dijous, 27 d’octubre del 2022

EVOCACIÓ NAPOLITANA (PASSANT PER PARÍS). IN MEMORIAM DINO DE GIROLAMO



París era una festa. Era festa a la taula del costat del restaurant, on un grup d'escocesos sopaven ben contents a pesar que la seva selecció havia perdut aquella tarda 47 a 20 contra la de França, que així s'havia adjudicat invicta el Torneig de les Cinc Nacions de rugbi. Era festa també a la nostra taula, on una colla de grillats de mitja Europa celebràvem el final d'un col·loqui sobre Ausiàs March que ens havia reunit aquella setmana per obra i gràcia de la professora Marie-Claire Zimmermann, directora del Centre d'Études Catalans de la Sorbona i ella mateixa lectora entusiasta i estudiosa de l'obra de March. Les dues taules van confraternitzar per culpa meva. Aquell matí, m'havia saltat una de les comunicacions del col·loqui per escapar-me a donar una ullada al Musée d'Orsay, que no havia vist (l'havien inaugurat encara no feia deu anys) i hi havia comprat una reproducció del cèlebre quadre de Courbet "L'origen del món". Quan la vaig treure per ensenyar-la als comensals, algun escocès la devia veure i es va muntar un petit escàndol a la sala i la làmina va acabar circulant per les dues taules entre riallades, amb notable rebombori i agermanament d'ausiasmarquistes i aficionats al rugbi.

Sí, París era una festa aquell març de 1997, i en aquella festa vaig conèixer Costanzo di Girolamo. Crec que va ser el mateix vespre de l'arribada a París, un dia abans de l'inici del col·loqui. Recordo estar al vestíbul de l'Hôtel du Vieux Saule, al Marais, poc després d'haver-m'hi instal·lat, i veure'l entrar acompanyat de la seva dona, Donatella Siviero. Ens vam presentar immediatament. Més o menys en aquella mateixa estona vaig conèixer també en Jordi Galves. Va ser un inici de festa magnífic i el començament de molt bones amistats.

Per mi, que havia donat per finalitzada la meva vida acadèmica el 1993 amb la defensa de la meva tesi doctoral sobre March a la Universitat de Barcelona, la llarga celebració del sisè centenari del naixement del poeta valencià i la consegüent convocatòria de congressos i publicacions especialitzades va resultar una propina inesperada a la feina ja enllestida de la tesi. Des de 1996, les trobades i miscel·lànies especialitzades en què em van convidar a participar em van permetre formar part d'una espècie de "gira dels tres tenors" (érem uns quants més, òbviament!) en què la gent que ens dedicàvem a Ausiàs March ens anàvem trobant. Girona, París, València van ser alguns dels escenaris, i Di Girolamo hi va ser en gairebé tots.

Quan el vaig conèixer a París, sabia qui era, però no ho sabia prou bé. Sabia que havia escrit un article sobre March i els trobadors (però no crec que sapigués aleshores que la seva tesi doctoral, de 1970, inspirada i dirigida per un dels grans romanistes del segle XX, Alberto Vàrvaro, havia estat dedicada a March: La lingua poetica di Ausiàs March). També havia llegit i ressenyat pel setmanari valencià El Temps la traducció catalana de I trovatori, el seu llibre de 1989. Els trobadors (Edicions Alfons el Magnànim, 1994) és una magnífica introducció a la poesia trobadoresca, que sens dubte serveix com a manual i antologia poètica adreçada als estudiants, però que alhora funciona perfectament com a assaig llegidor per qualsevol lector no especialista.

I el Costanzo di Girolamo que vaig començar a conèixer personalment aquell vespre a París tenia exactament el caràcter que es desprèn d'aquell llibre: un filòleg enorme però afable, entenedor, proper, atent. Trigava poc a dir-te que li diguessis Dino, i no Costanzo, que gairebé era només el seu nom de plume. Però el més fascinant va venir poc després: a París va anar repartint entre tothom, experts, professors universitaris i simples meritoris com jo o Galves, un volumet de cobertes grises, Pagine del Canzoniere, que era una edició privada i no venal de cent exemplars, pagats de la seva butxaca, de l'antologia comentada d'Ausiàs March que tenia previst publicar l'any següent. El volum l'havia compost ell mateix i el repartia amb el prec que el llegíssim i li féssim arribar totes les indicacions i observacions que trobéssim adients. Ho vaig trobar senzillament espaterrant.

