i Josafat).

            La llarga i rellevant trajectòria de Nicolau en l’agitada vida política catalana i espanyola de la primera meitat del segle XX, així com el fet que la seva obra sigui de caràcter assagístic i, en part, erudit, podrien induir a pensar que es tracta d’un escriptor menor i ocasional. D’entrada, ho desmenteix el fet que, filòleg apassionat i humanista de cap a peus, no va interrompre mai el ritme de publicació malgrat les responsabilitats públiques que va exercir sovint, tant a Espanya com a l’exili i també, fins i tot, per compte del govern de Mèxic. Però és que, a més, va saber sortir de l’àmbit acadèmic estricte tot publicant monografies divulgatives i escrivint als diaris. El resultat és una obra àmplia, diversa i ambiciosa de la qual, en l’última dècada, s’han editat un parell de reculls d’escrits polítics i periodístics, l’epistolari amb Joan Coromines, l’evocació de mestres i amics Caliu i una magnífica biografia de Pere Abelard.

            Ara, El pont de la mar blava (1925) posa la cirereta del rescat de Nicolau d’Olwer amb un llibre memorable, que arriba en l’acurada i bella edició que n’ha fet Adesiara. Publicat primer en forma de reportatges a diversos diaris i revistes, aquest “carnet de ruta” recull les notes i impressions dels viatges que, durant l’exili a causa de la dictadura de Primo de Rivera, Nicolau va fer a Tunísia, Sicília i Malta seguint les petjades de Ramon Muntaner i la seva Crònica, que aleshores era un dels seus objectes d’estudi. Però El pont de la mar blava és molt més que una simple evocació de la presència catalana al Mediterrani, perquè Nicolau, que coneix bé la història, observa amb ulls atents i curiosos el present de les ciutats i els paisatges que visita. El seu extraordinari cabal de coneixements, des del món grecollatí al medieval, es posa aquí al servei d’un retrat poderós de la diversitat cultural de la Mediterrània: grecs, cartaginesos, romans, bizantins, normands, jueus, musulmans, catalans, venecians, genovesos, anglesos... Així, aquestes pàgines es converteixen en un apassionant recorregut per pobles i ciutats vius o desapareguts, reconstruïts o somorts i decandits: Siracusa, Cartago, Kairuan, La Valetta, Messina, Castrogiovanni, Palerm. Un Mediterrani de ciutats, marcat per la guerra –suggestives pàgines sobre Malta, “museu vivent de l’art de la fortificació”– però també per la cultura i l’art, en què tots els pobles deixen alguna empremta.

Nicolau captura per la netedat de la seva prosa. No té els focs artificials de la d’Eugeni d'Ors, ni l’adjectivació vistosa i llampant de la de Pla o Sagarra, però és eficaç i precisa, i sap ser sensual quan descriu antigues escultures femenines. L’origen periodístic i la brevetat no priven El pont de la mar blava d’assolir una profunditat i un rigor assequibles que fan pensar en una obra de referència com El Danubi, de Claudio Magris. I, com sovint en Nicolau, el neguit de l’exili ronda a la vora: aquesta edició reprodueix la segona, de 1945, impresa a Mèxic a partir d’un exemplar de la primera salvat per un soldat republicà. Al pròleg, escrit a Mèxic DF, Nicolau remarca la paradoxa que el seu llibre de viatges s’hagi convertit en un “llibre de guerra sense esperar-ho”, perquè molts dels llocs visitats als anys vint han estat teatre dels combats de la Segona Guerra Mundial, i es pregunta si no hauran quedat convertits en ruïnes. Un llibre bell, commovedor i molt actual.


dimecres, 14 de juny de 2017

INVITACIÓ A LA LECTURA


Xavier Lloveras, El mirall dels llibres. Diputació de Girona, 2017.

Ressenya publicada al "Quadern" d'El País el 8 de juny del 2017.


Tot i el cofoisme que envaeix Catalunya després de cada Sant Jordi, xalant pels rècords de vendes i de gernació als carrers, el país culte que va proclamar el president Puigdemont el 23 d’abril en el seu missatge institucional no deixa de ser un miratge pompós. Fa l’efecte que estem més pendents de vendre llibres, de la mena que siguin –i n’hi ha que fan caure la cara de vergonya–, que no pas de crear un tou de lectors. Lectors constants, no d’un dia a l’any, lectors exigents –que no vol dir per força saberuts ni pedants–, lectors que gaudeixin dels llibres pel que diuen i per com ho diuen, no pas per qui el firma, per més popular que sigui.

En un país amb una cultura assentada i estesa, que no és ben bé el que som, un volum com El mirall de llibres no hauria de ser publicat per una editorial de l’Administració –i cal aplaudir la Diputació de Girona per haver assumit l’empresa– i seria notícia destacada pel que és: una encesa, apassionant i divertida invitació a la lectura i, alhora, les excel·lents memòries literàries d’un lector privilegiat, un dels millors que tenim. Perquè Xavier Lloveras (la Bisbal de l’Empordà, 1960) coneix els llibres tant físicament (ha fet de llibreter, d’editor i de corrector) com intel·lectualment: lletraferit absolut, lector constant, assaonat i intel·ligent, ha tocat tecles diverses de l’escriptura com la poesia, les traduccions i, en especial i amb continuïtat, la crítica, gènere que recull aquest volum.

Amb aquests antecedents, no és cap sorpresa que El mirall dels llibres –títol que remet de manera indissimulada a la llibreria de vell que regenta Lloveras des de fa vint-i-dos anys, Llibres del Mirall– ofereixi molt més que una simple recopilació de ressenyes publicades en diaris i revistes des de la fi dels anys vuitanta. I és molt més que això no només perquè incorpora també textos més llargs (petites monografies i estudis –alguns inèdits–), sinó perquè, al capdavall, aquest conjunt d’escrits dispersos assoleix una coherència admirable. Ho subratlla el criteri que han seguit els editors eliminant les dates de publicació i ordenant els textos alfabèticament segons els autors tractats per Lloveras. D’aquesta manera, i amb l’estratègica ubicació d’algunes entrades genèriques –des de la que enceta el llibre (“Autobiografies”) a les que es refereixen a la biografia, el cànon literari, la novel·la històrica o la traducció–, es perceben molt bé les constants de la visió que Lloveras té de la literatura, tant des del punt de vista teòric com pràctic. El mirall dels llibres apareix així com la farga d’un escriptor, un estimulant i interessantíssim aplec de materials i reflexions, amb un ferm estil personal, àgil i sovint irònic.

Amant incondicional de la literatura, Lloveras no la sacralitza, com no sacralitza els autors que li agraden, ni la tradició, per més que la valora com una referència inesquivable. Per això hi ha escriptors recurrents en el volum que no formen part dels indiscutibles, sinó dels discutits o menystinguts, però que Lloveras aprecia –i ho raona– pel seu esforç innovador, per la capacitat d’obrir camins i per arriscar-se a sacsejar l’ensopiment de la repetició. És el cas de Houellebecq, de Blai Bonet, de César Vallejo o del seu amic Albert Roig. Per això mateix elogia també l’inclassificable Jordi Sarsanedas, reenfoca l’obra de Foix, acostant-la a l’heteronímia de Pessoa i discutint-ne l’etiqueta canònica de surrealista, o reivindica Dalí, que no és “un gran escriptor, sinó un escriptor originalíssim, intel·ligent i amb unes qualitats que falten a molts presumptes escriptors: li fan basarda els tòpics, té una traça única per trobar les imatges adequades i una capacitat imaginativa il·limitada”.

Lloveras incita el lector a espolsar-se la mandra i, pel que fa a la nostra tradició recent, valora el sentit de la llengua. Per això, critica a Riba –un dels seus escriptors preferits– l’enravenada prosa de les traduccions però en lloa, en canvi, la naturalitat de la de l’epistolari. I per la mateixa raó blasma algunes traduccions d’autors com Céline o Graham Greene i n’elogia d’altres de Ted Hughes, Pennac, Pérec o Gide.

En definitiva, El mirall dels llibres és una de les lectures més enriquidores publicades recentment, una nova fita del nostre panorama crític, i només n’hem de lamentar una certa descurança tipogràfica i en la correcció d’errates.

dimarts, 2 de maig de 2017

UN ALLIBERAMENT



















Sylvia Townsend Warner, Lolly Willowes. Traducció de Marta Hernández i Zahara Méndez. Minúscula, 2016.