Els dies de París van ser, ja ho he dit, una festa. Aquella va ser, segurament, la trobada d'experts més àmplia, variada i diversa de totes les que es van organitzar durant aquells anys d'efemèride ausiasmarquiana. Zimmermann i la Sorbona van ser generoses en la convocatòria i el nivell acadèmic va ser alt. Però, a més d'això, com en tot congrés, hi va haver molt més. Xerrades als àpats, diversió i safareig universitari. Amb el Dino i la Donatella vam riure molt, per exemple, amb les recitacions altament melodramàtiques d'una rapsoda que declamava els poemes de March entonant gairebé com ho hauria fet Dalí, o amb les sortides nocturnes d'un professor britànic a qui s'havia vist entrant en un local de dubtosa reputació (el Marais, on estaven situats l'hotel i les sessions acadèmiques, a més de ser el barri jueu de París, tenia aleshores alguna cosa més que un aire al Raval barceloní...). També va ser divertit saber per ells que la traductora catalana de I trovatori s'havia molestat per la meva ressenya (li retreia algunes deficiències lingüístiques i d'estil) i que ella pensava que l'inspirador d'aquesta crítica era el mateix Dino... a qui jo no coneixia tres anys abans. Coses de la susceptibilitat humana!

París, doncs, va ser el punt de partida per descobrir qui era veritablement el Dino. Per descobrir que la seva era la lliga dels grans filòlegs europeus de la seva generació, la de Francisco Rico, per exemple, bon amic seu. La trajectòria formativa i professional que, després de doctorar-se a Nàpols amb la tesi sobre Ausiàs March, l'havia portat, abans de fer trenta anys, a ser professor universitari a Mont-real i a la Johns Hopkins de Baltimore, el va orientar a reflexionar amb rigor i exigència sobre les bases de la feina que volia emprendre. Fruit d'aquells anys, Critica della letterarietà, publicat el 1978 (el va anar polint en les successives traduccions anglesa i espanyola, de 1981 i 1982, respectivament) és un estudi concís, de poc més d'un centenar de pàgines i escrit "en un tono más ensayístico que propio de una investigación académica", en què es planteja què és allò que fa que un text el puguem considerar literari. Revisa amb mètode les teories precedents i desmunta els "enfoques parciales y dogmáticos que aún dominan el campo de la teoría literaria". Clarament, el jove Di Girolamo es proposa (re)definir les regles del joc en què s'endinsa, i ho fa no sense gosadia: "El presente ensayo no quiere ni puede ser más que el inicio de una reflexión que hay que proseguir y refinar, es una invitación a la discusión, o, mejor aún, a ponerlo todo en discusión" (la cursiva és meva).

L'admirable de la trajectòria del Dino és que aquesta ambiciosa i metodològicament rigorosa capacitat de fonamentar la tasca filològica, que va seguir desplegant en altres treballs, la va combinar amb l'estudi directe d'obres literàries de diverses llengües i èpoques. I també per aquesta banda va demostrar una tenaç voluntat de ser alhora exigent i entenedor, de facilitar i ampliar les eines a l'abast dels filòlegs i, per extensió, de tot el públic lector. La seva participació en projectes editorials i d'investigació que aportessin divulgació i benefici a tot el gremi va ser constant. En el moment d'elaborar la tesi doctoral de March ja es va ocupar de realitzar unes concordances completes del text (pensem que, quan les prepara, al principi dels anys setanta, les tècniques informàtiques es troben a les beceroles; ell, però, s'empesca el suport del Centro nazionale universitario di calcolo elettronico de la Universitat de Pisa), Més endavant, en el tombant de segle, ja establert a la Universitat Federico II de Nàpols, la seva dedicació a la poesia medieval i, de manera creixent, a Ausiàs March, el porta a impulsar dues eines utilíssimes: primer, el RIALC (Repertorio informatizzato dell' antica letteratura catalana) i, després, el RIALTO (Repertorio informatizzato dell' antica letteratura trobadorica e occitana), que permeten accedir en un clic a un vast corpus poètic (en què s'inclouen, naturalment, els deu mil versos d'Ausiàs March). El guany que representen aquests dos repertoris és enorme i el devem a la seva tossuderia.