Ressenya publicada al "Quadern" d'El País el 27 d'abril de 2017



A la llista de les cent millors novel·les escrites en anglès elaborada fa dos anys pel crític de The Guardian Robert McCrum, que va rebre retrets perquè només vint-i-una eren escrites per dones, Lolly Willowes, la primera novel·la de Sylvia Townsend Warner (1893-1978), és destacada com un petit clàssic. Tot i ser gairebé desconeguda entre nosaltres (fa vint anys se’n va publicar en castellà un altre llibre), Townsend Warner, també poeta i assagista, va aconseguir l’èxit ja amb aquest debut narratiu, molt ben acollit sobretot a França i als Estats Units, on va publicar narracions amb assiduïtat a The New Yorker. I no oblidem que el compromís polític antifeixista la va portar a participar, en plena guerra civil espanyola, al segon Congrés Internacional d’Escriptors (Gerda Taro la va fotografiar mentre intervenia a la sessió de València).

Certament, Lolly Willowes és una novel·la remarcable. Ho és, d’entrada, perquè elabora un retrat femení amb una gran llibertat narrativa. Dividida en tres parts, la primera comença amb la protagonista, Laura Willowes, en un moment clau: la mort del seu pare quan ella té vint-i-vuit anys, és a dir, aquell punt en la vida d’una jove de bona posició en què “s’hauria d’espavilar si volia trobar marit abans dels trenta”. Durant algunes pàgines, la narració tirarà fils enrere per explicar el context familiar de l’amable tieta soltera a qui tots anomenen Lolly. Som en un territori conegut, una forma literària amb antecedents com Jane Austen. Però, com deia Nora Catelli en un article recent sobre el caràcter equívoc dels cànons literaris, el tema no fa la cosa, i ni Austen ni Townsend Warner poden ser enteses catalogant-les com a autores de novel·la sentimental.

Després, un cop establert el marc de referència, Lolly Willowes avança linealment i descabdella una narració que trenca els esquemes i s’endinsa amb implacable determinació i molta causticitat en un territori nou, on es combinen la forma matriu amb el relat gòtic i la vindicació feminista. L’encert de Townsend Warner és que la fugida endavant de la tieta soltera, l’apologia de la llibertat individual de Lolly (“una mena d’abric de pells mental”, en formidable troballa), la seva tria per una insubornable solitud –una extravagància davant la convenció social– no violenten mai la coherència del relat. És evident que la novel·la, publicada el 1926, té concomitàncies amb el cèlebre assaig de Virginia Woolf Una habitació pròpia, de 1929. De fet, un passatge al·ludeix a les “ànimes progressistes” que retreuen a Lolly perquè “no es buscava una casa pròpia i una ocupació artística o emancipada”. Però si el pas del temps no ha beneficiat l’influent text de Woolf, que ara sona una mica carrincló, la vigència narrativa de Lolly Willowes és absoluta. El relat, fèrriament portat, sense estirabots, amaga una història carregada de dinamita ideològica, que tant pot fer pensar en Thelma i Louise com en la passejada del diable pel Moscou d’El mestre i Margarida de Bulgàkov.

        Som, doncs, davant una novel·la brillant i moderna, tan eficaç en la crítica social (presenta una dura visió de la “placa moral” de la família tradicional anglesa, que els diumenges “anava a l’església, i allà els donaven corda per a la setmana”) com en el capgirament de les expectatives narratives i el retrat d’una ruralia misteriosa i, en el fons, cordial. Una petita joia, irònica, amena i intel·ligent, servida en una traducció eficaç i ajustada al text original.

divendres, 14 d’abril de 2017

TOT BERTRANA (1): UN JO I UN PAISATGE


Prudenci Bertrana, L'hereu / Tots els contes / El vagabund. Edicions de la Ela Geminada, 2016/2016/2017.
Ressenya publicada al "Quadern" d'El País el 23 de març de 2017.