Dels anys en què el vaig tractar més, anys de dedicació compartida a Ausiàs March, és obligat assenyalar el desplegament de la seva gran aportació a l'edició, la lectura i la comprensió de qui ell va qualificar, amb tota la raó, de "il piú grande poeta lirico europeo del quindicessimo secolo". L'antologia "en proves" que ens va regalar a París no va trigar a convertir-se, ampliada i millorada, en el volum definitiu Pagine del canzoniere, publicat a la Luni Editrice de Milà el 1998, i encara va tenir més recorregut, cada cop més gruixut, cada cop més documentat, cada cop més savi, en el volum Páginas del Cancionero que va publicar la valenciana Pre-Textos el 2004, amb la magnífica traducció castellana de José María Micó.

El Dino filòleg, queda dit, va ser una de les grans figures del seu temps, no hi pot haver cap dubte: la combinació d'alta volada intel·lectual amb la recerca constant d'un públic ampli, la implicació generosa i decidida en projectes editorials i de recerca al servei de la millora de l'ofici resulten imbatibles. Però, a més, la persona que hi havia darrere aquest filòleg extraordinari era excepcional. La porta del seu pis al Vico Sedil Capuano, al centre històric de Nàpols, estava oberta als amics que anava fent pel món. Jo vaig acceptar la invitació el setembre del 2000 i hi vaig passar cinc dies gloriosos en companyia d'ell i de la Donatella. Mentre de dia recorria els carrers i els llocs que m'interessaven de Nàpols, cap a mitja tarda feia cap al pis, després de pujar un fotimer d'escales, i a la terrassa començaven unes hores meravelloses, sempre amb convidats afegits, per gaudir llargament del menjar, de la conversa, de l'acudit. La presència del Dino, com des del primer dia a París, era magnètica: els cabells arrissats, les galtes gairebé sempre una mica envermellides, els ullets petits però vivíssims, mig controladors mig murris, la pipa sovint a la mà, la parla mesurada però ferma... L'hospitalitat d'aquells dies és un record inesborrable. Mentre queia la tarda, allà compareixien des de March a Juan Ramón Jiménez (jo acabava de llegir Espacio i vaig descobrir una passió compartida amb la Donatella, una altra filòloga de categoria), la gastronomia (el limoncello de la mamma; la recepta de la genovese, un plat napolità malgrat el nom, amb pasta i estofat de vedella...), València, una terra per la qual el Dino, gran admirador de Joan Fuster i potser també per afinitat meridional, tenia una gran tirada (l'havia vist ben a gust a València amb el seu amic Josep Piera). Sí, Nàpols, com París, també va ser una festa, una altra festa inoblidable.

Amb el pas dels anys i la meva retirada definitiva de la vida acadèmica ens vam veure menys, però vam mantenir el contacte epistolar, bé amb ell, bé amb la Donatella. Per sort, no eren rares les seves visites a Barcelona i a València, i en alguna ens vam poder retrobar. L'última, poques setmanes abans del confinament de 2020, va ser una arrossada a Vilanova i la Geltrú. El Dino va estar bastant callat. La resta dels comensals segurament érem massa sorollosos, però els seus ullets seguien mirant-nos amb aquell punt d'intel·ligència i picardia tan típic d'ell, gran observador. No imaginava que allò seria el comiat, però de fet no ho va ser, em resisteixo a veure-ho així. Aquest últim estiu vaig estar en contacte amb la Donatella i vaig seguir, amb un nus a l'estómac, l'evolució fatal de la malaltia, sempre esperant que el Dino se'n sortiria, perquè no es pot esperar mai res més sinó que sortirem sempre endavant. No ha estat així, i el Dino va morir el 13 d'octubre, però la festa, d'una manera o altra, segur que continuarà, perquè hi ha festes que, un cop han començat, no acaben mai. Almenys no fins que l'últim apaga el llum i tanca la porta. Ci vediamo, Dino!