Amb l’Any Bertrana, inaugurat solemnement l’1 de març, s’ha accelerat el ritme d’edició de la “Biblioteca Prudenci Bertrana”, que reuneix tota la seva prosa: s’han publicat successivament L'hereu (1931) i El vagabund (1933), les dues primeres novel·les de la trilogia autobiogràfica Entre la terra i els núvols, i el monumental Tots els contestres llibres que ens situen al cor de la plenitud literària de Bertrana (1867-1941) i que són clau per calibrar el valor del conjunt de la seva obra més enllà de la sempiterna referència a Josafat (1906), el seu gran i durador èxit. Editats amb molt respecte a la llengua de l’autor –a diferència de les edicions pòstumes “normativitzadores”–, són testimoni d’un magnífic prosista que, si no ateny l’excel·lència estilística de Ruyra, usa a les seves millors pàgines un català literari poderós i vibrant, molt genuí i eficaç.
            
         El retorn del Bertrana descatalogat i, de vegades, inèdit (com alguns dels contes) ajuda a entendre la seva figura superant l’estèril dicotomia modernisme/noucentisme. No s’està d’etzibar alguna coça als noucentistes, cert, i, a més, es presenta com una mena de rústic “bàrbar” (un adjectiu que el complau, com subratlla Xavier Pla en l’excel·lent pròleg que encapçala Tots els contes, on fa una ben fonamentada lectura de tota l’obra de Bertrana). Però la tirada per la vida a pagès no és tant ideològica com viscuda, i en això difereix d’un rescatat recent com Eduard Girbal Jaume, que observa el món rural des de fora, com a hoste vingut de ciutat. Des de ben petit, Bertrana ha trepitjat la terra i s’atipa de caminar-hi. Té una comunió quasi panteista amb el paisatge i la natura (un tret, en realitat, poc modernista), i tant quan la idealitza com quan furga en la part fosca i miserable (com a “Les masies tràgiques”, de Proses bàrbares) hi ha realitat, emoció i pietat.

Despatxar Bertrana com un ruralista no té sentit, tot i que és imbatible quan escriu sobre la natura i el paradís mític dels anys feliços: la finca familiar de l’Esparra, a la Selva. El vigor, la netedat i la precisió de la prosa enlairen les narracions de Proses bàrbares, contes de caça com La bassa roja o els capítols de L’hereu en què descriu la pela i la venda dels suros de la propietat, el treball de carbonar la fusta per treure rendibilitat al bosc o la devastació de l’incendi forestal que tanca la novel·la. Si Ruyra és el gran prosista de les marines, Bertrana s’imposa de totes totes en els boscatges.

En contrapartida, hi ha una forta crítica, molt rousseaniana, a la vida urbana i al desenvolupament capitalista que fa malbé els valors de la societat agrària. Però Bertrana no ho expressa com un catalanista conservador. Laic i republicà, és també un caràcter individualista, rampellut i indomable, i traspassa la seva manca d’adaptació a la ciutat als textos on la fa ser escenari de la narració: la perspectiva s’enfosqueix, perd tot romanticisme i es torna força sarcàstica, com en el retrat de Girona que fa a El vagabund, o a la novel·la curta El desig de pecar, que té un ambient proper a la recuperada Un film de Víctor Català. També s’eleva el to retòric de la llengua i, fins i tot, de tant en tant, sembla més imprecisa i poc polida, com si la incomoditat de Bertrana amb l’experiència urbana es reflectís en la seva escriptura.

Llegits seguits, els tres llibres mostren la importància del subjectivisme com a impuls bàsic d’aquest món narratiu. L’autobiografia mig dissimulada de les novel·les (canvia noms i circumstàncies, però manté els grans trets) està marcada per l’escassa indulgència amb Innocenci Aspriu, l’àlter ego de Bertrana, un home gris i mediocre. El brillant inici de L’hereu, un despertar semioníric semblant al de Vida privada de Sagarra, un any posterior, es resol al final en el fracàs d’Aspriu per salvar les terres. L’anticlímax s’aprofundeix a El vagabund, on Innocenci, erràtic, no aconsegueix prosperar a la levítica Girona, però Bertrana ens regala uns recorreguts per la catedral que il·luminen retrospectivament l’escenari de Josafat i l’espaterrant relat d’uns jocs florals a Perpinyà. En canvi, el tremp narratiu llueix amb consistència sostinguda de cap a cap dels contes, de quatre dècades, variats i sovint connectats amb les novel·les per personatges i situacions comunes.

           Tenir tot Bertrana a mà era una urgència que feliçment estem satisfent.


Ressenya de Violeta, de Prudenci Bertrana